divendres, de desembre 07, 2007

Francesca o la gènesi de la poesia.

Cal una predisposició de l'ànim determinada per a la poesia? Pots estar fet un nyap i escriure res que enganxi i desvetlli complicitats? A Toulouse hi vaig conèixer una noia que em va fer fer poesia. Fins i tot en italià. Sense tenir-ne gaire idea. I tot per la lluïssor de la llum als seus ulls... Perquè cada cop que parlàvem (les yeux dans les yeux) semblava que plorés!!! Jo no m'ho acabava de creure: era petita petita i dolcíssima criatura, que em deia "piccolo Isacco", "il mio piccolo Isacco".
Jo volia fer alguna cosa amb aquella brillantor que li venia als ulls en quedar-nos mirant l'un a l'altre. De seguida vaig tenir la pensada d'assimilar aquelles refulgències a les de la llum de la lluna reflectida sobre el mar. Era una imatge que sempre m'havia corprès, i ara el ulls de la Francesca em corprenien.
Així, doncs, després d'unes quantes recomanacions i bons consells dels companys italians de la residència, la situació va acabar sent la següent: Nei tuoi occhi ho visto la luce tremare, come la luna e le stelle sul mare.

Cap comentari: