divendres, de setembre 19, 2014

Encara Cabré

Amb aquest mateix company vam treballar Jaume Cabré als cursos escrits, els de nivell més alt. Concretament, el llibre de contes Viatge d'hivern, Die winterreise.
Va ser el primer cop que en sentia parlar, i em va agradar un munt el seu estil. Durant la presentació no em va decebre gens ni mica, més aviat al contrari.
I bé, recordo que l'obra que més admirava, que entusiasmava el Pere era Les veus del Pamano, i em parlava d'arquitectura per descriure el valor de l'obra de Cabré. Ara que finalment l'he llegit (three years later) em surt d'escriure alguna cosa.

La relació de Tina Bros amb el seu fill, que ingressa a Montserrat, és potser el que més m'ha agradat de l'obra... Bé, la relació de tots dos pares amb el fill "convers", m'ha agradat molt. Impressionant, aquest diàleg:

"L'Arnau li va agafar les dues mans i la va mirar als ulls:
- Mare, no hi ha cap barrera.
- Segur que reses perquè em converteixi.
Ho va dir amb acidesa i tot seguit se'n va penedir. Ell, però, va començar un somriure, el va deixar a mig fer mentre pensava i va respondre amb aquell aplom que ella mai no havia gastat, que jo no sóc ningú per voler fer canviar la teva manera de veure les coses. Si prego per tu és perquè continuïs sent tan bona persona com sempre.
Maleït monjo que tenia totes les respostes més liberals, tolerants, intel·ligents, coherents i tranquil·litzadores a mà, com si ho tingués tot ben estudiat i ben apamat. Com si només calgués desdoblegar-ne una part per consultar-la en cas de dubte. I sempre una resposta, sempre una resposta, mai un dubte perquè jugava a l'equip de Déu.
- Ja m'agradaria, creure en Déu. Quin descans, si pogués creure-hi..."

El fill tria el camí de la fe, ingressa al monestir. I la mare es queda una mica més sola, amb les seves cabòries, la seva partida d'escacs particular entre la fe i les evidències naturals, entre el que vull i el que tinc en realitat, entre el sóc i el no sóc.


Cap comentari: