Aquestes són les primeres paraules que vaig encertar d'escriure en francès pel que fa a l'amor carnal. L'Emmanuelle me les va desvetllar; o millor: la primera topada que hi vaig tenir... Si a la vida s'aprèn a cops jo hauria de ser el més savi dels savis!
Una cosa que aprecio molt d'aquest text és l'evolució a què l'he sotmès: va començar sent una carta (sí, sí, una carta postal!) d'amor amb ple de referències a la noia concreta que és l'Emmanuelle i al pobre coneixement que en vaig poder fer després de passar una nit junts, sota els llençols. La seva reacció després de llegir-la va ser l'enuig, perquè em va dir que s'havia sentit nua davant mi... (Allò va excitar força les meves pretensions literàries, no cal dir!) De mica en mica, i forçadament --ni se m'acudiria negar-ho--, em vaig anar allunyant de la noia en qüestió.
Fins al punt que va arribar el setembre i el meu retorn a Barcelona es va fer inevitable. I en esser a casa de seguida vaig esporgar de l'antiga epístola fogosa tot element que es referís explícitament a la francesa. El vaig embellir, segons crec.
I fins ara sempre he estat convençut que ja en el moment d'escriure la primera versió, aquesta no era "essencialment" per a la Manu --amb el benentès, però, que cercava inexcusablement d'excitar-la--, sinó per a alguna dona amagada dins el meu caperró i feta de tot allò que representa per mi la feminitat amb majúscules. Escrivia per a la dona, com per a la dona és el resultat final, que vet aquí:
Manger tes mains , tes pieds, manger tes hanches. Croquer la faim, manger d’amour, même ce qui reste dans ton assiètte. Manger, remanger et remanger encore.
Te manger du matin jusqu’à la nuit, de l’apéritif jusqu’au dessert... ta bouche, tes oreilles, ton nez: tout avaler!
Parcourrir ton corps de mes lèvres. Mourir de plaisir en plein extase des goûts et des couleurs.
Capricieux, ouvrir le chemin qui mène à ton coeur juste pour le goûter.
Bouffer tes mots, les pêcher dans l’océan comme s’ils étaient des poissons.
Boire tes larmes, quand elles se laisseront glisser de leur rondeur, de celle de tes joues, au plus profond des vagues salantes.
Grignoter ta douceur, ta sympathie... mais aussi tes fesses et ta belle poitrine.
Enfin, bref, au bout du compte et comme conclusion, te consommer sera la solution.
Bon appétit.
Hi ha un petit detall del poema que encara em recorda enormement les circumstàncies en què la vaig conèixer. Va ser en un sopar, en un restaurant de la Ville rose. Com a bona francesa (el tòpic és indefugible), va interessar-se per mi així que va conèixer la meva nacionalitat --estudiava espanyol com a segona llengua estrangera-- i s'ho va fer venir bé per asseure's al meu costat.
Jo menjava més o menys desmesuradament, com la majoria de vegades que menjo en un restaurant, i no vaig estar-me ni de demanar-li (això sí, très très gentillement) si no voldria acabar-se el menjar que s'havia deixat arraconat al seu plat. De manera que vaig acabar-me menjant una part --les restes-- del que ella s'havia demanat. Ja mentre ho estava fent --i la cosa va durar, perquè va ser un dels trets més significatius a partir dels quals vaig recrear finalment l'escena en el poema--, ho vaig considerar una acció tan vil i antiromàntica que tot jo era com una fulla tremolant d'excitació triomfalista.
M'agrada, doncs, aquest recorregut: el que va d'una dona fins a la dona. L'intuïció més primigènia, malgré tout, em diu que, en el meu cas com a mínim, a aquesta segona és a qui van dirigits des d'un bon principi els textos quan són més reeixits, més elevats. Es podria dir que la carn i els ossos i, si ho voleu, la gràcia i la bellesa d'algú no són sinó la porta d'entrada a alguna cosa més que no he encertat encara d'escatir.
Ara bé, vol un molt de gust pel risc --o d'afany literari, que també podria ser--, de dir-li a la teva parella que "en realitat" no era per a ella que ho escrivies...
2 comentaris:
bon regust de boca de moment pel que he llegit...
però ostres! no és gaire galant, no, això de demanar d'acabar-se el plat d'una, jeje, la veritat és que m'he estat rient una estona!
aniré tastant sense pressa els escrits d'aquest bloc ;)Bon appétit.
No és gens galant, Mirielle! Bé, jo no ho trobo galant en absolut... M'agrada pensar que defujo les formes massa definides-prefixades, però vés a saber si aquesta és la veritable causa que sigui un autèntic desastre!!
Bonne apétit, encore.
Publica un comentari a l'entrada