El oso de Sol

¿Te acuerdas, Fernando, de cuando pasamos aquel fin de semana en Madrid? Ya supongo que sí, jaja. Igual te pareció un puntazo quedar conmigo y llevarme a ver rincones que echabas de menos de tu querida ciudad...

¡Yo me acuerdo perfectamente de muchas de las cosas que hablábamos! Estaba muy atento a todo, la verdad. Un poco siempre me ha pasado, pero claro, teniendo en cuenta que eras 8 años mayor que yo, pues razón de más... Vamos, que iba a aprender seguro. A sacar conclusiones, sobre todo.

Porque menuda una me soltaste aquel día en el aeropuerto... "¿Cómo te imaginas con 38 años?" Yo tenía entonces 29, y la verdad es que la cuestión en sí misma me estresó un poquillo. De profesor de catalán, te dije, pero sintiéndome cómodo y seguro de mi trabajo. "Me imagino siendo un buen profesor de lenguas".

Me salió eso lo primero, lo que ya hacía entonces, y es que no te imaginas la tensión que viví durante aquel curso. De hecho me estaba enfrentando con un posgrado súper chungo (un posgrado para tener un nivelazo de lengua catalana) cuando sustituí a la otra chica, Marta, en las clases del aeropuerto. Qué punto, ¿verdad?, que fueras mi primer alumno... Bueno, tú y la otra chica, ¿Raquel se llamaba?

Ya me intimidabais, ya... Tú, ingeniero industrial, los otros ingenieros aeronáuticos, el chico alemán que había trabajado en el aeropuerto de Frankfurt y previamente en el proyecto de la T4... ¡Peña inteligente, chaval! Vale que reconocías no ser muy bueno con los idiomas, pero es que pillabais todo al vuelo (jejeje). Además me parecía súper bien que, siendo de Madrid, sin tener la mayoría intenciones de quedaros en Barcelona, os apuntarais a clases de catalán.

¿Y cuando coincidió que me iba a pasar un finde a Madrid y tú igual? Recuerdo que visitamos el Retiro, el Café de la Ópera, el Caixa Forum... Se te veía entusiasmado, la verdad. Cuando me contaste, por ejemplo, los tonos variando progresivamente del amarillo al rojo de las bigas (¿se dice así, en castellano?) que recorren el pavellón inmenso de la T4. Después, en la T1, no os lo currasteis tanto, ¿eh, bandidos? jaja, me acuerdo que os preguntaba sobre los planos y sobre cómo quedaría todo al final...

Pues se me ocurrió de contactarte después de tanto tiempo porque estos días se habla mucho de Madrid, por la indignación popular que ha tomado la plaza... Vaya, que me imaginé que volvíamos a quedar donde me indicabas en el sms: "kedamos en el oso de sol". Me costó entender, la verdad, pero vamos que quedaba claro. El oso y el madroño, signo más representativo de la ciudad, ¿no? Yo sabía del tema por la canción aquélla de ¡Aquí no hay playa! jajaja, Qué pasada que se haya organizado el campamento precisamente allí.

Al principio de toda la movida creí, ingenuo de mí, que se podía llegar a producir un acercamiento entre las plazas de Madrid y Barcelona. Que más allá del fútbol y los presupuestos, palpitaba algo común y parecido en los dos centros. Pero macho aunque de alguna forma si que sucede, no significa gran cosa, porque no podremos decir nunca que ese es el sentir del pueblo. Vamos, hablo del mío... Me he quejado tanto ya de los que hablan del País, que no me atrevo a confundir a los indignats con nada más que ellos mismos.

Un abrazo y hasta pronto,

I

"Pa amb tomàquet" y jamón extremeño

"Pa amb tomàquet" y butifarra és el titol d'un article que signava Antoni Bassas el 8 de juliol passat a El Periódico , on parlava de l'estil de la selecció espanyola (Gloria roja era aquest dia el titular de la secció del diari dedicada al Mundial de Sud-Àfrica, després del "cabe" de Puyol que va permetre a la selecció jugar la final).

Ara m'agradaria penjar les imatges del gol d'en Puyol, però tot el que he trobat per Youtube és massa apassionat... Si aconsegueixo una versió muda la penjaré sans doute.

Admeto un cert grau d'ambivalència en les meves paraules; segons crec, el fet que Espanya guanyés la Fifa World Player va posar de relleu una certa - si no forta - ambivalència en molta gent.

D'això parla en Bassas en el seu article... o millor: això és el que hi deixa palès. Perquè hom diria que s'alegra del triomf de "La Roja", però òbviament no se n'alegra d'una manera gaire explícita. Celebra el fet que la Selección sigui un producte de la masia, això sí. De fet, m'he imaginat tot aquest temps que en Bassas volia la conjunció de talents que és el Barça, i que la volia com a producte de la terra, però a partir d'unes llavors que hi havien germinat provinents de tota la geografia espanyola (tinc com a marc de referència "La Roja", que quedi escrit). M'he imaginat, doncs, que Bassas apostava per una síntesi de contrastos i no per una anàlisi d'elements sobrers (externs al club, òbviament!), com pot semblar en alguns moments...

Darrerament, quan m'he decidit finalment a fer-ne un post i he captat l'autèntica geografia de l'article d'en Bassas, la fantasia que havia concebut durant tot aquest temps (digueu-me fantasiós, que des del Mundial ha plogut força...) m'ha fet la botifarra.

Manifest

Celebro el Sant Jordi amb retard.

Recordo l'any que vaig passar a Toulouse i com allà va ser el primer cop que vaig escriure quelcom de diferent de la més pura introspecció. El tema de la composició era, però, estrictament personal, si bé era jo en tant que persona que pren la paraula. Que es manifesta. Com sempre, ens manifestem davant l'adversitat, o això és el que vaig fer, aleshores. Després, sortosament he après a manifestar-me pour le plaisir :D

A més, era en francès, i em va semblar trobar-hi una certa música. Hi ha veux, Dieu, ailleurs i heureux, que sonen igual.

MANIFESTE

Moi, si tu veux, je ne suis pas normal...

Je ne juge pas les autres avant moi-même.

Moi, grâce à Dieu, je fais tout ce qu’il ne faut pas...

J’essaye d’être bon, est-ce que ça vous inquiète?

Moi, par ailleurs, on dit que je suis un peu bizarre...

Parce que j’aime les fils, parce que j’aime le Père, parce que j’aime.

Moi, tout heureux, j’ai ces rêves d’un enfant:

Je suis fou... ou j’ai trop de raison.

La recerca de l'espai perdut

Aquest cap de setmana he escrit un petit poema. Divendres, abans de sopar, mentre el R. feia anar el tractor i els troncs crepitaven a la llar de foc.

Duia feina per avançar, però em va semblar que havia d'aprofitar el moment i les idees, i el primer vers no va trigar a venir:

Petgem els camins del retorn
vers les mans que ens han dat
l'escalfor de l'amor.
Cerquem a la vora del foc
tot allò que hem estat
molt abans del que som.
Trobem de vegades olors
que ens transporten en va
per mitjà del record.
Diem que és el temps que ho és tot
però la cerca d'espais
és el nostre motor.

A Les Vernedes els temps es confonen perquè representen el retrobament amb un passat proper. Un passat fingit, que no va passar mai. Un temps que no puc enyorar, però que m'afanyo a conrear dins meu com la més alta virtut. Tururut.

Aquí vaig trobar el Pilot de guerra, i al R. no li va importar deixar-me'l.

Veig, d'altra banda, que tot allò que he anat dient al blog, encara que sigui estrictament personal, enllaça amb una certa visió de l'home, i els diferents articles del blog esdevenen una xarxa de significats imbricats en la trama d'obsessions que em poblen les cabòries.

Catalunya és una realitat prou propera per poder-ne analitzar els punts forts i els febles. Espanya és una problema (i per tant, una oportunitat) de comunicació, i el món és el dimoni.

La política del nostre país la fan homes que diuen "escolti".

Les llengües són la meva passió, i la literatura és el meu refugi.

Saint-Exupéry és el crit de la humanitat, que m'interessa per damunt de tota altra cosa. La cosa humana. Al final del Pilot de guerra hi diu: Combatré per la primacia de l'Home sobre l'individu, per la primacia de l'universal sobre el particular.

L'espai perdut, al capdavall, no m'interessa. Per ventura reviuré el desconegut.

La llibertat d'ensenyar

La llibertat d’expressió ben entesa ha de respectar tota mena d’idees sempre que no facen mal a ningú. Un dels principals reptes de l’educació és transmetre aquest valor i formar futurs ciutadans amb criteri per escollir amb la consciència tranquil·la el que és més adequat en cada cas, després de contrastar diverses opinions. L’objectiu és desenvolupar la seua capacitat crítica davant de l’allau informatiu que cada dia ens transmeten els mitjans de comunicació o de qualsevol que vulga imposar les seues idees per damunt d’altres. Les veritats mai no són absolutes. La ideologia no es pot transmetre, s’adquireix amb els coneixements que cadascú va fent seus a partir de l’escola i de l’entorn social al qual té accés. El dubte sistemàtic com a principi filosòfic i científic va fer avançar molt la humanitat i és el punt de partida per formar ciutadans lliures. Aprendre a posar en qüestió, doncs, qualsevol veritat que es presenta com a intocable és fonamental. La llibertat d’ensenyament, com tot tipus de llibertats, s’ha de defensar constantment però és un error pensar que aquesta llibertat està en funció de transmetre idees fixes o una doctrina indiscutible. Es tracta, més bé, de qüestionar aquestes actituds i de respectar també l’opció ideològica de tots els que estan a l’aula, tant la dels alumnes com la del professor. Cal tenir en compte totes les postures davant d’un problema o qüestió, plantejar diverses opcions i explicar-les perquè cadascú construisca el seu propi pensament o ideologia.

He copiat això del blog Parèntesi, que he conegut per casualitat i em sembla molt pertinent avui dia (el ressaltat és meu).