La B. em diu que si vols conèixer l'hora real cal que t'enviïs un sms a tu mateix. Llavors aquest missatge, com tots els bons missatges, viatja a l'espai, fins a un satèl·lit, per tornar tot seguit a la terra, aleshores sí, fins al telèfon receptor, que en el cas que ens ocupa és el mateix que l'emisor. El satèl·lit envia l'sms amb l'hora correcta i és per això que coneixerem, mitjançant l'inestimable ajuda del menú del nostre aparell, i sense cap mena de dubte, l'h0ra bona.
Aquest procediment --una mica maquiavèlic, val a dir-- desvetlla en mi el record d'una conferència d'en Raimon Panikarr a la qual vaig assistir ja fa uns quants anys, a Tavertet (Osona), on resideix. Es tracta d'un filòsof indi i a més ha fet carrera eclesiàstica. Una de les seves dedicacions amb més anomenada són els treballs d'apropament-interrelació de les religions cristiana i budista. No sóc gens algú que entén d'aquestes coses --però si sembla que sí, que hi entenc, ja m'està bé.
Doncs bé, en aquesta xerrada Panikarr parlava d'algun tema religiós que ara no goso ni tan sols intentar de recordar. El que sí recordo, i bé, és cap a on va derivar el discurs: l'amor. Va dir-nos força coses en aquest sentit, però de totes elles vaig aconseguir de retenir-ne ben poques... Una va ser que la filosofia de la vida no és altra cosa que la sabiduria de l'amor, i l'altra, que el camí més curt entre dues persones que s'estimen passa per les estrelles. Amb aquesta darrera imatge el filòsof volia il·lustrar la teoria segons la qual l'amor no es pot considerar com a tal si no participa d'alguna cosa altra que les persones que s'estimen.
Jo m'ho he volgut fer meu, és a dir, entendre-ho, i m'hi ha ajudat una frase de Cortázar, diria que de Rayuela, que --al meu entendre-- ve a significar el mateix: "Amarse no significa mirarse uno en los ojos del otro sino mirar ambos en una misma dirección". Aquesta mirada, o la seva direcció, no seria per mi sinó els estels de què parlava en Raimon Panikarr... o el satèl·lit que t'informa sobre la bona hora. El temps i l'hora són importants, com ho és el Nord, però d'aquest ja parlaré en un altre moment...
diumenge, de març 30, 2008
dijous, de març 27, 2008
Santa Setmana, dijous.
Definitivament no vull retardar més el relat de la Setmana Santa. Començaré pel final, potser, perquè hi tinc afició i a més un record i un present que em cremen a les mans. No sé on sóc, i això ho diu tot: vagarejo pels carrers de Rubí i després trigo tres hores a preparar dues classes d'hora i mitja. Pot semblar que ja és això però en realitat no ho és. La realitat és que el retorn de les vacances ha estat pròpiament un xoc. Un retorn. Crec que no havia experimentat mai d'una manera tan abrupta el canvi del temps vacacional al laboral. Tal vegada mai no havia fet vacances...
La B. ha viscut tota la vida a l'Alt Empordà, en un poblet anomenat Pins, vora Camallera. El poblet en si no és altra cosa que quatre masos disposades les unes al costat de les altres, i envoltant la del propietari. Vam arribar-hi dimecres a la nit i dijous al matí vàrem anar a visitar Sant Martí d'Empúries i la mar brava. Tot seguit dinàrem en un restaurant guapíssim on em vaig gastar gairebé la paga mensual... I és que sempre demano peix quan vaig a un restaurant. Sí, segueixo el bon criteri d'un bretó que vaig conèixer a Toulouse, el qual va deixar anar, en l'únic sopar que vàrem compartir durant la meva estada a la ciutat, que sempre que anava a un restaurant demanava du poisson perquè a casa era molt estrany que en mengés. D'això ja fa vuit anys, i encara no m'he cansat de ser fidel a aquell judici culinari tan encertat. Cap a mitja tarda vam tornar a cals pares i aleshores amor i migdiada.
Les postes de sol tenyeixen el cel d'uns colors vivíssims per allà dalt. Ens van trucar unes seves amigues i vaig pensar de conya, anirem a veure la processó de Verges. A mi em feia cosa dir-li d'anar tots dos sols perquè no m'imaginava ben bé què podia ser. I una meravella, tu. Fins i tot vaig trobar-me una antiga companya de filologia francesa, la Rosa, filla de Verges (ui, que malament que sona...), disfressada i seguint la processó. Vàrem dir-nos, en un silenci sepulcral, amb la boca i els ulls oberts per la sorpresa però de manera gairebé imperceptible, Isaac..., i jo, Rosa... Després al bar Mas Pi a menjar brunyols (bunyols de l'Empordà) i vi de moscatell. Es podia dir que érem dijous al vespre i que ja havia acomplert la meva missió més cobejada: què no devia suposar per a mi veure la Dansa de la mort!
La B. ha viscut tota la vida a l'Alt Empordà, en un poblet anomenat Pins, vora Camallera. El poblet en si no és altra cosa que quatre masos disposades les unes al costat de les altres, i envoltant la del propietari. Vam arribar-hi dimecres a la nit i dijous al matí vàrem anar a visitar Sant Martí d'Empúries i la mar brava. Tot seguit dinàrem en un restaurant guapíssim on em vaig gastar gairebé la paga mensual... I és que sempre demano peix quan vaig a un restaurant. Sí, segueixo el bon criteri d'un bretó que vaig conèixer a Toulouse, el qual va deixar anar, en l'únic sopar que vàrem compartir durant la meva estada a la ciutat, que sempre que anava a un restaurant demanava du poisson perquè a casa era molt estrany que en mengés. D'això ja fa vuit anys, i encara no m'he cansat de ser fidel a aquell judici culinari tan encertat. Cap a mitja tarda vam tornar a cals pares i aleshores amor i migdiada.
Les postes de sol tenyeixen el cel d'uns colors vivíssims per allà dalt. Ens van trucar unes seves amigues i vaig pensar de conya, anirem a veure la processó de Verges. A mi em feia cosa dir-li d'anar tots dos sols perquè no m'imaginava ben bé què podia ser. I una meravella, tu. Fins i tot vaig trobar-me una antiga companya de filologia francesa, la Rosa, filla de Verges (ui, que malament que sona...), disfressada i seguint la processó. Vàrem dir-nos, en un silenci sepulcral, amb la boca i els ulls oberts per la sorpresa però de manera gairebé imperceptible, Isaac..., i jo, Rosa... Després al bar Mas Pi a menjar brunyols (bunyols de l'Empordà) i vi de moscatell. Es podia dir que érem dijous al vespre i que ja havia acomplert la meva missió més cobejada: què no devia suposar per a mi veure la Dansa de la mort!
dilluns, de març 17, 2008
Rentem-nos els vidres
La Setmana Santa comença lentament, com m'imagino que va ser l'enfonsament del Titànic. Ja m'han trucat per donar-me feina per demà i la resta de dies, però... Estava escrit! T'ho havien dit! Aprofito doncs la darrera estona que podré seure tranquil·lament davant la taula de l'escriptori amb l'ordinador. Giro el cap cap a la finestra i el vespre tot just comença a estendre's pertot sota el cel. Alguns núvols rosats es barregen amb altres de grisos. El blau del cel adopta un to que m'inspira tendresa. La visió del Tibidabo i la creu del Park Güell és més clara i nítida d'ençà que vaig netejar els vidres de l'habitació. Podria dir que abans ni els veia, però exageraria. No eren tan guapos, això sí. És d'agrair la millora, sens dubte. Amb els vidres passa igual que amb les ulleres: una vegada que vaig haver de dur-ne, vet-ho aquí que mai em recordava de rentar-les. De manera que, així que ho feia, la visió del món m'esclatava als ulls amb una bellesa i una força sorprenents. I jo que pensava que el món era brut i lleig... I aleshores me n'adonava, com ara: quin món tan bellament diferent rere els vidres nets!
Rentem-nos els vidres!!!
Rentem-nos els vidres!!!
diumenge, de març 16, 2008
Repas amoureux
Aquestes són les primeres paraules que vaig encertar d'escriure en francès pel que fa a l'amor carnal. L'Emmanuelle me les va desvetllar; o millor: la primera topada que hi vaig tenir... Si a la vida s'aprèn a cops jo hauria de ser el més savi dels savis!
Una cosa que aprecio molt d'aquest text és l'evolució a què l'he sotmès: va començar sent una carta (sí, sí, una carta postal!) d'amor amb ple de referències a la noia concreta que és l'Emmanuelle i al pobre coneixement que en vaig poder fer després de passar una nit junts, sota els llençols. La seva reacció després de llegir-la va ser l'enuig, perquè em va dir que s'havia sentit nua davant mi... (Allò va excitar força les meves pretensions literàries, no cal dir!) De mica en mica, i forçadament --ni se m'acudiria negar-ho--, em vaig anar allunyant de la noia en qüestió.
Fins al punt que va arribar el setembre i el meu retorn a Barcelona es va fer inevitable. I en esser a casa de seguida vaig esporgar de l'antiga epístola fogosa tot element que es referís explícitament a la francesa. El vaig embellir, segons crec.
I fins ara sempre he estat convençut que ja en el moment d'escriure la primera versió, aquesta no era "essencialment" per a la Manu --amb el benentès, però, que cercava inexcusablement d'excitar-la--, sinó per a alguna dona amagada dins el meu caperró i feta de tot allò que representa per mi la feminitat amb majúscules. Escrivia per a la dona, com per a la dona és el resultat final, que vet aquí:
Manger tes mains , tes pieds, manger tes hanches. Croquer la faim, manger d’amour, même ce qui reste dans ton assiètte. Manger, remanger et remanger encore.
Te manger du matin jusqu’à la nuit, de l’apéritif jusqu’au dessert... ta bouche, tes oreilles, ton nez: tout avaler!
Parcourrir ton corps de mes lèvres. Mourir de plaisir en plein extase des goûts et des couleurs.
Capricieux, ouvrir le chemin qui mène à ton coeur juste pour le goûter.
Bouffer tes mots, les pêcher dans l’océan comme s’ils étaient des poissons.
Boire tes larmes, quand elles se laisseront glisser de leur rondeur, de celle de tes joues, au plus profond des vagues salantes.
Grignoter ta douceur, ta sympathie... mais aussi tes fesses et ta belle poitrine.
Enfin, bref, au bout du compte et comme conclusion, te consommer sera la solution.
Bon appétit.
Hi ha un petit detall del poema que encara em recorda enormement les circumstàncies en què la vaig conèixer. Va ser en un sopar, en un restaurant de la Ville rose. Com a bona francesa (el tòpic és indefugible), va interessar-se per mi així que va conèixer la meva nacionalitat --estudiava espanyol com a segona llengua estrangera-- i s'ho va fer venir bé per asseure's al meu costat.
Jo menjava més o menys desmesuradament, com la majoria de vegades que menjo en un restaurant, i no vaig estar-me ni de demanar-li (això sí, très très gentillement) si no voldria acabar-se el menjar que s'havia deixat arraconat al seu plat. De manera que vaig acabar-me menjant una part --les restes-- del que ella s'havia demanat. Ja mentre ho estava fent --i la cosa va durar, perquè va ser un dels trets més significatius a partir dels quals vaig recrear finalment l'escena en el poema--, ho vaig considerar una acció tan vil i antiromàntica que tot jo era com una fulla tremolant d'excitació triomfalista.
M'agrada, doncs, aquest recorregut: el que va d'una dona fins a la dona. L'intuïció més primigènia, malgré tout, em diu que, en el meu cas com a mínim, a aquesta segona és a qui van dirigits des d'un bon principi els textos quan són més reeixits, més elevats. Es podria dir que la carn i els ossos i, si ho voleu, la gràcia i la bellesa d'algú no són sinó la porta d'entrada a alguna cosa més que no he encertat encara d'escatir.
Ara bé, vol un molt de gust pel risc --o d'afany literari, que també podria ser--, de dir-li a la teva parella que "en realitat" no era per a ella que ho escrivies...
Una cosa que aprecio molt d'aquest text és l'evolució a què l'he sotmès: va començar sent una carta (sí, sí, una carta postal!) d'amor amb ple de referències a la noia concreta que és l'Emmanuelle i al pobre coneixement que en vaig poder fer després de passar una nit junts, sota els llençols. La seva reacció després de llegir-la va ser l'enuig, perquè em va dir que s'havia sentit nua davant mi... (Allò va excitar força les meves pretensions literàries, no cal dir!) De mica en mica, i forçadament --ni se m'acudiria negar-ho--, em vaig anar allunyant de la noia en qüestió.
Fins al punt que va arribar el setembre i el meu retorn a Barcelona es va fer inevitable. I en esser a casa de seguida vaig esporgar de l'antiga epístola fogosa tot element que es referís explícitament a la francesa. El vaig embellir, segons crec.
I fins ara sempre he estat convençut que ja en el moment d'escriure la primera versió, aquesta no era "essencialment" per a la Manu --amb el benentès, però, que cercava inexcusablement d'excitar-la--, sinó per a alguna dona amagada dins el meu caperró i feta de tot allò que representa per mi la feminitat amb majúscules. Escrivia per a la dona, com per a la dona és el resultat final, que vet aquí:
Manger tes mains , tes pieds, manger tes hanches. Croquer la faim, manger d’amour, même ce qui reste dans ton assiètte. Manger, remanger et remanger encore.
Te manger du matin jusqu’à la nuit, de l’apéritif jusqu’au dessert... ta bouche, tes oreilles, ton nez: tout avaler!
Parcourrir ton corps de mes lèvres. Mourir de plaisir en plein extase des goûts et des couleurs.
Capricieux, ouvrir le chemin qui mène à ton coeur juste pour le goûter.
Bouffer tes mots, les pêcher dans l’océan comme s’ils étaient des poissons.
Boire tes larmes, quand elles se laisseront glisser de leur rondeur, de celle de tes joues, au plus profond des vagues salantes.
Grignoter ta douceur, ta sympathie... mais aussi tes fesses et ta belle poitrine.
Enfin, bref, au bout du compte et comme conclusion, te consommer sera la solution.
Bon appétit.
Hi ha un petit detall del poema que encara em recorda enormement les circumstàncies en què la vaig conèixer. Va ser en un sopar, en un restaurant de la Ville rose. Com a bona francesa (el tòpic és indefugible), va interessar-se per mi així que va conèixer la meva nacionalitat --estudiava espanyol com a segona llengua estrangera-- i s'ho va fer venir bé per asseure's al meu costat.
Jo menjava més o menys desmesuradament, com la majoria de vegades que menjo en un restaurant, i no vaig estar-me ni de demanar-li (això sí, très très gentillement) si no voldria acabar-se el menjar que s'havia deixat arraconat al seu plat. De manera que vaig acabar-me menjant una part --les restes-- del que ella s'havia demanat. Ja mentre ho estava fent --i la cosa va durar, perquè va ser un dels trets més significatius a partir dels quals vaig recrear finalment l'escena en el poema--, ho vaig considerar una acció tan vil i antiromàntica que tot jo era com una fulla tremolant d'excitació triomfalista.
M'agrada, doncs, aquest recorregut: el que va d'una dona fins a la dona. L'intuïció més primigènia, malgré tout, em diu que, en el meu cas com a mínim, a aquesta segona és a qui van dirigits des d'un bon principi els textos quan són més reeixits, més elevats. Es podria dir que la carn i els ossos i, si ho voleu, la gràcia i la bellesa d'algú no són sinó la porta d'entrada a alguna cosa més que no he encertat encara d'escatir.
Ara bé, vol un molt de gust pel risc --o d'afany literari, que també podria ser--, de dir-li a la teva parella que "en realitat" no era per a ella que ho escrivies...
dijous, de març 13, 2008
Un petit souvenir du Brunchennal
J'ai rencontré une demoiselle qui m'a poussé vers l'écriture. J'ignore vraiment si j'utilise des expressions qui ne sont pas françaises, mais ce dont je suis sûre c'est que je me regale à écrire et parler cette langue si belle! Ce qui suit, ce sont des rêves que j'ai eus chez Yvette, la petite paysanne, dans le Brunchennal, la ferme qu'elle et sa famille habitent, située tout près de Délemont, Le Jura (Suïsse), le Noël d'il y a quelques années...
J'ai fait lire le deuxième à Atika, une copine qui habite à Paris, et puis elle m'a dit: Lors que tu t'atrapes t'es mort. Comme quoi je suis content de ne pas être capable de vérifier si elle avait raison, pour l'instant.
ÉCRITURE.
J’ai très peu écrit, de ma vie.
Cependant, ça me plait tellement
que j’ai décidé de continuer...
à écrire, bien évidemment.
RATRAPAGE.
Je suis tout le temps en train de me
poursuivre
et il n’y a qu’une chose qui me gène
là-de-su:
je ne m’atrape jamais.
J'ai fait lire le deuxième à Atika, une copine qui habite à Paris, et puis elle m'a dit: Lors que tu t'atrapes t'es mort. Comme quoi je suis content de ne pas être capable de vérifier si elle avait raison, pour l'instant.
ÉCRITURE.
J’ai très peu écrit, de ma vie.
Cependant, ça me plait tellement
que j’ai décidé de continuer...
à écrire, bien évidemment.
RATRAPAGE.
Je suis tout le temps en train de me
poursuivre
et il n’y a qu’une chose qui me gène
là-de-su:
je ne m’atrape jamais.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)