Divendres 19 vaig trucar als matins de TV3. Hi vaig trucar per fer un comentari sobre la pregunta del dia: "Creieu que la campanya electoral s'està frivolitzant?" Matins punt sí, matins punt no.
Vaig trucar-los després que el professor B. Culla digués, a parer meu molt encertadament, que s'estava produint una "youtubització" de la campanya. I la idea em va venir com un llamp: Només de la campanya? I la societat? Quantes descàrregues de Youtube es produeixen diàriament a Catalunya? Hi ha algú que es vegi amb cor de sostenir que no assistim a una banalització generalitzada de la societat?
Doncs bé, la pregunta del dia venia a tomb, principalment, de l'anunci televisiu on una noia té un orgasme en votar a favor del PSC. I jo despenjo, marco el telèfon que apareixia en pantalla, i s'hi posa el noi que diàriament comenta les trucades, sms, i misssatges electrònics que reben a la redacció. "El seu nom?, número de telèfon?, des d'on truca? Endavant amb el seu comentari, Isaac."
Aleshores li explico que no era just de considerar únicament la frivolització de la campanya, sinó que, en bona part, la societat era responsable d'aquesta banalització. N'era protagonista. I em vaig embolicar una mica argumentant que els polítics no fan les campanyes a cegues, sinó que tota campanya obeeix necessàriament a un estudi previ dels interessos, delits i frustracions del nombre més gran de possibles electors, altrament anomenat màrqueting.
Mentre jo li parlava, sentia la remor de tecles del seu ordinador, i en acabar el meu discurs em va demanar, per tal d'aclarir el significat del que li acabava de dir: Per tant, Isaac, vostè el que vol dir és que es produeix un emmirallament de la societat en la classe política. Oh, vaig pensar, no ho hauria pogut dir millor...
Al final em van trucar perquè parlés en directe, i em va emocionar ser el cinquè tertulià. Ho dic de veritat. M'he declarat sempre fan del Josep Cuní, i com més estranyada se'n sentia la gent, més que me'n declarava. Sempre he tingut predilecció per la gent menys "estimada". Sí, perquè l'estimació que força gent en fa és negativa. Apel·latius com ara prepotent o "aixafaentrevistats", els he sentit sovint referits al conductor de Els matins.
El que em passa és que escolto aquestes consideracions pel que fa a algú, i el seu efecte en mi multiplica la curiositat que em desperta aquesta persona. Acostumo a creure que ningú és tan dolent com el pintem, primerament perquè pintar la gent negativament sol ser una pràctica tan comuna com ara el fer safareig (que és potser la pràctica antiestrès més estesa, juntament amb l'esport), i segon, perquè la informació que se'n deriva està igualment exempta de tota certesa. A més, les persones que desvetllen sentiments tan virulents són la meva debilitat.
Recordo, durant la carrera, un professor que tothom, tot l'alumnat, temia enormement. Es portava com un tirà davant l'auditori. Es feia difícil de preguntar-li alguna cosa, si no volies exposar-te a unes respostes emeses des d'una superioritat i una distància tals que podien fàcilment fet-te quedar en ridícul.
Doncs el cas és que amb un company de classe sovint ens apropàvem a parlar amb ell quan s'acabava la classe. Ens hi acostàvem i li demanàvem sobre tal o tal altra teoria, matisant-les en alguns casos, oferint exemples en d'altres... El canvi d'actitud que percebíem en ell era espectacular!!! Ens mostrava tota una altra cara, la veritat. Amb la proximitat, la prepotència del que abans havia estat monstre i tirà esdevenia d'una humanitat que fins podria dir afable...
dissabte, de novembre 20, 2010
dimecres, de novembre 10, 2010
Què significa "lubina"?
- Perdoni, mestre, què significa "Lubina"?
- ¿?
- Lu-bi-na (el client s’exaspera, però es justifica) Si és que ho tinc a la punta de la llengua, però mira ara no hi caic…
- ¿?
- Que no m’entens? Don’t you understand me?
- No, I’m sorry, sir…
- Sorry?, ja et donaran, sorry… Ok, I’ll show you: in catalan, fish és “peix”, sona igual eh? Sounds the same!! (El client somriu buscant la complicitat del cambrer àrab, però aquest sembla que no l’entén) Fish- peix, fish-peix, shhhhhhhhhhhhhhhhhhh (dit això, el client doblega els llavis posant cara de peix)
- Peix?
- Very good! D’acord, mestre, doncs ara voldria que em portés un bon peix, veu aquí? peixxxxxxxx (el client posa èmfasi en el so de la “x” i assenyala el menú allà on hi ha l’oferta de peixos). Només tinc un problema, que no sé què coi és això de “lubina”. What the hell is this?!! (Visiblement nerviós, el client parla amb la persona que l’acompanya per rebaixar tensions.)
- Ok, wait a second please (el cambrer se’n va cap a un seu company de feina i li parla a cau d’orella. Aquest darrer s’acosta a parlar amb el client).
- Perdoni’m, sóc l’encarregat, que hi ha algun problema?
- Doncs miri, sí que n’hi ha un, un de gros, i és que el personal d’aquest restaurant no m’entén.
- (Amb un to conciliador) Ens ha de perdonar, el Saïd tot just fa un mes que va arribar. Ell és el primer interessat a aprendre el català, no en dubti.
- Però, a veure, és que em sembla molt fort: si jo marxo al Marroc el més normal del món és que no m’entenguin, oi? Però què me’n diu del fet que no m’entenguin ni a casa meva???
- Ho lamento, senyor, però li repeteixo que la situació del Saïd és força excepcional. Podria ajudar-lo en res?
- Doncs sí, miri, ja que ho diu, el que em passava és que no entenc aquest peix, la lubina, o el lubina, no ho sé…
- Lubina? Ostres, ara sí que m'ha ben enxampat... Esperis un moment, que ho demano a cuina…
(Passa un quart d’hora i l’encarregat torna amb un plat de peix)
I ara, què me’n diu? (mostrant-li el plat)
- Que espero que el proper cop que vinguem ens ofereixin l’atenció que ens mereixem. O és massa agosarat demanar que t’entenguin a casa teva?
- Perdoni, però en aquest cas a vostè també li faltaven paraules per entendre...
- (El client n'està ben bé fart, de tot plegat) Deixi's de romanços. Per cert, què significa “lubina”?
divendres, d’octubre 29, 2010
Un poquito de por favor
En Cataluña son muy malos. Y maleducados. Se empeñan en que no se les entienda lo más mínimo. Aprovechan la menor ocasión para hablar una lengua que hasta a ellos les cuesta de entender. Pero se esfuerzan y lo consiguen. Y si alguien muestra signos de no entender, si alguien les pide educadamente, por favor, que cambien de idioma, razón de más para el desprecio. Ponen tanto afán en el catalán que el castellano se ve relegado indefectiblemente a un segundo término. Y de ahí, al olvido.
Por supuesto, tienen las ideas muy claras. Y si no las tenían, uno de los principales estandartes de su cultura milenaria, el FC Barcelona, les ha ayudado en esa dirección de una forma muy significativa. En Cataluña todas las madres educan a sus hijos para que sean como Guardiola. Para que de mayores lleguen a vencer todo lo vencible en nombre de su patria, para que lleven al catalán y a Catalunya a la cúspide del nuevo orden mundial. En las guarderías, cantan el himno del Barça antes de empezar con juegos y demás cosas de niños. Y eso que en Cataluña hubieran dicho “de criaturas”, pues allí son harto sensibles ante los usos sexistas del lenguaje. No, si es que al final resultará que tienen su corazoncito.
divendres, d’octubre 22, 2010
Els refranys i el poble
Una cosa que és molt del llenguatge i molt del poble són els refranys. Diria que són una expressió profunda del sentir del poble. I m'hi fa pensar algú tan significatiu per a la història de les lletres catalanes com Josep Pla.
Ell escriu això sobre els refranys, i de fet em fascina perquè n'extreu una suposada característica del poble català, però que jo considero que, abans o després, ha estat una característica comuna de tots els pobles.
Em fa l'efecte que Pla incideix profundament en la idiosincràsia del nostre poble. I l'anàlisi és tan profunda que allò que hi descobreix, amagat rere les manifestacions quotidianes de catalans i catalanes, pot dur-nos a la comprensió de quelcom que no ens és exclusiu en absolut. De fet, a tall gairebé anecdòtic, els refranys acostumen a tenir traduccions, si no literals, força exactes en altres idiomes.
A més, en Víctor Pàmies s'ha dedicat a establir, segons votació popular, el top ten dels refranys catalans. Vet-ho aquí cinc d'ells, recollits la setmana passada del Rodamots. I de Pàmies es diu que és paremiòleg, és a dir, "un estudiós dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars". Aquest vessant és precisament el que vull destacar dels refranys.
Però tornem a Pla. Allà on he dit que escriu això sobre els refranys, era per clicar-hi a sobre... amb el benentès que hi tinguem un mínim d'interès, esclar. El que estableix a manera de conclusió per mi és boníssim: s'ha de tractar de dir el que més o menys s'ha observat i sempre partint de la idea que crear una certa organicitat serà molt complicat i llarg.
L'objectiu dels refranys és organitzar la realitat? Tractar la realitat com un tot orgànic? Sí, sí, "orgànic" i "organitzat" tenen significats que s'impliquen mútuament, com indica el Diccionari de l'Enciclopèdia en la definició del primer de tots dos mots:
Relatiu als éssers organitzats. Cossos orgànics. Vida orgànica.
Perquè hom observa al seu voltant, i d'allò observat en fa norma massa sovint. En fa llei. Per exemple, si a la primavera ens ha plogut, i plou tot sovint, i els pares i els avis ens diuen que ja plovia, pel maig, cada dia un raig. I anar fent.
I aquest anhel de sistematització, d'establir una visió de la realitat i fins i tot avantposar-la a la realitat mateixa, aquest anhel de coneixement al capdavall, per mi és el que és i ha estat propi del poble. De quin? Doncs de tots (que em perdonin les excepcions).
Ell escriu això sobre els refranys, i de fet em fascina perquè n'extreu una suposada característica del poble català, però que jo considero que, abans o després, ha estat una característica comuna de tots els pobles.
Em fa l'efecte que Pla incideix profundament en la idiosincràsia del nostre poble. I l'anàlisi és tan profunda que allò que hi descobreix, amagat rere les manifestacions quotidianes de catalans i catalanes, pot dur-nos a la comprensió de quelcom que no ens és exclusiu en absolut. De fet, a tall gairebé anecdòtic, els refranys acostumen a tenir traduccions, si no literals, força exactes en altres idiomes.
A més, en Víctor Pàmies s'ha dedicat a establir, segons votació popular, el top ten dels refranys catalans. Vet-ho aquí cinc d'ells, recollits la setmana passada del Rodamots. I de Pàmies es diu que és paremiòleg, és a dir, "un estudiós dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars". Aquest vessant és precisament el que vull destacar dels refranys.
Però tornem a Pla. Allà on he dit que escriu això sobre els refranys, era per clicar-hi a sobre... amb el benentès que hi tinguem un mínim d'interès, esclar. El que estableix a manera de conclusió per mi és boníssim: s'ha de tractar de dir el que més o menys s'ha observat i sempre partint de la idea que crear una certa organicitat serà molt complicat i llarg.
L'objectiu dels refranys és organitzar la realitat? Tractar la realitat com un tot orgànic? Sí, sí, "orgànic" i "organitzat" tenen significats que s'impliquen mútuament, com indica el Diccionari de l'Enciclopèdia en la definició del primer de tots dos mots:
Relatiu als éssers organitzats. Cossos orgànics. Vida orgànica.
Perquè hom observa al seu voltant, i d'allò observat en fa norma massa sovint. En fa llei. Per exemple, si a la primavera ens ha plogut, i plou tot sovint, i els pares i els avis ens diuen que ja plovia, pel maig, cada dia un raig. I anar fent.
I aquest anhel de sistematització, d'establir una visió de la realitat i fins i tot avantposar-la a la realitat mateixa, aquest anhel de coneixement al capdavall, per mi és el que és i ha estat propi del poble. De quin? Doncs de tots (que em perdonin les excepcions).
dijous, d’octubre 07, 2010
Un bon forat on ficar l'eina
Fa poc un amic em va donar una perla lingüística, una forma de comiat que vaig trobar que m'agradaria moltíssim de parlar-ne al blog.
Fins ara sempre deia Salut i peles, i inclús vaig arribar a catalanitzar el meu cognom, del tot aragonès, pel sol plaer que el Salut i peles fos de part de l'Aguareles.
Òbviament, també tenim el Salut i força al canut, el qual no vol dir altra cosa que la forma precedent, ja que al canut s'hi ficaven els diners. I dic bé, ficaven.
Arribat el torn de la perla, de fet el principi és ben similar. Diu Salut i feina (de la qual convindríem que, en la majoria dels casos, traiem les peles), i un bon forat on posar l'eina!
És una bona perla, sí senyor, perquè és una forma del tot informal, i a més té aquell punt picant que aporta allò que molta gent troba a faltar en el català: força. En tot cas, quan ho va llegir en una nota damunt del meu escriptori, va esclafir a riure. Un riure gruixut.
Encara més, vet-ho aquí que un altre dia, revisant correus, trobo uns consells del Rodamots, referits precisament al verb ficar:
"El sentit recte del mot 'ficar' al·ludeix a fer entrar una cosa en un lloc, a introduir d'alguna manera, i per això fiquem diners a la guardiola o ens fiquem els dits al nas; sempre hi ha alguna cosa que entra, i per tant no podem ficar els llibres al prestatge ni ficar un determinat programa de televisió, frases que farem bé de corregir amb un senzill --i funcional-- 'posar'. Cal però preservar el 'ficar' en les expressions en què el seu ús és figurat (no tan físic), casos en què l'opció dolenta serà precisament 'posar', que rebaixa clarament la força del que diem: ens fiquem on no ens demanen, ens fiquem de peus a la galleda o ens fiquem algú a la butxaca."
De fet, l'apunt normatiu és de Rudolf Ortega, a Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte,2 (La Magrana).
A mi, m'agrada moltíssim la crida davant d'aquest fet, que a parer meu pot desnaturalitzar la llengua. El posar rebaixa clarament la força del que diem, diu Rudolf Ortega. I la meva reflexió és la següent:
Renunciarem a la força dels mots per por d'usar-los incorrectament? Per mi la resposta és que no, i, fins i tot acceptant que tan dolent és que fiquem els llibres al prestatge com que ens posem les mans a la butxaca, a mi, això segon m'agrada menys. De fet, no m'agrada gens. Em costa molt de pair la ultracorrecció, la qual és (repeteixo, per mi), la versió més sofisticada de la desnaturalització.
Fins ara sempre deia Salut i peles, i inclús vaig arribar a catalanitzar el meu cognom, del tot aragonès, pel sol plaer que el Salut i peles fos de part de l'Aguareles.
Òbviament, també tenim el Salut i força al canut, el qual no vol dir altra cosa que la forma precedent, ja que al canut s'hi ficaven els diners. I dic bé, ficaven.
Arribat el torn de la perla, de fet el principi és ben similar. Diu Salut i feina (de la qual convindríem que, en la majoria dels casos, traiem les peles), i un bon forat on posar l'eina!
És una bona perla, sí senyor, perquè és una forma del tot informal, i a més té aquell punt picant que aporta allò que molta gent troba a faltar en el català: força. En tot cas, quan ho va llegir en una nota damunt del meu escriptori, va esclafir a riure. Un riure gruixut.
Encara més, vet-ho aquí que un altre dia, revisant correus, trobo uns consells del Rodamots, referits precisament al verb ficar:
"El sentit recte del mot 'ficar' al·ludeix a fer entrar una cosa en un lloc, a introduir d'alguna manera, i per això fiquem diners a la guardiola o ens fiquem els dits al nas; sempre hi ha alguna cosa que entra, i per tant no podem ficar els llibres al prestatge ni ficar un determinat programa de televisió, frases que farem bé de corregir amb un senzill --i funcional-- 'posar'. Cal però preservar el 'ficar' en les expressions en què el seu ús és figurat (no tan físic), casos en què l'opció dolenta serà precisament 'posar', que rebaixa clarament la força del que diem: ens fiquem on no ens demanen, ens fiquem de peus a la galleda o ens fiquem algú a la butxaca."
De fet, l'apunt normatiu és de Rudolf Ortega, a Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte,2 (La Magrana).
A mi, m'agrada moltíssim la crida davant d'aquest fet, que a parer meu pot desnaturalitzar la llengua. El posar rebaixa clarament la força del que diem, diu Rudolf Ortega. I la meva reflexió és la següent:
Renunciarem a la força dels mots per por d'usar-los incorrectament? Per mi la resposta és que no, i, fins i tot acceptant que tan dolent és que fiquem els llibres al prestatge com que ens posem les mans a la butxaca, a mi, això segon m'agrada menys. De fet, no m'agrada gens. Em costa molt de pair la ultracorrecció, la qual és (repeteixo, per mi), la versió més sofisticada de la desnaturalització.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)