Sóc aquí

Ara és esgotament. No tinc forces ni de donar-li la volta a la situació de tant coll avall que s'ha posat. Com pot ser que la nostra seguretat depengui d'una altra persona? En gran mesura, vull dir. Perquè encara no m'he mort (o això em penso...). NO. Ara només voldria deixar anar torrents de llàgrimes i clavar la cara contra el coixí i cridar fins a quedar-me sense un decibel de veu. Per això em serveixen els dits contra el teclat de l'ordinador. Potser és més silenciós però juraria que igualment efectiu. Crido al món escrivint al blog, com fa un presoner de Canbrians (?) que he vist en un reportatge del Telenotícies migdia.
EI, SÓC AQUÍ!!! (qualsevol que em sentís pensaria en el Patufet)

La patada.

Ara sí. Ara ja és del tot definitiu que m'han donat la patada. De fet, hauria de dir "que m'ha donat la patada". Quina gràcia que et deixin per un francès. Tots els prejudicis se n'han anat en orris. Jo que pensava que els francesos eren més aviat sossets... I ja més suau no ho puc dir! Ara toca el llarg procés d'acostumar-me a estar sense la P. D'estar físicament sense ella, com fins ara, però encara més sense ella. Ara toca estar del tot sense la noia amb qui he estat des de fa quatre festes d'aniversari. Des de fa quatre 29s de gener. Tot i que el darrer cumple ni tan sols va tenir el detall de provar de trucar-me una segona vegada, en no trobar-me a la primera. Em va enviar un sms dient que no m'havia trobat a casa ("grrrrrrrr") i que m'enviava "29 tirones de oreja... i un de propina!". Era "s'hora baixa" de la nostra relació, una hora que ha durat fins avui.

Discussions

La sort de tenir nòvia no dura sempre. Pensava dir "tenir dona", o "xicota", però la primera no és veritat encara i la segona no m'acaba d'agradar perquè la trobo massa de la ceba... No sé, no m'hi reconec. Com tampoc no em reconec sense la P, que s'està a Aix en Provence, en France, passant-s'ho pipa i oblidant-se de mi. La de vegades que vàrem discutir abans que no marxés... Potser això ha estat la causa de tot. És clar, la distància permet mirar les coses de lluny i un s'adona d'allò que creu adonar-se i tant se val la resta perquè el món és així i nosaltres, les persones, no hi podem més. No hi volem més, tampoc.
De tota manera el que em fa sortir més de polleguera és que no m'arribo a explicar què farà sense mi. Amb qui discutirà. Perquè a mi m'encantaven les nostres discussions.
L'altre dia li vaig dir que la idea de deixar-ho em semblava insuportable. Molt francès, per cert. Reminiscències d'un cicle de François Truffaut a la filmo. De L'homme qui aimait les femmes, je crois.

La mort i la primavera

El temps ha passat tant d'ençà de l'última vegada que vaig escriure al (meu) blog. Durant aquesta temporada m'he vist escrivint un diari de lectura per a l'assignatura d'Anàlisi i producció de textos catalans. Una bona experiència, la veritat, perquè m'he tret moltes cabòries del damunt, i això ha estat el millor. I tot plegat mentre llegia i escrivia sobre La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Un llibre interessant, tot i que no hi he acabat d'entrar gaire... Tot de poesia i llenguatges simbòlics, en un poble deixat anar de la mà de Déu, situat enlloc i arreu. Però el fet és que m'ha inspirat a escriure "a raig", sense (gairebé) censurar-me la producció. De fet és la idea que tenia en començar el tema Blogs, però de seguida me'n vaig cansar, d'escriure. Aveure quan em durarà la nova ratxa. De moment he rellegit algunes entrades i no n'estic gaire decebut. Recordo aquella on explico el meu accident de cotxe amb una moto i penso: home, potser no n'hi ha per tant. La reacció en aquell moment va ser molt primària i fatalista, però això ja m'agrada com a estil. Em sembla que l'adoptaré.