La poesia i la història

L'última setmana he topat amb una frase molt suggeridora al Rodamots, una de les fonts d'inspiració principals:

La poesia uneix el que la història separa. El poeta sap que tot, fins les coses aparentment més antagòniques, es relacionen entre si, i ho remarca amb infinitat d'accents que esdevenen pedres de toc.                             

 Antoni Llena (Barcelona, 1942)

De seguida vaig pensar que la història és la realitat, allò que passa, i m'ho vaig escriure al costat de la frase. Pensant-hi una mica, vaig imaginar-me que la realitat i la història també es podrien equiparar amb la inèrcia de tots a perpetuar certs patrons comportamentals, allò que en Psicologia anomenem condicionaments. Aquests condicionaments són molt útils per a algunes coses, per exemple, per a aprendre que l'aigua bullint ens pot escaldar la mà. Hi ha casos, però, que la inèrcia s'ha establert en nosaltres i ja domina sobre nosaltres mateixos. La història ens ha vençut i la majoria dels casos ningú no se n'adona. De fet, les inèrcies poden ser compartides per societats senceres, per pobles, per països, Estats, civilitzacions...

La història no es pot entendre sense paraules, sense l'estimadíssim llenguatge. Però dins la seva naturalesa, o dins de nosaltres mateixos, o dins de la relació nostra amb el llenguatge, hi ha un afany extrem de categorització que molt sovint tracta la realitat (inèrcia-història-món) en termes dicotòmics. Antagònics. Manta vegades m'he sentit ridícul buscant una escala de grisos allà on només hi veia (hi havia) cel o infern.

M'imagino, també, que la raó del poeta és trencar aquestes cadenes amb la història (realitat-inèrcia-món) i alliberar-nos i permetre'ns d'assolir dosis més altes de pau i una relació amb l'entorn (amb la realitat,...) més enriquidora, més plena i més justa.

El vídeo que hi ha al final me'l van posar l'últim dia d'una curs de Mindfulness (consciència plena-meditació), per a la reducció d'estrès. Em van dir que era poètic, i jo també ho crec així. Parla d'un guerrer i del seu infern. La natura del guerrer és lluitar contra el seu antagonisme, per això el vídeo és al·legòric, i també és paradoxal: integra l'infern i en fa el seu paradís particular.

The Fly meditation

L'alegria de ser (III)

Vet-ho aquí que em disposo d'acabar amb les disquisicions del país, les quals ens haurien de dur, primerament, a l'alegria, i després, en el millor dels casos, a l'alegria de ser.

Per continuar l'anecdotari que conec sobre el terme, a tall d'exemples, viatgem cap a un poble de l'Alta Cerdanya, tal vegada Prullans, on fa uns anys vaig trobar una vilatana que es queixava que a Martinet els preus els posaven "per als de Barcelona", que no tenien en compte "la gent del país".

Segon, hi ha el programa que ha encetat Josep Cuní a 8tv, amb directrius precises per als reporters pel que fa a l'ús del famosíssim país: no haurien d'usar aquest terme. I, això és el que voldria destacar, el fet de tenir unes directrius com aquestes no minva ni mica ni gens l'altíssim valor del fet que un mitjà privat aposti per la llengua catalana com a mitjà d'expressió i divulgació. Per no parlar de l'Arucitys, on la tafaneria i el reality tenen la seva excepció en català. Quants sociolingüistes no han argumentat que el català hauria de tenir un espai per a la xafarderia? Bé que es diu sobretot per als mitjans escrits, però dedicar-hi un programa televisiu no està gens malament.

Del primer exemple, convindríem que país = poble, tal com indica el mateix terme en francès, d'on prové.

Del segon exemple, em sembla encertat de concloure (simplificant un poc) que aquell qui fa més pel país és qui menys l'anomena. Això deia, si fa no fa, la citació de Carles Cardó que va llegir Núria de Gispert en el discurs de presa de possessió del càrrec de Presidenta del Parlament de Catalunya.
"Que Catalunya sigui per endavant reconeguda com a nació o no ho sigui, té poca importància. Essent intensament, ho serà més que no afirmant-ho entussiastament." Aquestes paraules, em va semblar a mi, apostaven pel camí de l'ésser. I de retruc, que l'afirmació i/o justificació constant i omplir-se la boca de país, vaja, que no seria la manera.

L'ésser no té color, ni sabor, ni llengua. L'ésser és. I els catalans tenim, cada cop més, moltíssims colors, sabors i llengües. N'hi ha una que sentim com a nostra, evidentment, però el seu exercici és infinitament més potent que la seva afirmació.

Això deuen pensar, fer, o directament exercir (sense necessitat de cap pensament previ, per molt idealista que pugui semblar) els catalanoparlants que participen en el programa Voluntariat per la llengua, els quals queden per xerrar amb altres ciutadans no catalanoparlants, i així aquests tenen l'oportunitat d'usar el català, ja que en els cercles més propers (família, amics, veïns...) no es troben amb qui practicar-lo.

Entre els dits voluntaris, fa temps, hi havia hagut el predecessor de Núria de Gispert al capdavant del Parlament, Ernest Benach. I l'experiència viscuda li va servir, com a mínim, per a la redacció d'un article d'opinió que va titular (tatxan!...) L'alegria de ser català.

Benach hi recordava els i les diferents aprenents (dins la parela lingüística, l'aprenent és la persona interessada a millorar la fluïdesa de la parla, guanyar seguretat...) amb qui havia compartit estones, i n'esmenta un que es plany que els catalans patim un sentiment catastrofista de la història i no siguem capaços d'alçar el cap després de tots els pals que ens hi han caigut... Que celebrem derrotes i tot això. Un aprenent que acaba afirmant que darrere la imatge de poble maltractat, ell hi ha descobert (tatxan!...) l'alegria de ser català:

El Mário trobava l'alegria a partir de conèixer més al detall aquest país, la llengua, la cultura, la gent, les ciutats, els paisatges, la música que es fa a casa nostra (hem fet un intercanvi de música Brasil-Catalunya força revelador), els valors, els remarcats valors de l'estalvi i el treball, però, sobretot, el Mário valora que aquí s'hi viu bé, que aquí s'hi troba bé, que aquí ha fet amics. Que aquí hi ha projecte de futur.

Les paraules de Benach em semblen encertades fins un cert punt. Per exemple, des que em dedico a la Normalització Lingüística sempre he pensat que el català (la llengua), o és una festa, o no serà. Però el cert punt aquest on sembla que les nostres opinions divergeixin es troba en el fet que qualsevol país, vull dir país, on vagi i tingui l'oportunitat de conèixer-lo, la seva cultura, la gent, les ciutats, els paisatges, etc, i a sobre hi faci amics, m'agradarà. Em farà sentir feliç. La gent serà infinitament més propera quan la conegui i, sobretot, parli la seva llengua. Però aquesta gent, si exterioritzen gaire els seus sentiments o són més aviat reservats o tenen més o menys formes d'expressió de l'alegria col·lectiva, ho relacionaré abans amb el clima de la zona (temperatures, índex de pluges, hores de sol...) que no amb el seu passat.

A Rubí, ciutat on faig de dinamitzador del Voluntariat per la llengua, el 1962 hi va haver unes pluges torrencials que van desbordar els límits de la riera, en els fets coneguts com a Rierada de Rubí: el 25 de Setembre de 1962 Rubí va patir la tragèdia més gran de la seva història, la Rierada. Es calcula que entre 250 i 400 rubinencs hi van perdre la vida.

Tot i aquest fet tràgic, del qual enguany farà 50 anys, com a coordinador del Vxl m'interessa que voluntaris i aprenents manifestin l'alegria de ser rubinencs i rubinenques, d'acord, però no malgrat aquest passat determinat, ni a causa de res!! I si treballés al Baix Llobregat, doncs de ser de Gavà o Castelldefels. I si treballés a Vic, doncs de ser viguetans. I si treballés a qualsevol altra part del món i m'interessés la cosa humana, voldria el mateix per als meus. I ho voldria per a tothom. Alegres i contents de ser on són. Al capdavall, alegres de ser.

L'alegria de ser (II)

En l'última entrada semblava que les definicions haguessin de ser difícils per definició. Ben al contrari, hi ha casos en què definir pot ser facilíssim. Per exemple, hi ha paraules que defineixen per si soles: hi ha mots el significat dels quals és compartit per mooolta gent. Acostumen a ser termes concrets, diferents de felicitat, amor, enveja,... Sobre aquests darrers, les diferències de concepció no acostumen a ser gaire fonamentades, al capdavall. Els mots definidors, per tant, ens ajudarien a orientar-nos enmig de la sabana conceptual vastíssima del parlar amb propietat.
Per a il·lustrar un d'aquests mots, res millor que un bon exemple:
Aquest Nadal buscava regals en una llibreria, i vaig trobar-hi llibretes, una agenda xulíssima (tot i que em va fer dubtar: era "la agenda del fin del mundo"...), i finalment vai voler trobar una d'aquelles històries il·lustrades que tant ens agraden. Un conte. En publiquen de taaaaan bonics!! Se'm va presentar, però, un gran inconvenient: la paraula en qüestió no em venia. Era tan així, tan poc accessible el mot "conte", que, malgrat les explicacions i perífrasis que vaig usar davant dels empleats, no hi havia manera... Diria que, sense el mot, no sabia el que buscava; aquesta és la conclusió. O sí que ho sabia, però desdibuixat (una paraula hauria valgut, com a mínim, tant com una bona imatge).

Més enllà de les causes del meu lapsus, vaig adonar-me del poder dels mots i de l'anomenar. I no era el primer cop, sinó que abans m'havia passat davant d'un grup d'alumnes, quan vaig fer servir el terme "país" per referir-me a Catalunya. Vaig actuar en contra dels meus principis, certament, ja que en els cursos intento allunyar-me de qualsevol polèmica ideològica. Sé que la cosa del país pot ser un tema conflictiu i/o mal portat per segons qui, i he vist com iniciar un debat d'aquest tipus a l'aula no beneficia ningú. Com a confirmació, la rèplica d'un alumne estranyat no va trigar: perdó, què vol dir "país"? Perquè estem d'acord que el país és Espanya, no?

Aquest segon cas evidenciaria que el mot "país" és d'una altra natura que el mot "conte". Tots dos serien definidors en tant que "drecera intel·lectual" (potser hauria de dir que tots els mots ho són, de definidors), per entendre'ns i per orientar-nos, però el primer conté una càrrega ideològica que gairebé n'esgota el significat. Dir "país" és, doncs, dir una ideologia? Depèn: per a l'alumne estranyat "país" i "conte" no serien substancialment diferents.

L'alegria de ser (I)

Recordo la cara de felicitat de la meva mare en comunicar-li l'interès a treballar de professor de català. Home, ara sí que t'escolto! El català -- la llengua -- és molt diferent de la Psicologia! Una paraula va accentuada sí o sí, va dixar-me anar, mentre que fent de psicòleg podries dubtar de tot!
A mi m'entusiasmava la idea d'estudiar i transmetre una cosa tan fabulosa com la llengua, la veritat, res a veure amb càlculs de dificultats ni comparacions respecte d'altres possibles oficis... Aquesta pretesa "lleugeresa" de la tasca que em proposava dur a terme seria, evidentment, un avantatge molt significatiu, si realment s'acomplia.
Al cap de tot el seguit de cursos i neguits que em van permetre ensenyar al CPNL, diverses experiències em demostrarien, tanmateix, com de complexa pot arribar a ser la tasca del profe de llengua.
Perquè en llengua, més enllà de gramàtiques i ortografies, més enllà de la cosa de l'estil, encara que poc o molt s'hi relacionin, hi ha la cosa del sentit: (segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana)

Per a molts lingüistes, terme sinònim de significat o significació.

