Una relació especial II

Tornant a Magnolia, que he vist de nou recentment, m'he adonat que la pel·lícula sencera s'ocupa de manera prioritària del tema de les casualitats. La pluja de granotes provoca canvis substancials en les vides dels protagonistes. Les casualitats serien, doncs, aquell fenomen amb el qual ens podríem creure que tenim una relació especial.

 

No sé on vaig sentir o llegir que les casualitats embelleixen la vida. Fins i tot si tenen conseqüències dolentes, o horribles, una certa distància ens permetria d'apreciar-hi aquesta qualitat estètica anomenada bellesa. Crec que coincideixo amb aquesta opinió. Entenc, a més a més, que els fenòmens, tots, són casuals, i que si n'hi ha que tenen conseqüències notables, és aleshores que els elevem a tal categoria.

Hi ha, però, qui considera que les casualitats no existeixen com a tals, que són "causalitats". Les coses, els fenòmens, respondrien a un perquè, sense que sapiguem dir gaire res sobre aquest darrer. Personalment, considero que la pugna "casual - causal" és una qüestió sense interès, que em depassa completament, però sí que trobo interessant la relació que hi puguem mantenir.

 

El nen protagonista de Magnolia considera que la pluja de granotes és un fenomen que succeeix tots els dies... Això vol dir que no és casual? Que no és causal? No!, jo crec que sigui el que sigui el que succeeix, ho fa sense parar, ho fa cada dia (cada dia succeeixen coses). Aveure, per mi el secret és la premisa segons la qual una casualitat (o causalitat!) ha de ser una cosa rara, que succeeix mooolt poques vegades.

Potser veuríem moltes més coses si aprenguéssim a mirar com diu Tàpies. Potser ens canviaria la mirada si  miréssim lliurement, o si ens rentéssim els vidres.

 

Tot plegat, a la vida, són coses que passen, que ens passen, i que no són per a nosaltres. Els fenòmens, hem quedat que són considerats casuals i/o causals... Com ens considerem nosaltres? No és el primer que hauríem de considerar? Arribaríem a convenir que cadascú som l'accident (si se'm permet, la casualitat) amb què la resta de fenòmens entren en contacte? Aprendríem que som el mateix? Que els humans i l'univers formem part d'un tot indestriable? Potser se'ns abaixarien els fums i fins ens apreciaríem els uns als altres d'una manera especial.

Una relació especial

Una de les escenes que més em va quedar de Magnolia és la de la pluja de granotes. El nen protagonista, el del concurs televisiu What do kids know, contempla com cauen els animalons del cel i se li acut de pensar "coses com aquesta passen tots els dies". És una pel·li que només he vist doblada, i l'he vist un munt de cops perquè m'encanta :)
Pel que fa a la reacció del nen davant la pluja, em va quedar gravat, n'estic segur, perquè vaig intuir que aquell noi veu l'espectacle de la pluja, però que veu alguna cosa més. És una paradoxa, entenc: davant d'un fet tan extraordinari, el xic considera que passa tots els dies.

En un altre ordre de coses, i aprofitant l'espectacle del cel i de la pluja d'aquests dies sobre la Ciutat Comtal, penso en el perill de creure que el xàfec només et cau a tu. O bé que hi tens una relació especial. Serien reaccions típicament adolescents, però comunes en l'edat adulta: hi ha qui viu la vida culpant de tots els seus mals la pluja o qualsevol altre fenomen extern (ehem, qualsevol altre fenomen).
Aquesta mena de judici només busca la defensa de l'ego. I l'ego seria allò que identifiquem amb "el pobre Josep", "la pobra Cristina", "la pobra Sandra",... De fet, és perfecte per a identificar-s'hi i projectar-hi la nostra pròpia pena (pobre jo). L'acte de plànyer algú seria una manera inequívoca de posar en valor el seu ego (i el nostre!).

 

 
                     
En canvi, jo diria que el que és rellevant de la pluja i dels fenòmens externs (ehem, dels fenòmens), és que ens connecten. Estic connectat a la vida perquè participo d'aquest element, d'aquesta sensació, hi entro en contacte... m'estic mullant. Estic xop com tot aquell que es passeja en aquest instant sota la pluja. Fins a l'últim racó del planeta. Connectat amb l'univers com una petita fracció més; l'ego i l'univers com a unitat indestriable.
Tots els dies, podria pensar el nen protagonista de Magnolia, tots els dies succeeixen coses que ens connecten. Que sigui la visió de granotes caients, gotes d'aigua o confetti, és igual. Perquè de fet ho puc estar somiant. La relació és especial, en tot cas, perquè ens equipara (és entre iguals), és universal, i rau en el fet de participar d'aquesta interconnexió.

Impressions de Tàpies

D'Antoni Tàpies, a Res no és mesquí, dins "La pràctica de l'art" (Ariel, 1970): "Per començar, nosaltres ja gairebé no sabem ni tenim temps de veure les coses. Els sentits ens rellisquen sobre l'excés de preocupacions, de coloraines, d'atordiments i de sorolls que sempre ens envolten. Hem de conquerir i aprendre el més primordial: poder i saber contemplar, poder i saber concentrar-nos en allò que fem, tenir temps per a meditar, tenir un mínim de decència i de llibertat en les nostres vides, amb les hores de repòs suficients per a poder-ho practicar."

Tàpies era una de les joies vivents del Museu Nacional d'Art de Catalunya, mentre jo hi treballava, ara fa uns 6 anys. Trobar aquesta cita em retorna a l'experiència que hi vaig viure, i a com de malament em queien Tàpies i totes les vaques sagrades de la Catalunya correcta. És clar, jo no hi entenia un borrall, d'art, i de fet estic segur que ho hauria apreciat molt més d'haver-ne sabut.

www.espai.dibuixos.cat

No vaig guardar el text pel record del MNAC, però. El que més m'atreu del fragment de dalt és la relació de l'artista amb el fet de mirar. De fet, és la perspectiva des d'on més i millor valoro la seva vàlua. Perquè dient això l'any 1970, mereix tota la meva credibilitat i el meu respecte silenciós: les coloraines d'aleshores, comparades amb les d'avui dia, devien ser encara incipients. Avui són autopistes, oceans de la informació, les coloraines.

Ens exhorta a saber veure les coses, és curiós: som majoria (un nosaltres així de gran) qui, segons Tàpies, no sabem veure les coses. Hi hauria, doncs, un "veure les coses" reservat a... quins sabedors? Saberuts? Aquells que disposen de prou temps? Més espai a l'agenda personal? O aquells amb els sentits clars, que no els rellisquen damunt del món que els envolta... Aquells que s'omplen de calma i tenen una impressió més plena, diàfana -més espaiosa- de l'entorn?

De canvis de visió

Torno a tenir els vidres nets :) Podria ser una metàfora, i suposo que darrere els mots bé n'hi deu haver una, però és que d'un temps ençà hi ha coses que tornen. Experiències. Persones. Coses.

El concepte "tornar" sí que no escapa la metàfora, esclar... De fet, la devia tenir darrere meu, aquest matí, quan he mirat cap a la galeria i he vist com de nets estaven els vidres. Cada vegada veig més clar des de la teoria i des de la pràctica que la manera com veiem el món el pot fer canviar. De vegades ens permet fins i tot de veure'l, com si fos la primera vegada que se'ns aparegués.

En aquest sentit de la mirada, tenir la vista clara, deu ser prou important a l'hora de percebre el món amb uns altres ulls, i això igualment d'important a l'hora de fer que el món canviï. Deixar-se de líquids tèrbols i passar-se a l'aigua pura i dura, deixar-se de tota terbolència. I netejar-nos els vidres per davant de tot, i per darrere. Veurem millor el món, toma canvi, i amb uns altres ulls (L'ordre dels factors no sé què hi pot canviar, i per això ho deixo així...)

En els canvis hi ha un cert despertar, i al despertar no seria gens estrany de mirar enrere... potser per saber d'on venim? Qui som? En el record hi trobarem l'explicació, el coneixement. I a partir d'aleshores, en el millor dels casos, el nostre passat es farà present -tornarà- i ens explicarà el present. El record nítid, la visió nítida, ens permetrà de veure allò que abans teníem al davant (i a vegades a dins), però que no vèiem. Aquest seria potser el canvi més substancial.

Un amic de Badajoz em va ensenyar que el que canvia no ets tu, ni la transparència dels vidres, ni la teva mirada, sinó que canvia l'univers. I li agraeixo moltíssim que m'ho digués, n'he tret molt de profit; sobretot, per arribar a la conclusió que canvien les dues realitats, o millor: que home i univers formen part d'un tot indestriable (L'ordre dels factors no veig què hi pot canviar, per això ho deixo així.)