Ara és esgotament. No tinc forces ni de donar-li la volta a la situació de tant coll avall que s'ha posat. Com pot ser que la nostra seguretat depengui d'una altra persona? En gran mesura, vull dir. Perquè encara no m'he mort (o això em penso...). NO. Ara només voldria deixar anar torrents de llàgrimes i clavar la cara contra el coixí i cridar fins a quedar-me sense un decibel de veu. Per això em serveixen els dits contra el teclat de l'ordinador. Potser és més silenciós però juraria que igualment efectiu. Crido al món escrivint al blog, com fa un presoner de Canbrians (?) que he vist en un reportatge del Telenotícies migdia.
EI, SÓC AQUÍ!!! (qualsevol que em sentís pensaria en el Patufet)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada