L'últim post repassava la relació amb alguns animals. Voldria parlar també d'altres animals més propers a nosaltres malgrat no ser el nostre millor amic. Oh, però que pesat. Parlar de persones i els llaços que els uneixen i els separen i els fan anar al ritme de la influència mútua... Ja ho sé que sóc mimètic. Què hi farem. Hi ha coses que és millor que ens les prenguem així, no? A més hi ha poesia en la mímesi. O n'hi ha pertot i, com diu la Coixet, "la belleza está en los ojos de quién la mira". Quina bestiesa, vaig pensar, les coses haurien de poder ser belles sense que les jutgéssim com a tals. Són molt més belles que nosaltres. Que jo, en tot cas. Res per poder apreciar-les millor, ni tan sols en la mateixa mesura de la seva bellesa.
Aquest és l'inici, segurament, del depassament. Quan la realitat ens depassa, vull dir. Quan ens excedeix. Ens esgota. Ens consumeix. En francès hi ha un gran verb que és avaler (menjar completament, acabar).
El proper diumenge he quedat amb un professor de la Universitat. Sempre hi he tingut bona relació, amb els professors. Amb els de filosofia, molt bona. Una em va convidar a conèixer Raimon Panikarr, que li feia de tutor de tesi. Vaig ser a casa seva, a Tavertet. I ara veuré el profe de Català I de la UB, que vaig tenir ara fa uns anys. Aleshores li vaig demanar que em corregís un text perquè volia presentar-lo a un concurs de reportatges... Me'l va tornar sense gairebé cap correcció perquè me l'havia remiradíssim, i me'l va valorar com a molt ben escrit i com a molt personal. No entrava, però, dins de la categoria de "reportatge". Miraré de penjar-lo, però potser em caldrà fer-ho a trossos.
Ah, i el títol, és que buscava si existeix "depassament" al DIEC i he arribat a "ultrapassar" i, definitivament, a "ultra".
dissabte, de novembre 08, 2008
diumenge, d’octubre 26, 2008
Animals
La idea de flirtejar amb el futur m'atreu amb molta força. La idea del joc de decidir em fascina. Ara tenia paperets damunt la taula per fer posts i un darrere l'altre s'han anat esmicolant sota el negre de la nit. Quina experiència que ja sigui tan negra. L'hivern és el temps del recull, eh! Els bisons deuen hivernar... I jo que pensava que només era un nom d'abric... Però bé, en una pel·lícula la setmana passada hi vaig veure un bisó dissecat i vaig pensar, té, això és que la pell dels abrics era primer d'un animal. I mentre veia la pel·li, coneixent això dels bisons, vaig estar rumiant la meva relació amb els animals, i vaig recordar que a Sarajevo només hi havia vist coloms...
Però no vaig pensar en coloms, sinó que em va venir una excursió al Pedraforca en què uns amics van dir, mira, un isard. Però jo tan sols havia vist un animal semblant a un cèrvol, i em va impressionar que en coneguessin el nom. De seguida m'impressiona la gent que anomena el que ens envolta. En el mateix moment que l'isard em ballava pel cap, em va fer gràcia perquè la dona que la meva mare té de servei, quan m'escriu alguna nota, em diu Isard. I és que va aprendre de lletra fa un parell d'anys. Es diu Narcisa però és la señora Narci i m'ha vist néixer. I sempre en començar a dinar la meva mare diu, Narci si quiere comer..., i l'altra respon, buen provecho Tere. I jo em sento com en un teatre de principis del XX, que ja sabeu com m'agrada aquesta època.
També vaig recordar els gats, que arran de Mercè Rodoreda m'han agradat tant i tant. Ja ho diu ella que sempre cauen dempeus... bona manera de caure, la dels gats! Acariciar-los a contrapèl, la panxa, el llom, el caparró... Sentir-ne el ronroneig, que fort. També em ve la fal·lera d'El gat negre, esclar... i la Nimue ha parlat de gats i la Mirielle en parlava...
En enlairar-se una mica, a banda dels coloms de SA, també hi vaig trobar el falciot. Va ser l'any passat per les dates de St. Jordi que corria per Vilanova i una plaça que ara no recordo el nom però que és del 1978, com jo; que després d'un recital el meu amic Heribert va sentir cantar un ocell i va dir-me, ara és el moment que tot arriba, Isaac. Aquest és el falciot, que anuncia la primavera. I em va anomenar altres festes populars que eren a tocar. Jo sempre he admirat l'Heribert perquè coneix ple de tradicions i festes populars d'arreu de Catalunya. Gràcies a ell vaig conèixer Montblanc, per exemple, i el correfoc de Piera (Anoia).
Un gran coneixedor d'ocells és en Jaume Cabré, que l'any passat, quan va començar a parlar amb la pianista del recital sobre els diferents ocells que viuen o bé a la Floresta (on viu la pianista) o a Matadepera (on viu el Cabré), recordo que van anomenar la mallerenga, que també és el títol d'un conte de Joan Amades que m'agrada força i que espero que algun dia explicaré a nens i nenes d'entre 4 i 10 anys...
I el gran animal, majestàtic i símbol d'imperis, l'àliga, que va anomenar Quim Monzó en una entrevista a Catalunya Ràdio, en el programa de Joan Barril. Era l'època exitosa després del seu discurs inaugural a la fira de Frankfurt. Li van demanar si creia en la famosa dita popular segons la qual ningú no és profeta a la seva terra. Ell va respondre que Lluís Llach sí que ho havia estat, i va il·lustrar el que pensava sobre el tema amb una imatge de, segons va dir, Nietzche: hi ha tot d'homes mirant al cel perquè hi veuen una àliga majestuosa volant i li diuen "oh, àliga, per culpa teva no podem volar!!" (per això no hi hauria profetes en la nostra terra, suposo, perquè els altres no es veiéssim privats de la possibilitat de ser-ho, és a dir, per enveja). I el Monzó se'n reia, com Nietzche, dient que els homes no poden volar perquè són homes (i que si hi ha un profeta, és perquè es mereix un tal apel·latiu, i els altres no deixaran de ser-ho per això). El cas és que em va inspirar la figura de l'àliga per al discurs de la boda del Marc i la Maria, que tot just ha(n) fet un any.
En un altre ordre de coses, l'àliga és la figura de la Patum que més em va impressionar quan hi vaig anar. La gent calla quan apareix; la plaça s'omple d'un silenci absolut.
Però no vaig pensar en coloms, sinó que em va venir una excursió al Pedraforca en què uns amics van dir, mira, un isard. Però jo tan sols havia vist un animal semblant a un cèrvol, i em va impressionar que en coneguessin el nom. De seguida m'impressiona la gent que anomena el que ens envolta. En el mateix moment que l'isard em ballava pel cap, em va fer gràcia perquè la dona que la meva mare té de servei, quan m'escriu alguna nota, em diu Isard. I és que va aprendre de lletra fa un parell d'anys. Es diu Narcisa però és la señora Narci i m'ha vist néixer. I sempre en començar a dinar la meva mare diu, Narci si quiere comer..., i l'altra respon, buen provecho Tere. I jo em sento com en un teatre de principis del XX, que ja sabeu com m'agrada aquesta època.
També vaig recordar els gats, que arran de Mercè Rodoreda m'han agradat tant i tant. Ja ho diu ella que sempre cauen dempeus... bona manera de caure, la dels gats! Acariciar-los a contrapèl, la panxa, el llom, el caparró... Sentir-ne el ronroneig, que fort. També em ve la fal·lera d'El gat negre, esclar... i la Nimue ha parlat de gats i la Mirielle en parlava...
En enlairar-se una mica, a banda dels coloms de SA, també hi vaig trobar el falciot. Va ser l'any passat per les dates de St. Jordi que corria per Vilanova i una plaça que ara no recordo el nom però que és del 1978, com jo; que després d'un recital el meu amic Heribert va sentir cantar un ocell i va dir-me, ara és el moment que tot arriba, Isaac. Aquest és el falciot, que anuncia la primavera. I em va anomenar altres festes populars que eren a tocar. Jo sempre he admirat l'Heribert perquè coneix ple de tradicions i festes populars d'arreu de Catalunya. Gràcies a ell vaig conèixer Montblanc, per exemple, i el correfoc de Piera (Anoia).
Un gran coneixedor d'ocells és en Jaume Cabré, que l'any passat, quan va començar a parlar amb la pianista del recital sobre els diferents ocells que viuen o bé a la Floresta (on viu la pianista) o a Matadepera (on viu el Cabré), recordo que van anomenar la mallerenga, que també és el títol d'un conte de Joan Amades que m'agrada força i que espero que algun dia explicaré a nens i nenes d'entre 4 i 10 anys...
I el gran animal, majestàtic i símbol d'imperis, l'àliga, que va anomenar Quim Monzó en una entrevista a Catalunya Ràdio, en el programa de Joan Barril. Era l'època exitosa després del seu discurs inaugural a la fira de Frankfurt. Li van demanar si creia en la famosa dita popular segons la qual ningú no és profeta a la seva terra. Ell va respondre que Lluís Llach sí que ho havia estat, i va il·lustrar el que pensava sobre el tema amb una imatge de, segons va dir, Nietzche: hi ha tot d'homes mirant al cel perquè hi veuen una àliga majestuosa volant i li diuen "oh, àliga, per culpa teva no podem volar!!" (per això no hi hauria profetes en la nostra terra, suposo, perquè els altres no es veiéssim privats de la possibilitat de ser-ho, és a dir, per enveja). I el Monzó se'n reia, com Nietzche, dient que els homes no poden volar perquè són homes (i que si hi ha un profeta, és perquè es mereix un tal apel·latiu, i els altres no deixaran de ser-ho per això). El cas és que em va inspirar la figura de l'àliga per al discurs de la boda del Marc i la Maria, que tot just ha(n) fet un any.
En un altre ordre de coses, l'àliga és la figura de la Patum que més em va impressionar quan hi vaig anar. La gent calla quan apareix; la plaça s'omple d'un silenci absolut.
divendres, d’octubre 24, 2008
Nodreix l'amor... del que puguis
Demà fem una sortida amb els de la UOC: Joan Maragall i la Barcelona modernista. He triat de llegir un poema que diu així
Tan sols m'han vingut versos solts, com
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i aixís traurà meravellosa flor
i aixís traurà meravellosa flor
Aquests dies no he tingut poemes al cap, ni pensaments, només cabòries. Potser hauria de dir
Nodreix l'amor de cabòries i d'absència...
Nodreix l'amor de cabòries i d'absència...
Tan sols m'han vingut versos solts, com
...a Sarajevo em llevo els insomnis per gaudir del verd que m'envolta
Ja no se sent el degoteig infumable de motors al carrer Gran,
Ocupat en la tasca infructuosa de bandejar cabòries,
somio el bes que t'he de fer de sotamà
oh sí,
quan menys t'ho esperis
Ja no se sent el degoteig infumable de motors al carrer Gran,
amb aquell final incessant i confós amb el silenci
Ocupat en la tasca infructuosa de bandejar cabòries,
somio el bes que t'he de fer de sotamà
oh sí,
quan menys t'ho esperis
dimecres, d’octubre 08, 2008
Sarajevo, mon amour
Quina il·lusió haha! 500 visualizaciones de perfil... Oh això és la glòria! Ho he de celebrar, avui dormiré més que mai. Procuraré no excitar-me massa escrivint que si no ho tindré difícil.
No tinc lectura. En aquest sentit estic força fotut. Tinc estudis i tinc feina i m'omplo massa el temps amb la primera de totes dues coses. Els estudis són com una substància viscosa que ho pot abraçar tot, s'escola pels intersticis del temps i m'escanya i no em deixo dir ni hola ni adéu.
Però avui baixava de Rubí amb el tren i a la ràdio ha sonat una cançó que m'ha tornat a les nits de Sarajevo. A un bar que començava a omplir-se de bon ambient i on vaig apropar-me a la barra a demanar una de tantes cerveses. Aleshores vaig adonar-me que la noia que s'estava al lloc exacte on jo volia fer la comanda s'apartava per deixar-me passar.
Feia estona que me la mirava. De fet li veia únicament l'esquena, però en tenia ben bé prou. És clar, com no he parlat gairebé del viatge de l'estiu no us heu pogut fer una idea de com són les dones a la ex Jugoslavija (m'encanta el so de la "j" serbocroata, com una "i" catalana). Com són de guapes, hauria de dir. D'esveltes. Ja callo.
Tenia tota la gràcia del món i no per això deixava de somriure de manera gens pretenciosa. No recordo l'excusa amb què vaig iniciar la conversa, si se'n pot dir així, és clar, del fet de demanar-te d'on véns --recurs sobadíssim quan es tracta de lligar, per bé que m'ho va demanar ella-- i poca cosa més. No se'm va acudir de preguntar-li ni com es deia, valga'm Déu... Una cosa tan bàsica i te n'oblides, vaig pensar.
I el que deia de l'esquena és fonamental. Hi ha un quadre de Dalí on apareix una dona mirant per una finestra. Em penso que fins i tot es diu així, el quadre. I la dona es veu d'esquena i jo el trobo supersensual. El cosí d'un amic se'n reia i jo ho deia ben seriosament: "Com pots trobar sensual una dona d'esquenes..." Oh, d'acord, però hi ha esquenes i esquenes... I el cas és que la croata de cara també feia el fet, total que jo content com una cuba. Però calia el nom i les llums m'hi van portar, allà fora el bar, que tot va ser abordar-la demanant-li el nom i ella, Palma.
En el meu cap Palma de seguida va ser Palma de Mallorca; però hauria estat Palma, ras i curt, si aquests que n'han canviat el nom ho haguessin fet abans de l'estiu i no aquesta mateixa setmana...
No tinc lectura. En aquest sentit estic força fotut. Tinc estudis i tinc feina i m'omplo massa el temps amb la primera de totes dues coses. Els estudis són com una substància viscosa que ho pot abraçar tot, s'escola pels intersticis del temps i m'escanya i no em deixo dir ni hola ni adéu.
Però avui baixava de Rubí amb el tren i a la ràdio ha sonat una cançó que m'ha tornat a les nits de Sarajevo. A un bar que començava a omplir-se de bon ambient i on vaig apropar-me a la barra a demanar una de tantes cerveses. Aleshores vaig adonar-me que la noia que s'estava al lloc exacte on jo volia fer la comanda s'apartava per deixar-me passar.
Feia estona que me la mirava. De fet li veia únicament l'esquena, però en tenia ben bé prou. És clar, com no he parlat gairebé del viatge de l'estiu no us heu pogut fer una idea de com són les dones a la ex Jugoslavija (m'encanta el so de la "j" serbocroata, com una "i" catalana). Com són de guapes, hauria de dir. D'esveltes. Ja callo.
Tenia tota la gràcia del món i no per això deixava de somriure de manera gens pretenciosa. No recordo l'excusa amb què vaig iniciar la conversa, si se'n pot dir així, és clar, del fet de demanar-te d'on véns --recurs sobadíssim quan es tracta de lligar, per bé que m'ho va demanar ella-- i poca cosa més. No se'm va acudir de preguntar-li ni com es deia, valga'm Déu... Una cosa tan bàsica i te n'oblides, vaig pensar.
I el que deia de l'esquena és fonamental. Hi ha un quadre de Dalí on apareix una dona mirant per una finestra. Em penso que fins i tot es diu així, el quadre. I la dona es veu d'esquena i jo el trobo supersensual. El cosí d'un amic se'n reia i jo ho deia ben seriosament: "Com pots trobar sensual una dona d'esquenes..." Oh, d'acord, però hi ha esquenes i esquenes... I el cas és que la croata de cara també feia el fet, total que jo content com una cuba. Però calia el nom i les llums m'hi van portar, allà fora el bar, que tot va ser abordar-la demanant-li el nom i ella, Palma.
En el meu cap Palma de seguida va ser Palma de Mallorca; però hauria estat Palma, ras i curt, si aquests que n'han canviat el nom ho haguessin fet abans de l'estiu i no aquesta mateixa setmana...
dimarts, de setembre 30, 2008
Perquè sí
Veig que no me'n vaig sortir amb l'últim post... Volia fer una crònica en espiral; que s'anés embolicant i que acabés sent un caos! Pensava que hi hauria deixat entreveure espurnes d'humor, també. Ai, les espurnes, que m'agraden. Si arribés a escriure espurnes ja estaria contentíssim! Prou que a vegades em penso que n'escric, però bueno...
Total, que m'ho vaig passar força bé a Menorca. En guardo un bon record. Fins vaig escriure un poema, perquè amb llibreta a la mà, i bolígraf, és fàcil que m'arribi la febre aquesta del verb.
Passa que començo sovint els poemes amb un "vull". Estic ben bé carregat de voluntat, podríem dir. És la força del desig, suposo. A La mort i la primavera, de Rodoreda, se'ns presenten les dones embaraçades, amb els ulls tapats, "per matar-los el desig". Ho vaig trobar boníssim. De fet no coneixia el "desig" com a traducció d'antojo, de manera que la "mort del desig" per mi significava anul·lació de la voluntat, com una negació de l'ànima...
Oh, i sense més dilacions, el poema, que m'agradaria que encapçalés un petit recull que penso anar forjant durant el curs i fins que no l'acabi... Sarajevo, mon amour.
Total, que m'ho vaig passar força bé a Menorca. En guardo un bon record. Fins vaig escriure un poema, perquè amb llibreta a la mà, i bolígraf, és fàcil que m'arribi la febre aquesta del verb.
Passa que començo sovint els poemes amb un "vull". Estic ben bé carregat de voluntat, podríem dir. És la força del desig, suposo. A La mort i la primavera, de Rodoreda, se'ns presenten les dones embaraçades, amb els ulls tapats, "per matar-los el desig". Ho vaig trobar boníssim. De fet no coneixia el "desig" com a traducció d'antojo, de manera que la "mort del desig" per mi significava anul·lació de la voluntat, com una negació de l'ànima...
Oh, i sense més dilacions, el poema, que m'agradaria que encapçalés un petit recull que penso anar forjant durant el curs i fins que no l'acabi... Sarajevo, mon amour.
Vull que siguis aquí
perquè sí
Pel capritx estètic
d'un passeig vora el mar
Tenir-te i reveure't i ser-te
ençà dels somnis
sense el pes de normes
ni gramàtiques
Per la sola enyorança
de contorns
la màgia de l'instant
i el frenesí... això és
perquè sí
perquè sí
Pel capritx estètic
d'un passeig vora el mar
Tenir-te i reveure't i ser-te
ençà dels somnis
sense el pes de normes
ni gramàtiques
Per la sola enyorança
de contorns
la màgia de l'instant
i el frenesí... això és
perquè sí
Subscriure's a:
Missatges (Atom)