En l'última entrada semblava que les definicions haguessin de ser difícils per definició. Ben al contrari, hi ha casos en què definir pot ser facilíssim. Per exemple, hi ha paraules que defineixen per si soles: hi ha mots el significat dels quals és compartit per mooolta gent. Acostumen a ser termes concrets, diferents de felicitat, amor, enveja,... Sobre aquests darrers, les diferències de concepció no acostumen a ser gaire fonamentades, al capdavall. Els mots definidors, per tant, ens ajudarien a orientar-nos enmig de la sabana conceptual vastíssima del parlar amb propietat.
Per a il·lustrar un d'aquests mots, res millor que un bon exemple:
Aquest Nadal buscava regals en una llibreria, i vaig trobar-hi llibretes, una agenda xulíssima (tot i que em va fer dubtar: era "la agenda del fin del mundo"...), i finalment vai voler trobar una d'aquelles històries il·lustrades que tant ens agraden. Un conte. En publiquen de taaaaan bonics!! Se'm va presentar, però, un gran inconvenient: la paraula en qüestió no em venia. Era tan així, tan poc accessible el mot "conte", que, malgrat les explicacions i perífrasis que vaig usar davant dels empleats, no hi havia manera... Diria que, sense el mot, no sabia el que buscava; aquesta és la conclusió. O sí que ho sabia, però desdibuixat (una paraula hauria valgut, com a mínim, tant com una bona imatge).
Més enllà de les causes del meu lapsus, vaig adonar-me del poder dels mots i de l'anomenar. I no era el primer cop, sinó que abans m'havia passat davant d'un grup d'alumnes, quan vaig fer servir el terme "país" per referir-me a Catalunya. Vaig actuar en contra dels meus principis, certament, ja que en els cursos intento allunyar-me de qualsevol polèmica ideològica. Sé que la cosa del país pot ser un tema conflictiu i/o mal portat per segons qui, i he vist com iniciar un debat d'aquest tipus a l'aula no beneficia ningú. Com a confirmació, la rèplica d'un alumne estranyat no va trigar: perdó, què vol dir "país"? Perquè estem d'acord que el país és Espanya, no?
Aquest segon cas evidenciaria que el mot "país" és d'una altra natura que el mot "conte". Tots dos serien definidors en tant que "drecera intel·lectual" (potser hauria de dir que tots els mots ho són, de definidors), per entendre'ns i per orientar-nos, però el primer conté una càrrega ideològica que gairebé n'esgota el significat. Dir "país" és, doncs, dir una ideologia? Depèn: per a l'alumne estranyat "país" i "conte" no serien substancialment diferents.
diumenge, de gener 01, 2012
dijous, de desembre 29, 2011
L'alegria de ser (I)
Recordo la cara de felicitat de la meva mare en comunicar-li l'interès a treballar de professor de català. Home, ara sí que t'escolto! El català -- la llengua -- és molt diferent de la Psicologia! Una paraula va accentuada sí o sí, va dixar-me anar, mentre que fent de psicòleg podries dubtar de tot!
A mi m'entusiasmava la idea d'estudiar i transmetre una cosa tan fabulosa com la llengua, la veritat, res a veure amb càlculs de dificultats ni comparacions respecte d'altres possibles oficis... Aquesta pretesa "lleugeresa" de la tasca que em proposava dur a terme seria, evidentment, un avantatge molt significatiu, si realment s'acomplia.
Al cap de tot el seguit de cursos i neguits que em van permetre ensenyar al CPNL, diverses experiències em demostrarien, tanmateix, com de complexa pot arribar a ser la tasca del profe de llengua.
Perquè en llengua, més enllà de gramàtiques i ortografies, més enllà de la cosa de l'estil, encara que poc o molt s'hi relacionin, hi ha la cosa del sentit: (segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana)
A mi m'entusiasmava la idea d'estudiar i transmetre una cosa tan fabulosa com la llengua, la veritat, res a veure amb càlculs de dificultats ni comparacions respecte d'altres possibles oficis... Aquesta pretesa "lleugeresa" de la tasca que em proposava dur a terme seria, evidentment, un avantatge molt significatiu, si realment s'acomplia.
