El pinyo amb la moto

Ostres estic cansat. He anat a les Picornell i m'he fatigat moltíssim. He tingut una topada amb una moto quan tornava cap a casa amb el cotxe de la meva mare. Quina putada, de veritat. Volia cridar i he cridat. Però quina ràbia fa, quan les coses podrien sortir molt millor, que et passin cosetes tontes que puguin emmerdar-te tant... De moment ja li he fotut el pla de dissabte a la meva mare, tot i que podrà agafar el tren i dient això vull dir que tampoc no està tot perdut, per a ella. Però quin collons de vida més perra! En aquests moments, com diu la meva ragazza, preferiria ser un esquirol. D'ella tot em fa gràcia. Bé, gairebé tot, és clar. Ja puc estar molt cansat, ja puc ratllar l'exhaustivitat (?), que el seu record no deixa domplir-me de felicitat. I nogensmenys (toma!) ens trobem lluny l'un de l'altra. No ens separen ni barrancs profundíssims ni abismes insondables ni distàncies impossibles, però sí una bona nit d'autobús que per fer de tant en tant encara però no ens flipéssim perquè realment un acaba rebentat... I sincerament ara també ho estic, de rebentat, i alhora hi ha alguna cosa dins meu que em fa voler deixar constància de tot el que em belluga les entranyes. Tot allò que pot incomodar-me el son. Potser no és gran cosa però, com em sembla que ja he dit unes quantes vegades, estic d'allò més cansat, i, certament, ja és hora que me'n vagi a fer nones.
Bona nit.