dijous, d’abril 27, 2017
Sempre els estels
A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Queden enrunats entre capes d'oblit i de foscor. La cerca de llum i d'espai, una certa quietud i una certa pau, me'ls tornen a apropar.
Em vaig llicenciar de Psicologia el juny de 2002 i al cap de 3 mesos començava Filologia Romànica. Recordo com el segon any vaig conèixer la Paula, coincidíem en diverses assignatures. En una classe d'Introducció a la Lingüística Romànica, la professora ens volia explicar el paral·lelisme entre "e" i "i" segons les diverses evolucions del Llatí (de / di) (el / le / il). I ens va posar l'exemple de l'anglès: "algú parla anglès amb nivell de nadiu?" La Paula va fer tímidament que sí, i va pronunciar el pronom "it" com li demanava la teacher. I va sonar tan "et" i tan britànic que no sabia on posar-me... me'n vaig enamorar a l'instant.
A la vida fas coneixences, et creues amb gent i t'hi relaciones amb més o menys d'èxit durant més o menys temps. Vull pensar que encontres i desencontres et van marcant a mesura que se succeeixen.
Amb ella va resultar que no vivíem gaire lluny, i que els dos teníem família al Maresme (jo a Caldes d'Estrac i ella a Canet). Vam començar a quedar i ens vam enganxar a passar nits ara a casa l'un, ara a casa l'altra. Abans del sexe teníem per costum d'anar al cinema o al teatre. Vam veure La història del senyor Sommer al Maldà i Les nits blanques al Teatre Lliure, a Montjuïc. Teníem una relació que no ens demanava explicacions i a mi m'estava bé perquè intuïa que parlàvem un mateix llenguatge, alhora poc convencional i molt poc sentimental, una relació de bloqueig que en aquell moment ens convenia als dos.
No sabia res de relacions, era la primera noia amb qui "sortia" un any seguit. Adoptava el seu estil en tot moment. Feia massa cas de les inseguretats, no vaig sentir-me mai ubicat al seu costat. Ni al seu costat ni enlloc.
Un aspecte que m'havia d'influir enormement era la seva afició per les tècniques energètiques de sanació. Per a mi era un aspecte desconegut, i no hi creia en absolut. El món ja era prou complicat com per afegir-hi altres vides i altres dimensions... No volia riure-me'n, però hi deia la meva, amb molt d'escepticisme, amb molt poc encert. Al capdavall, ella no se sentia gens compresa i no s'ho prenia bé. Avui dia hauríem dit que aquesta parella no és un "match", jeje... De vegades les llums salvaven algun plat, o em feien sentir la il·lusió del sentit i t'agradaves una mica.
Sempre els estels (segona part)
A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Tot és al seu lloc, l'Univers encaixa sempre, constantment, totes les peces encaixen. Tan sols ho percebem en determinades ocasions, sembla màgic. I de somni en somni...
En un moment donat es va escaure que va rebre la visita dels pares, que venien de lluny per fer-se visitar per un metge: el pare havia començat a tenir lapsus i buits de memòria preocupants. Li van detectar un tumor al cervell i va morir al cap d'un mes. Durant aquell temps la filla li feia Reiki al llit de l'hospital. És el que em deia quan li preguntava com havia anat la visita... L'ajudo de la millor manera que puc. Amb la família gairebé no ens coneixíem, l'única vegada que el vaig veure va ser acompanyant la Paula a l'hospital on estava ingressat, que era el mateix on vaig néixer.
Els meus pares sempre han rememorat com bramava a la sala de parts, i el vent fortíssim durant la llarga nit (vaig néixer a les 9.30 h), i la pel·li d'aquell vespre a la TV: L'Evangeli segons Sant Mateu de Pier Paolo Pasolini.
Al morir-se el pare vaig tenir ocasió de conèixer la resta de la família, que fins aquell moment havien estat més aviat absents, cadascú en un país i fins continent diferent. En diverses ocasions ens vam trobar a Canet de Mar, al pis de l'àvia, i allà la mare m'interrogava sobre "la Psicologia", que no la convencia gens. M'explicava una anècdota sobre psicòlogues que havien menystingut el Reiki com a pràctica de sanació, que no eren prou "obertes". Ella en tenia el grau més alt, el de mestra. I alguna vegada va dir-me com d'especial era la seva filla, fent referència a la seva data de naixement (el 9 del 9 del 79). Mare i filla havien desenvolupat una sensibilitat particularment fina en termes d'energia: impressionava veure com coincidien i com s'entenien de bé.
Des de qualsevol escola psicològica o de sanació, i encara més amb l'apel·latiu "holístic", per a mi és cada vegada més evident que plantegen fonamentalment un mateix objectiu: el canvi de mirada.
I al cap de molts anys, quan feia molt temps que havia marxat a viure a França i s'havia convertit en la meva exparella, va resultar que el meu pare també es va morir. Durant l'estada al Vall d'Hebron, l'anava a veure i m'hi estava llargues estones, i li transmetia energia com havia fet ella amb el seu. Però jo no ho feia pròpiament, perquè no m'havia iniciat ni tenia cap noció respecte de la tècnica. Tan sols hi posava interès. Només sentia el contacte amb les espatlles del malalt i a ell li agradava moltíssim i m'ho agraïa com si allò formés part de la nostra intimitat més estricta. És ben cert que no m'havia relacionat amb ningú tan de prop... una manera especialíssima d'acomiadar-nos. Els homes no ploren i, potser encara menys, no es toquen.
Sempre els estels (tercerca part)
A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Els inicis i els finals s'entrellacen, els contorns tremolen, les essències esclaten, i les persones ens trobem i ens perdem de forma incessant.
En el moment de la defunció vaig rebre un sms de la Paula expressant el seu condol: quan ho he sabut m'he quedat de cacauet, i jo crec que era la seva forma de dir-me que estic amb tu en la distància, i m'agradaria que aquesta expressió et desperti un somriure i un record tan amable com a mi. Em deia igualment que se n'havia assabentat per l'Elena, una tieta seva que havia estat col·laboradora del meu pare a la Universitat. El món és un mocador!
Hi ha persones que el recorden perquè deia que un dia la gent aniria parlant per telèfon pel carrer. Aleshores se n'havien enrigut per dins, de fet ja hi estaven acostumats: son cosas del Miguel Ángel!
A partir d'una experiència tan revel·ladora com havia estat acompanyar-lo en aquell període de trànsit, vaig sentir-me amb ganes d'explorar el terreny i treure'm, progressivament, diversos nivells de Reiki Usui Tibetà. Aleshores la Psicologia havia quedat oblidada al calaix dels apunts, de fet feia dos anys que treballava a Normalització Lingüística quan va finar mon pare. Assolit el tercer nivell, vaig començar a fer teràpies combinades amb Reflexologia Podal, que també havia inclòs dins les meves destreses.
Amb la meva amiga, de qui parlava en les primeres entrades d'aquest blog, hem coincidit a Londres a les acaballes del 2015. En devem ser uns quants que no canviem tant malgrat el pas del temps!
A l'hora de presentar als meus contactes el projecte de sanació alternativa deia que havia reprès la "via terapèutica". L'interès per la cosa humana, d'altra banda, és quelcom que no he abandonat mai. Així, doncs, després del xiringuito sanador vaig iniciar-me en la pràctica de la meditació, que em suposaria, al capdavall, guanyar un sentit de mi mateix més estable i més ferm. Tot plegat amb el rerefons elemental de voler exercir de psicòleg (a partir d'aleshores seria "desig de Servei"). Aquesta professió és a dia d'avui la que té més sentit per a mi, i a més a més em retorna dolçament el passat, perquè al Col·legi de Psicòlegs em van citar, a l'hora de col·legiar-m'hi, el 9 de setembre a les 9 del matí (haha, vaig pensar des de l'altre extrem de la línia telefònica: 9 del 9, i a les 9!).
En el moment de la defunció vaig rebre un sms de la Paula expressant el seu condol: quan ho he sabut m'he quedat de cacauet, i jo crec que era la seva forma de dir-me que estic amb tu en la distància, i m'agradaria que aquesta expressió et desperti un somriure i un record tan amable com a mi. Em deia igualment que se n'havia assabentat per l'Elena, una tieta seva que havia estat col·laboradora del meu pare a la Universitat. El món és un mocador!
Hi ha persones que el recorden perquè deia que un dia la gent aniria parlant per telèfon pel carrer. Aleshores se n'havien enrigut per dins, de fet ja hi estaven acostumats: son cosas del Miguel Ángel!
A partir d'una experiència tan revel·ladora com havia estat acompanyar-lo en aquell període de trànsit, vaig sentir-me amb ganes d'explorar el terreny i treure'm, progressivament, diversos nivells de Reiki Usui Tibetà. Aleshores la Psicologia havia quedat oblidada al calaix dels apunts, de fet feia dos anys que treballava a Normalització Lingüística quan va finar mon pare. Assolit el tercer nivell, vaig començar a fer teràpies combinades amb Reflexologia Podal, que també havia inclòs dins les meves destreses.
Amb la meva amiga, de qui parlava en les primeres entrades d'aquest blog, hem coincidit a Londres a les acaballes del 2015. En devem ser uns quants que no canviem tant malgrat el pas del temps!
A l'hora de presentar als meus contactes el projecte de sanació alternativa deia que havia reprès la "via terapèutica". L'interès per la cosa humana, d'altra banda, és quelcom que no he abandonat mai. Així, doncs, després del xiringuito sanador vaig iniciar-me en la pràctica de la meditació, que em suposaria, al capdavall, guanyar un sentit de mi mateix més estable i més ferm. Tot plegat amb el rerefons elemental de voler exercir de psicòleg (a partir d'aleshores seria "desig de Servei"). Aquesta professió és a dia d'avui la que té més sentit per a mi, i a més a més em retorna dolçament el passat, perquè al Col·legi de Psicòlegs em van citar, a l'hora de col·legiar-m'hi, el 9 de setembre a les 9 del matí (haha, vaig pensar des de l'altre extrem de la línia telefònica: 9 del 9, i a les 9!).
dilluns, d’octubre 12, 2015
El Regne Unit i els estels
De
vegades sembla que tot encaixi. L'Univers se'ns apareix com un
trencaclosques on cada peça ocupa el seu lloc exacte. Fins i tot,
les peces encaixen tan bé les unes amb les altres que només veus el
quadre i la figura del conjunt, sense parar esment en els
components.
Un
exemple, aquest estiu, a l'hora de tornar a casa des de Bristol. Vaig
coincidir-hi – a l'aeroport – amb una amiga de Barcelona, una
noia amb qui vaig treballar el 2004 al Museu d'Història de la Ciutat
de Barcelona en el marc del Fòrum de les Cultures. Després vam
coincidir al MNAC, ella dins l'equip d'educació i jo com a informador de sala. Després ens hem anat
trobant pel barri, sense arribar a quedar mai, de vegades la gent te
la trobes i això, que te la vas trobant.
Pel
2004 jo sabia que mantenia una relació amb un noi anglès,
i fins m'havia assabentat de les dificultats, la llunyania, l'anhel
d'un projecte en comú, et tout et tout et tout. I vet aquí que,
passats els anys, doncs que viuen junts i que ella es passeja amb una
gran panxa de dona embarassada, i que finalment tenen la nena. Fins
aquí, tot beníssim, la Sandra és fins i tot el meu model de dona
que pot tenir fills més enllà dels quaranta: "jo tinc una
amiga que ha parit amb 41 anys, o sigui que tranquil·la..."
La
darrera vegada que ens havíem trobat tots tres pel barri, l'estiu
passat, els explicava els meus plans de passar l'agost al País de
Gal·les, i que ja tenia els bitllets per a Bristol per començar el
periple. Aleshores m'assabento que el Kurt és de Bristol, que la
majoria de germans i germanes viuen allà. Ell, però, s'ha
traslladat definitivament a Barcelona, al carrer de Saragossa, amb la
seva parella. Viuen al número 37 i jo al 52. Visc en una antiga
torre familiar de l'any 1841, ara dividida en quatre apartaments, amb
una llar d'infants a la planta baixa. Es veu que quan tenia 2 anys em portaven a aquesta llar
d'infants. Aleshores es deia Petit Príncep.
Doncs
bé, resulta que em trobo la parella i la filla a
l'aeroport de Bristol. Són les 19 h del diumenge 30 d'agost de 2015.
M'he llevat a les 4 del matí per rebre les últimes
indicacions del curs de meditació, la cirera d'un pastiu que
començava caminant l'Offa's Dyke Path, la ruta de 180 milles que
separa Gal·les d'Anglaterra. I estic molt en pau. I a l'avió ens
toca a la mateixa fila, seiem al costat. Aleshores hi caic: podríem
agafar un taxi per als 4, tot aprofitant que vivim tan a prop! Però
m'estimo més no parlar-ne encara, ja sortirà, i la idea
es queda surant en la meva ment lliure de sorolls.
El
viatge transcorre plàcidament. Li explico a la Sandra les novetats
en la meva vida, la meva afició a meditar i de com m'ha permès
retornar professionalment cap a la Psicologia. Ella m'interroga
encuriosida... De fet, sempre que hi parlo em fa la impressió que no
m'explica gaires coses, que només parlo jo... I ara aprofito per tenir
un bon intercanvi d'opinions i d'experiències que normalment no
s'escauria. Han passat l'agost sencer al Regne Unit, per Bristol i
rodalies. Coincidim a considerar el clima local com a fantàstic per
a passar-hi l'estiu. S'inspira i em deixa anar que és com una
"tardor permanent". Aleshores, em trobo parlant amb algú
amb qui tinc moltíssimes coses en comú... I doncs no és estrany
que, sense venir a tomb de res, li deixi anar que si ha vist la
darrera pel·lícula de David Cronenberg, Maps to the stars.
Oh
My God
La
conec de fa 11 anys i no som amics íntims. Resulta que quan es va
quedar embarassada de la Frieda en tenia 39, i no 41... Però hem anat
coincidint now and again i ens caiem bé. De fet, no sé què pensa
ella de mi però fins ara tot han estat exclamacions i expressions
del tipus, quina mala fi de casualitats en un mateix dia, no? És
l'única pel·lícula que hem anat a veure aquest any...
La vam veure al cinema. I jo també la vaig veure al cinema, haha.
Ella
s'havia fixat més en la presó de l'ambient de Hollywood, i jo no
volia passar per alt la presó interior dels germans protagonistes, a
causa del seu desig incestuós.
Vaig
viure molt intensament aquesta part de la conversa... Com en moltes
altres ocasions, a l'acabar-se el film m'havia quedat una sensació
estranya, entre el desengany, la frustració i la indiferència –
suposo que purament defensiva –, que posteriorment s'havia
convertit en amor platònic. Perquè malgrat tota la violència
extrema i psicològica i certament desagradable, hi havia un poema
que em va captivar, Liberty. I fent una senzilla cerca a la
xarxa en vaig treure l'entrellat: és la traducció de Liberté,
poema de Paul Éluard, fundador del Surrealisme. Poema escrit
en el context de la II Guerra Mundial, per encoratjar els combatents
francesos davant la lluita contra l'ocupació nazi. Vet aquí alguns versos:
Sur mes cahiers
d’écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J’écris ton nom
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J’écris ton nom
Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J’écris ton nom
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J’écris ton nom
Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J’écris ton nom
Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer
Liberté.
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J’écris ton nom
Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer
Liberté.
Als
quaderns d'escola / al pupitre i als arbres / a la sorra, a la neu /
escric el teu nom.
A les pàgines llegides / a les pàgines blanques / pedra, sang,
paper o cendra / escric el teu nom.
Sobre imatges dorades / a les armes dels guerrers / a la corona
dels reis / escric el teu nom.
I pel poder d'un mot / recomenço la vida. / He nascut per conèixer-te / per anomenar-te / Llibertat.
dijous, de juliol 09, 2015
I, pedes quo te rapiunt (Vés on els peus t'arrosseguin)
La Mònica va iniciar la ponència bombardejant-nos amb cites d'Ovidi i altres dades pouades del seu saber enciclopèdic, oceànic, sobre la cultura grecollatina. La comparació irònica amb el cor, on et porti el cor, no es va fer esperar.
Dempeus sobre la terra: caminar, córrer, dansar
III Seminari Internacional d'Antropologia de la Corporalitat
A ella la vaig conèixer l'endemà, i me'n feia creus que pogués tenir només 25 anys. Cara pigada i nasset bufó, es queixava que s'hagués d'anar per la vida amb parella, o que les xarxes socials són xungues perquè estàs parlant amb una amiga i sona aqueta música del puto mòbil i de sobte passa de tu i es posa a xatejar. Em començava a adonar del seu parlar tarragoní, i em feia massa gràcia, tot i que després de tantes vegades, ja havia après a no dixar-me encandilar pels accents...
Aleshores, tot jo som vibració.
Ehem, passa que el 16 de setembre del 95 vaig estar a punt, però molt a prop, de morir-me, i la vida d'ençà d'aquell moment va ser bastant intensa per a mi. De fet, també recordo que tenia la teva edat quan vaig començar Filologia Romànica i la Mònica em feia classe de Llatí.
Havia tingut un primer impuls d'anar a caminar durant les jornades d'Antropologia, però encara no m'ho permetia... Merda, per què deurà ser tan literalment certa aquesta frase? De vegades, per sort, trobes una xica així, carapigada, que et desperta i et fa veure les coses diferentment. Et desperta una mirada nova: per què no hi vas igualment? Què importa? Altres circumstàncies i calendaris s'han alineat perquè conegui una ruta per la qual, ara sí, els peus m'han d'arrossegar a partir de l'1 d'agost.
Hi aniré i parlaré idiomes, la gran passió dels accents. Faré camí, silenci, temps... tindré tot el temps del món. Tot el temps i el cel del món.
De qui són aquests peus que em caminen? I aquest cor, de qui?
I el camí, qui el tria?... quin camí em triarà a mi?
dissabte, d’abril 11, 2015
BIRDMAN (o la inesperada virtut de la ignorància)
Aquest vespre he vist una pel·li que m'ha deixat en un estat de felicitat molt guai. I quan em quedo tan bé després de veure una pel·li, llegir un llibre, una excursió, etc., m'agrada compartir l'experiència amb algú altre, i jo crec que en part és per entendre bé el que m'ha captivat.
Segur que el que ens captiva de cada pel·li i de l'art en general pot ser diferent per a cada persona, però per mi una mateixa persona tendeix a connectar amb quelcom que es repeteix - el missatge? - en les obres que la corprenen.
La d'avui tocava grans temes. L'amor paternofilial, la negligència paternofilial, el sexe, la soledat, la mort, l'èxit, el món com a teatre, la fama, el caràcter efimeríssim de les xarxes socials... No cal ser gaire particular per tenir sensibilitat envers aquests temes, però dubto que tothom que l'hagi vista hi hagi connectat (o se n'hagi desconnectat!) de la mateixa manera.
Para gustos los colores, que diuen, no? I hi ha una altra cosa: el com. Com es treballa. Hi ha una manera de treballar, en tots els casos hi ha una manera de presentar-se davant del món, es digui el que es digui. La manera, de fet, diu molt. Hi ha un estil.
Jaume Cabré és un escriptor que en parla, de l'estil. Recordo un fragment d'un conte dins Viatge d'hivern... "Si un llibre està ben escrit, entre els mots hi batega l'ànima de l'autor". O una cosa així, per tal de definir l'estil. L'estil, entenc, en tant que fruit del treball, de la dedicació, de la cura que se'n té. I crec que m'ha agradat BIRDMAN perquè l'he rebuda com un regal, del director, dels actors/actrius, de tot l'equip, per mi ha estat un regal.
Amb la intuició que algun argument se m'escapava, potser una lectura més profunda, però deixant-me viatjar - deixant-me envolar- per la virtuosíssima ignorància.
Segur que el que ens captiva de cada pel·li i de l'art en general pot ser diferent per a cada persona, però per mi una mateixa persona tendeix a connectar amb quelcom que es repeteix - el missatge? - en les obres que la corprenen.
La d'avui tocava grans temes. L'amor paternofilial, la negligència paternofilial, el sexe, la soledat, la mort, l'èxit, el món com a teatre, la fama, el caràcter efimeríssim de les xarxes socials... No cal ser gaire particular per tenir sensibilitat envers aquests temes, però dubto que tothom que l'hagi vista hi hagi connectat (o se n'hagi desconnectat!) de la mateixa manera.
Para gustos los colores, que diuen, no? I hi ha una altra cosa: el com. Com es treballa. Hi ha una manera de treballar, en tots els casos hi ha una manera de presentar-se davant del món, es digui el que es digui. La manera, de fet, diu molt. Hi ha un estil.
Jaume Cabré és un escriptor que en parla, de l'estil. Recordo un fragment d'un conte dins Viatge d'hivern... "Si un llibre està ben escrit, entre els mots hi batega l'ànima de l'autor". O una cosa així, per tal de definir l'estil. L'estil, entenc, en tant que fruit del treball, de la dedicació, de la cura que se'n té. I crec que m'ha agradat BIRDMAN perquè l'he rebuda com un regal, del director, dels actors/actrius, de tot l'equip, per mi ha estat un regal.
Amb la intuició que algun argument se m'escapava, potser una lectura més profunda, però deixant-me viatjar - deixant-me envolar- per la virtuosíssima ignorància.
divendres, de setembre 19, 2014
Encara Cabré
Amb aquest mateix company vam treballar Jaume Cabré als cursos escrits, els de nivell més alt. Concretament, el llibre de contes Viatge d'hivern, Die winterreise.
Va ser el primer cop que en sentia parlar, i em va agradar un munt el seu estil. Durant la presentació no em va decebre gens ni mica, més aviat al contrari.
I bé, recordo que l'obra que més admirava, que entusiasmava el Pere era Les veus del Pamano, i em parlava d'arquitectura per descriure el valor de l'obra de Cabré. Ara que finalment l'he llegit (three years later) em surt d'escriure alguna cosa.
La relació de Tina Bros amb el seu fill, que ingressa a Montserrat, és potser el que més m'ha agradat de l'obra... Bé, la relació de tots dos pares amb el fill "convers", m'ha agradat molt. Impressionant, aquest diàleg:
"L'Arnau li va agafar les dues mans i la va mirar als ulls:
- Mare, no hi ha cap barrera.
- Segur que reses perquè em converteixi.
Ho va dir amb acidesa i tot seguit se'n va penedir. Ell, però, va començar un somriure, el va deixar a mig fer mentre pensava i va respondre amb aquell aplom que ella mai no havia gastat, que jo no sóc ningú per voler fer canviar la teva manera de veure les coses. Si prego per tu és perquè continuïs sent tan bona persona com sempre.
Maleït monjo que tenia totes les respostes més liberals, tolerants, intel·ligents, coherents i tranquil·litzadores a mà, com si ho tingués tot ben estudiat i ben apamat. Com si només calgués desdoblegar-ne una part per consultar-la en cas de dubte. I sempre una resposta, sempre una resposta, mai un dubte perquè jugava a l'equip de Déu.
- Ja m'agradaria, creure en Déu. Quin descans, si pogués creure-hi..."
El fill tria el camí de la fe, ingressa al monestir. I la mare es queda una mica més sola, amb les seves cabòries, la seva partida d'escacs particular entre la fe i les evidències naturals, entre el que vull i el que tinc en realitat, entre el sóc i el no sóc.
Va ser el primer cop que en sentia parlar, i em va agradar un munt el seu estil. Durant la presentació no em va decebre gens ni mica, més aviat al contrari.
I bé, recordo que l'obra que més admirava, que entusiasmava el Pere era Les veus del Pamano, i em parlava d'arquitectura per descriure el valor de l'obra de Cabré. Ara que finalment l'he llegit (three years later) em surt d'escriure alguna cosa.
La relació de Tina Bros amb el seu fill, que ingressa a Montserrat, és potser el que més m'ha agradat de l'obra... Bé, la relació de tots dos pares amb el fill "convers", m'ha agradat molt. Impressionant, aquest diàleg:
"L'Arnau li va agafar les dues mans i la va mirar als ulls:
- Mare, no hi ha cap barrera.
- Segur que reses perquè em converteixi.
Ho va dir amb acidesa i tot seguit se'n va penedir. Ell, però, va començar un somriure, el va deixar a mig fer mentre pensava i va respondre amb aquell aplom que ella mai no havia gastat, que jo no sóc ningú per voler fer canviar la teva manera de veure les coses. Si prego per tu és perquè continuïs sent tan bona persona com sempre.
Maleït monjo que tenia totes les respostes més liberals, tolerants, intel·ligents, coherents i tranquil·litzadores a mà, com si ho tingués tot ben estudiat i ben apamat. Com si només calgués desdoblegar-ne una part per consultar-la en cas de dubte. I sempre una resposta, sempre una resposta, mai un dubte perquè jugava a l'equip de Déu.
- Ja m'agradaria, creure en Déu. Quin descans, si pogués creure-hi..."
El fill tria el camí de la fe, ingressa al monestir. I la mare es queda una mica més sola, amb les seves cabòries, la seva partida d'escacs particular entre la fe i les evidències naturals, entre el que vull i el que tinc en realitat, entre el sóc i el no sóc.
dissabte, de maig 31, 2014
Después de la lluvia
De vez en cuando la vida regala intuiciones, por ejemplo ese mediodía, cuando paseando por la ciudad pensaba que me podría pasar el resto de mis días mirando las cosas y gozando de este acto maravilloso que es mirar.
Grandes maestros llaman la atención sobre la mirada y el hecho de sentir en general. Abrid la consciencia, nos interpelan, para sentir gratitud por un mundo que es un regalo y un don que debemos celebrar. Pero esta actitud de apertura es difícil: es difícil ser consciente de que ves si siempre has visto. Si no conoces lo que es quedarse ciego. Incluso si alguna vez algo te impide ver con normalidad, no es extraño que te olvides de ello fácilmente al recobrar la salud.
Más aún, si alguna vez tienes la experiencia de ver te parece que antes no has visto nunca nada. Si ves por primera vez con tus propios ojos, porque antes siempre has visto la realidad con ojos ajenos (familia, amigos, parejas...), la cosciencia en este sentido es clara: no se trata de percibir más cosas, sino que lo que sucede es que aumenta la experiencia en si misma. La claridad y la intensidad.
Llevaba unos días lloviendo y la atmósfera está limpia y transparente. A mi amigo Roger a mí nos encanta cuando llueve, es maravilloso. Otra amiga, poeta, dice que pasear por una ciudad cuando llueve es como caminarla desnuda. Es muy bonito, y le añadiría esta observación mínima: que la ciudad se desnuda por la lluvia tanto como por las lágrimas.
Grandes maestros llaman la atención sobre la mirada y el hecho de sentir en general. Abrid la consciencia, nos interpelan, para sentir gratitud por un mundo que es un regalo y un don que debemos celebrar. Pero esta actitud de apertura es difícil: es difícil ser consciente de que ves si siempre has visto. Si no conoces lo que es quedarse ciego. Incluso si alguna vez algo te impide ver con normalidad, no es extraño que te olvides de ello fácilmente al recobrar la salud.
Más aún, si alguna vez tienes la experiencia de ver te parece que antes no has visto nunca nada. Si ves por primera vez con tus propios ojos, porque antes siempre has visto la realidad con ojos ajenos (familia, amigos, parejas...), la cosciencia en este sentido es clara: no se trata de percibir más cosas, sino que lo que sucede es que aumenta la experiencia en si misma. La claridad y la intensidad.
Llevaba unos días lloviendo y la atmósfera está limpia y transparente. A mi amigo Roger a mí nos encanta cuando llueve, es maravilloso. Otra amiga, poeta, dice que pasear por una ciudad cuando llueve es como caminarla desnuda. Es muy bonito, y le añadiría esta observación mínima: que la ciudad se desnuda por la lluvia tanto como por las lágrimas.
dijous, de gener 09, 2014
Una combinació memorable
Per continuar la línia experiencial de les últimes entrades, una cita de Marcel Proust, escriptor francès (1871 - 1922):
El que retrec als diaris és que ens facin prestar atenció cada dia a coses insignificants, mentre que només llegim tres o quatre vegades al llarg de la nostra vida els llibres on hi ha coses essencials.
Hi ha, sortosament, excepcions, com per exemple la portada de La Vanguardia del 24 d'abril de l'any passat, amb la coincidència següent:
El triomf del St. Jordi comparteix plana amb la derrota del Barça a l'Allianz Arena de Munic (4-0), "resultat demolidor contra els nois de la Masia".
A La Contra, una entrevista amb Prashant Kakode, llicenciat en Medicina i Cirurgia, fundador del Centre per a la Salut Integral.
Vaig agafar el full del diari motivat per La Contra, ja que la salut és el meu tema. Però portada i contraportada en fan un, de full, i doncs vaig agrair moltíssim la combinació de notícies que hi apareixien. L' èxit de vendes de 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol, i la foto d'un noi i noia que s'abracen tendrament, ella sostenint una rosa entre els dits de la mà dreta. Una imatge evocadora i suggeridora, i tant que sí. Màrqueting? Esclar, màrqueting saludable (tendència moderna?), que és molt sa creure que hi ha parelles enamorades. Dedicar-li més de mitja portada a l'amor és un luxe, segur, que deu tenir el seu què comercial.
El barça va patir una senyora derrota. "Va caure derrotat amb una duresa excessiva", segons l'enviat especial a Munic. I aquesta experiència de l'esport no la trobo gens sana. Em sembla molt interessant, però, en la mesura que explica com ens situem davant les victòries-derrotes alienes. Com ens les fem nostres, i per consegüent, com vehiculem la nostra frustració-insatisfacció a través d'elles.
El que ens alegra és que guanyi el nostre, la victòria de l'altre (fins i tot contra un tercer) ens fa una ràbia que ens morim. Ens agrada guanyar tant o més que perdi l'altre. Cosa que em sembla d'un fanatisme considerable. Com de més sa no seria que agradés "la victòria"? Empatitzar amb la joia dels jugadors de l'Osasuna quan empaten amb el Barça? Admirar la victòria dels equips, juguin contra qui juguin. Saber perdre i saber guanyar, principalment.
Més o menys fora de lloc, recordo com escoltava les vivències d'un mecànic de cotxes aficionat a les curses. M'estava entusiasmant fins a tal punt que una tercera persona em va preguntar si a mi també m'agradaven tant aquest tipus de coses... No, vaig respondre, ni idea de cotxes, a mi el que m'agrada és que a la gent li agradin coses.
El que retrec als diaris és que ens facin prestar atenció cada dia a coses insignificants, mentre que només llegim tres o quatre vegades al llarg de la nostra vida els llibres on hi ha coses essencials.
Hi ha, sortosament, excepcions, com per exemple la portada de La Vanguardia del 24 d'abril de l'any passat, amb la coincidència següent:
El triomf del St. Jordi comparteix plana amb la derrota del Barça a l'Allianz Arena de Munic (4-0), "resultat demolidor contra els nois de la Masia".
A La Contra, una entrevista amb Prashant Kakode, llicenciat en Medicina i Cirurgia, fundador del Centre per a la Salut Integral.
Vaig agafar el full del diari motivat per La Contra, ja que la salut és el meu tema. Però portada i contraportada en fan un, de full, i doncs vaig agrair moltíssim la combinació de notícies que hi apareixien. L' èxit de vendes de 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol, i la foto d'un noi i noia que s'abracen tendrament, ella sostenint una rosa entre els dits de la mà dreta. Una imatge evocadora i suggeridora, i tant que sí. Màrqueting? Esclar, màrqueting saludable (tendència moderna?), que és molt sa creure que hi ha parelles enamorades. Dedicar-li més de mitja portada a l'amor és un luxe, segur, que deu tenir el seu què comercial.
El barça va patir una senyora derrota. "Va caure derrotat amb una duresa excessiva", segons l'enviat especial a Munic. I aquesta experiència de l'esport no la trobo gens sana. Em sembla molt interessant, però, en la mesura que explica com ens situem davant les victòries-derrotes alienes. Com ens les fem nostres, i per consegüent, com vehiculem la nostra frustració-insatisfacció a través d'elles.
El que ens alegra és que guanyi el nostre, la victòria de l'altre (fins i tot contra un tercer) ens fa una ràbia que ens morim. Ens agrada guanyar tant o més que perdi l'altre. Cosa que em sembla d'un fanatisme considerable. Com de més sa no seria que agradés "la victòria"? Empatitzar amb la joia dels jugadors de l'Osasuna quan empaten amb el Barça? Admirar la victòria dels equips, juguin contra qui juguin. Saber perdre i saber guanyar, principalment.
Més o menys fora de lloc, recordo com escoltava les vivències d'un mecànic de cotxes aficionat a les curses. M'estava entusiasmant fins a tal punt que una tercera persona em va preguntar si a mi també m'agradaven tant aquest tipus de coses... No, vaig respondre, ni idea de cotxes, a mi el que m'agrada és que a la gent li agradin coses.
Finalment, a La Contra, el metge indi Prashant Kakode ens informa que la llibertat emocional rau en el fet de gaudir de les coses sense posseir-les. Ens alerta, igualment, que per al sistema mèdic la consciència és una cosa massa subtil i invisible, de manera que la ignora. Aconsella observar-se un mateix, sentir-se convidat en el propi cos així com "en aquest món canviant". Des d'aquesta distància, proposa Kakode, van sorgint respostes. També apunta una fórmula "molt senzilla" que fan servir al seu centre: demanar als pacients que cuidin altres pacients, i passar de l'"ajudeu-me" a ajudar els altres. Admet que tots tenim un cantó bo i un altre d'egoista, i ens anima a debilitar aquest darrer. Diu que és la confusió la que ens torna egoistes, que una mica de claredat ens ajuda a trobar el següent interruptor.
El post de les causes perdudes
Mas una vez que fue separada la naturaleza humana en dos, añorando cada parte su propia mitad, se reunía con ella. Se rodeaban con sus brazos, se enlazaban entre sí, deseosos de unirse de nuevo en una sola naturaleza.
Platón, El Baquete
Els errors ens haurien d'ajudar a créixer, serien un bon espai d'aprenentatge. Aprendre del món i de nosaltres mateixos, s'entén. Aprendre de l'error progressivament, redreçant els passos fins a arribar a aprendre. Si bé cada error farà ferida, aquestes guariran igualment al cap del camí. Moltes ferides es deuran curar, també, parlant-ne amb col•legues, fent sexe, menjant i bebent, festejant, evadint-se de qualsevol manera... És a dir, que no caldria arribar al final del procés per guarir-nos de les ferides.
D'altra banda, avui dia hi ha una pila de causes per les quals val la pena lluitar. De fet qualsevol causa és vàlida, i més si busca la Justícia, la Llibertat, els Drets més diversos... Totes amb el benentès que prioritzen el respecte amb majúscules... Que potser no tenim dret a un habitatge digne? A un habitatge? No hauríem de poder decidir sobre qüestions tan importants com l'abort? Tenim alguna capacitat de decisió? Una qüestió que em toca de prop és la dels rols de gènere, masculí i femení, femení i masculí. M'apunto, sobretot, a una reivindicació: el dret de l'home a no ser l'estereotip d'home. De ser sensible i rialler i d'emocionar-se, de tocar altres homes, sense necessitat de ser homosexual. De ser feble, vulnerable i el que sigui! Un company de pis estava malalt i li vaig proposar de fer-li sessió de reflexologia podal. La seva resposta: “es que nunca me han tocado los pies”. Costa un munt de trobar guinea pigs masculins per a les pràctiques de reflexo... És pràcticament impossible!
Sigui com sigui, crec que tenir ideals, seguir alguna causa, ajuda a superar els errors (les ferides) tant com els col•legues, el sexe, el menjar i el beure, i com la festa. I a més, si no lluites sola, la resta de “factors evasius” vindrien amb el pack. Un gran matís és que els ideals són a priori formes molt més elevades. Ara caic fàcilment en el parany de creure que TOT a la vida es fa per evasió dels errors. Per defensar-se del dolor, s'entén. El fet de viure (i de lluitar!) en comunitat, aquest sentiment de pertinença tindria el mateix sentit de defensa... És en comunitat que construïm la nostra identitat. Només em sembla una llàstima que el procés de construcció impliqui la negació de l'altre (allò contra el que lluitem o allò de què ens evadim). Em sembla una llàstima i em sembla molt humà. Diria que TOTS els problemes deriven d'aquest fet fonamental (he tornat a caure feliçment en el parany): en soledat o en comunitat, ens fem per oposició.
No sóc capaç, però, de mostrar per què intueixo que aquest fet ja és un error, i encara més: que és la font de TOT error. Potser si a l'escola féssim més expressió corporal i artística, si els nens poguéssim plorar, si les nenes parlessin a cops de puny, si el llenguatge (qualsevol) no fos interpretable, si els homes-homes poguéssim parir... Tampoc llegint tota mena de literatura budista, segurament, no ens arribaríem a convèncer que “jo” no és res, com tampoc no és res “nosaltres”. Hi ha un “nosaltres” que lluita per una causa, i n'hi ha molts d'altres que lluiten per altres causes (això si no és que cadascú, per separat, lluita per la seva; això si no sobrevius parlant, bebent, menjant, dormint, fent sexe, festejant...). TOTES causes legítimes, per descomptat, i HUMANES, i fins i tot justes amb majúscules. Però al capdavall em fa l'efecte que el secret no té a veure amb la causa ni amb la lluita sinó que forma part del mateix error, que alhora en seria la solució: la percepció, la creença, l'evidència, tan arrelades i condicionades des de fa milers d'anys... Aviat és dit! El secret som TOTS, és l'home i és la dona, és el gènere humà. I aquest en seria el límit pel que fa a aprenentatge: és incapaç de superar l'egoisme, i per això ensopega tantes vegades amb el mateix error.
dimecres, de gener 08, 2014
Última coincidència de l'any
L'última casualitat de l'any, l'últiima coincidència ha fet la volta al món per poder-se mostrar. La N i jo vam coincidir al 68 de la Rbla. del Raval; la vaig veure en el pis de dalt, de baix estant, i no m'ho podia creure... Bien! Aleshores va iniciar el descens i jo que trio la millor posició de l'escala per saltar-li a sobre amb crits d'alegria. Feia uns 13 anys que ni flowers l'un de l'altre. De fet, el setembre de 1999 ens n'hauríem anat junts a Toulouse amb l'Erasmus si no s'hagués quedat amb el nòvio a Barcelona... I continuen junts! Ara, però, a Sydney, Austràlia. Han estat aquí per Nadal, i tant de bo siguem sempre més amics.
Fa com uns dos mesos feia endreça de llibretes a l'habitació, quan hi vaig trobar la joia de la corona: la que vaig emplenar el juliol de 1998 durant l'Interrail per Anglaterra. Vaig estar-hi un mes, i m'hi van passar una sèrie de coses molt guais, aventures, embolics amb desconegudes, i també vaig començar a creure en Déu.
En aquesta llibreta hi escrivia sense parar. Hi plasmava cada petita conversa amb un vianant, cada coneixença que feia en un alberg, cada reflexió que em venia al cap, cada impressió d'aquell context canviant per terres britàniques i escoceses. Va ser un molt bon company de viatge.
Doncs al primer full de la llibreta hi vaig escriure una sèrie d'adreces per enviar postals... I quina no seria la meva sorpresa quan hi descobreixo, ara fa uns dos mesos (mentre feia endreça de llibretes...), l'adreça de la N! Perquè no en sabia res, abans, llevat del sobrenom, que ja m'imaginava que "nani" no era el nom de veritat... i del cognom, encara en sabia menys. Recordo que havia intentat cercar-la a la plana web de l'Ajuntament d'Esparraguera, on vivia durant la carrera. Total, que fa dos mesos li escric a l'adreça que jo en tenia l'any 98, i restulta que entremig hi ha hagut canvi d'habitatge, i em responen dient-me que no saben res dels antics propietaris.
Aix, volia trobar-la com fos! M'hauria encantat parlar-hi de nou... La N havia estat algú important per a mi, una autèntica amiga, potser la primera. Abans de la Universitat el gènere femení havia estat idealitzat completament, i allunyat, per aquest fet elemental. Recordo que a la carrera, amb un 70% de noies, va ser la primera vegada que em vaig sorprendre pensant que una tia m'havia fotut un moc senzillament perquè era gilipolles (i no perquè jo l'hagués cagat o en tingués la culpa, etc.). Teràpia de xoc? Maybe... La N diu que em recorda pel·liculero :-)
Fa com uns dos mesos feia endreça de llibretes a l'habitació, quan hi vaig trobar la joia de la corona: la que vaig emplenar el juliol de 1998 durant l'Interrail per Anglaterra. Vaig estar-hi un mes, i m'hi van passar una sèrie de coses molt guais, aventures, embolics amb desconegudes, i també vaig començar a creure en Déu.
En aquesta llibreta hi escrivia sense parar. Hi plasmava cada petita conversa amb un vianant, cada coneixença que feia en un alberg, cada reflexió que em venia al cap, cada impressió d'aquell context canviant per terres britàniques i escoceses. Va ser un molt bon company de viatge.
Doncs al primer full de la llibreta hi vaig escriure una sèrie d'adreces per enviar postals... I quina no seria la meva sorpresa quan hi descobreixo, ara fa uns dos mesos (mentre feia endreça de llibretes...), l'adreça de la N! Perquè no en sabia res, abans, llevat del sobrenom, que ja m'imaginava que "nani" no era el nom de veritat... i del cognom, encara en sabia menys. Recordo que havia intentat cercar-la a la plana web de l'Ajuntament d'Esparraguera, on vivia durant la carrera. Total, que fa dos mesos li escric a l'adreça que jo en tenia l'any 98, i restulta que entremig hi ha hagut canvi d'habitatge, i em responen dient-me que no saben res dels antics propietaris.
Aix, volia trobar-la com fos! M'hauria encantat parlar-hi de nou... La N havia estat algú important per a mi, una autèntica amiga, potser la primera. Abans de la Universitat el gènere femení havia estat idealitzat completament, i allunyat, per aquest fet elemental. Recordo que a la carrera, amb un 70% de noies, va ser la primera vegada que em vaig sorprendre pensant que una tia m'havia fotut un moc senzillament perquè era gilipolles (i no perquè jo l'hagués cagat o en tingués la culpa, etc.). Teràpia de xoc? Maybe... La N diu que em recorda pel·liculero :-)
diumenge, de setembre 01, 2013
Una relació especial II
Tornant a Magnolia, que he vist de nou recentment, m'he adonat que la pel·lícula sencera s'ocupa de manera prioritària del tema de les casualitats. La pluja de granotes provoca canvis substancials en les vides dels protagonistes. Les casualitats serien, doncs, aquell fenomen amb el qual ens podríem creure que tenim una relació especial.
No sé on vaig sentir o llegir que les casualitats embelleixen la vida. Fins i tot si tenen conseqüències dolentes, o horribles, una certa distància ens permetria d'apreciar-hi aquesta qualitat estètica anomenada bellesa. Crec que coincideixo amb aquesta opinió. Entenc, a més a més, que els fenòmens, tots, són casuals, i que si n'hi ha que tenen conseqüències notables, és aleshores que els elevem a tal categoria.
Hi ha, però, qui considera que les casualitats no existeixen com a tals, que són "causalitats". Les coses, els fenòmens, respondrien a un perquè, sense que sapiguem dir gaire res sobre aquest darrer. Personalment, considero que la pugna "casual - causal" és una qüestió sense interès, que em depassa completament, però sí que trobo interessant la relació que hi puguem mantenir.
El nen protagonista de Magnolia considera que la pluja de granotes és un fenomen que succeeix tots els dies... Això vol dir que no és casual? Que no és causal? No!, jo crec que sigui el que sigui el que succeeix, ho fa sense parar, ho fa cada dia (cada dia succeeixen coses). Aveure, per mi el secret és la premisa segons la qual una casualitat (o causalitat!) ha de ser una cosa rara, que succeeix mooolt poques vegades.
Potser veuríem moltes més coses si aprenguéssim a mirar com diu Tàpies. Potser ens canviaria la mirada si miréssim lliurement, o si ens rentéssim els vidres.
Tot plegat, a la vida, són coses que passen, que ens passen, i que no són per a nosaltres. Els fenòmens, hem quedat que són considerats casuals i/o causals... Com ens considerem nosaltres? No és el primer que hauríem de considerar? Arribaríem a convenir que cadascú som l'accident (si se'm permet, la casualitat) amb què la resta de fenòmens entren en contacte? Aprendríem que som el mateix? Que els humans i l'univers formem part d'un tot indestriable? Potser se'ns abaixarien els fums i fins ens apreciaríem els uns als altres d'una manera especial.
No sé on vaig sentir o llegir que les casualitats embelleixen la vida. Fins i tot si tenen conseqüències dolentes, o horribles, una certa distància ens permetria d'apreciar-hi aquesta qualitat estètica anomenada bellesa. Crec que coincideixo amb aquesta opinió. Entenc, a més a més, que els fenòmens, tots, són casuals, i que si n'hi ha que tenen conseqüències notables, és aleshores que els elevem a tal categoria.
Hi ha, però, qui considera que les casualitats no existeixen com a tals, que són "causalitats". Les coses, els fenòmens, respondrien a un perquè, sense que sapiguem dir gaire res sobre aquest darrer. Personalment, considero que la pugna "casual - causal" és una qüestió sense interès, que em depassa completament, però sí que trobo interessant la relació que hi puguem mantenir.
El nen protagonista de Magnolia considera que la pluja de granotes és un fenomen que succeeix tots els dies... Això vol dir que no és casual? Que no és causal? No!, jo crec que sigui el que sigui el que succeeix, ho fa sense parar, ho fa cada dia (cada dia succeeixen coses). Aveure, per mi el secret és la premisa segons la qual una casualitat (o causalitat!) ha de ser una cosa rara, que succeeix mooolt poques vegades.
Potser veuríem moltes més coses si aprenguéssim a mirar com diu Tàpies. Potser ens canviaria la mirada si miréssim lliurement, o si ens rentéssim els vidres.
Tot plegat, a la vida, són coses que passen, que ens passen, i que no són per a nosaltres. Els fenòmens, hem quedat que són considerats casuals i/o causals... Com ens considerem nosaltres? No és el primer que hauríem de considerar? Arribaríem a convenir que cadascú som l'accident (si se'm permet, la casualitat) amb què la resta de fenòmens entren en contacte? Aprendríem que som el mateix? Que els humans i l'univers formem part d'un tot indestriable? Potser se'ns abaixarien els fums i fins ens apreciaríem els uns als altres d'una manera especial.
dilluns, de maig 20, 2013
Una relació especial
Una de les escenes que més em va quedar de Magnolia és la de la pluja de granotes. El nen protagonista, el del concurs televisiu What do kids know, contempla com cauen els animalons del cel i se li acut de pensar "coses com aquesta passen tots els dies". És una pel·li que només he vist doblada, i l'he vist un munt de cops perquè m'encanta :)
Pel que fa a la reacció del nen davant la pluja, em va quedar gravat, n'estic segur, perquè vaig intuir que aquell noi veu l'espectacle de la pluja, però que veu alguna cosa més. És una paradoxa, entenc: davant d'un fet tan extraordinari, el xic considera que passa tots els dies.
En un altre ordre de coses, i aprofitant l'espectacle del cel i de la pluja d'aquests dies sobre la Ciutat Comtal, penso en el perill de creure que el xàfec només et cau a tu. O bé que hi tens una relació especial. Serien reaccions típicament adolescents, però comunes en l'edat adulta: hi ha qui viu la vida culpant de tots els seus mals la pluja o qualsevol altre fenomen extern (ehem, qualsevol altre fenomen).
Aquesta mena de judici només busca la defensa de l'ego. I l'ego seria allò que identifiquem amb "el pobre Josep", "la pobra Cristina", "la pobra Sandra",... De fet, és perfecte per a identificar-s'hi i projectar-hi la nostra pròpia pena (pobre jo). L'acte de plànyer algú seria una manera inequívoca de posar en valor el seu ego (i el nostre!).
En canvi, jo diria que el que és rellevant de la pluja i dels fenòmens externs (ehem, dels fenòmens), és que ens connecten. Estic connectat a la vida perquè participo d'aquest element, d'aquesta sensació, hi entro en contacte... m'estic mullant. Estic xop com tot aquell que es passeja en aquest instant sota la pluja. Fins a l'últim racó del planeta. Connectat amb l'univers com una petita fracció més; l'ego i l'univers com a unitat indestriable.
Tots els dies, podria pensar el nen protagonista de Magnolia, tots els dies succeeixen coses que ens connecten. Que sigui la visió de granotes caients, gotes d'aigua o confetti, és igual. Perquè de fet ho puc estar somiant. La relació és especial, en tot cas, perquè ens equipara (és entre iguals), és universal, i rau en el fet de participar d'aquesta interconnexió.
Pel que fa a la reacció del nen davant la pluja, em va quedar gravat, n'estic segur, perquè vaig intuir que aquell noi veu l'espectacle de la pluja, però que veu alguna cosa més. És una paradoxa, entenc: davant d'un fet tan extraordinari, el xic considera que passa tots els dies.
En un altre ordre de coses, i aprofitant l'espectacle del cel i de la pluja d'aquests dies sobre la Ciutat Comtal, penso en el perill de creure que el xàfec només et cau a tu. O bé que hi tens una relació especial. Serien reaccions típicament adolescents, però comunes en l'edat adulta: hi ha qui viu la vida culpant de tots els seus mals la pluja o qualsevol altre fenomen extern (ehem, qualsevol altre fenomen).
Aquesta mena de judici només busca la defensa de l'ego. I l'ego seria allò que identifiquem amb "el pobre Josep", "la pobra Cristina", "la pobra Sandra",... De fet, és perfecte per a identificar-s'hi i projectar-hi la nostra pròpia pena (pobre jo). L'acte de plànyer algú seria una manera inequívoca de posar en valor el seu ego (i el nostre!).
En canvi, jo diria que el que és rellevant de la pluja i dels fenòmens externs (ehem, dels fenòmens), és que ens connecten. Estic connectat a la vida perquè participo d'aquest element, d'aquesta sensació, hi entro en contacte... m'estic mullant. Estic xop com tot aquell que es passeja en aquest instant sota la pluja. Fins a l'últim racó del planeta. Connectat amb l'univers com una petita fracció més; l'ego i l'univers com a unitat indestriable.
Tots els dies, podria pensar el nen protagonista de Magnolia, tots els dies succeeixen coses que ens connecten. Que sigui la visió de granotes caients, gotes d'aigua o confetti, és igual. Perquè de fet ho puc estar somiant. La relació és especial, en tot cas, perquè ens equipara (és entre iguals), és universal, i rau en el fet de participar d'aquesta interconnexió.
dissabte, de maig 04, 2013
Impressions de Tàpies
D'Antoni Tàpies, a Res no és mesquí, dins "La pràctica de l'art" (Ariel, 1970): "Per començar, nosaltres ja gairebé no sabem ni tenim temps de veure les coses. Els sentits ens rellisquen sobre l'excés de preocupacions, de coloraines, d'atordiments i de sorolls que sempre ens envolten. Hem de conquerir i aprendre el més primordial: poder i saber contemplar, poder i saber concentrar-nos en allò que fem, tenir temps per a meditar, tenir un mínim de decència i de llibertat en les nostres vides, amb les hores de repòs suficients per a poder-ho practicar."
Tàpies era una de les joies vivents del Museu Nacional d'Art de Catalunya, mentre jo hi treballava, ara fa uns 6 anys. Trobar aquesta cita em retorna a l'experiència que hi vaig viure, i a com de malament em queien Tàpies i totes les vaques sagrades de la Catalunya correcta. És clar, jo no hi entenia un borrall, d'art, i de fet estic segur que ho hauria apreciat molt més d'haver-ne sabut.
No vaig guardar el text pel record del MNAC, però. El que més m'atreu del fragment de dalt és la relació de l'artista amb el fet de mirar. De fet, és la perspectiva des d'on més i millor valoro la seva vàlua. Perquè dient això l'any 1970, mereix tota la meva credibilitat i el meu respecte silenciós: les coloraines d'aleshores, comparades amb les d'avui dia, devien ser encara incipients. Avui són autopistes, oceans de la informació, les coloraines.
Ens exhorta a saber veure les coses, és curiós: som majoria (un nosaltres així de gran) qui, segons Tàpies, no sabem veure les coses. Hi hauria, doncs, un "veure les coses" reservat a... quins sabedors? Saberuts? Aquells que disposen de prou temps? Més espai a l'agenda personal? O aquells amb els sentits clars, que no els rellisquen damunt del món que els envolta... Aquells que s'omplen de calma i tenen una impressió més plena, diàfana -més espaiosa- de l'entorn?
Tàpies era una de les joies vivents del Museu Nacional d'Art de Catalunya, mentre jo hi treballava, ara fa uns 6 anys. Trobar aquesta cita em retorna a l'experiència que hi vaig viure, i a com de malament em queien Tàpies i totes les vaques sagrades de la Catalunya correcta. És clar, jo no hi entenia un borrall, d'art, i de fet estic segur que ho hauria apreciat molt més d'haver-ne sabut.
www.espai.dibuixos.cat
No vaig guardar el text pel record del MNAC, però. El que més m'atreu del fragment de dalt és la relació de l'artista amb el fet de mirar. De fet, és la perspectiva des d'on més i millor valoro la seva vàlua. Perquè dient això l'any 1970, mereix tota la meva credibilitat i el meu respecte silenciós: les coloraines d'aleshores, comparades amb les d'avui dia, devien ser encara incipients. Avui són autopistes, oceans de la informació, les coloraines.
Ens exhorta a saber veure les coses, és curiós: som majoria (un nosaltres així de gran) qui, segons Tàpies, no sabem veure les coses. Hi hauria, doncs, un "veure les coses" reservat a... quins sabedors? Saberuts? Aquells que disposen de prou temps? Més espai a l'agenda personal? O aquells amb els sentits clars, que no els rellisquen damunt del món que els envolta... Aquells que s'omplen de calma i tenen una impressió més plena, diàfana -més espaiosa- de l'entorn?
diumenge, d’abril 21, 2013
De canvis de visió
Torno a tenir els vidres nets :) Podria ser una metàfora, i suposo que darrere els mots bé n'hi deu haver una, però és que d'un temps ençà hi ha coses que tornen. Experiències. Persones. Coses.
El concepte "tornar" sí que no escapa la metàfora, esclar... De fet, la devia tenir darrere meu, aquest matí, quan he mirat cap a la galeria i he vist com de nets estaven els vidres. Cada vegada veig més clar des de la teoria i des de la pràctica que la manera com veiem el món el pot fer canviar. De vegades ens permet fins i tot de veure'l, com si fos la primera vegada que se'ns aparegués.
En aquest sentit de la mirada, tenir la vista clara, deu ser prou important a l'hora de percebre el món amb uns altres ulls, i això igualment d'important a l'hora de fer que el món canviï. Deixar-se de líquids tèrbols i passar-se a l'aigua pura i dura, deixar-se de tota terbolència. I netejar-nos els vidres per davant de tot, i per darrere. Veurem millor el món, toma canvi, i amb uns altres ulls (L'ordre dels factors no sé què hi pot canviar, i per això ho deixo així...)
En els canvis hi ha un cert despertar, i al despertar no seria gens estrany de mirar enrere... potser per saber d'on venim? Qui som? En el record hi trobarem l'explicació, el coneixement. I a partir d'aleshores, en el millor dels casos, el nostre passat es farà present -tornarà- i ens explicarà el present. El record nítid, la visió nítida, ens permetrà de veure allò que abans teníem al davant (i a vegades a dins), però que no vèiem. Aquest seria potser el canvi més substancial.
Un amic de Badajoz em va ensenyar que el que canvia no ets tu, ni la transparència dels vidres, ni la teva mirada, sinó que canvia l'univers. I li agraeixo moltíssim que m'ho digués, n'he tret molt de profit; sobretot, per arribar a la conclusió que canvien les dues realitats, o millor: que home i univers formen part d'un tot indestriable (L'ordre dels factors no veig què hi pot canviar, per això ho deixo així.)
El concepte "tornar" sí que no escapa la metàfora, esclar... De fet, la devia tenir darrere meu, aquest matí, quan he mirat cap a la galeria i he vist com de nets estaven els vidres. Cada vegada veig més clar des de la teoria i des de la pràctica que la manera com veiem el món el pot fer canviar. De vegades ens permet fins i tot de veure'l, com si fos la primera vegada que se'ns aparegués.
En aquest sentit de la mirada, tenir la vista clara, deu ser prou important a l'hora de percebre el món amb uns altres ulls, i això igualment d'important a l'hora de fer que el món canviï. Deixar-se de líquids tèrbols i passar-se a l'aigua pura i dura, deixar-se de tota terbolència. I netejar-nos els vidres per davant de tot, i per darrere. Veurem millor el món, toma canvi, i amb uns altres ulls (L'ordre dels factors no sé què hi pot canviar, i per això ho deixo així...)
En els canvis hi ha un cert despertar, i al despertar no seria gens estrany de mirar enrere... potser per saber d'on venim? Qui som? En el record hi trobarem l'explicació, el coneixement. I a partir d'aleshores, en el millor dels casos, el nostre passat es farà present -tornarà- i ens explicarà el present. El record nítid, la visió nítida, ens permetrà de veure allò que abans teníem al davant (i a vegades a dins), però que no vèiem. Aquest seria potser el canvi més substancial.
Un amic de Badajoz em va ensenyar que el que canvia no ets tu, ni la transparència dels vidres, ni la teva mirada, sinó que canvia l'univers. I li agraeixo moltíssim que m'ho digués, n'he tret molt de profit; sobretot, per arribar a la conclusió que canvien les dues realitats, o millor: que home i univers formen part d'un tot indestriable (L'ordre dels factors no veig què hi pot canviar, per això ho deixo així.)
dimecres, de desembre 26, 2012
La poesia i la història
L'última setmana he topat amb una frase molt suggeridora al Rodamots, una de les fonts d'inspiració principals:
La poesia uneix el que la història separa. El poeta sap que tot, fins les coses aparentment més antagòniques, es relacionen entre si, i ho remarca amb infinitat d'accents que esdevenen pedres de toc.
De seguida vaig pensar que la història és la realitat, allò que passa, i m'ho vaig escriure al costat de la frase. Pensant-hi una mica, vaig imaginar-me que la realitat i la història també es podrien equiparar amb la inèrcia de tots a perpetuar certs patrons comportamentals, allò que en Psicologia anomenem condicionaments. Aquests condicionaments són molt útils per a algunes coses, per exemple, per a aprendre que l'aigua bullint ens pot escaldar la mà. Hi ha casos, però, que la inèrcia s'ha establert en nosaltres i ja domina sobre nosaltres mateixos. La història ens ha vençut i la majoria dels casos ningú no se n'adona. De fet, les inèrcies poden ser compartides per societats senceres, per pobles, per països, Estats, civilitzacions...
La història no es pot entendre sense paraules, sense l'estimadíssim llenguatge. Però dins la seva naturalesa, o dins de nosaltres mateixos, o dins de la relació nostra amb el llenguatge, hi ha un afany extrem de categorització que molt sovint tracta la realitat (inèrcia-història-món) en termes dicotòmics. Antagònics. Manta vegades m'he sentit ridícul buscant una escala de grisos allà on només hi veia (hi havia) cel o infern.
M'imagino, també, que la raó del poeta és trencar aquestes cadenes amb la història (realitat-inèrcia-món) i alliberar-nos i permetre'ns d'assolir dosis més altes de pau i una relació amb l'entorn (amb la realitat,...) més enriquidora, més plena i més justa.
El vídeo que hi ha al final me'l van posar l'últim dia d'una curs de Mindfulness (consciència plena-meditació), per a la reducció d'estrès. Em van dir que era poètic, i jo també ho crec així. Parla d'un guerrer i del seu infern. La natura del guerrer és lluitar contra el seu antagonisme, per això el vídeo és al·legòric, i també és paradoxal: integra l'infern i en fa el seu paradís particular.
La poesia uneix el que la història separa. El poeta sap que tot, fins les coses aparentment més antagòniques, es relacionen entre si, i ho remarca amb infinitat d'accents que esdevenen pedres de toc.
Antoni Llena (Barcelona, 1942)
De seguida vaig pensar que la història és la realitat, allò que passa, i m'ho vaig escriure al costat de la frase. Pensant-hi una mica, vaig imaginar-me que la realitat i la història també es podrien equiparar amb la inèrcia de tots a perpetuar certs patrons comportamentals, allò que en Psicologia anomenem condicionaments. Aquests condicionaments són molt útils per a algunes coses, per exemple, per a aprendre que l'aigua bullint ens pot escaldar la mà. Hi ha casos, però, que la inèrcia s'ha establert en nosaltres i ja domina sobre nosaltres mateixos. La història ens ha vençut i la majoria dels casos ningú no se n'adona. De fet, les inèrcies poden ser compartides per societats senceres, per pobles, per països, Estats, civilitzacions...
La història no es pot entendre sense paraules, sense l'estimadíssim llenguatge. Però dins la seva naturalesa, o dins de nosaltres mateixos, o dins de la relació nostra amb el llenguatge, hi ha un afany extrem de categorització que molt sovint tracta la realitat (inèrcia-història-món) en termes dicotòmics. Antagònics. Manta vegades m'he sentit ridícul buscant una escala de grisos allà on només hi veia (hi havia) cel o infern.
M'imagino, també, que la raó del poeta és trencar aquestes cadenes amb la història (realitat-inèrcia-món) i alliberar-nos i permetre'ns d'assolir dosis més altes de pau i una relació amb l'entorn (amb la realitat,...) més enriquidora, més plena i més justa.
El vídeo que hi ha al final me'l van posar l'últim dia d'una curs de Mindfulness (consciència plena-meditació), per a la reducció d'estrès. Em van dir que era poètic, i jo també ho crec així. Parla d'un guerrer i del seu infern. La natura del guerrer és lluitar contra el seu antagonisme, per això el vídeo és al·legòric, i també és paradoxal: integra l'infern i en fa el seu paradís particular.
The Fly meditation
dimarts, d’abril 03, 2012
L'alegria de ser (III)
Vet-ho aquí que em disposo d'acabar amb les disquisicions del país, les quals ens haurien de dur, primerament, a l'alegria, i després, en el millor dels casos, a l'alegria de ser.
Per continuar l'anecdotari que conec sobre el terme, a tall d'exemples, viatgem cap a un poble de l'Alta Cerdanya, tal vegada Prullans, on fa uns anys vaig trobar una vilatana que es queixava que a Martinet els preus els posaven "per als de Barcelona", que no tenien en compte "la gent del país".
Segon, hi ha el programa que ha encetat Josep Cuní a 8tv, amb directrius precises per als reporters pel que fa a l'ús del famosíssim país: no haurien d'usar aquest terme. I, això és el que voldria destacar, el fet de tenir unes directrius com aquestes no minva ni mica ni gens l'altíssim valor del fet que un mitjà privat aposti per la llengua catalana com a mitjà d'expressió i divulgació. Per no parlar de l'Arucitys, on la tafaneria i el reality tenen la seva excepció en català. Quants sociolingüistes no han argumentat que el català hauria de tenir un espai per a la xafarderia? Bé que es diu sobretot per als mitjans escrits, però dedicar-hi un programa televisiu no està gens malament.
Del primer exemple, convindríem que país = poble, tal com indica el mateix terme en francès, d'on prové.
Del segon exemple, em sembla encertat de concloure (simplificant un poc) que aquell qui fa més pel país és qui menys l'anomena. Això deia, si fa no fa, la citació de Carles Cardó que va llegir Núria de Gispert en el discurs de presa de possessió del càrrec de Presidenta del Parlament de Catalunya.
"Que Catalunya sigui per endavant reconeguda com a nació o no ho sigui, té poca importància. Essent intensament, ho serà més que no afirmant-ho entussiastament." Aquestes paraules, em va semblar a mi, apostaven pel camí de l'ésser. I de retruc, que l'afirmació i/o justificació constant i omplir-se la boca de país, vaja, que no seria la manera.
L'ésser no té color, ni sabor, ni llengua. L'ésser és. I els catalans tenim, cada cop més, moltíssims colors, sabors i llengües. N'hi ha una que sentim com a nostra, evidentment, però el seu exercici és infinitament més potent que la seva afirmació.
Això deuen pensar, fer, o directament exercir (sense necessitat de cap pensament previ, per molt idealista que pugui semblar) els catalanoparlants que participen en el programa Voluntariat per la llengua, els quals queden per xerrar amb altres ciutadans no catalanoparlants, i així aquests tenen l'oportunitat d'usar el català, ja que en els cercles més propers (família, amics, veïns...) no es troben amb qui practicar-lo.
Entre els dits voluntaris, fa temps, hi havia hagut el predecessor de Núria de Gispert al capdavant del Parlament, Ernest Benach. I l'experiència viscuda li va servir, com a mínim, per a la redacció d'un article d'opinió que va titular (tatxan!...) L'alegria de ser català.
Benach hi recordava els i les diferents aprenents (dins la parela lingüística, l'aprenent és la persona interessada a millorar la fluïdesa de la parla, guanyar seguretat...) amb qui havia compartit estones, i n'esmenta un que es plany que els catalans patim un sentiment catastrofista de la història i no siguem capaços d'alçar el cap després de tots els pals que ens hi han caigut... Que celebrem derrotes i tot això. Un aprenent que acaba afirmant que darrere la imatge de poble maltractat, ell hi ha descobert (tatxan!...) l'alegria de ser català:
El Mário trobava l'alegria a partir de conèixer més al detall aquest país, la llengua, la cultura, la gent, les ciutats, els paisatges, la música que es fa a casa nostra (hem fet un intercanvi de música Brasil-Catalunya força revelador), els valors, els remarcats valors de l'estalvi i el treball, però, sobretot, el Mário valora que aquí s'hi viu bé, que aquí s'hi troba bé, que aquí ha fet amics. Que aquí hi ha projecte de futur.
Les paraules de Benach em semblen encertades fins un cert punt. Per exemple, des que em dedico a la Normalització Lingüística sempre he pensat que el català (la llengua), o és una festa, o no serà. Però el cert punt aquest on sembla que les nostres opinions divergeixin es troba en el fet que qualsevol país, vull dir país, on vagi i tingui l'oportunitat de conèixer-lo, la seva cultura, la gent, les ciutats, els paisatges, etc, i a sobre hi faci amics, m'agradarà. Em farà sentir feliç. La gent serà infinitament més propera quan la conegui i, sobretot, parli la seva llengua. Però aquesta gent, si exterioritzen gaire els seus sentiments o són més aviat reservats o tenen més o menys formes d'expressió de l'alegria col·lectiva, ho relacionaré abans amb el clima de la zona (temperatures, índex de pluges, hores de sol...) que no amb el seu passat.
A Rubí, ciutat on faig de dinamitzador del Voluntariat per la llengua, el 1962 hi va haver unes pluges torrencials que van desbordar els límits de la riera, en els fets coneguts com a Rierada de Rubí: el 25 de Setembre de 1962 Rubí va patir la tragèdia més gran de la seva història, la Rierada. Es calcula que entre 250 i 400 rubinencs hi van perdre la vida.
Tot i aquest fet tràgic, del qual enguany farà 50 anys, com a coordinador del Vxl m'interessa que voluntaris i aprenents manifestin l'alegria de ser rubinencs i rubinenques, d'acord, però no malgrat aquest passat determinat, ni a causa de res!! I si treballés al Baix Llobregat, doncs de ser de Gavà o Castelldefels. I si treballés a Vic, doncs de ser viguetans. I si treballés a qualsevol altra part del món i m'interessés la cosa humana, voldria el mateix per als meus. I ho voldria per a tothom. Alegres i contents de ser on són. Al capdavall, alegres de ser.
Del primer exemple, convindríem que país = poble, tal com indica el mateix terme en francès, d'on prové.
Del segon exemple, em sembla encertat de concloure (simplificant un poc) que aquell qui fa més pel país és qui menys l'anomena. Això deia, si fa no fa, la citació de Carles Cardó que va llegir Núria de Gispert en el discurs de presa de possessió del càrrec de Presidenta del Parlament de Catalunya.
"Que Catalunya sigui per endavant reconeguda com a nació o no ho sigui, té poca importància. Essent intensament, ho serà més que no afirmant-ho entussiastament." Aquestes paraules, em va semblar a mi, apostaven pel camí de l'ésser. I de retruc, que l'afirmació i/o justificació constant i omplir-se la boca de país, vaja, que no seria la manera.
L'ésser no té color, ni sabor, ni llengua. L'ésser és. I els catalans tenim, cada cop més, moltíssims colors, sabors i llengües. N'hi ha una que sentim com a nostra, evidentment, però el seu exercici és infinitament més potent que la seva afirmació.
Això deuen pensar, fer, o directament exercir (sense necessitat de cap pensament previ, per molt idealista que pugui semblar) els catalanoparlants que participen en el programa Voluntariat per la llengua, els quals queden per xerrar amb altres ciutadans no catalanoparlants, i així aquests tenen l'oportunitat d'usar el català, ja que en els cercles més propers (família, amics, veïns...) no es troben amb qui practicar-lo.
Entre els dits voluntaris, fa temps, hi havia hagut el predecessor de Núria de Gispert al capdavant del Parlament, Ernest Benach. I l'experiència viscuda li va servir, com a mínim, per a la redacció d'un article d'opinió que va titular (tatxan!...) L'alegria de ser català.
Benach hi recordava els i les diferents aprenents (dins la parela lingüística, l'aprenent és la persona interessada a millorar la fluïdesa de la parla, guanyar seguretat...) amb qui havia compartit estones, i n'esmenta un que es plany que els catalans patim un sentiment catastrofista de la història i no siguem capaços d'alçar el cap després de tots els pals que ens hi han caigut... Que celebrem derrotes i tot això. Un aprenent que acaba afirmant que darrere la imatge de poble maltractat, ell hi ha descobert (tatxan!...) l'alegria de ser català:
El Mário trobava l'alegria a partir de conèixer més al detall aquest país, la llengua, la cultura, la gent, les ciutats, els paisatges, la música que es fa a casa nostra (hem fet un intercanvi de música Brasil-Catalunya força revelador), els valors, els remarcats valors de l'estalvi i el treball, però, sobretot, el Mário valora que aquí s'hi viu bé, que aquí s'hi troba bé, que aquí ha fet amics. Que aquí hi ha projecte de futur.
Les paraules de Benach em semblen encertades fins un cert punt. Per exemple, des que em dedico a la Normalització Lingüística sempre he pensat que el català (la llengua), o és una festa, o no serà. Però el cert punt aquest on sembla que les nostres opinions divergeixin es troba en el fet que qualsevol país, vull dir país, on vagi i tingui l'oportunitat de conèixer-lo, la seva cultura, la gent, les ciutats, els paisatges, etc, i a sobre hi faci amics, m'agradarà. Em farà sentir feliç. La gent serà infinitament més propera quan la conegui i, sobretot, parli la seva llengua. Però aquesta gent, si exterioritzen gaire els seus sentiments o són més aviat reservats o tenen més o menys formes d'expressió de l'alegria col·lectiva, ho relacionaré abans amb el clima de la zona (temperatures, índex de pluges, hores de sol...) que no amb el seu passat.
A Rubí, ciutat on faig de dinamitzador del Voluntariat per la llengua, el 1962 hi va haver unes pluges torrencials que van desbordar els límits de la riera, en els fets coneguts com a Rierada de Rubí: el 25 de Setembre de 1962 Rubí va patir la tragèdia més gran de la seva història, la Rierada. Es calcula que entre 250 i 400 rubinencs hi van perdre la vida.
Tot i aquest fet tràgic, del qual enguany farà 50 anys, com a coordinador del Vxl m'interessa que voluntaris i aprenents manifestin l'alegria de ser rubinencs i rubinenques, d'acord, però no malgrat aquest passat determinat, ni a causa de res!! I si treballés al Baix Llobregat, doncs de ser de Gavà o Castelldefels. I si treballés a Vic, doncs de ser viguetans. I si treballés a qualsevol altra part del món i m'interessés la cosa humana, voldria el mateix per als meus. I ho voldria per a tothom. Alegres i contents de ser on són. Al capdavall, alegres de ser.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)