dissabte, d’abril 11, 2015

BIRDMAN (o la inesperada virtut de la ignorància)

Aquest vespre he vist una pel·li que m'ha deixat en un estat de felicitat molt guai. I quan em quedo tan bé després de veure una pel·li, llegir un llibre, una excursió, etc., m'agrada compartir l'experiència amb algú altre, i jo crec que en part és per entendre bé el que m'ha captivat.

Segur que el que ens captiva de cada pel·li i de l'art en general pot ser diferent per a cada persona, però per mi una mateixa persona tendeix a connectar amb quelcom que es repeteix - el missatge? - en les obres que la corprenen.

Resultat d'imatges de birdman 

La d'avui tocava grans temes. L'amor paternofilial, la negligència paternofilial, el sexe, la soledat, la mort, l'èxit, el món com a teatre, la fama, el caràcter efimeríssim de les xarxes socials... No cal ser gaire particular per tenir sensibilitat envers aquests temes, però dubto que tothom que l'hagi vista hi hagi connectat (o se n'hagi desconnectat!) de la mateixa manera.

Para gustos los colores, que diuen, no? I hi ha una altra cosa: el com. Com es treballa. Hi ha una manera de treballar, en tots els casos hi ha una manera de presentar-se davant del món, es digui el que es digui. La manera, de fet, diu molt. Hi ha un estil.

Jaume Cabré és un escriptor que en parla, de l'estil. Recordo un fragment d'un conte dins Viatge d'hivern... "Si un llibre està ben escrit, entre els mots hi batega l'ànima de l'autor". O una cosa així, per tal de definir l'estil. L'estil, entenc, en tant que fruit del treball, de la dedicació, de la cura que se'n té. I crec que m'ha agradat BIRDMAN perquè l'he rebuda com un regal, del director, dels actors/actrius, de tot l'equip, per mi ha estat un regal.

Amb la intuició que algun argument se m'escapava, potser una lectura més profunda, però deixant-me viatjar - deixant-me envolar- per la virtuosíssima ignorància.