Pel que fa a la reacció del nen davant la pluja, em va quedar gravat, n'estic segur, perquè vaig intuir que aquell noi veu l'espectacle de la pluja, però que veu alguna cosa més. És una paradoxa, entenc: davant d'un fet tan extraordinari, el xic considera que passa tots els dies.
En un altre ordre de coses, i aprofitant l'espectacle del cel i de la pluja d'aquests dies sobre la Ciutat Comtal, penso en el perill de creure que el xàfec només et cau a tu. O bé que hi tens una relació especial. Serien reaccions típicament adolescents, però comunes en l'edat adulta: hi ha qui viu la vida culpant de tots els seus mals la pluja o qualsevol altre fenomen extern (ehem, qualsevol altre fenomen).
Aquesta mena de judici només busca la defensa de l'ego. I l'ego seria allò que identifiquem amb "el pobre Josep", "la pobra Cristina", "la pobra Sandra",... De fet, és perfecte per a identificar-s'hi i projectar-hi la nostra pròpia pena (pobre jo). L'acte de plànyer algú seria una manera inequívoca de posar en valor el seu ego (i el nostre!).
En canvi, jo diria que el que és rellevant de la pluja i dels fenòmens externs (ehem, dels fenòmens), és que ens connecten. Estic connectat a la vida perquè participo d'aquest element, d'aquesta sensació, hi entro en contacte... m'estic mullant. Estic xop com tot aquell que es passeja en aquest instant sota la pluja. Fins a l'últim racó del planeta. Connectat amb l'univers com una petita fracció més; l'ego i l'univers com a unitat indestriable.
Tots els dies, podria pensar el nen protagonista de Magnolia, tots els dies succeeixen coses que ens connecten. Que sigui la visió de granotes caients, gotes d'aigua o confetti, és igual. Perquè de fet ho puc estar somiant. La relació és especial, en tot cas, perquè ens equipara (és entre iguals), és universal, i rau en el fet de participar d'aquesta interconnexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada