Sempre els estels (tercerca part)

A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Els inicis i els finals s'entrellacen, els contorns tremolen, les essències esclaten, i les persones ens trobem i ens perdem de forma incessant.

En el moment de la defunció vaig rebre un sms de la Paula expressant el seu condol: quan ho he sabut m'he quedat de cacauet, i jo crec que era la seva forma de dir-me que estic amb tu en la distància, i m'agradaria que aquesta expressió et desperti un somriure i un record tan amable com a mi. Em deia igualment que se n'havia assabentat per l'Elena, una tieta seva que havia estat col·laboradora del meu pare a la Universitat. El món és un mocador!

Hi ha persones que el recorden perquè deia que un dia la gent aniria parlant per telèfon pel carrer. Aleshores se n'havien enrigut per dins, de fet ja hi estaven acostumats: son cosas del Miguel Ángel!

A partir d'una experiència tan revel·ladora com havia estat acompanyar-lo en aquell període de trànsit, vaig sentir-me amb ganes d'explorar el terreny i treure'm, progressivament, diversos nivells de Reiki Usui Tibetà. Aleshores la Psicologia havia quedat oblidada al calaix dels apunts, de fet feia dos anys que treballava a Normalització Lingüística quan va finar mon pare. Assolit el tercer nivell, vaig començar a fer teràpies combinades amb Reflexologia Podal, que també havia inclòs dins les meves destreses.

Amb la meva amiga, de qui parlava en les primeres entrades d'aquest blog, hem coincidit a Londres a les acaballes del 2015. En devem ser uns quants que no canviem tant malgrat el pas del temps!

A l'hora de presentar als meus contactes el projecte de sanació alternativa deia que havia reprès la "via terapèutica". L'interès per la cosa humana, d'altra banda, és quelcom que no he abandonat mai. Així, doncs, després del xiringuito sanador vaig iniciar-me en la pràctica de la meditació, que em suposaria, al capdavall, guanyar un sentit de mi mateix més estable i més ferm. Tot plegat amb el rerefons elemental de voler exercir de psicòleg (a partir d'aleshores seria "desig de Servei"). Aquesta professió és a dia d'avui la que té més sentit per a mi, i a més a més em retorna dolçament el passat, perquè al Col·legi de Psicòlegs em van citar, a l'hora de col·legiar-m'hi, el 9 de setembre a les 9 del matí (haha, vaig pensar des de l'altre extrem de la línia telefònica: 9 del 9, i a les 9!).