No sé on vaig sentir o llegir que les casualitats embelleixen la vida. Fins i tot si tenen conseqüències dolentes, o horribles, una certa distància ens permetria d'apreciar-hi aquesta qualitat estètica anomenada bellesa. Crec que coincideixo amb aquesta opinió. Entenc, a més a més, que els fenòmens, tots, són casuals, i que si n'hi ha que tenen conseqüències notables, és aleshores que els elevem a tal categoria.
Hi ha, però, qui considera que les casualitats no existeixen com a tals, que són "causalitats". Les coses, els fenòmens, respondrien a un perquè, sense que sapiguem dir gaire res sobre aquest darrer. Personalment, considero que la pugna "casual - causal" és una qüestió sense interès, que em depassa completament, però sí que trobo interessant la relació que hi puguem mantenir.
El nen protagonista de Magnolia considera que la pluja de granotes és un fenomen que succeeix tots els dies... Això vol dir que no és casual? Que no és causal? No!, jo crec que sigui el que sigui el que succeeix, ho fa sense parar, ho fa cada dia (cada dia succeeixen coses). Aveure, per mi el secret és la premisa segons la qual una casualitat (o causalitat!) ha de ser una cosa rara, que succeeix mooolt poques vegades.
Potser veuríem moltes més coses si aprenguéssim a mirar com diu Tàpies. Potser ens canviaria la mirada si miréssim lliurement, o si ens rentéssim els vidres.
Tot plegat, a la vida, són coses que passen, que ens passen, i que no són per a nosaltres. Els fenòmens, hem quedat que són considerats casuals i/o causals... Com ens considerem nosaltres? No és el primer que hauríem de considerar? Arribaríem a convenir que cadascú som l'accident (si se'm permet, la casualitat) amb què la resta de fenòmens entren en contacte? Aprendríem que som el mateix? Que els humans i l'univers formem part d'un tot indestriable? Potser se'ns abaixarien els fums i fins ens apreciaríem els uns als altres d'una manera especial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada