El que retrec als diaris és que ens facin prestar atenció cada dia a coses insignificants, mentre que només llegim tres o quatre vegades al llarg de la nostra vida els llibres on hi ha coses essencials.
Hi ha, sortosament, excepcions, com per exemple la portada de La Vanguardia del 24 d'abril de l'any passat, amb la coincidència següent:
El triomf del St. Jordi comparteix plana amb la derrota del Barça a l'Allianz Arena de Munic (4-0), "resultat demolidor contra els nois de la Masia".
A La Contra, una entrevista amb Prashant Kakode, llicenciat en Medicina i Cirurgia, fundador del Centre per a la Salut Integral.
Vaig agafar el full del diari motivat per La Contra, ja que la salut és el meu tema. Però portada i contraportada en fan un, de full, i doncs vaig agrair moltíssim la combinació de notícies que hi apareixien. L' èxit de vendes de 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol, i la foto d'un noi i noia que s'abracen tendrament, ella sostenint una rosa entre els dits de la mà dreta. Una imatge evocadora i suggeridora, i tant que sí. Màrqueting? Esclar, màrqueting saludable (tendència moderna?), que és molt sa creure que hi ha parelles enamorades. Dedicar-li més de mitja portada a l'amor és un luxe, segur, que deu tenir el seu què comercial.
El barça va patir una senyora derrota. "Va caure derrotat amb una duresa excessiva", segons l'enviat especial a Munic. I aquesta experiència de l'esport no la trobo gens sana. Em sembla molt interessant, però, en la mesura que explica com ens situem davant les victòries-derrotes alienes. Com ens les fem nostres, i per consegüent, com vehiculem la nostra frustració-insatisfacció a través d'elles.
El que ens alegra és que guanyi el nostre, la victòria de l'altre (fins i tot contra un tercer) ens fa una ràbia que ens morim. Ens agrada guanyar tant o més que perdi l'altre. Cosa que em sembla d'un fanatisme considerable. Com de més sa no seria que agradés "la victòria"? Empatitzar amb la joia dels jugadors de l'Osasuna quan empaten amb el Barça? Admirar la victòria dels equips, juguin contra qui juguin. Saber perdre i saber guanyar, principalment.
Més o menys fora de lloc, recordo com escoltava les vivències d'un mecànic de cotxes aficionat a les curses. M'estava entusiasmant fins a tal punt que una tercera persona em va preguntar si a mi també m'agradaven tant aquest tipus de coses... No, vaig respondre, ni idea de cotxes, a mi el que m'agrada és que a la gent li agradin coses.
Finalment, a La Contra, el metge indi Prashant Kakode ens informa que la llibertat emocional rau en el fet de gaudir de les coses sense posseir-les. Ens alerta, igualment, que per al sistema mèdic la consciència és una cosa massa subtil i invisible, de manera que la ignora. Aconsella observar-se un mateix, sentir-se convidat en el propi cos així com "en aquest món canviant". Des d'aquesta distància, proposa Kakode, van sorgint respostes. També apunta una fórmula "molt senzilla" que fan servir al seu centre: demanar als pacients que cuidin altres pacients, i passar de l'"ajudeu-me" a ajudar els altres. Admet que tots tenim un cantó bo i un altre d'egoista, i ens anima a debilitar aquest darrer. Diu que és la confusió la que ens torna egoistes, que una mica de claredat ens ajuda a trobar el següent interruptor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada