Sóc aquí

Ara és esgotament. No tinc forces ni de donar-li la volta a la situació de tant coll avall que s'ha posat. Com pot ser que la nostra seguretat depengui d'una altra persona? En gran mesura, vull dir. Perquè encara no m'he mort (o això em penso...). NO. Ara només voldria deixar anar torrents de llàgrimes i clavar la cara contra el coixí i cridar fins a quedar-me sense un decibel de veu. Per això em serveixen els dits contra el teclat de l'ordinador. Potser és més silenciós però juraria que igualment efectiu. Crido al món escrivint al blog, com fa un presoner de Canbrians (?) que he vist en un reportatge del Telenotícies migdia.
EI, SÓC AQUÍ!!! (qualsevol que em sentís pensaria en el Patufet)

La mort i la primavera

El temps ha passat tant d'ençà de l'última vegada que vaig escriure al (meu) blog. Durant aquesta temporada m'he vist escrivint un diari de lectura per a l'assignatura d'Anàlisi i producció de textos catalans. Una bona experiència, la veritat, perquè m'he tret moltes cabòries del damunt, i això ha estat el millor. I tot plegat mentre llegia i escrivia sobre La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Un llibre interessant, tot i que no hi he acabat d'entrar gaire... Tot de poesia i llenguatges simbòlics, en un poble deixat anar de la mà de Déu, situat enlloc i arreu. Però el fet és que m'ha inspirat a escriure "a raig", sense (gairebé) censurar-me la producció. De fet és la idea que tenia en començar el tema Blogs, però de seguida me'n vaig cansar, d'escriure. Aveure quan em durarà la nova ratxa. De moment he rellegit algunes entrades i no n'estic gaire decebut. Recordo aquella on explico el meu accident de cotxe amb una moto i penso: home, potser no n'hi ha per tant. La reacció en aquell moment va ser molt primària i fatalista, però això ja m'agrada com a estil. Em sembla que l'adoptaré.