Manifest

Celebro el Sant Jordi amb retard.

Recordo l'any que vaig passar a Toulouse i com allà va ser el primer cop que vaig escriure quelcom de diferent de la més pura introspecció. El tema de la composició era, però, estrictament personal, si bé era jo en tant que persona que pren la paraula. Que es manifesta. Com sempre, ens manifestem davant l'adversitat, o això és el que vaig fer, aleshores. Després, sortosament he après a manifestar-me pour le plaisir :D

A més, era en francès, i em va semblar trobar-hi una certa música. Hi ha veux, Dieu, ailleurs i heureux, que sonen igual.

MANIFESTE

Moi, si tu veux, je ne suis pas normal...

Je ne juge pas les autres avant moi-même.

Moi, grâce à Dieu, je fais tout ce qu’il ne faut pas...

J’essaye d’être bon, est-ce que ça vous inquiète?

Moi, par ailleurs, on dit que je suis un peu bizarre...

Parce que j’aime les fils, parce que j’aime le Père, parce que j’aime.

Moi, tout heureux, j’ai ces rêves d’un enfant:

Je suis fou... ou j’ai trop de raison.

La recerca de l'espai perdut

Aquest cap de setmana he escrit un petit poema. Divendres, abans de sopar, mentre el R. feia anar el tractor i els troncs crepitaven a la llar de foc.

Duia feina per avançar, però em va semblar que havia d'aprofitar el moment i les idees, i el primer vers no va trigar a venir:

Petgem els camins del retorn
vers les mans que ens han dat
l'escalfor de l'amor.
Cerquem a la vora del foc
tot allò que hem estat
molt abans del que som.
Trobem de vegades olors
que ens transporten en va
per mitjà del record.
Diem que és el temps que ho és tot
però la cerca d'espais
és el nostre motor.

A Les Vernedes els temps es confonen perquè representen el retrobament amb un passat proper. Un passat fingit, que no va passar mai. Un temps que no puc enyorar, però que m'afanyo a conrear dins meu com la més alta virtut. Tururut.

Aquí vaig trobar el Pilot de guerra, i al R. no li va importar deixar-me'l.

Veig, d'altra banda, que tot allò que he anat dient al blog, encara que sigui estrictament personal, enllaça amb una certa visió de l'home, i els diferents articles del blog esdevenen una xarxa de significats imbricats en la trama d'obsessions que em poblen les cabòries.

Catalunya és una realitat prou propera per poder-ne analitzar els punts forts i els febles. Espanya és una problema (i per tant, una oportunitat) de comunicació, i el món és el dimoni.

La política del nostre país la fan homes que diuen "escolti".

Les llengües són la meva passió, i la literatura és el meu refugi.

Saint-Exupéry és el crit de la humanitat, que m'interessa per damunt de tota altra cosa. La cosa humana. Al final del Pilot de guerra hi diu: Combatré per la primacia de l'Home sobre l'individu, per la primacia de l'universal sobre el particular.

L'espai perdut, al capdavall, no m'interessa. Per ventura reviuré el desconegut.

La llibertat d'ensenyar

La llibertat d’expressió ben entesa ha de respectar tota mena d’idees sempre que no facen mal a ningú. Un dels principals reptes de l’educació és transmetre aquest valor i formar futurs ciutadans amb criteri per escollir amb la consciència tranquil·la el que és més adequat en cada cas, després de contrastar diverses opinions. L’objectiu és desenvolupar la seua capacitat crítica davant de l’allau informatiu que cada dia ens transmeten els mitjans de comunicació o de qualsevol que vulga imposar les seues idees per damunt d’altres. Les veritats mai no són absolutes. La ideologia no es pot transmetre, s’adquireix amb els coneixements que cadascú va fent seus a partir de l’escola i de l’entorn social al qual té accés. El dubte sistemàtic com a principi filosòfic i científic va fer avançar molt la humanitat i és el punt de partida per formar ciutadans lliures. Aprendre a posar en qüestió, doncs, qualsevol veritat que es presenta com a intocable és fonamental. La llibertat d’ensenyament, com tot tipus de llibertats, s’ha de defensar constantment però és un error pensar que aquesta llibertat està en funció de transmetre idees fixes o una doctrina indiscutible. Es tracta, més bé, de qüestionar aquestes actituds i de respectar també l’opció ideològica de tots els que estan a l’aula, tant la dels alumnes com la del professor. Cal tenir en compte totes les postures davant d’un problema o qüestió, plantejar diverses opcions i explicar-les perquè cadascú construisca el seu propi pensament o ideologia.

He copiat això del blog Parèntesi, que he conegut per casualitat i em sembla molt pertinent avui dia (el ressaltat és meu).

La llengua que cal preservar

D'entrada, la llengua em sembla un instrument de comunicació, el més fi que hem sabut inventar la nostra espècie. Com que m'agrada comunicar-me, m'agraden moltíssim les llengües. Friso per parlar-ne de noves, o per guanyar fluïdesa en aquelles que xapurrejo.

La política, en canvi, no és ben bé un instrument. Política seria aquella comunitat que s'organitza en base a unes estructures de govern, en el nostre cas, triades pels electors.

Si bé és cert que els polítics usen les paraules per "fer política", amb tota la parafernàlia i les falsedats que això pugui comportar, la llengua per si mateixa manca de valor. No hi ha llengua enllà dels homes, però els homes han existit sense un sistema lingüístic com el que avui coneixem.

El que té sentit són les persones, per això la defensa d’una llengua és la defensa d’una mirada i d’allò que l’ha ocasionada, que l’ha feta. Tot plegat es reflecteix en la llengua, però no només en aquesta. Hi ha també altres llenguatges i mitjans d’expressió.

La llengua, però, com que és el sistema de comunicació més evolucionat, i més fi, és el que permet una mirada amb un abast de matisos més ric i més quantiós. És aquest matís el que hem de preservar, perquè, quan perdem una mirada, alhora perdem el món. De món, només n’hi ha un.

De tensions i manca de sentit

Recordo novament les lliçons de l'escola. Aquesta vegada no m'ensenyaven paradoxes, sinó Filosofia. Conservo un vivíssim record, no de la temàtica en si mateixa, sinó de l'efecte que tenia en mi l'estudi dels grans filòsofs i pensadors de la història.

Quan no entenia alguna teoria, el resultat no era gens saludable per a mi. Sempre m'ha costat de no entendre les coses. Per això emprava tota l'energia a trobar l'escletxa que em fes comprensible el principi o discurs que volgués estudiar.

Em sembla que és un sentiment de força joves en edat d'anar a l'institut... De fet, quan dic alguna cosa de mi mateix, parteixo de la idea que és un fet general. Creure que no és "meu", tal sentiment, impressió o devoció, és el que em permet d'esgrimir-los sense gaire problemes.

Moltes vegades, el professor mateix m'ajudava moltíssim en el camí de resoldre les incomprensions. Finalment, aquell o aquell altre autor no deien ben bé el que m'havia pensat, i que resultava incompatible amb la resta de la teoria. La tensió meva es resolia, doncs, per mitjà de la modificació d'una premissa que jo havia cregut definitiva. Mai no m'ha costat canviar de premisses quan n'he trobat de millors, o de més adaptatives. Ni de principis tampoc. Un canvi de premisses enforteix l'ànima més que no pas la debilita.

L'últim premi Nobel de la pau, Liu Xiaobo, davant de l'entrada a Pekín dels tancs de l'exèrcit xinès (1989), va gestar juntament amb altres líders un acord entre els manifestants i les tropes que va permetre a molts d'estudiants, la matinada del 4 de juny, salvar-se de la sagnia que es va produir en altres parts de la ciutat. En aquest cas, aferrar-se als principis de la lluita, per més pura i profunda i excelsa que hagués estat la motivació, hauria costat una mala fi de vides. I entre els estudiants que es manifestaven a Tiananmen, n'hi havia, segur, molts que es negaven a pactar res amb els militars... De fet em sembla que l'episodi va restar popularitat a Liu Xiaobo entre els manifestants.

Pel que fa a les meves menjades de tarro adolescents, jo batallava amb bravesa contra els discursos que mirava d'entendre i no podia. Alguna vegada, també, el professor ens explicava les crítiques d'algun altre autor respecte de la teoria que jo no aconseguia de fer meva... I es feia la llum, sense canviar de perspectiva, ja que hi havia altres autors (i estem parlant de gent important) que tampoc no veien amb bons ulls les aportacions d'un determinat autor.

Avui dia, darrerament, he començat a interessar-me pel que la gent diu als mitjans de comunicació. M'he empassat discursos de polítics al Parlament i al Congrés, i llegeixo la premsa sempre que puc. Hi ha tertulians que jo els convidaria a fer un nou partit polític: T's, Tertulians pel canvi. He fet dels Matins d'en Cuní el meu principal argument a favor del joi trobadoresc provençal.

He sentit una mà de bestieses sobre el País, que m'esgarrifo només de pensar-hi. Gent que parla dels catalans o del poble català com si fossin els veïns de l'escala. Com si poguessis conèixer-los, vull dir. Saber qui són, en tot cas. Haver-los vist. Dir-los bon dia, o adéu, segons convingui. Creuar un parell de referències meteorològiques a l'ascensor:

- Este verano dicen que hará una calor... (esbufega només de pensar-hi)
- Quién lo ha dicho? (esperant que la dada no tingui gaire fonament)
- La gente. (Happy End)

Montilla va aconsellar en el seu discurs de comiat que els catalans deixessin enrere "recels atàvics" (antagonismes?) i que es preocupessin més del fer que no del ser, més de la consistència que no de l'essència. Suposo que això, dit per un català d'origen andalús (recordo els algerians de Toulouse: "j'suis Français d'origine Algérien"), que no ens hem cregut mai, que hem rebaixat des del començament, aquestes paraules de comiat, no tenen gaires possibilitats de fer pensar, problematitzar, i encara menys revisar cap premissa o principi de País. Llàstima que en la nostra societat no hi hagi més discursos crítics amb el provincianisme dominant... Com a mínim, alliberaria, per poc que pogués, les tensions. Les tensions tornen cada vegada que no trobo el sentit (de qc que m'interessa, esclar), per més que m'hi escarrasso.