Última coincidència de l'any

L'última casualitat de l'any, l'últiima coincidència ha fet la volta al món per poder-se mostrar. La N i jo vam coincidir al 68 de la Rbla. del Raval; la vaig veure en el pis de dalt, de baix estant, i no m'ho podia creure... Bien! Aleshores va iniciar el descens i jo que trio la millor posició de l'escala per saltar-li a sobre amb crits d'alegria. Feia uns 13 anys que ni flowers l'un de l'altre. De fet, el setembre de 1999 ens n'hauríem anat junts a Toulouse amb l'Erasmus si no s'hagués quedat amb el nòvio a Barcelona... I continuen junts! Ara, però, a Sydney, Austràlia. Han estat aquí per Nadal, i tant de bo siguem sempre més amics.

Fa com uns dos mesos feia endreça de llibretes a l'habitació, quan hi vaig trobar la joia de la corona: la que vaig emplenar el juliol de 1998 durant l'Interrail per Anglaterra. Vaig estar-hi un mes, i m'hi van passar una sèrie de coses molt guais, aventures, embolics amb desconegudes, i també vaig començar a creure en Déu.

En aquesta llibreta hi escrivia sense parar. Hi plasmava cada petita conversa amb un vianant, cada coneixença que feia en un alberg, cada reflexió que em venia al cap, cada impressió d'aquell context canviant per terres britàniques i escoceses. Va ser un molt bon company de viatge.

 

Doncs al primer full de la llibreta hi vaig escriure una sèrie d'adreces per enviar postals... I quina no seria la meva sorpresa quan hi descobreixo, ara fa uns dos mesos (mentre feia endreça de llibretes...), l'adreça de la N! Perquè no en sabia res, abans, llevat del sobrenom, que ja m'imaginava que "nani" no era el nom de veritat... i del cognom, encara en sabia menys. Recordo que havia intentat cercar-la a la plana web de l'Ajuntament d'Esparraguera, on vivia durant la carrera. Total, que fa dos mesos li escric a l'adreça que jo en tenia l'any 98, i restulta que entremig hi ha hagut canvi d'habitatge, i em responen dient-me que no saben res dels antics propietaris.

Aix, volia trobar-la com fos! M'hauria encantat parlar-hi de nou... La N havia estat algú important per a mi, una autèntica amiga, potser la primera. Abans de la Universitat el gènere femení havia estat idealitzat completament, i allunyat, per aquest fet elemental. Recordo que a la carrera, amb un 70% de noies, va ser la primera vegada que em vaig sorprendre pensant que una tia m'havia fotut un moc senzillament perquè era gilipolles (i no perquè jo l'hagués cagat o en tingués la culpa, etc.). Teràpia de xoc? Maybe... La N diu que em recorda pel·liculero :-)