Sóc aquí

Ara és esgotament. No tinc forces ni de donar-li la volta a la situació de tant coll avall que s'ha posat. Com pot ser que la nostra seguretat depengui d'una altra persona? En gran mesura, vull dir. Perquè encara no m'he mort (o això em penso...). NO. Ara només voldria deixar anar torrents de llàgrimes i clavar la cara contra el coixí i cridar fins a quedar-me sense un decibel de veu. Per això em serveixen els dits contra el teclat de l'ordinador. Potser és més silenciós però juraria que igualment efectiu. Crido al món escrivint al blog, com fa un presoner de Canbrians (?) que he vist en un reportatge del Telenotícies migdia.
EI, SÓC AQUÍ!!! (qualsevol que em sentís pensaria en el Patufet)

La mort i la primavera

El temps ha passat tant d'ençà de l'última vegada que vaig escriure al (meu) blog. Durant aquesta temporada m'he vist escrivint un diari de lectura per a l'assignatura d'Anàlisi i producció de textos catalans. Una bona experiència, la veritat, perquè m'he tret moltes cabòries del damunt, i això ha estat el millor. I tot plegat mentre llegia i escrivia sobre La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Un llibre interessant, tot i que no hi he acabat d'entrar gaire... Tot de poesia i llenguatges simbòlics, en un poble deixat anar de la mà de Déu, situat enlloc i arreu. Però el fet és que m'ha inspirat a escriure "a raig", sense (gairebé) censurar-me la producció. De fet és la idea que tenia en començar el tema Blogs, però de seguida me'n vaig cansar, d'escriure. Aveure quan em durarà la nova ratxa. De moment he rellegit algunes entrades i no n'estic gaire decebut. Recordo aquella on explico el meu accident de cotxe amb una moto i penso: home, potser no n'hi ha per tant. La reacció en aquell moment va ser molt primària i fatalista, però això ja m'agrada com a estil. Em sembla que l'adoptaré.

Màxima de La Rochefoucauld

Ei hola molt però que molt bones el que sigui... Si és de nit o de dia, tant si clareja com si fosqueja, tant si us heu llevat fa 2 minuts (home, tant potser no...) com si fa anys que correu i salteu pels camps. M'havia decidit a penjar, al meu blog, un propòsit que tenia per al cap de setmana, però al final no va tenir èxit, c'est à dire, que no els vaig acomplir, els meus propòsits. I si m'hagués proposat d'arribar a la lluna, ja fos amb una escombra o amb un coet, ja ho crec que les lamentacions estarien ben fonamentades, però essent com era el meu propòsit d'anar aquí a la vora, a Manresa, al festival de la Mediterrània... diguem que no, que no té perdó (es miri com es miri).
Per contra, m'omple d'alegria i de bons records el comentari que madamme P va afegir al missatge de l'altre dia. Aquest cap de setmana ens veurem i ja ho crec si en tinc ganes després d'un mes sense haver-nos vist els caretos! Durant aquest temps dec haver fet un munt de coses. Ni me'n recordo. Un blog. Deixar córrer una feina a l'E.O.I de Badalona per falta de temps. M'he turmentat un ou a causa d'això últim. Les he passat veritablement canutes. Com un peix fora de l'aigua. Fora.
I és clar que, mirant-ho millor, hi he pogut trobar coses positives, en tot plegat. Només que, per necessitat, sempre trio les coses que em vénen més de gust de fer i això potser és el pitjor perquè el que em ve de gust fer, a vegades --els ocells fan cagarades--, és un pal!!! Quina filosofia més barata, no? Sembla que estiguessis parlant tu, o bé que una persona qualsevol, davant la pantalla de l'ordinador, teclegés sense parar allò que té més amagat a dins seu. I que hi cerqués i que hi continués cercant i no hi trobés ni un pam de net, és clar!! Com va dir l'altra en el seu darrer comentari. Encertat, certament...
Quina facilitat la de perdre el fil amb què un comença. Se'l deixa suspès entre boires mentre la xerrameca continua i no fa altre que continuar. D'altra banda quin plaer més gran, no troba, monsieur de La Rochefoucauld? Ostres ara que m'ha vingut aquest tio... M'acabo de recordar que volia escriure citacions en el meu blog. Visca. Quines coses que té, la memòria... Bé, com haureu endevinat, la màxima següent és seva: François de La Rochefoucauld.
"Ningú no mereix ser lloat per la seva bondat si no té la força de ser dolent. Tota altra bondat no és, la majoria de les vegades, més que una indolència o una impotència de la voluntat" Déu n'hi do. Jo em vaig quedar flipat quan ho vaig llegir... Si algú hi tingués res a dir que no se n'estigui, si us plau. Parlaré jo per trencar el gel: a mi em sembla una autèntica putada. Perquè és cert. Però també és cert el contrari, és a dir, que ningú no mereix ser lloat per la seva maldat si no té la força de ser bo. Més aviat, m'ho prenc com l'opinió (no sé fins a quin punt típica) que l'opció que comporta la maldat enalteix més que no pas la que comporta la bondat. Com si la maldat estigués reservada per a esperits privilegiats, d'aquells considerats com a... I jo què en sé! Només espero que no sigui del tot el meu cas tot i que, si l'és, tant se me'n fot!!! Vraiment!!!
D'acord: he començat dient que tenia un propòsit i ara el penjaré, perquè toca. Està bé això d'enviar ampolles dins de missatges pel cyberoceà.
Poc a poc i bona lletra.

