Mas una vez que fue separada la naturaleza humana en dos, añorando cada parte su propia mitad, se reunía con ella. Se rodeaban con sus brazos, se enlazaban entre sí, deseosos de unirse de nuevo en una sola naturaleza.
Platón, El Baquete
Els errors ens haurien d'ajudar a créixer, serien un bon espai d'aprenentatge. Aprendre del món i de nosaltres mateixos, s'entén. Aprendre de l'error progressivament, redreçant els passos fins a arribar a aprendre. Si bé cada error farà ferida, aquestes guariran igualment al cap del camí. Moltes ferides es deuran curar, també, parlant-ne amb col•legues, fent sexe, menjant i bebent, festejant, evadint-se de qualsevol manera... És a dir, que no caldria arribar al final del procés per guarir-nos de les ferides.
D'altra banda, avui dia hi ha una pila de causes per les quals val la pena lluitar. De fet qualsevol causa és vàlida, i més si busca la Justícia, la Llibertat, els Drets més diversos... Totes amb el benentès que prioritzen el respecte amb majúscules... Que potser no tenim dret a un habitatge digne? A un habitatge? No hauríem de poder decidir sobre qüestions tan importants com l'abort? Tenim alguna capacitat de decisió? Una qüestió que em toca de prop és la dels rols de gènere, masculí i femení, femení i masculí. M'apunto, sobretot, a una reivindicació: el dret de l'home a no ser l'estereotip d'home. De ser sensible i rialler i d'emocionar-se, de tocar altres homes, sense necessitat de ser homosexual. De ser feble, vulnerable i el que sigui! Un company de pis estava malalt i li vaig proposar de fer-li sessió de reflexologia podal. La seva resposta: “es que nunca me han tocado los pies”. Costa un munt de trobar guinea pigs masculins per a les pràctiques de reflexo... És pràcticament impossible!
Sigui com sigui, crec que tenir ideals, seguir alguna causa, ajuda a superar els errors (les ferides) tant com els col•legues, el sexe, el menjar i el beure, i com la festa. I a més, si no lluites sola, la resta de “factors evasius” vindrien amb el pack. Un gran matís és que els ideals són a priori formes molt més elevades. Ara caic fàcilment en el parany de creure que TOT a la vida es fa per evasió dels errors. Per defensar-se del dolor, s'entén. El fet de viure (i de lluitar!) en comunitat, aquest sentiment de pertinença tindria el mateix sentit de defensa... És en comunitat que construïm la nostra identitat. Només em sembla una llàstima que el procés de construcció impliqui la negació de l'altre (allò contra el que lluitem o allò de què ens evadim). Em sembla una llàstima i em sembla molt humà. Diria que TOTS els problemes deriven d'aquest fet fonamental (he tornat a caure feliçment en el parany): en soledat o en comunitat, ens fem per oposició.
No sóc capaç, però, de mostrar per què intueixo que aquest fet ja és un error, i encara més: que és la font de TOT error. Potser si a l'escola féssim més expressió corporal i artística, si els nens poguéssim plorar, si les nenes parlessin a cops de puny, si el llenguatge (qualsevol) no fos interpretable, si els homes-homes poguéssim parir... Tampoc llegint tota mena de literatura budista, segurament, no ens arribaríem a convèncer que “jo” no és res, com tampoc no és res “nosaltres”. Hi ha un “nosaltres” que lluita per una causa, i n'hi ha molts d'altres que lluiten per altres causes (això si no és que cadascú, per separat, lluita per la seva; això si no sobrevius parlant, bebent, menjant, dormint, fent sexe, festejant...). TOTES causes legítimes, per descomptat, i HUMANES, i fins i tot justes amb majúscules. Però al capdavall em fa l'efecte que el secret no té a veure amb la causa ni amb la lluita sinó que forma part del mateix error, que alhora en seria la solució: la percepció, la creença, l'evidència, tan arrelades i condicionades des de fa milers d'anys... Aviat és dit! El secret som TOTS, és l'home i és la dona, és el gènere humà. I aquest en seria el límit pel que fa a aprenentatge: és incapaç de superar l'egoisme, i per això ensopega tantes vegades amb el mateix error.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada