Després de les vacances d'estiu, recupero una d'aquelles notes que he escrit alguna vegada en alguna llibreta... Aquest cop va ser fa tot just un any, quan feia la mudança cap al nou pis.
La idea em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor de l'escrit m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del maig, crec, i he vist que seria el post número 100, és a dir, tot un homenatge. De fet, anomenar-lo "pessimisme" no convida a grans festes, però què hi farem: "zoy azín".
Voilà le petit mot:
A l'hora de llençar objectes que no faig servir, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recorden temps feliços. Però, aleshores, penso que ja en vindran de millors, tan o més feliços. I encara podria dir més: que si guardo els bons records, m'arrisco a adonar-me tot d'una de com n'he arribat a caure, de baix. :-D
3 comentaris:
Costa fer endreça i desprendre'ns d'objectes que associem a moments dolços i a d'altres que val més cremar..encara que ens plori el cor de nou...per tontos.
M'alegra llegir-te de nou :)
I a mi m'alegra reveure't per aquí, Joana!
Confesso que, de vegades, he arribat a guardar fins i tot, l'embolcall d'un caramel que he menjat en un moment important de la meva vida. Quan retrobo aquell paper entre les butxaques de les jaquetes de l'anterior temporada, torno a reviure una miqueta d'aquell instant feliç. Sempre és un plaer llegir-te, noi!
Publica un comentari a l'entrada