Al cap de tot el seguit de cursos i neguits que em van permetre ensenyar al CPNL, diverses experiències em demostrarien, tanmateix, com de complexa pot arribar a ser la tasca del profe de llengua.
Perquè en llengua, més enllà de gramàtiques i ortografies, més enllà de la cosa de l'estil, encara que poc o molt s'hi relacionin, hi ha la cosa del sentit: (segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana)
Per a molts lingüistes, terme sinònim de significat o significació. |
Per a altres, sentit és el valor precís que pren el significat abstracte d'un signe, situat en un context concret únic. (fragment retallat del GDLC)
Així, doncs, la "lleugeresa" amb què m'ho he pogut prendre no té res a veure amb la complexitat de la qüestió per si mateixa, sinó, en el meu cas, amb la voluntat d'engrescar els alumnes a aprendre llengua sense distreure'ls amb artificis retòrics del tot infructuosos. Al loro!, parlem de coses diferents: una cosa és la complexitat (dels significats, en aquest cas) i una altra cosa és com l'afrontes.
Així, doncs, la "lleugeresa" amb què m'ho he pogut prendre no té res a veure amb la complexitat de la qüestió per si mateixa, sinó, en el meu cas, amb la voluntat d'engrescar els alumnes a aprendre llengua sense distreure'ls amb artificis retòrics del tot infructuosos. Al loro!, parlem de coses diferents: una cosa és la complexitat (dels significats, en aquest cas) i una altra cosa és com l'afrontes.
dimecres, de novembre 23, 2011
Sempre Cabré, i l'amare
S'ha acabat L'ombra de l'eunuc, de Jaume Cabré. Em vaig resistir molt a llegir-lo, fins i tot després del Viatge d'hivern, de tanta commoció... perquè resulta que jo coneixia els eunucs, com gairebé sempre, d'haver-los buscat al diccionari, i em pensava que seria una història antiga de castrats vivint en un convent i cantant notes agudíssimes. Al capdavall, m'imaginava tot de coses, com qui basteix castells de sorra mentre que l'únic que s'ensorra és l'oportunitat de llegir un bon llibre.
L'eunuc de l'obra és el protagonista, el Miquel. Dit eunuc per manca de descendència, vull interpretar. En algun paràgraf s'esmenta la seva esterilitat, vet-ho aquí.
He après 3 paraules: apòstata (que em va dur a "apostatar" i a "apostasia"), seria aquell que abandona la religió o creença "que té des del naixement". Bàsicament aquell que abandona, no? L'eunuc, l'estèril, seria l'abandonador per excel·lència.
Bord, que a més de ser igual d'estèril, que no dóna fruit, pot voler dir bastard, d'orígens desconeguts (com en realitat ho són fins que l'oncle Maurici Sense Terra ens els desvela) està dedicat a Antoni III Gensana, avi patern d'en Miquel. Si ens encomanem al primer dels dos sentits, doncs, veurem que la cosa de l'esterilitat ve de família.
Per al segon dels sentits de bastard (perdó, de bord), he après la tercera paraula: espuri-úria. Igualment faltat de legitimitat i d'autenticitat.
Per postres, un fragment d'or. Unes línies que obren camins cap al món interior, que et connecten amb vivències més o menys actuals, però que d'alguna manera formen part d'allò que ets. Vivències o pensaments, esclar, tot i que hi ha pensaments que de tan viure'ls...
El que passava era que en Miquel ja havia arribat a entendre que un senyal de maduresa era saber relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Es pateix més perquè la lucidesa et porta cap a l'escepticisme, sobretot quan t'adones que la vida, amb el temps, desemboca en la mort. I enamorar-se, amb el temps, desemboca en la soledat i en l'enyor d'aquest sentiment tan foll, tan violent i irracional, que sembla que s'assembli tant a la felicitat.
La primera frase és fonamental. En la resta, em sembla que hi cueja la tendència evident del Miquel a la insatisfacció patològica, sobretot perquè l'escepticisme no és res més que apagar la flama de l'esperança envers el futur. Tirar la tovallola. L'enamorar-se, per sort, no desemboca en res per definició ni per edat, excepte si el mirem amb un prisma determinat (el prisma, aquest argument modern que suposo que ja van inventar els grecs).
Amo, amas, amare, amaui, amatum: amar o, en tot cas, relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Això és el que em sembla fonamental. Ser "amable" amb l'entorn, dignes d'amor, alhora que estimem. Tenir aquesta vivència de l'amor, per què no, deu ser una manera de felicitat. Felicitat plena. En l'enamorar-se també s'és feliç, però és una felicitat per contraposició, com la del Miquel. És una fiblada de follia que ens allunya de la mediocritat en què hem viscut (o hem cregut viure) fins a "trobar l'amor". I dura el temps que dura la urgència.
L'eunuc de l'obra és el protagonista, el Miquel. Dit eunuc per manca de descendència, vull interpretar. En algun paràgraf s'esmenta la seva esterilitat, vet-ho aquí.
He après 3 paraules: apòstata (que em va dur a "apostatar" i a "apostasia"), seria aquell que abandona la religió o creença "que té des del naixement". Bàsicament aquell que abandona, no? L'eunuc, l'estèril, seria l'abandonador per excel·lència.
Bord, que a més de ser igual d'estèril, que no dóna fruit, pot voler dir bastard, d'orígens desconeguts (com en realitat ho són fins que l'oncle Maurici Sense Terra ens els desvela) està dedicat a Antoni III Gensana, avi patern d'en Miquel. Si ens encomanem al primer dels dos sentits, doncs, veurem que la cosa de l'esterilitat ve de família.
Per al segon dels sentits de bastard (perdó, de bord), he après la tercera paraula: espuri-úria. Igualment faltat de legitimitat i d'autenticitat.
Per postres, un fragment d'or. Unes línies que obren camins cap al món interior, que et connecten amb vivències més o menys actuals, però que d'alguna manera formen part d'allò que ets. Vivències o pensaments, esclar, tot i que hi ha pensaments que de tan viure'ls...
El que passava era que en Miquel ja havia arribat a entendre que un senyal de maduresa era saber relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Es pateix més perquè la lucidesa et porta cap a l'escepticisme, sobretot quan t'adones que la vida, amb el temps, desemboca en la mort. I enamorar-se, amb el temps, desemboca en la soledat i en l'enyor d'aquest sentiment tan foll, tan violent i irracional, que sembla que s'assembli tant a la felicitat.
La primera frase és fonamental. En la resta, em sembla que hi cueja la tendència evident del Miquel a la insatisfacció patològica, sobretot perquè l'escepticisme no és res més que apagar la flama de l'esperança envers el futur. Tirar la tovallola. L'enamorar-se, per sort, no desemboca en res per definició ni per edat, excepte si el mirem amb un prisma determinat (el prisma, aquest argument modern que suposo que ja van inventar els grecs).
Amo, amas, amare, amaui, amatum: amar o, en tot cas, relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Això és el que em sembla fonamental. Ser "amable" amb l'entorn, dignes d'amor, alhora que estimem. Tenir aquesta vivència de l'amor, per què no, deu ser una manera de felicitat. Felicitat plena. En l'enamorar-se també s'és feliç, però és una felicitat per contraposició, com la del Miquel. És una fiblada de follia que ens allunya de la mediocritat en què hem viscut (o hem cregut viure) fins a "trobar l'amor". I dura el temps que dura la urgència.
diumenge, de novembre 13, 2011
Històries i cançons
Les cançons populars tenen una gràcia especial, digué ell. Quan deia especial, enteníem que era una manera de dir-ho tot sense dir res. Quan l'epítet és especial, doncs fantàstic, òptim, extraordinnaire. Per això tothom assentí de manera lleu i quasi imperceptiblement davant d'aquella declaració de principis. La música popular...
Personalment, m'havia agradat de sempre la cançó. De la vieille a la nouvelle. Gaudia del cant a desdir; m'envolava sense afinar, sense futur ni cap de les convencions de la feina ben feta, la que no té fronteres...
Començo sovint les primeres notes d'una melodia, o en canvio el to, i faig així fins al final, perquè de fet parlar en passat seria injust més enllà de la cosa del fraseig i del ben sonant.
La música que explica coses és per mi la millor. Explicar allò que en castellà seria contar, i que en català també ho és, però que sense ser inadmissible convé evitar per poc genuí. No és allò que en diem "calc servil del castellà" (que hauríem de bandejar sens falta), però per si les mosques. On ne sait jamais.
A l'hora de contar històries (glups!), o de cantar, posem l'accent en l'acte mateix de la comunicació. No és un acte informatiu, per dir-ho d'alguna manera. Si vols dir que estàs fotut (si vols informar-ne algú), ho dius. Et sortirà (glups, deurà sortir) millor o pitjor, però intentes que algú se n'assabenti. Insisteixo, si ho vols dir. En el cas de la cançó i la narració, vaja, que no em sembla el mateix. No diria cap conte ni cantaria cap cançó per comunicar el meu ensopiment, sinó, en tout cas, per sortir-ne. Eixorivir-me.
Mira, però, que hi ha una mala fi d'estils i registres diferents, això per descomptat... Que fins i tot n'he parlat en l'assaig per a una noció-nació: hi ha cançons, hi ha himnes que expressen el plany de tot un poble per una pèrdua que hi deixa una petjada molt fonda. Hi ha cançons (com hi ha contes) tristes, no cal anar més enllà.
En un altre ordre de coses, avui dia corre la brama del relat. Tothom cerca un relat per a explicar el que sigui. El relat del nacionalisme. El relat de la construcció d'una sortida plausible de la crisi. De la convivència entre els pobles...
Els periodistes se n'adonen, alguns ho denuncien, però el famós relat continua sent l'objecte cobejat. La paraula que sona millor. Pronunciar-la prestigia gairebé tant com l'etimologia o les introduccions amb alguna citació grecollatina.
Aquells qui fan servir el relat, tot plegat fa seriós, refinat, sofisticat voire ensopit. Per què no cerquen la cançó? Les cançons que conten coses són les millors (glups!!!).
Personalment, m'havia agradat de sempre la cançó. De la vieille a la nouvelle. Gaudia del cant a desdir; m'envolava sense afinar, sense futur ni cap de les convencions de la feina ben feta, la que no té fronteres...
Començo sovint les primeres notes d'una melodia, o en canvio el to, i faig així fins al final, perquè de fet parlar en passat seria injust més enllà de la cosa del fraseig i del ben sonant.
La música que explica coses és per mi la millor. Explicar allò que en castellà seria contar, i que en català també ho és, però que sense ser inadmissible convé evitar per poc genuí. No és allò que en diem "calc servil del castellà" (que hauríem de bandejar sens falta), però per si les mosques. On ne sait jamais.
A l'hora de contar històries (glups!), o de cantar, posem l'accent en l'acte mateix de la comunicació. No és un acte informatiu, per dir-ho d'alguna manera. Si vols dir que estàs fotut (si vols informar-ne algú), ho dius. Et sortirà (glups, deurà sortir) millor o pitjor, però intentes que algú se n'assabenti. Insisteixo, si ho vols dir. En el cas de la cançó i la narració, vaja, que no em sembla el mateix. No diria cap conte ni cantaria cap cançó per comunicar el meu ensopiment, sinó, en tout cas, per sortir-ne. Eixorivir-me.
Mira, però, que hi ha una mala fi d'estils i registres diferents, això per descomptat... Que fins i tot n'he parlat en l'assaig per a una noció-nació: hi ha cançons, hi ha himnes que expressen el plany de tot un poble per una pèrdua que hi deixa una petjada molt fonda. Hi ha cançons (com hi ha contes) tristes, no cal anar més enllà.
En un altre ordre de coses, avui dia corre la brama del relat. Tothom cerca un relat per a explicar el que sigui. El relat del nacionalisme. El relat de la construcció d'una sortida plausible de la crisi. De la convivència entre els pobles...
Els periodistes se n'adonen, alguns ho denuncien, però el famós relat continua sent l'objecte cobejat. La paraula que sona millor. Pronunciar-la prestigia gairebé tant com l'etimologia o les introduccions amb alguna citació grecollatina.
Aquells qui fan servir el relat, tot plegat fa seriós, refinat, sofisticat voire ensopit. Per què no cerquen la cançó? Les cançons que conten coses són les millors (glups!!!).
diumenge, de setembre 04, 2011
Exercici d'estil: no menyspreem les pistes!
Vet-ho aquí que una persona molt estimada i properíssima m'ha cridat l'atenció davant el llenguatge francament derrotista del darrer post, la qual cosa em fa dubtar de l'estil que hi vaig emprar, o més exactament, de si el text era massa poc pistat, és a dir, de si icloïa prou elements de referència (pistes) perquè el sentit global s'entengués.
Per exemple, anomenar "la fredor de l'escrit", ara me n'adono, és d'una ambigüitat terrible... Quin escrit?
Saps què?, ho rescric a sota, que al capdavall això és un exercici d'estil:
La idea aquesta de la nota a la llibreta que vaig escriure fa un any mentre feia la mudança, em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor dels textos escrits, sense cap mena de contacte entre emissor i receptor (i doncs sense cap mena d'informació no verbal), m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del juny, crec, i he vist que seria el post que fa 100, és a dir, que em mereixo un (auto)homenatge. Reconec, però, que anomenar el post en qüestió "pessimisme" no és signe de grans festes ni festejos, però què hi farem, la nota a la llibreta recollia, segons em va semblar fa un any i em sembla encara avui, una manera festiva d'entendre el pessimisme.
"A l'hora de llençar objectes que no faig servir, que no uso des de fa molt i molt de temps, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recordin temps feliços. Llençar-los seria, per això m'hi nego, com menysprear el moment feliç i arriscar-me, per un recel supersticiós, que la circumstància feliç, sota les múltiples formes que pogués prendre, no es tornés a repetir.
Ara bé, no fotem, com que és evident que no es pot guardar tot, busco la manera de fer-me més fàcil l'acte aquest de la despresa, i em dic a mi mateix que els temps feliços es repetiran, i miro d'alleugerir així la meva actitud i, al capdavall, un acte que, mirat amb un poc d'escepticisme (o fredor, que no hauríem de confondre amb la fredor de l'escrit), no té res de problemàtic...
Però per si de cas el recel abans esmentat fos insalvable; per si no em dixava alliberar de cap objecte evocador de felicitats passades, fins a no haver-hi prou mudances al món per carregar tota la meva felicitat, tinc un pla "b": perquè qui sap si el futur no serà el pitjor dels possibles? Qui sap si el meu futur particular no serà encara pitjor, no serà pèssim?... Vaia, que si fos el cas que el summe pessimisme s'acomplís, preferiria no haver guardat res que em fes veure com han arribat a canviar les coses."
Per exemple, anomenar "la fredor de l'escrit", ara me n'adono, és d'una ambigüitat terrible... Quin escrit?
Saps què?, ho rescric a sota, que al capdavall això és un exercici d'estil:
La idea aquesta de la nota a la llibreta que vaig escriure fa un any mentre feia la mudança, em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor dels textos escrits, sense cap mena de contacte entre emissor i receptor (i doncs sense cap mena d'informació no verbal), m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del juny, crec, i he vist que seria el post que fa 100, és a dir, que em mereixo un (auto)homenatge. Reconec, però, que anomenar el post en qüestió "pessimisme" no és signe de grans festes ni festejos, però què hi farem, la nota a la llibreta recollia, segons em va semblar fa un any i em sembla encara avui, una manera festiva d'entendre el pessimisme.
"A l'hora de llençar objectes que no faig servir, que no uso des de fa molt i molt de temps, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recordin temps feliços. Llençar-los seria, per això m'hi nego, com menysprear el moment feliç i arriscar-me, per un recel supersticiós, que la circumstància feliç, sota les múltiples formes que pogués prendre, no es tornés a repetir.
Ara bé, no fotem, com que és evident que no es pot guardar tot, busco la manera de fer-me més fàcil l'acte aquest de la despresa, i em dic a mi mateix que els temps feliços es repetiran, i miro d'alleugerir així la meva actitud i, al capdavall, un acte que, mirat amb un poc d'escepticisme (o fredor, que no hauríem de confondre amb la fredor de l'escrit), no té res de problemàtic...
Però per si de cas el recel abans esmentat fos insalvable; per si no em dixava alliberar de cap objecte evocador de felicitats passades, fins a no haver-hi prou mudances al món per carregar tota la meva felicitat, tinc un pla "b": perquè qui sap si el futur no serà el pitjor dels possibles? Qui sap si el meu futur particular no serà encara pitjor, no serà pèssim?... Vaia, que si fos el cas que el summe pessimisme s'acomplís, preferiria no haver guardat res que em fes veure com han arribat a canviar les coses."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)