Ahir, no-res, un soparet amb una amiga i una amiga de l'amiga i una mica de menjar, a la zona fashion de la plaça dels àngels. Tot amanit amb rialles i ganes que la nit fos plena. Ja que l'amiga de l'amiga estava fotuda perquè l'havia deixada el nòvio tot just una setmana abans, de molt mala manera. Jo vaig voler buscar la seva complicitat mig-explicant el que m'havia passat amb la P (però no vaig deixar anar cap llagrimeta, ho prometo). Vam anar fins a la Fundació Miró perquè era jornada de portes obertes. I encara més rialles perquè no teníem ganes (almenys jo) de veure cap coi de museu, de manera que vam sortir de l'edifici en un momentet de res i va ser sortir i decidir què fem. De seguida cap al Born, que déu n'hi do com és de fashion, i allà un baret ens va acollir. Un pèl car per a algú com jo, obsessionat pels diners, però vam estar molt a gust, la veritat. Va arribar fins i tot el germà de l'amiga (que no de l'amiga de l'amiga) i em va explicar que finalment li havia dit a la nòvia de dixar-ho. Que no havia estat gaire dur (que, de fet, tot el contrari) tot "molt racional"... Me'n vaig alegrar per ell, evidentment, i tot seguit la festa va continuar en un altre local per al qual ens havien donat entrades al mateix passeig del Born. Un pèl (molt) estrany, i massa nois pel meu gust, i massa poques noies, òbviament. Però tant se val perquè veure noies és com masturbar-se la imaginació. I al capdavall van voler marxar i jo, doncs també, que no tenia res a fer per allà tot sol.
Ara que penso en el que deia l'amiga de l'amiga, va agradar-me la seva sinceritat. Ella no volia el seu exnòvio, vull dir que no el troba a faltar. El que troba a faltar és llevar-se al costat d'algú i les abraçades i fer-se pessigolles (suposo) i "fer-se carinyets". Algú amb qui jugar. Un peluix.
Ja ha caducat la idea romàntica de trobar a faltar algú per la seva infinita validesa, per insubstituïble, per inefable... Ara queda (re)conèixer la pròpia soledat, trobar-se íntimament sola o sol i arrenjar-s'ho de la millor manera possible.