El meu país és molt petit. És petit i du imprès un segell de qualitat. És un país de pencaires que ho fan bé. Que els criden de fora perquè són capdavanters. Al meu país n'hi ha un munt, de capdavanters.
El meu país és emocionant com ho són tots els països que emocionen. I si emociona més, esclar, és perquè toca més de prop. El fet de les emocions és perfectament subjectiu. A un el toca allò que l'ha acompanyat, allò que li ressona, que ha sigut. Tururut.
El meu país demana coses que no se li donen. Les dades indiquen que la gent ha volgut una cosa que cotradiu una certa interpretacó d'unes certes lleis. I aquest fet atempta contra la raó, la qual regeix la gent del meu país, hereu de la il·lustració.
No demanem perquè el nostre és millor que els altres. No ens volem diferenciar de ningú. Volem el que tant hem parlat, tant i tant, i que ens pertoca de dret i de fet.
Jo, en tant que català, en tant que seguidor de la raó, faig la feina ben feta. Per això em desil·lusiona veure com s'està imposant una dicotomia que, al meu entendre, no s'adequa a la realitat. No s'aguanta. Es tracta d'una idea cabdal: la d'oposar Catalunya i Espanya.
No es tracta, però, d'oposar dues idees abstractes; més aviat, em sembla prou evident que l'oposició participa --participaria-- de l'àmbit dels sentiments. Si ens sentim catalans no ens hauríem de poder sentir espanyols. I a l'inrevés.
Sentir-se alhora català i espanyol, si triomfés el món de la dicotomia, si finalment resulta que és perfectament plausible, i que els humans som com màquines programades per a sentir-se una única cosa, provocaria pel cap baix un conflicte psicològic en aquells que patissin --patíssim--aquesta síndrome.
Ara bé, ¿i si no ens sentim especialment res? ¿I si el que fem, o intentem fer, és anar tirant, estimar-nos, ser feliços, alegrar-nos quan neix el fill d'un amic, quan Espanya guanya el mundial, quan el Barça guanya tot el que es pot guanyar, emocionar-nos quan sentim la música de l'àliga, a Patum, i la cançó per la mort d'uns miners a Avilés?
Doncs si no ens sentim especialment res, si el català no és un problema ni el castellà tampoc no ho és, si valorem altres coses que no la procedència de les coses ni de la gent, una certa interpretació d'unes certes lleis esdevenen un atemptat flagrant contra la raó, i les realitats espanyola i catalana resulten irreconciliables. Les realitats i els sentiments.
Aquesta dicotomia l'alimenta una certa visió d'Espanya, la qual és l'únic, al meu entendre, que cal combatre. I la resistència, la feina ben feta, l'hem de fer amb el cap, que de la reacció ja se n'han ocupat els sentiments.
