Sarajevo, mon amour

Quina il·lusió haha! 500 visualizaciones de perfil... Oh això és la glòria! Ho he de celebrar, avui dormiré més que mai. Procuraré no excitar-me massa escrivint que si no ho tindré difícil.
No tinc lectura. En aquest sentit estic força fotut. Tinc estudis i tinc feina i m'omplo massa el temps amb la primera de totes dues coses. Els estudis són com una substància viscosa que ho pot abraçar tot, s'escola pels intersticis del temps i m'escanya i no em deixo dir ni hola ni adéu.
Però avui baixava de Rubí amb el tren i a la ràdio ha sonat una cançó que m'ha tornat a les nits de Sarajevo. A un bar que començava a omplir-se de bon ambient i on vaig apropar-me a la barra a demanar una de tantes cerveses. Aleshores vaig adonar-me que la noia que s'estava al lloc exacte on jo volia fer la comanda s'apartava per deixar-me passar.
Feia estona que me la mirava. De fet li veia únicament l'esquena, però en tenia ben bé prou. És clar, com no he parlat gairebé del viatge de l'estiu no us heu pogut fer una idea de com són les dones a la ex Jugoslavija (m'encanta el so de la "j" serbocroata, com una "i" catalana). Com són de guapes, hauria de dir. D'esveltes. Ja callo.
Tenia tota la gràcia del món i no per això deixava de somriure de manera gens pretenciosa. No recordo l'excusa amb què vaig iniciar la conversa, si se'n pot dir així, és clar, del fet de demanar-te d'on véns --recurs sobadíssim quan es tracta de lligar, per bé que m'ho va demanar ella-- i poca cosa més. No se'm va acudir de preguntar-li ni com es deia, valga'm Déu... Una cosa tan bàsica i te n'oblides, vaig pensar.
I el que deia de l'esquena és fonamental. Hi ha un quadre de Dalí on apareix una dona mirant per una finestra. Em penso que fins i tot es diu així, el quadre. I la dona es veu d'esquena i jo el trobo supersensual. El cosí d'un amic se'n reia i jo ho deia ben seriosament: "Com pots trobar sensual una dona d'esquenes..." Oh, d'acord, però hi ha esquenes i esquenes... I el cas és que la croata de cara també feia el fet, total que jo content com una cuba. Però calia el nom i les llums m'hi van portar, allà fora el bar, que tot va ser abordar-la demanant-li el nom i ella, Palma.
En el meu cap Palma de seguida va ser Palma de Mallorca; però hauria estat Palma, ras i curt, si aquests que n'han canviat el nom ho haguessin fet abans de l'estiu i no aquesta mateixa setmana...