Per a altres, sentit és el valor precís que pren el significat abstracte d'un signe, situat en un context concret únic. (fragment retallat del GDLC)

Així, doncs, la "lleugeresa" amb què m'ho he pogut prendre no té res a veure amb la complexitat de la qüestió per si mateixa, sinó, en el meu cas, amb la voluntat d'engrescar els alumnes a aprendre llengua sense distreure'ls amb artificis retòrics del tot infructuosos. Al loro!, parlem de coses diferents: una cosa és la complexitat (dels significats, en aquest cas) i una altra cosa és com l'afrontes.

Sempre Cabré, i l'amare

S'ha acabat L'ombra de l'eunuc, de Jaume Cabré. Em vaig resistir molt a llegir-lo, fins i tot després del Viatge d'hivern, de tanta commoció... perquè resulta que jo coneixia els eunucs, com gairebé sempre, d'haver-los buscat al diccionari, i em pensava que seria una història antiga de castrats vivint en un convent i cantant notes agudíssimes. Al capdavall, m'imaginava tot de coses, com qui basteix castells de sorra mentre que l'únic que s'ensorra és l'oportunitat de llegir un bon llibre.
L'eunuc de l'obra és el protagonista, el Miquel. Dit eunuc per manca de descendència, vull interpretar. En algun paràgraf s'esmenta la seva esterilitat, vet-ho aquí.

He après 3 paraules: apòstata (que em va dur a "apostatar" i a "apostasia"), seria aquell que abandona la religió o creença "que té des del naixement". Bàsicament aquell que abandona, no? L'eunuc, l'estèril, seria l'abandonador per excel·lència.

Bord, que a més de ser igual d'estèril, que no dóna fruit, pot voler dir bastard, d'orígens desconeguts (com en realitat ho són fins que l'oncle Maurici Sense Terra ens els desvela) està dedicat a Antoni III Gensana, avi patern d'en Miquel. Si ens encomanem al primer dels dos sentits, doncs, veurem que la cosa de l'esterilitat ve de família.

Per al segon dels sentits de bastard (perdó, de bord), he après la tercera paraula: espuri-úria. Igualment faltat de legitimitat i d'autenticitat.

Per postres, un fragment d'or. Unes línies que obren camins cap al món interior, que et connecten amb vivències més o menys actuals, però que d'alguna manera formen part d'allò que ets. Vivències o pensaments, esclar, tot i que hi ha pensaments que de tan viure'ls...

El que passava era que en Miquel ja havia arribat a entendre que un senyal de maduresa era saber relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Es pateix més perquè la lucidesa et porta cap a l'escepticisme, sobretot quan t'adones que la vida, amb el temps, desemboca en la mort. I enamorar-se, amb el temps, desemboca en la soledat i en l'enyor d'aquest sentiment tan foll, tan violent i irracional, que sembla que s'assembli tant a la felicitat.

La primera frase és fonamental. En la resta, em sembla que hi cueja la tendència evident del Miquel a la insatisfacció patològica, sobretot perquè l'escepticisme no és res més que apagar la flama de l'esperança envers el futur. Tirar la tovallola. L'enamorar-se, per sort, no desemboca en res per definició ni per edat, excepte si el mirem amb un prisma determinat (el prisma, aquest argument modern que suposo que ja van inventar els grecs).

Amo, amas, amare, amaui, amatum: amar o, en tot cas, relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Això és el que em sembla fonamental. Ser "amable" amb l'entorn, dignes d'amor, alhora que estimem. Tenir aquesta vivència de l'amor, per què no, deu ser una manera de felicitat. Felicitat plena. En l'enamorar-se també s'és feliç, però és una felicitat per contraposició, com la del Miquel. És una fiblada de follia que ens allunya de la mediocritat en què hem viscut (o hem cregut viure) fins a "trobar l'amor". I dura el temps que dura la urgència.