Sempre els estels

A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Queden enrunats entre capes d'oblit i de foscor. La cerca de llum i d'espai, una certa quietud i una certa pau, me'ls tornen a apropar.

Em vaig llicenciar de Psicologia el juny de 2002 i al cap de 3 mesos començava Filologia Romànica. Recordo com el segon any vaig conèixer la Paula, coincidíem en diverses assignatures. En una classe d'Introducció a la Lingüística Romànica, la professora ens volia explicar el paral·lelisme entre "e" i "i" segons les diverses evolucions del Llatí (de / di) (el / le / il). I ens va posar l'exemple de l'anglès: "algú parla anglès amb nivell de nadiu?" La Paula va fer tímidament que sí, i va pronunciar el pronom "it" com li demanava la teacher. I va sonar tan "et" i tan britànic que no sabia on posar-me... me'n vaig enamorar a l'instant.

A la vida fas coneixences, et creues amb gent i t'hi relaciones amb més o menys d'èxit durant més o menys temps. Vull pensar que encontres i desencontres et van marcant a mesura que se succeeixen.


Amb ella va resultar que no vivíem gaire lluny, i que els dos teníem família al Maresme (jo a Caldes d'Estrac i ella a Canet). Vam començar a quedar i ens vam enganxar a passar nits ara a casa l'un, ara a casa l'altra. Abans del sexe teníem per costum d'anar al cinema o al teatre. Vam veure La història del senyor Sommer al Maldà i Les nits blanques al Teatre Lliure, a Montjuïc. Teníem una relació que no ens demanava explicacions i a mi m'estava bé perquè intuïa que parlàvem un mateix llenguatge, alhora poc convencional i molt poc sentimental, una relació de bloqueig que en aquell moment ens convenia als dos.

No sabia res de relacions, era la primera noia amb qui "sortia" un any seguit. Adoptava el seu estil en tot moment. Feia massa cas de les inseguretats, no vaig sentir-me mai ubicat al seu costat. Ni al seu costat ni enlloc.
 
Un aspecte que m'havia d'influir enormement era la seva afició per les tècniques energètiques de sanació. Per a mi era un aspecte desconegut, i no hi creia en absolut. El món ja era prou complicat com per afegir-hi altres vides i altres dimensions... No volia riure-me'n, però hi deia la meva, amb molt d'escepticisme, amb molt poc encert. Al capdavall, ella no se sentia gens compresa i no s'ho prenia bé. Avui dia hauríem dit que aquesta parella no és un "match", jeje... De vegades les llums salvaven algun plat, o em feien sentir la il·lusió del sentit i t'agradaves una mica.

Sempre els estels (segona part)

A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Tot és al seu lloc, l'Univers encaixa sempre, constantment, totes les peces encaixen. Tan sols ho percebem en determinades ocasions, sembla màgic. I de somni en somni...

En un moment donat es va escaure que va rebre la visita dels pares, que venien de lluny per fer-se visitar per un metge: el pare havia començat a tenir lapsus i buits de memòria preocupants. Li van detectar un tumor al cervell i va morir al cap d'un mes. Durant aquell temps la filla li feia Reiki al llit de l'hospital. És el que em deia quan li preguntava com havia anat la visita... L'ajudo de la millor manera que puc. Amb la família gairebé no ens coneixíem, l'única vegada que el vaig veure va ser acompanyant la Paula a l'hospital on estava ingressat, que era el mateix on vaig néixer.

Els meus pares sempre han rememorat com bramava a la sala de parts, i el vent fortíssim durant la llarga nit (vaig néixer a les 9.30 h), i la pel·li d'aquell vespre a la TV: L'Evangeli segons Sant Mateu de Pier Paolo Pasolini.

Al morir-se el pare vaig tenir ocasió de conèixer la resta de la família, que fins aquell moment havien estat més aviat absents, cadascú en un país i fins continent diferent. En diverses ocasions ens vam trobar a Canet de Mar, al pis de l'àvia, i allà la mare m'interrogava sobre "la Psicologia", que no la convencia gens. M'explicava una anècdota sobre psicòlogues que havien menystingut el Reiki com a pràctica de sanació, que no eren prou "obertes". Ella en tenia el grau més alt, el de mestra. I alguna vegada va dir-me com d'especial era la seva filla, fent referència a la seva data de naixement (el 9 del 9 del 79). Mare i filla havien desenvolupat una sensibilitat particularment fina en termes d'energia: impressionava veure com coincidien i com s'entenien de bé.

Des de qualsevol escola psicològica o de sanació, i encara més amb l'apel·latiu "holístic", per a mi és cada vegada més evident que plantegen fonamentalment un mateix objectiu: el canvi de mirada.

I al cap de molts anys, quan feia molt temps que havia marxat a viure a França i s'havia convertit en la meva exparella, va resultar que el meu pare també es va morir. Durant l'estada al Vall d'Hebron, l'anava a veure i m'hi estava llargues estones, i li transmetia energia com havia fet ella amb el seu. Però jo no ho feia pròpiament, perquè no m'havia iniciat ni tenia cap noció respecte de la tècnica. Tan sols hi posava interès. Només sentia el contacte amb les espatlles del malalt i a ell li agradava moltíssim i m'ho agraïa com si allò formés part de la nostra intimitat més estricta. És ben cert que no m'havia relacionat amb ningú tan de prop... una manera especialíssima d'acomiadar-nos. Els homes no ploren i, potser encara menys, no es toquen.

Sempre els estels (tercerca part)

A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Els inicis i els finals s'entrellacen, els contorns tremolen, les essències esclaten, i les persones ens trobem i ens perdem de forma incessant.

En el moment de la defunció vaig rebre un sms de la Paula expressant el seu condol: quan ho he sabut m'he quedat de cacauet, i jo crec que era la seva forma de dir-me que estic amb tu en la distància, i m'agradaria que aquesta expressió et desperti un somriure i un record tan amable com a mi. Em deia igualment que se n'havia assabentat per l'Elena, una tieta seva que havia estat col·laboradora del meu pare a la Universitat. El món és un mocador!

Hi ha persones que el recorden perquè deia que un dia la gent aniria parlant per telèfon pel carrer. Aleshores se n'havien enrigut per dins, de fet ja hi estaven acostumats: son cosas del Miguel Ángel!

A partir d'una experiència tan revel·ladora com havia estat acompanyar-lo en aquell període de trànsit, vaig sentir-me amb ganes d'explorar el terreny i treure'm, progressivament, diversos nivells de Reiki Usui Tibetà. Aleshores la Psicologia havia quedat oblidada al calaix dels apunts, de fet feia dos anys que treballava a Normalització Lingüística quan va finar mon pare. Assolit el tercer nivell, vaig començar a fer teràpies combinades amb Reflexologia Podal, que també havia inclòs dins les meves destreses.

Amb la meva amiga, de qui parlava en les primeres entrades d'aquest blog, hem coincidit a Londres a les acaballes del 2015. En devem ser uns quants que no canviem tant malgrat el pas del temps!

A l'hora de presentar als meus contactes el projecte de sanació alternativa deia que havia reprès la "via terapèutica". L'interès per la cosa humana, d'altra banda, és quelcom que no he abandonat mai. Així, doncs, després del xiringuito sanador vaig iniciar-me en la pràctica de la meditació, que em suposaria, al capdavall, guanyar un sentit de mi mateix més estable i més ferm. Tot plegat amb el rerefons elemental de voler exercir de psicòleg (a partir d'aleshores seria "desig de Servei"). Aquesta professió és a dia d'avui la que té més sentit per a mi, i a més a més em retorna dolçament el passat, perquè al Col·legi de Psicòlegs em van citar, a l'hora de col·legiar-m'hi, el 9 de setembre a les 9 del matí (haha, vaig pensar des de l'altre extrem de la línia telefònica: 9 del 9, i a les 9!).

El Regne Unit i els estels

De vegades sembla que tot encaixi. L'Univers se'ns apareix com un trencaclosques on cada peça ocupa el seu lloc exacte. Fins i tot, les peces encaixen tan bé les unes amb les altres que només veus el quadre i la figura del conjunt, sense parar esment en els components.

Un exemple, aquest estiu, a l'hora de tornar a casa des de Bristol. Vaig coincidir-hi – a l'aeroport – amb una amiga de Barcelona, una noia amb qui vaig treballar el 2004 al Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona en el marc del Fòrum de les Cultures. Després vam coincidir al MNAC, ella dins l'equip d'educació i jo com a informador de sala. Després ens hem anat trobant pel barri, sense arribar a quedar mai, de vegades la gent te la trobes i això, que te la vas trobant.

Pel 2004 jo sabia que mantenia una relació amb un noi anglès, i fins m'havia assabentat de les dificultats, la llunyania, l'anhel d'un projecte en comú, et tout et tout et tout. I vet aquí que, passats els anys, doncs que viuen junts i que ella es passeja amb una gran panxa de dona embarassada, i que finalment tenen la nena. Fins aquí, tot beníssim, la Sandra és fins i tot el meu model de dona que pot tenir fills més enllà dels quaranta: "jo tinc una amiga que ha parit amb 41 anys, o sigui que tranquil·la..."

La darrera vegada que ens havíem trobat tots tres pel barri, l'estiu passat, els explicava els meus plans de passar l'agost al País de Gal·les, i que ja tenia els bitllets per a Bristol per començar el periple. Aleshores m'assabento que el Kurt és de Bristol, que la majoria de germans i germanes viuen allà. Ell, però, s'ha traslladat definitivament a Barcelona, al carrer de Saragossa, amb la seva parella. Viuen al número 37 i jo al 52. Visc en una antiga torre familiar de l'any 1841, ara dividida en quatre apartaments, amb una llar d'infants a la planta baixa. Es veu que quan tenia 2 anys em portaven a aquesta llar d'infants. Aleshores es deia Petit Príncep.

Doncs bé, resulta que em trobo la parella i la filla a l'aeroport de Bristol. Són les 19 h del diumenge 30 d'agost de 2015. M'he llevat a les 4 del matí per rebre les últimes indicacions del curs de meditació, la cirera d'un pastiu que començava caminant l'Offa's Dyke Path, la ruta de 180 milles que separa Gal·les d'Anglaterra. I estic molt en pau. I a l'avió ens toca a la mateixa fila, seiem al costat. Aleshores hi caic: podríem agafar un taxi per als 4, tot aprofitant que vivim tan a prop! Però m'estimo més no parlar-ne encara, ja sortirà, i la idea es queda surant en la meva ment lliure de sorolls.

El viatge transcorre plàcidament. Li explico a la Sandra les novetats en la meva vida, la meva afició a meditar i de com m'ha permès retornar professionalment cap a la Psicologia. Ella m'interroga encuriosida... De fet, sempre que hi parlo em fa la impressió que no m'explica gaires coses, que només parlo jo... I ara aprofito per tenir un bon intercanvi d'opinions i d'experiències que normalment no s'escauria. Han passat l'agost sencer al Regne Unit, per Bristol i rodalies. Coincidim a considerar el clima local com a fantàstic per a passar-hi l'estiu. S'inspira i em deixa anar que és com una "tardor permanent". Aleshores, em trobo parlant amb algú amb qui tinc moltíssimes coses en comú... I doncs no és estrany que, sense venir a tomb de res, li deixi anar que si ha vist la darrera pel·lícula de David Cronenberg, Maps to the stars.

Oh My God

La conec de fa 11 anys i no som amics íntims. Resulta que quan es va quedar embarassada de la Frida en tenia 39, i no 41... Però hem anat coincidint now and again i ens caiem bé. De fet, no sé què pensa ella de mi però fins ara tot han estat exclamacions i expressions del tipus, quina mala fi de casualitats en un mateix dia, no? És l'única pel·lícula que hem anat a veure aquest any... La vam veure al cinema. I jo també la vaig veure al cinema, haha.

Ella s'havia fixat més en la presó de l'ambient de Hollywood, i jo no volia passar per alt la presó interior dels germans protagonistes, a causa del seu desig incestuós.

Vaig viure molt intensament aquesta part de la conversa... Com en moltes altres ocasions, en acabar-se el film m'havia quedat una sensació estranya, entre el desengany, la frustració i la indiferència – suposo que purament defensiva –, que posteriorment s'havia convertit en amor platònic. Perquè malgrat tota la violència extrema i psicològica i certament desagradable, hi havia un poema que em va captivar, Liberty. I fent una senzilla cerca a la xarxa en vaig treure l'entrellat: és la traducció de Liberté, poema de Paul Éluard, fundador del Surrealisme. Poema escrit en el context de la II Guerra Mundial, per encoratjar els combatents francesos davant la lluita contra l'ocupació nazi. Vet aquí alguns versos:

Sur mes cahiers d’écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J’écris ton nom

Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J’écris ton nom

Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J’écris ton nom
 Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer
Liberté.

Als quaderns d'escola / al pupitre i als arbres / a la sorra, a la neu / escric el teu nom.

A les pàgines llegides / a les pàgines blanques / pedra, sang, paper o cendra / escric el teu nom.

Sobre imatges dorades / a les armes dels guerrers / a la corona dels reis / escric el teu nom.

I pel poder d'un mot / recomenço la vida. / He nascut per conèixer-te / per anomenar-te / Llibertat.

I, pedes quo te rapiunt (Vés on els peus t'arrosseguin)

La Mònica va iniciar la ponència bombardejant-nos amb cites d'Ovidi i altres dades pouades del seu saber  enciclopèdic, oceànic, sobre la cultura grecollatina. La comparació irònica amb el cor, on et porti el cor, no es va fer esperar.

Dempeus sobre la terra: caminar, córrer, dansar

III Seminari Internacional d'Antropologia de la Corporalitat

Cor i peus, i una Scoopy 100, m'havien de conduir al cap de pocs dies al port a agafar el barco cap a Menorca. La nit de Sant Joan a bord del Martín Soler, i el 24 a Ciutadella, Jocs des Pla, amic retrobat i a dormir al càmping. L'aventura estava servida.

 

A ella la vaig conèixer l'endemà, i me'n feia creus que pogués tenir només 25 anys. Cara pigada i nasset bufó, es queixava que s'hagués d'anar per la vida amb parella, o que les xarxes socials són xungues perquè estàs parlant amb una amiga i sona aqueta música del puto mòbil i de sobte passa de tu i es posa a xatejar. Em començava a adonar del seu parlar tarragoní, i em feia massa gràcia, tot i que després de tantes vegades, ja havia après a no dixar-me encandilar pels accents...

 

I arriba el dia que li explico el que em passa amb una noia que em proposa d'anar a caminar (!) per Cornwall, i jo que no m'ho puc permetre perquè ella n'està molt, de mi, però jo no, i m'he de fotre perquè Cornwall és el comtat del Regne Unit que trobo més especial. Des d'aquí li vaig escriure una postal a la Nani l'estiu del 1998!!

 Aleshores, tot jo som vibració.

De seguida em va deixar anar que quina gràcia, escolta, que tens els anys tan ben endreçats (jo no recordo cap data..!) el 96 al Dr. Music, el 97 a Menorca, el 98 U.K...
Ehem, passa que el 16 de setembre del 95 vaig estar a punt, però molt a prop, de morir-me, i la vida d'ençà d'aquell moment va ser bastant intensa per a mi. De fet, també recordo que tenia la teva edat quan vaig començar Filologia Romànica i la Mònica em feia classe de Llatí.

Havia tingut un primer impuls d'anar a caminar durant les jornades d'Antropologia, però encara no m'ho permetia... Merda, per què deurà ser tan literalment certa aquesta frase? De vegades, per sort, trobes una xica així, carapigada, que et desperta i et fa veure les coses diferentment. Et desperta una mirada nova: per què no hi vas igualment? Què importa? Altres circumstàncies i calendaris s'han alineat perquè conegui una ruta per la qual, ara sí, els peus m'han d'arrossegar a partir de l'1 d'agost.

Hi aniré i parlaré idiomes, la gran passió dels accents. Faré camí, silenci, temps... tindré tot el temps del món. Tot el temps i el cel del món.

  De qui són aquests peus que em caminen? I aquest cor, de qui?

I el camí, qui el tria?... quin camí em triarà a mi?