Dels Pirineus a Granada passant per es Mercadal

Oh! Per fi m'he decidit. Feia massa temps que no deixava cap empremta per aquí... Primer va ser un viatget a Menorca i el cap de setmana passat a Sort (Pallars Sobirà), en una trobada de narradors: Un riu de contes. Molt bé abans i després de sortir a explicar el romanç, perquè em vaig quedar sense saliva i el patiment em sortia pels ulls... Però només van ser cinc minuts, la resta del temps vaig comprar loteria i vaig escoltar mil històries i vaig conèixer un mallorquí instal·lat a Vic que aprèn a fer instruments de corda. Sóc luthier, em va dir. Hahahaha, jo sóc professor de llengües.

I la companya d'una narradora amiga i veïna, amigues i veïnes, em deia que cada vegada em veu més jove. I jo, que això és l'amor. I és que la nit abans de tornar-me'n cap a Barcelona, a Menorca, vam anar a les festes d'es Mercadal, i vaig conèixer una noia de Granada que té un nom rus però res més, de rus, perquè el to de la pell ben negret, això és, bronzejadet. Va néixer aquari, 12 dies després de mi. I em diu estás loco, perquè he agafat uns bitllets per anar a veure-la el cap de setmana del 9 i el 10.

La següent cançó no té res a veure amb la història, però és que m'he comprat un MP3 i quan l'escolto al·lucino amb el cap ple de sons com si una orquestra sencera em percutís el cervell amb cordes i vents. I aquesta és una de les poquetes cançons que hi tinc, de moment:

Recoi, no vol pujar la cançoneta... En deixaré la lletra, almenys:

Qui n'ha begut

En tindrà set tota la vida

Qui ho ha deixat

Ja no suporta el pas dels dies

Enganxa més que l'heroïna

I és tan eficaç com l'aspirina

Diu que et transporta a un altre planeta

T'inflama el cor amb mil somriures

i del cel fa caure espurnes d'or

per cada moment que tornes a viure

I ara tu digue'm si és veritat

el que m'han dit que vas explicant

Diu que tu també ho has provat

Digues, que ho recordes?

O quan ho deixes tot s'oblida?

I ara tu digue'm si és veritat

o tu tampoc saps ben bé de què et parlo

Digue'm si és veritat

Digue'm que no pot ser

que això també sigui mentida

Diu que et transporta a un altre planeta

T'inflama el cor amb mil somriures

i del cel fa caure espurnes d'or

er cada moment que tornes a viure

Mishima, Qui n'ha begut

Preludis en tant que deliris

Ja he tornat, idò. S'illa m'ha dixat extasiat. Un poc de tot i un molt de sol. La soledat aparcada, això sí que sí. Tinc molt poques coses a dir, de moment, de veritat. El gat se m'ha menjat la llengua. Tinc, però, unes poques línies que allà mateix, a Maó, mentre l'autobús cap a Fornells es feia esperar, el dia de l'arribada, amb tan poques hores de son (vaig arribar-hi a ses set des matí), em vaig entretenir a compondre sota la mirada fugissera i respectuosa de la gent del bar on m'estava, amb la cara que devia fer... I si no, guaiteu:

Quina temor de paisatge! Sembla que no puguis arribar a l'aigua sense caure-hi de ple, talment et desprenguessis del rocam que l'envolta.

La leteratura que veig últimament no té una explicació. No busca la gran revelació ni és conscient de cercar un tema ni el perquè de tot plegat. És més aviat estètica. Plaent. Imaginativa.

Des d'aquí em sembla sentir l'olor de la mar.

La vida és un camí d'embelliment i d'envelliment.

Les quatre hores de son

M'he pres el cafè amb llet i es camell i el cel ennuvolat: em sent l'home més seductor des puta món.

Ortografia

Els núvols són alts malgrat la "v".

M'he exaltat i així no hi ha déu que dormi.

Doncs així van anar les coses. Bé, no exactament així, perquè el primer dia ja em vaig fer mal al peu (no em pregunteu com, que no ho sé) i vaig anar coix i doncs a mig gas la resta de l'estada. A part d'això, impecable!!!

Petons dels bons.

