De
vegades sembla que tot encaixi. L'Univers se'ns apareix com un
trencaclosques on cada peça ocupa el seu lloc exacte. Fins i tot,
les peces encaixen tan bé les unes amb les altres que només veus el
quadre i la figura del conjunt, sense parar esment en els
components.
Un
exemple, aquest estiu, a l'hora de tornar a casa des de Bristol. Vaig
coincidir-hi – a l'aeroport – amb una amiga de Barcelona, una
noia amb qui vaig treballar el 2004 al Museu d'Història de la Ciutat
de Barcelona en el marc del Fòrum de les Cultures. Després vam
coincidir al MNAC, ella dins l'equip d'educació i jo com a informador de sala. Després ens hem anat
trobant pel barri, sense arribar a quedar mai, de vegades la gent te
la trobes i això, que te la vas trobant.
Pel
2004 jo sabia que mantenia una relació amb un noi anglès,
i fins m'havia assabentat de les dificultats, la llunyania, l'anhel
d'un projecte en comú, et tout et tout et tout. I vet aquí que,
passats els anys, doncs que viuen junts i que ella es passeja amb una
gran panxa de dona embarassada, i que finalment tenen la nena. Fins
aquí, tot beníssim, la Sandra és fins i tot el meu model de dona
que pot tenir fills més enllà dels quaranta: "jo tinc una
amiga que ha parit amb 41 anys, o sigui que tranquil·la..."
La
darrera vegada que ens havíem trobat tots tres pel barri, l'estiu
passat, els explicava els meus plans de passar l'agost al País de
Gal·les, i que ja tenia els bitllets per a Bristol per començar el
periple. Aleshores m'assabento que el Kurt és de Bristol, que la
majoria de germans i germanes viuen allà. Ell, però, s'ha
traslladat definitivament a Barcelona, al carrer de Saragossa, amb la
seva parella. Viuen al número 37 i jo al 52. Visc en una antiga
torre familiar de l'any 1841, ara dividida en quatre apartaments, amb
una llar d'infants a la planta baixa. Es veu que quan tenia 2 anys em portaven a aquesta llar
d'infants. Aleshores es deia Petit Príncep.
Doncs
bé, resulta que em trobo la parella i la filla a
l'aeroport de Bristol. Són les 19 h del diumenge 30 d'agost de 2015.
M'he llevat a les 4 del matí per rebre les últimes
indicacions del curs de meditació, la cirera d'un pastiu que
començava caminant l'Offa's Dyke Path, la ruta de 180 milles que
separa Gal·les d'Anglaterra. I estic molt en pau. I a l'avió ens
toca a la mateixa fila, seiem al costat. Aleshores hi caic: podríem
agafar un taxi per als 4, tot aprofitant que vivim tan a prop! Però
m'estimo més no parlar-ne encara, ja sortirà, i la idea
es queda surant en la meva ment lliure de sorolls.
El
viatge transcorre plàcidament. Li explico a la Sandra les novetats
en la meva vida, la meva afició a meditar i de com m'ha permès
retornar professionalment cap a la Psicologia. Ella m'interroga
encuriosida... De fet, sempre que hi parlo em fa la impressió que no
m'explica gaires coses, que només parlo jo... I ara aprofito per tenir
un bon intercanvi d'opinions i d'experiències que normalment no
s'escauria. Han passat l'agost sencer al Regne Unit, per Bristol i
rodalies. Coincidim a considerar el clima local com a fantàstic per
a passar-hi l'estiu. S'inspira i em deixa anar que és com una
"tardor permanent". Aleshores, em trobo parlant amb algú
amb qui tinc moltíssimes coses en comú... I doncs no és estrany
que, sense venir a tomb de res, li deixi anar que si ha vist la
darrera pel·lícula de David Cronenberg, Maps to the stars.
Oh
My God
La
conec de fa 11 anys i no som amics íntims. Resulta que quan es va
quedar embarassada de la Frida en tenia 39, i no 41... Però hem anat
coincidint now and again i ens caiem bé. De fet, no sé què pensa
ella de mi però fins ara tot han estat exclamacions i expressions
del tipus, quina mala fi de casualitats en un mateix dia, no? És
l'única pel·lícula que hem anat a veure aquest any...
La vam veure al cinema. I jo també la vaig veure al cinema, haha.
Ella
s'havia fixat més en la presó de l'ambient de Hollywood, i jo no
volia passar per alt la presó interior dels germans protagonistes, a
causa del seu desig incestuós.
Vaig
viure molt intensament aquesta part de la conversa... Com en moltes
altres ocasions, en acabar-se el film m'havia quedat una sensació
estranya, entre el desengany, la frustració i la indiferència –
suposo que purament defensiva –, que posteriorment s'havia
convertit en amor platònic. Perquè malgrat tota la violència
extrema i psicològica i certament desagradable, hi havia un poema
que em va captivar, Liberty. I fent una senzilla cerca a la
xarxa en vaig treure l'entrellat: és la traducció de Liberté,
poema de Paul Éluard, fundador del Surrealisme. Poema escrit
en el context de la II Guerra Mundial, per encoratjar els combatents
francesos davant la lluita contra l'ocupació nazi. Vet aquí alguns versos:
Sur mes cahiers
d’écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J’écris ton nom
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J’écris ton nom
Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J’écris ton nom
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J’écris ton nom
Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J’écris ton nom
Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer
Liberté.
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J’écris ton nom
Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer
Liberté.
Als
quaderns d'escola / al pupitre i als arbres / a la sorra, a la neu /
escric el teu nom.
A les pàgines llegides / a les pàgines blanques / pedra, sang,
paper o cendra / escric el teu nom.
Sobre imatges dorades / a les armes dels guerrers / a la corona
dels reis / escric el teu nom.
I pel poder d'un mot / recomenço la vida. / He nascut per conèixer-te / per anomenar-te / Llibertat.