Experimentant...

Els ganivets, com el desesper

i les espines,

com el got

que no arriba a mig buit

i a l'espill,

el vell rostre de nou...

Al pit ja no m'hi queda espai

per a més inferns.

Vaja, espero que ningú no s'ho prengui gaire seriosament... Oh, no voldria que fos massa desagradable de llegir!! He aprofitat ara que la majoria sous de vacances :P La veritat és que m'he quedat descansadíssim escrivint-ho. Ja sé que són cabòries, però. Ho vull anar millorant. Si bé em sembla que tot plegat és matèria narrativa, això és, substància; que sóc jo, o part de mi. També m'agrada pensar que hi pot haver una evolució, la idea del progrés m'atreu fortament. Llàstima que no tingui gaire paciència!!

De petit volia ser el primer des del primer dia. Els meus pares em recorden que quan vaig estrenar la raqueta de tennis, vaig tornar a casa dient que feia "el saque del Mc Enroe". Allò els feia molta gràcia, esclar, però a mi m'ha frustrat tota la vida de no "sacar com el Mc Enroe". hahahaha, és conya, però no deixa de ser molt significatiu que em passés això de tan petit...

És molt significativa la frustració per la distància insalvable del desig. Benhaurat aquell qui desitja el que té/és! (Si és que algú és/té res, esclar...) Ara que, ben mirat, potser es tracta de simplificar i de llegir molt; clar que també hi ha qui diu que és la més pura necessitat allò que fa emergir la literatura. Que si es pogués fer d'una altra manera, no tindria gaire sentit això d'expressar-se mitjançant la pàgina. Sense entrar en consideracions del que és literatura, ara no.

Bé, espero que ningú trobi aquest pou massa profund i, sobretot, que ningú es molesti per la confiança ;))

De vell nou

Doncs deu ser així que tot comença,

amb un poc del darrer tast als llavis,

i a la retina el color de la mar,

i al carrer

el quitrà amarat de plors i pluja.

I dic que comença quan potser hauria de dir que acaba, perquè se't mor la mare, sense avisar, sense ni una mala malaltia, com li va passar diumenge al bo d'en Lluís, amic estimat.

El gat negre

Aquest dissabte vam tenir estrena. A Sant Cebrià de Vallalta, ben a prop de la vila de Sant Pol de mar, al Maresme. En el context d'un homenatge a una narradora morta el gener passat. Recordo que era el meu aniversari i vaig rebre el correu amb la notícia de la seva mort com una felicitació macabra... Me'n vaig estar prou, però, de fer cap joc de coincidències en el mail on expressava el dolor, que, d'altra banda, va ser extremament lacònic.

Però dissabte no hi havia temps per a ser lacònic; calia fer-ho bé. Havíem passat ben bé dos mesos amb el Marc assajant la història i la teníem força mastegada. D'ençà del primer divendres, a casa seva, havíem fet proves de tota mena i havíem aconseguit de donar forma i acompanyar musicalment el conte més llarg i dificilot que he explicat mai. El resultat, molt satisfactori :)))

Era el matí de dissabte i vaig quedar amb la meva germana perquè em deixés la càmera de vídeo. Vam esmorzar i vaig acompanyar-la al mercat del Ninot, on vaig aprofitar per comprar un parell d'hamburgueses amb ceba casolanes. Ens les vam menjar amb patates fregides, Marc i jo, a casa seva, i encara vam fer un assaig més. O dos.

Vam anar a agafar el cotxe i de pet cap a Sant Cebrià, que seríem els tercers... Tot plegat va començar a les cinc, comme prévu, i nosaltres ens hi vam posar a quarts de sis. En sortir a l'escenari em vaig posar el micro de diadema, que era un pèl complicat de posar --sobretot per la falta de pràctica ;)--, i de seguida vam estar a punt per començar. Vaig disparar el tret de sortida parlant una mica de la Yolanda (la noia que ens va deixar al gener), de com m'havia trasbalsat a l'aeroport de Sevilla recitant-me La vaca és cega de principi a fi. De quina passió posava en l'acte de narrar, de cantar, de declamar...

I acabada la introducció, vaig voler presentar el Marc. I vaig deixar anar un discurset del tot ambigu sobre si el Marc i jo havíem estat companys de feina (és un excompany de la meva època at the MNAC), però, i aquí és on la penya devia flipar, que ara compartíem plaers molt més grans... (!!!) Hahahahahahaha, el tio es va quedar de pedra. I encara el presentava com a "el meu company" (hahahaha). No, en sèrio, si arribem a tenir més temps de rodatge li hauria pogut treure molt de partit a la situació... Els equívocs poden ser la sal de la vida!!

Vam quedar-nos molt satisfets de l'actuació, ja que només vam rebaixar un minut del temps habitual (i això tenint en compte els nervis de l'estrena i tal...). També perquè va semblar-me que connectava prou bé amb el públic, malgrat que, i aquí és on vam cometre l'errada més gran i sobradíssimament imperdonable, hi havia massa nens mirant-ho, de manera que hauria calgut, com van fer tots i totes les altres narradores, explicar un conte infantil.

Llevat d'això la cosa va anar molt bé. Vaig fixar-me sobretot en els pares de les criatures i en els companys narradors, i em va semblar que els agradava. Les crítiques posteriors també van ser positives, tot i l'aspecte aquest que no va quadrar... Però què carai, només teníem un conte i és el que vam presentar!!!

La ciutat, com la informació, és una selva

Avui no m'ha caigut cap avió del cel però vet aquí que volia mantenir encara que sigui un lligam, un de sol, amb la pàgina, aquesta finestra des d'on em veieu sense que jo us sàpiga. Com caldria dir-ne, unidireccional? Però, ben mirat, no és així en tots i cadascun dels casos... No és així per als i les blogaires? El fibló de la curiositat m'ha picat darrerament i doncs he sentit l'impuls de voler saber-ho tot! Hahaha, suposo que se'm nota ;P

Ahir el company guitarrista em va explicar una agressió. Més o menys anava així: Una ciclista pel carril bici a la Diagonal cantonada Passeig de Gràcia, amb els dos fills en un suport adaptat al darrere del seient, es troba un vianant caminant pel mateix carril i li diu alguna cosa (que el company no arriba a sentir però que no devia ser gaire agradable...). Al cap de poc, la ciclista torna a trobar-se el vianant pel mateix carril i torna a dir-li alguna cosa. Aquesta vegada, malgrat que el company tampoc no arribés a sentir el que li deia, ningú no dubtarà que el que li va dir fos prou malsonant, atesa la reacció del vianant, que va consistir a empènyer la ciclista amb els dos fills. Tots tres van caure a terra, evidentment. I la dona que s'aixeca feta una fera i comença a etzibar-li cops de puny al vianant, una pallissa ben rotunda. (Ja he demanat excuses en altres ocasions pels prejudicis i/o estereotips, però no vull estar-me de dir que la mare en qüestió era alemanya.)

El company, òbviament, va representar-me la seqüència dels fets amb tota l'ajuda de la gestualització. La manera com va retenir l'agressor fins que va arribar la policia --com defensant un jugador de bàsquet--, l'actitud pintoresca de la gent que passava i que prenia partit --invariablement a favor de l'alemanya-- i, detall poètic de tot plegat (torno a demanar excuses, cerco la poesia pertot), la manera com pegava els cops de puny al vianant, el qual hauria peut être desvetllat sentiments compassius a l'espectador de qualsevol pel·lícula de cinema, però a cap dels espectadors in situ!!!

Quant al detall aquest dels cops de puny, val la pena remarcar-ho, de veritat: ho feia de dalt cap avall. Dibuixava amb el seu puny dret una trajectòria descendent amb destinació a la jeta de l'agressor. I mentre el company reproduïa els fets aussi fidèlement que possible va tornar a donar-me una lliçó. No en tenia prou amb ensenyar-me acotxar, sinó tot el contrari: Les dones peguen així, de dalt cap avall. Es veu que és una de les primeres coses que pot saber el metge forense, si l'assassí-agressor ha estat home o dona, i tot per aquest detall.

Poètica o fonètica, en què quedem?

Un temps per a la poesia, la poesia vinguda amb el vent. Arribada en avió a la finestra de casa meu, la que de vegades me'n descuido i es lleva un pèl bruta...
D'acord, la finestra, ella pròpiament, potser no, potser fóra millor dir que va arribar "a l'ampit", tot i que dir ampit no sembla gaire oportú llevat que no parlis de la casa on es refugia la Rínxols d'or... Doncs bé, en aquest punt exacte vaig trobar ahir un avionet de paper amb tota la santa taula fonètica del català. Sí, sí, la mateixa. Amb els punts d'articulació a les ordenades i els modes d'articulació a les abscisses.
La poesia dels sons em picava d'aquesta manera a les portes de la inspiració i em feia recordar tantes altres ocasions en què la fonètica ha estat en el punt de mira. Com quan vaig relacionar-me amb la B i pensava en la P i trobava que una diferència substancial entre totes dues consistia en la sordesa de la segona. De fet es podria dir que l'únic que feia imperfecta la P era la seva suprema incapacitat de suportar-me... Més tard amb la B, la qual si no tenia tants de llavis era igualment bilabial, sonava millor, i a més vam tenir una primera fricció que no s'hauria sospitat mai ni en el violon-cel. Es podria afirmar amb tota rotunditat que en acotxar-nos ens vam quedar ben africats.
Llàstima que, passat el temps, superior en el cas de P que no pas el de B (tot i que no va estar, tampoc, gens malament), totes dues van cloure els seus respectius òrgans fonadors i auriculars a les meves súpliques pseudoenamoradisses... I potser tot plegat perquè eren oclusives???

Províncies

Sóc un gran aficionat a col·leccionar citacions del i sobre el poble; és la part del folklore, allò que em fa sentir més com a casa, envoltat d'estranys tan i tan familiars, que sento més propera... I en el cas de l'Empordà, colla d'eixelebrats, em supera!

"L’Empordà –sento dir– és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert." (Josep Pla)
"Els éssers que ens envolten semblen no estar ni acabats, i estan tan mal pintats! O més aviat s'assemblen als croquis caricaturescos dibuixats precipitadament per les terrasses dels cafès per uns homes que tenen l'estómac convuls de fam". Salvador Dalí (Figueres 1904-1989)

Bueno, també tinc unes línies per a dedicar a dues noies que són l'Elisa i la Mirielle. L'Elisa perquè és l'amiga que viu al Port de la Selva i que treballa al Cap de Creus, i me l'estimo moltíssim. La Mirielle perquè així, sense gaire sol, i sense poder accedir als seus Versos per a l'amant, és com trobar-se doblement sol. Potser que somniï, doncs, cels més clars:

Amb es raigs del sol, es diferents minerals que componen aquesta illa brillen d'allò més. Per això, es navegants que passaven per Cadaqués l'anomenaven Massa d'Or. Ara bé, com que aquesta illa deixa un pas, un freu, entre ella i Cap de Creus, es pescadors del poble sempre n'han dit SA FREU.

Voldria estar-me d'aquesta tonteria que m'està agafant últimament, però cada vegada em sento "menus" fort... No m'agrada abocar tan explícitament les cabòries, però weno, ja vindran altres temps!!