Exercici d'estil: no menyspreem les pistes!

Vet-ho aquí que una persona molt estimada i properíssima m'ha cridat l'atenció davant el llenguatge francament derrotista del darrer post, la qual cosa em fa dubtar de l'estil que hi vaig emprar, o més exactament, de si el text era massa poc pistat, és a dir, de si icloïa prou elements de referència (pistes) perquè el sentit global s'entengués.

Per exemple, anomenar "la fredor de l'escrit", ara me n'adono, és d'una ambigüitat terrible... Quin escrit?
Saps què?, ho rescric a sota, que al capdavall això és un exercici d'estil:

La idea aquesta de la nota a la llibreta que vaig escriure fa un any mentre feia la mudança, em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor dels textos escrits, sense cap mena de contacte entre emissor i receptor (i doncs sense cap mena d'informació no verbal), m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del juny, crec, i he vist que seria el post que fa 100, és a dir, que em mereixo un (auto)homenatge. Reconec, però, que anomenar el post en qüestió "pessimisme" no és signe de grans festes ni festejos, però què hi farem, la nota a la llibreta recollia, segons em va semblar fa un any i em sembla encara avui, una manera festiva d'entendre el pessimisme.

"A l'hora de llençar objectes que no faig servir, que no uso des de fa molt i molt de temps, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recordin temps feliços. Llençar-los seria, per això m'hi nego, com menysprear el moment feliç i arriscar-me, per un recel supersticiós, que la circumstància feliç, sota les múltiples formes que pogués prendre, no es tornés a repetir. 
Ara bé, no fotem, com que és evident que no es pot guardar tot, busco la manera de fer-me més fàcil l'acte aquest de la despresa, i em dic a mi mateix que els temps feliços es repetiran, i miro d'alleugerir així la meva actitud i, al capdavall, un acte que, mirat amb un poc d'escepticisme (o fredor, que no hauríem de confondre amb la fredor de l'escrit), no té res de problemàtic... 
Però per si de cas el recel abans esmentat fos insalvable; per si no em dixava alliberar de cap objecte evocador de felicitats passades, fins a no haver-hi prou mudances al món per carregar tota la meva felicitat, tinc un pla "b": perquè qui sap si el futur no serà el pitjor dels possibles? Qui sap si el meu futur particular no serà encara pitjor, no serà pèssim?... Vaia, que si fos el cas que el summe pessimisme s'acomplís, preferiria no haver guardat res que em fes veure com han arribat a canviar les coses."