El pinyo amb la moto

Ostres estic cansat. He anat a les Picornell i m'he fatigat moltíssim. He tingut una topada amb una moto quan tornava cap a casa amb el cotxe de la meva mare. Quina putada, de veritat. Volia cridar i he cridat. Però quina ràbia fa, quan les coses podrien sortir molt millor, que et passin cosetes tontes que puguin emmerdar-te tant... De moment ja li he fotut el pla de dissabte a la meva mare, tot i que podrà agafar el tren i dient això vull dir que tampoc no està tot perdut, per a ella. Però quin collons de vida més perra! En aquests moments, com diu la meva ragazza, preferiria ser un esquirol. D'ella tot em fa gràcia. Bé, gairebé tot, és clar. Ja puc estar molt cansat, ja puc ratllar l'exhaustivitat (?), que el seu record no deixa domplir-me de felicitat. I nogensmenys (toma!) ens trobem lluny l'un de l'altra. No ens separen ni barrancs profundíssims ni abismes insondables ni distàncies impossibles, però sí una bona nit d'autobús que per fer de tant en tant encara però no ens flipéssim perquè realment un acaba rebentat... I sincerament ara també ho estic, de rebentat, i alhora hi ha alguna cosa dins meu que em fa voler deixar constància de tot el que em belluga les entranyes. Tot allò que pot incomodar-me el son. Potser no és gran cosa però, com em sembla que ja he dit unes quantes vegades, estic d'allò més cansat, i, certament, ja és hora que me'n vagi a fer nones.
Bona nit.

Habitación amueblada y con ADSL

Ja ho tens, la de vegades que he hagut d'escriure aquest missatge al Loquo. Home el pis està molt guapo en general, després cal veure les habitacions i decidir en funció de les intencions de cadascú. I crec que d'això es tracta en aquesta vida, no? Jo, per exemple, no sóc partidari de penjar-hi fotos, perquè les imatges cadascú les interpreta com vol i, és clar, és molt millor de veure el pis i les habitacions en directe. Però alguna vegada sí que vaig decidir de penjar-les, perquè la candidata a venir-hi era una noia de Groenlàndia que volia veure-la tant si com no, abans de desplaçar-se a Barcelona. Per sort (per ella), aquesta vegada no van haver-hi sorpreses, i la foto li va agradar tant com després l'habitació. Va marxar aviat perquè deia que feia massa calor, però d'això el pis no se'n fa responsable...