Plans d'abordatge

Ja ho tinc! Me'n vaig a Menorca el 16 a les 6 del matí. Quina enveja, no? És una illa que enamora... hahaha (que cabró!!!). Osti, ara me'n recordo que em va fer pensar un poemeta ben curtet sobre la setmana que vaig passar-hi l'estiu del 1997. Hi parlava d'una illa de cabells rossos com el foc, de vent, de roques i de sal (aquests 3 no sé amb què els comparava)... Ara no puc penjar-lo perquè l'hi vaig donar a un company de la universitat que era menorquí. Tenia la idea, aleshores, que allò que feia era per desprendre-me'n. Que era molt millor donar-ho!

Durant el temps que vaig ser a Menorca, per exemple, vaig escriure'n un altre per a una noia que es deia Blanca, 4 o 5 anys més gran que jo (i emparellada de feia un munt de temps...). I, ves per on, me'n vaig encapritxar, i vaig perdre el món de vista, llevat del blanc, esclar, de l'escuma del mar. La veritat és que van ser 5 o 6 dies de superfelicitat. Com si tornés a tenir 7 anys, a Mallorca, i corregués, emportat, per la platja, i tot al meu voltant fos salvatge com una mala cosa. Ara hi ha el perill de les expectatives, no en dubto, però aquest perill està pertot ja que, per exemple, si arribo a Vilanova i no veig la Fada, la Nimue, el Pere i l'Heribert, i no ens mengem un bon gelat de vainilla (haha!), no serà el mateix

Madamme Mirielle deia, ara fa dies, una cosa així com Sempre mar endins... No deu ser, doncs, que la mar té alguna cosa molt "bestial"? No és la imatge que usen preferentment els romànitcs? En un curs vaig aprendre que la imatge del sublim (concepte romàntic per excel·lència, no goso dir "inventat pels romàntics") era la d'un vaixell emportat per la tempesta. En una escala de l'1 al 10, ens van dir, el sublim equival a l'11.

Bé, més o menys anava així, no sé si s'entendrà...

Ai, i una citació que he llegit avui a l'Autoretrat de Mercè Rodoreda, deliciós: (m'ha transmés una mica el mateix que el haiku que tinc penjat allà dalt...) Només calia mirar-lo un moment per adonar-se que viatjava per alguna regió espiritual, tot el seu pensament i els seus ulls carregats de joia i de somnis. Rodoreda l'esmenta quan cita un autor que l'ha influït, Algernoon Henry Blackwood, dins de "The Old Man Visions" (1907)

Cada cop és més a prop

Recordo un curs de poesia representada, on una de les companyes va treballar un poema d'en Martí i Pol. Aquest poema és un cop de vent, començava. Després l'he volgut fer meu, i m'he imaginat poemes com un cop de puny... I certament trobo que s'escauen millor els punys en una ciutat com Barcelona. Suposo, doncs, que depèn molt del lloc on visquis!
Per exemple, en Martí i Pol, a Roda de Ter, devia sentir molt més la força del vent que no la dels punys. I això deixant de banda que fan més dur i més guerrer... Ell ja en devia tenir prou amb el vent, vet-ho aquí.
Doncs bé, el cas és que fa temps que fantasiejo de marxar d'aquesta ciutat, i ara aquest detall dels cops fa que tot plegat prengui un aire (que no vent) ben pouètic. Amb el benentès que la poesia lluny d'aquí no seria forçosament un pou ;). I si no, com és la poesia per altres contrades?? Tinc pensat d'anar a Manresa, a Sant Pol de Mar, a Sant Celoni, al Garraf... Cada lloc on aterro m'agrada per anar-hi a viure!
Què deixaria a la capital i què me n'enduria?? Una motxilla plena de llibres, la possibilitat de tenir un hortet, d'aprendre el nom de les flors i els ocells... De petit, quan encara no tenia raqueta, ja al·lucinava dient el nom de les coses. La meva mare diu que em tornava literalment boig quan veia una pilota i l'anomenava: "és a tennis!" "és a fúmbol!". Jajaja, és un plaer que tenen els nens petits, esclar, i que a mi no m'ha abandonat. Ara no és per anomenar pilotes, però ;)
Doncs m'he quedat sense un curs de poesia que pensava fer a la UAB la tercera setmana de juliol... Hauré de trobar altres divertiments!