Les cançons populars tenen una gràcia especial, digué ell. Quan deia especial, enteníem que era una manera de dir-ho tot sense dir res. Quan l'epítet és especial, doncs fantàstic, òptim, extraordinnaire. Per això tothom assentí de manera lleu i quasi imperceptiblement davant d'aquella declaració de principis. La música popular...
Personalment, m'havia agradat de sempre la cançó. De la vieille a la nouvelle. Gaudia del cant a desdir; m'envolava sense afinar, sense futur ni cap de les convencions de la feina ben feta, la que no té fronteres...
Començo sovint les primeres notes d'una melodia, o en canvio el to, i faig així fins al final, perquè de fet parlar en passat seria injust més enllà de la cosa del fraseig i del ben sonant.
La música que explica coses és per mi la millor. Explicar allò que en castellà seria contar, i que en català també ho és, però que sense ser inadmissible convé evitar per poc genuí. No és allò que en diem "calc servil del castellà" (que hauríem de bandejar sens falta), però per si les mosques. On ne sait jamais.
A l'hora de contar històries (glups!), o de cantar, posem l'accent en l'acte mateix de la comunicació. No és un acte informatiu, per dir-ho d'alguna manera. Si vols dir que estàs fotut (si vols informar-ne algú), ho dius. Et sortirà (glups, deurà sortir) millor o pitjor, però intentes que algú se n'assabenti. Insisteixo, si ho vols dir. En el cas de la cançó i la narració, vaja, que no em sembla el mateix. No diria cap conte ni cantaria cap cançó per comunicar el meu ensopiment, sinó, en tout cas, per sortir-ne. Eixorivir-me.
Mira, però, que hi ha una mala fi d'estils i registres diferents, això per descomptat... Que fins i tot n'he parlat en l'assaig per a una noció-nació: hi ha cançons, hi ha himnes que expressen el plany de tot un poble per una pèrdua que hi deixa una petjada molt fonda. Hi ha cançons (com hi ha contes) tristes, no cal anar més enllà.
En un altre ordre de coses, avui dia corre la brama del relat. Tothom cerca un relat per a explicar el que sigui. El relat del nacionalisme. El relat de la construcció d'una sortida plausible de la crisi. De la convivència entre els pobles...
Els periodistes se n'adonen, alguns ho denuncien, però el famós relat continua sent l'objecte cobejat. La paraula que sona millor. Pronunciar-la prestigia gairebé tant com l'etimologia o les introduccions amb alguna citació grecollatina.
Aquells qui fan servir el relat, tot plegat fa seriós, refinat, sofisticat voire ensopit. Per què no cerquen la cançó? Les cançons que conten coses són les millors (glups!!!).
diumenge, de novembre 13, 2011
diumenge, de setembre 04, 2011
Exercici d'estil: no menyspreem les pistes!
Vet-ho aquí que una persona molt estimada i properíssima m'ha cridat l'atenció davant el llenguatge francament derrotista del darrer post, la qual cosa em fa dubtar de l'estil que hi vaig emprar, o més exactament, de si el text era massa poc pistat, és a dir, de si icloïa prou elements de referència (pistes) perquè el sentit global s'entengués.
Per exemple, anomenar "la fredor de l'escrit", ara me n'adono, és d'una ambigüitat terrible... Quin escrit?
Saps què?, ho rescric a sota, que al capdavall això és un exercici d'estil:
La idea aquesta de la nota a la llibreta que vaig escriure fa un any mentre feia la mudança, em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor dels textos escrits, sense cap mena de contacte entre emissor i receptor (i doncs sense cap mena d'informació no verbal), m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del juny, crec, i he vist que seria el post que fa 100, és a dir, que em mereixo un (auto)homenatge. Reconec, però, que anomenar el post en qüestió "pessimisme" no és signe de grans festes ni festejos, però què hi farem, la nota a la llibreta recollia, segons em va semblar fa un any i em sembla encara avui, una manera festiva d'entendre el pessimisme.
"A l'hora de llençar objectes que no faig servir, que no uso des de fa molt i molt de temps, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recordin temps feliços. Llençar-los seria, per això m'hi nego, com menysprear el moment feliç i arriscar-me, per un recel supersticiós, que la circumstància feliç, sota les múltiples formes que pogués prendre, no es tornés a repetir.
Ara bé, no fotem, com que és evident que no es pot guardar tot, busco la manera de fer-me més fàcil l'acte aquest de la despresa, i em dic a mi mateix que els temps feliços es repetiran, i miro d'alleugerir així la meva actitud i, al capdavall, un acte que, mirat amb un poc d'escepticisme (o fredor, que no hauríem de confondre amb la fredor de l'escrit), no té res de problemàtic...
Però per si de cas el recel abans esmentat fos insalvable; per si no em dixava alliberar de cap objecte evocador de felicitats passades, fins a no haver-hi prou mudances al món per carregar tota la meva felicitat, tinc un pla "b": perquè qui sap si el futur no serà el pitjor dels possibles? Qui sap si el meu futur particular no serà encara pitjor, no serà pèssim?... Vaia, que si fos el cas que el summe pessimisme s'acomplís, preferiria no haver guardat res que em fes veure com han arribat a canviar les coses."
Per exemple, anomenar "la fredor de l'escrit", ara me n'adono, és d'una ambigüitat terrible... Quin escrit?
Saps què?, ho rescric a sota, que al capdavall això és un exercici d'estil:
La idea aquesta de la nota a la llibreta que vaig escriure fa un any mentre feia la mudança, em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor dels textos escrits, sense cap mena de contacte entre emissor i receptor (i doncs sense cap mena d'informació no verbal), m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del juny, crec, i he vist que seria el post que fa 100, és a dir, que em mereixo un (auto)homenatge. Reconec, però, que anomenar el post en qüestió "pessimisme" no és signe de grans festes ni festejos, però què hi farem, la nota a la llibreta recollia, segons em va semblar fa un any i em sembla encara avui, una manera festiva d'entendre el pessimisme.
"A l'hora de llençar objectes que no faig servir, que no uso des de fa molt i molt de temps, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recordin temps feliços. Llençar-los seria, per això m'hi nego, com menysprear el moment feliç i arriscar-me, per un recel supersticiós, que la circumstància feliç, sota les múltiples formes que pogués prendre, no es tornés a repetir.
Ara bé, no fotem, com que és evident que no es pot guardar tot, busco la manera de fer-me més fàcil l'acte aquest de la despresa, i em dic a mi mateix que els temps feliços es repetiran, i miro d'alleugerir així la meva actitud i, al capdavall, un acte que, mirat amb un poc d'escepticisme (o fredor, que no hauríem de confondre amb la fredor de l'escrit), no té res de problemàtic...
Però per si de cas el recel abans esmentat fos insalvable; per si no em dixava alliberar de cap objecte evocador de felicitats passades, fins a no haver-hi prou mudances al món per carregar tota la meva felicitat, tinc un pla "b": perquè qui sap si el futur no serà el pitjor dels possibles? Qui sap si el meu futur particular no serà encara pitjor, no serà pèssim?... Vaia, que si fos el cas que el summe pessimisme s'acomplís, preferiria no haver guardat res que em fes veure com han arribat a canviar les coses."
dilluns, d’agost 22, 2011
Pessimisme centenari
Després de les vacances d'estiu, recupero una d'aquelles notes que he escrit alguna vegada en alguna llibreta... Aquest cop va ser fa tot just un any, quan feia la mudança cap al nou pis.
La idea em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor de l'escrit m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del maig, crec, i he vist que seria el post número 100, és a dir, tot un homenatge. De fet, anomenar-lo "pessimisme" no convida a grans festes, però què hi farem: "zoy azín".
Voilà le petit mot:
A l'hora de llençar objectes que no faig servir, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recorden temps feliços. Però, aleshores, penso que ja en vindran de millors, tan o més feliços. I encara podria dir més: que si guardo els bons records, m'arrisco a adonar-me tot d'una de com n'he arribat a caure, de baix. :-D
La idea em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor de l'escrit m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del maig, crec, i he vist que seria el post número 100, és a dir, tot un homenatge. De fet, anomenar-lo "pessimisme" no convida a grans festes, però què hi farem: "zoy azín".
Voilà le petit mot:
A l'hora de llençar objectes que no faig servir, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recorden temps feliços. Però, aleshores, penso que ja en vindran de millors, tan o més feliços. I encara podria dir més: que si guardo els bons records, m'arrisco a adonar-me tot d'una de com n'he arribat a caure, de baix. :-D
dimecres, de juny 15, 2011
El oso de Sol
¿Te acuerdas, Fernando, de cuando pasamos aquel fin de semana en Madrid? Ya supongo que sí, jaja. Igual te pareció un puntazo quedar conmigo y llevarme a ver rincones que echabas de menos de tu querida ciudad...
¡Yo me acuerdo perfectamente de muchas de las cosas que hablábamos! Estaba muy atento a todo, la verdad. Un poco siempre me ha pasado, pero claro, teniendo en cuenta que eras 8 años mayor que yo, pues razón de más... Vamos, que iba a aprender seguro. A sacar conclusiones, sobre todo.
Porque menuda una me soltaste aquel día en el aeropuerto... "¿Cómo te imaginas con 38 años?" Yo tenía entonces 29, y la verdad es que la cuestión en sí misma me estresó un poquillo. De profesor de catalán, te dije, pero sintiéndome cómodo y seguro de mi trabajo. "Me imagino siendo un buen profesor de lenguas".
Me salió eso lo primero, lo que ya hacía entonces, y es que no te imaginas la tensión que viví durante aquel curso. De hecho me estaba enfrentando con un posgrado súper chungo (un posgrado para tener un nivelazo de lengua catalana) cuando sustituí a la otra chica, Marta, en las clases del aeropuerto. Qué punto, ¿verdad?, que fueras mi primer alumno... Bueno, tú y la otra chica, ¿Raquel se llamaba?
Ya me intimidabais, ya... Tú, ingeniero industrial, los otros ingenieros aeronáuticos, el chico alemán que había trabajado en el aeropuerto de Frankfurt y previamente en el proyecto de la T4... ¡Peña inteligente, chaval! Vale que reconocías no ser muy bueno con los idiomas, pero es que pillabais todo al vuelo (jejeje). Además me parecía súper bien que, siendo de Madrid, sin tener la mayoría intenciones de quedaros en Barcelona, os apuntarais a clases de catalán.
¿Y cuando coincidió que me iba a pasar un finde a Madrid y tú igual? Recuerdo que visitamos el Retiro, el Café de la Ópera, el Caixa Forum... Se te veía entusiasmado, la verdad. Cuando me contaste, por ejemplo, los tonos variando progresivamente del amarillo al rojo de las bigas (¿se dice así, en castellano?) que recorren el pavellón inmenso de la T4. Después, en la T1, no os lo currasteis tanto, ¿eh, bandidos? jaja, me acuerdo que os preguntaba sobre los planos y sobre cómo quedaría todo al final...
Pues se me ocurrió de contactarte después de tanto tiempo porque estos días se habla mucho de Madrid, por la indignación popular que ha tomado la plaza... Vaya, que me imaginé que volvíamos a quedar donde me indicabas en el sms: "kedamos en el oso de sol". Me costó entender, la verdad, pero vamos que quedaba claro. El oso y el madroño, signo más representativo de la ciudad, ¿no? Yo sabía del tema por la canción aquélla de ¡Aquí no hay playa! jajaja, Qué pasada que se haya organizado el campamento precisamente allí.
Al principio de toda la movida creí, ingenuo de mí, que se podía llegar a producir un acercamiento entre las plazas de Madrid y Barcelona. Que más allá del fútbol y los presupuestos, palpitaba algo común y parecido en los dos centros. Pero macho aunque de alguna forma si que sucede, no significa gran cosa, porque no podremos decir nunca que ese es el sentir del pueblo. Vamos, hablo del mío... Me he quejado tanto ya de los que hablan del País, que no me atrevo a confundir a los indignats con nada más que ellos mismos.
Un abrazo y hasta pronto,
I
¡Yo me acuerdo perfectamente de muchas de las cosas que hablábamos! Estaba muy atento a todo, la verdad. Un poco siempre me ha pasado, pero claro, teniendo en cuenta que eras 8 años mayor que yo, pues razón de más... Vamos, que iba a aprender seguro. A sacar conclusiones, sobre todo.
Porque menuda una me soltaste aquel día en el aeropuerto... "¿Cómo te imaginas con 38 años?" Yo tenía entonces 29, y la verdad es que la cuestión en sí misma me estresó un poquillo. De profesor de catalán, te dije, pero sintiéndome cómodo y seguro de mi trabajo. "Me imagino siendo un buen profesor de lenguas".
Me salió eso lo primero, lo que ya hacía entonces, y es que no te imaginas la tensión que viví durante aquel curso. De hecho me estaba enfrentando con un posgrado súper chungo (un posgrado para tener un nivelazo de lengua catalana) cuando sustituí a la otra chica, Marta, en las clases del aeropuerto. Qué punto, ¿verdad?, que fueras mi primer alumno... Bueno, tú y la otra chica, ¿Raquel se llamaba?
Ya me intimidabais, ya... Tú, ingeniero industrial, los otros ingenieros aeronáuticos, el chico alemán que había trabajado en el aeropuerto de Frankfurt y previamente en el proyecto de la T4... ¡Peña inteligente, chaval! Vale que reconocías no ser muy bueno con los idiomas, pero es que pillabais todo al vuelo (jejeje). Además me parecía súper bien que, siendo de Madrid, sin tener la mayoría intenciones de quedaros en Barcelona, os apuntarais a clases de catalán.
¿Y cuando coincidió que me iba a pasar un finde a Madrid y tú igual? Recuerdo que visitamos el Retiro, el Café de la Ópera, el Caixa Forum... Se te veía entusiasmado, la verdad. Cuando me contaste, por ejemplo, los tonos variando progresivamente del amarillo al rojo de las bigas (¿se dice así, en castellano?) que recorren el pavellón inmenso de la T4. Después, en la T1, no os lo currasteis tanto, ¿eh, bandidos? jaja, me acuerdo que os preguntaba sobre los planos y sobre cómo quedaría todo al final...
Pues se me ocurrió de contactarte después de tanto tiempo porque estos días se habla mucho de Madrid, por la indignación popular que ha tomado la plaza... Vaya, que me imaginé que volvíamos a quedar donde me indicabas en el sms: "kedamos en el oso de sol". Me costó entender, la verdad, pero vamos que quedaba claro. El oso y el madroño, signo más representativo de la ciudad, ¿no? Yo sabía del tema por la canción aquélla de ¡Aquí no hay playa! jajaja, Qué pasada que se haya organizado el campamento precisamente allí.
Al principio de toda la movida creí, ingenuo de mí, que se podía llegar a producir un acercamiento entre las plazas de Madrid y Barcelona. Que más allá del fútbol y los presupuestos, palpitaba algo común y parecido en los dos centros. Pero macho aunque de alguna forma si que sucede, no significa gran cosa, porque no podremos decir nunca que ese es el sentir del pueblo. Vamos, hablo del mío... Me he quejado tanto ya de los que hablan del País, que no me atrevo a confundir a los indignats con nada más que ellos mismos.
Un abrazo y hasta pronto,
I
dijous, de maig 05, 2011
"Pa amb tomàquet" y jamón extremeño
"Pa amb tomàquet" y butifarra és el titol d'un article que signava Antoni Bassas el 8 de juliol passat a El Periódico , on parlava de l'estil de la selecció espanyola (Gloria roja era aquest dia el titular de la secció del diari dedicada al Mundial de Sud-Àfrica, després del "cabe" de Puyol que va permetre a la selecció jugar la final).
Ara m'agradaria penjar les imatges del gol d'en Puyol, però tot el que he trobat per Youtube és massa apassionat... Si aconsegueixo una versió muda la penjaré sans doute.
Admeto un cert grau d'ambivalència en les meves paraules; segons crec, el fet que Espanya guanyés la Fifa World Player va posar de relleu una certa - si no forta - ambivalència en molta gent.
D'això parla en Bassas en el seu article... o millor: això és el que hi deixa palès. Perquè hom diria que s'alegra del triomf de "La Roja", però òbviament no se n'alegra d'una manera gaire explícita. Celebra el fet que la Selección sigui un producte de la masia, això sí. De fet, m'he imaginat tot aquest temps que en Bassas volia la conjunció de talents que és el Barça, i que la volia com a producte de la terra, però a partir d'unes llavors que hi havien germinat provinents de tota la geografia espanyola (tinc com a marc de referència "La Roja", que quedi escrit). M'he imaginat, doncs, que Bassas apostava per una síntesi de contrastos i no per una anàlisi d'elements sobrers (externs al club, òbviament!), com pot semblar en alguns moments...
Darrerament, quan m'he decidit finalment a fer-ne un post i he captat l'autèntica geografia de l'article d'en Bassas, la fantasia que havia concebut durant tot aquest temps (digueu-me fantasiós, que des del Mundial ha plogut força...) m'ha fet la botifarra.
Ara m'agradaria penjar les imatges del gol d'en Puyol, però tot el que he trobat per Youtube és massa apassionat... Si aconsegueixo una versió muda la penjaré sans doute.
Admeto un cert grau d'ambivalència en les meves paraules; segons crec, el fet que Espanya guanyés la Fifa World Player va posar de relleu una certa - si no forta - ambivalència en molta gent.
D'això parla en Bassas en el seu article... o millor: això és el que hi deixa palès. Perquè hom diria que s'alegra del triomf de "La Roja", però òbviament no se n'alegra d'una manera gaire explícita. Celebra el fet que la Selección sigui un producte de la masia, això sí. De fet, m'he imaginat tot aquest temps que en Bassas volia la conjunció de talents que és el Barça, i que la volia com a producte de la terra, però a partir d'unes llavors que hi havien germinat provinents de tota la geografia espanyola (tinc com a marc de referència "La Roja", que quedi escrit). M'he imaginat, doncs, que Bassas apostava per una síntesi de contrastos i no per una anàlisi d'elements sobrers (externs al club, òbviament!), com pot semblar en alguns moments...
Darrerament, quan m'he decidit finalment a fer-ne un post i he captat l'autèntica geografia de l'article d'en Bassas, la fantasia que havia concebut durant tot aquest temps (digueu-me fantasiós, que des del Mundial ha plogut força...) m'ha fet la botifarra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)