dimarts, d’abril 03, 2012

L'alegria de ser (III)

Vet-ho aquí que em disposo d'acabar amb les disquisicions del país, les quals ens haurien de dur, primerament, a l'alegria, i després, en el millor dels casos, a l'alegria de ser.

Per continuar l'anecdotari que conec sobre el terme, a tall d'exemples, viatgem cap a un poble de l'Alta Cerdanya, tal vegada Prullans, on fa uns anys vaig trobar una vilatana que es queixava que a Martinet els preus els posaven "per als de Barcelona", que no tenien en compte "la gent del país".

Segon, hi ha el programa que ha encetat Josep Cuní a 8tv, amb directrius precises per als reporters pel que fa a l'ús del famosíssim país: no haurien d'usar aquest terme. I, això és el que voldria destacar, el fet de tenir unes directrius com aquestes no minva ni mica ni gens l'altíssim valor del fet que un mitjà privat aposti per la llengua catalana com a mitjà d'expressió i divulgació. Per no parlar de l'Arucitys, on la tafaneria i el reality tenen la seva excepció en català. Quants sociolingüistes no han argumentat que el català hauria de tenir un espai per a la xafarderia? Bé que es diu sobretot per als mitjans escrits, però dedicar-hi un programa televisiu no està gens malament.

Del primer exemple, convindríem que país = poble, tal com indica el mateix terme en francès, d'on prové.

Del segon exemple, em sembla encertat de concloure (simplificant un poc) que aquell qui fa més pel país és qui menys l'anomena. Això deia, si fa no fa, la citació de Carles Cardó que va llegir Núria de Gispert en el discurs de presa de possessió del càrrec de Presidenta del Parlament de Catalunya.
"Que Catalunya sigui per endavant reconeguda com a nació o no ho sigui, té poca importància. Essent intensament, ho serà més que no afirmant-ho entussiastament." Aquestes paraules, em va semblar a mi, apostaven pel camí de l'ésser. I de retruc, que l'afirmació i/o justificació constant i omplir-se la boca de país, vaja, que no seria la manera.

L'ésser no té color, ni sabor, ni llengua. L'ésser és. I els catalans tenim, cada cop més, moltíssims colors, sabors i llengües. N'hi ha una que sentim com a nostra, evidentment, però el seu exercici és infinitament més potent que la seva afirmació.

Això deuen pensar, fer, o directament exercir (sense necessitat de cap pensament previ, per molt idealista que pugui semblar) els catalanoparlants que participen en el programa Voluntariat per la llengua, els quals queden per xerrar amb altres ciutadans no catalanoparlants, i així aquests tenen l'oportunitat d'usar el català, ja que en els cercles més propers (família, amics, veïns...) no es troben amb qui practicar-lo.

Entre els dits voluntaris, fa temps, hi havia hagut el predecessor de Núria de Gispert al capdavant del Parlament, Ernest Benach. I l'experiència viscuda li va servir, com a mínim, per a la redacció d'un article d'opinió que va titular (tatxan!...) L'alegria de ser català.

Benach hi recordava els i les diferents aprenents (dins la parela lingüística, l'aprenent és la persona interessada a millorar la fluïdesa de la parla, guanyar seguretat...) amb qui havia compartit estones, i n'esmenta un que es plany que els catalans patim un sentiment catastrofista de la història i no siguem capaços d'alçar el cap després de tots els pals que ens hi han caigut... Que celebrem derrotes i tot això. Un aprenent que acaba afirmant que darrere la imatge de poble maltractat, ell hi ha descobert (tatxan!...) l'alegria de ser català:

El Mário trobava l'alegria a partir de conèixer més al detall aquest país, la llengua, la cultura, la gent, les ciutats, els paisatges, la música que es fa a casa nostra (hem fet un intercanvi de música Brasil-Catalunya força revelador), els valors, els remarcats valors de l'estalvi i el treball, però, sobretot, el Mário valora que aquí s'hi viu bé, que aquí s'hi troba bé, que aquí ha fet amics. Que aquí hi ha projecte de futur.

Les paraules de Benach em semblen encertades fins un cert punt. Per exemple, des que em dedico a la Normalització Lingüística sempre he pensat que el català (la llengua), o és una festa, o no serà. Però el cert punt aquest on sembla que les nostres opinions divergeixin es troba en el fet que qualsevol país, vull dir país, on vagi i tingui l'oportunitat de conèixer-lo, la seva cultura, la gent, les ciutats, els paisatges, etc, i a sobre hi faci amics, m'agradarà. Em farà sentir feliç. La gent serà infinitament més propera quan la conegui i, sobretot, parli la seva llengua. Però aquesta gent, si exterioritzen gaire els seus sentiments o són més aviat reservats o tenen més o menys formes d'expressió de l'alegria col·lectiva, ho relacionaré abans amb el clima de la zona (temperatures, índex de pluges, hores de sol...) que no amb el seu passat.

A Rubí, ciutat on faig de dinamitzador del Voluntariat per la llengua, el 1962 hi va haver unes pluges torrencials que van desbordar els límits de la riera, en els fets coneguts com a Rierada de Rubí: el 25 de Setembre de 1962 Rubí va patir la tragèdia més gran de la seva història, la Rierada. Es calcula que entre 250 i 400 rubinencs hi van perdre la vida.

Tot i aquest fet tràgic, del qual enguany farà 50 anys, com a coordinador del Vxl m'interessa que voluntaris i aprenents manifestin l'alegria de ser rubinencs i rubinenques, d'acord, però no malgrat aquest passat determinat, ni a causa de res!! I si treballés al Baix Llobregat, doncs de ser de Gavà o Castelldefels. I si treballés a Vic, doncs de ser viguetans. I si treballés a qualsevol altra part del món i m'interessés la cosa humana, voldria el mateix per als meus. I ho voldria per a tothom. Alegres i contents de ser on són. Al capdavall, alegres de ser.


Cap comentari: