Castells a la defensiva

El primer dia del taller de Cuines del món vam treballar una recepta típica del marroc: amanida de cogombre i maduixes. Hi vaig conèixer una noia d'aquelles que et fan somiar despert (mentre puguis somiar i tallar maduixes alhora sense tallar-te, cap problema). De fet, no la vaig conèixer gaire bé, perquè ni tan sols conec el seu nom. El seu cognom, per contra, sí que el conec: Castillos. Va ser tot u el fet de sentir-lo i recordar la meva estada a Tolulouse, durant el curs 1999-2000. Allà vaig sortir amb una noia italiana que es deia (i es diu, suposo) Francesca.
Més concretament, el que vaig recordar va ser que un vespre, mentre sèiem, la Francesca i jo, en un banc dels jardins de la Cité Universitaire, vam començar a discutir sobre la nostra relació. Ella va justificar-se (tampoc no me'n recordo gaire bé...) dient que acostumava a posar-se a la defensiva ("sulla defensiva") davant del que jo li deia. Aleshores vaig fer l'orni, adoptant una actitud d'ignorància total -la qual cosa em produeix per si mateixa un gran plaer-, de manera que vaig demanar-li (evidentment, en italià): Què significa "sulla defensiva"? Aleshores ella va estirar lleugerament l'esquena enrere i, posant-se les mans damunt dels pits, em va explicar: "Imagina't que són dos castells (castelli); si un dels dos percep que l'altra l'atacarà, es posa sulla defensiva. Jo aleshores només feia que pensar: "però si no ataco ningú... Jo els vull tots dos!".
No sé. Només espero que el nou castell no percebi que l'ataco, o en tot cas, que no ho percebi abans que jo no ho vulgui.

Una nit pel Born, enllà del romanticisme

Ahir, no-res, un soparet amb una amiga i una amiga de l'amiga i una mica de menjar, a la zona fashion de la plaça dels àngels. Tot amanit amb rialles i ganes que la nit fos plena. Ja que l'amiga de l'amiga estava fotuda perquè l'havia deixada el nòvio tot just una setmana abans, de molt mala manera. Jo vaig voler buscar la seva complicitat mig-explicant el que m'havia passat amb la P (però no vaig deixar anar cap llagrimeta, ho prometo). Vam anar fins a la Fundació Miró perquè era jornada de portes obertes. I encara més rialles perquè no teníem ganes (almenys jo) de veure cap coi de museu, de manera que vam sortir de l'edifici en un momentet de res i va ser sortir i decidir què fem. De seguida cap al Born, que déu n'hi do com és de fashion, i allà un baret ens va acollir. Un pèl car per a algú com jo, obsessionat pels diners, però vam estar molt a gust, la veritat. Va arribar fins i tot el germà de l'amiga (que no de l'amiga de l'amiga) i em va explicar que finalment li havia dit a la nòvia de dixar-ho. Que no havia estat gaire dur (que, de fet, tot el contrari) tot "molt racional"... Me'n vaig alegrar per ell, evidentment, i tot seguit la festa va continuar en un altre local per al qual ens havien donat entrades al mateix passeig del Born. Un pèl (molt) estrany, i massa nois pel meu gust, i massa poques noies, òbviament. Però tant se val perquè veure noies és com masturbar-se la imaginació. I al capdavall van voler marxar i jo, doncs també, que no tenia res a fer per allà tot sol.

Ara que penso en el que deia l'amiga de l'amiga, va agradar-me la seva sinceritat. Ella no volia el seu exnòvio, vull dir que no el troba a faltar. El que troba a faltar és llevar-se al costat d'algú i les abraçades i fer-se pessigolles (suposo) i "fer-se carinyets". Algú amb qui jugar. Un peluix.
Ja ha caducat la idea romàntica de trobar a faltar algú per la seva infinita validesa, per insubstituïble, per inefable... Ara queda (re)conèixer la pròpia soledat, trobar-se íntimament sola o sol i arrenjar-s'ho de la millor manera possible.

L'amor boig

Avui penjaré un fragment de la novel·la que m'estic llegint en aquests moments. Es titula L'amor boig, i la signa el pare d'un amic de la infància. Pere Rovira. L'amic es diu com el seu pare, i això és de puta mare (em va fer molta gràcia veure un escriptor a la tele que es diu Pere Rovira, com el meu amic de sempre...). Però el millor és que m'està agradant un munt, la novel·leta. Es veu clarament com l'autor ha estat poeta abans de novel·lista. Tota ella és plena d'imatges i de figures bellíssimes. Aquest fragment va agradar-me particularment:
A la Clara i a mi ens agradava parlar del nostre amor, però no per aquella necessitat d'eufòria que senten els cors i els cossos dels amants insegurs [...] I parlàvem del nostre amor amb orgull, amb la insolència dels que es pensen que vencent la vida quotidiana amb el plaer vencen el món.
Quina manera més encertada de parlar, per favor!! Pel que fa als continguts, em veig constantment abocat a situar-me en algun dels plànols d'allò que es descriu. En aquest cas, formo part indissociable del grup dels amants insegurs, perquè m'ha passat una bona colla de vegades això de voler celebrar l'amor amb l'única intenció d'enfortir-lo. Potser (segurament) per por que no fos prou resistent al pas del temps.