Emmanuelle

L'última pel·li del Médem, la vaig veure ahir i ja comença a agradar-me ara. Em va semblar massa embolicada en un primer moment, massa moviments no gaire ben lligats... M'agraden les istòries més simples del mateix director. La ardilla roja, per exemple.

Em va agradar la prota, és clar, perquè està com vol i més encara. Però el director li fa dir unes coses que vaig trobar un pèl gastades... Al final, vaig alegrar-me en veure una escena on la mateixa prota (Manuela Vellés) engoleix un espàrrec gegant com si fos un "nabo de campeonato". Fins a l'esòfag i després el treu tot sencer. Una bona vacil·lada, sí senyor.

Però què vols que et digui, sembla com si tot plegat quedés-des-naturalitzat pels diferents paisatges que acompanyen l'acció dels personatges. Per l'aventura en un veler, per Eivissa, per una casa de colònies propietat d'una francesa que s'autodenomina "mecenas" (yo a la que me cenaría es a la Manuela).

Ara que he dit Manuela, jo ja he sortit amb noies que es diuen Manuela. Bé, sortir-hi el que es diu sortir-hi, potser no. Hi he tingut affaires. De fet es diuen, o es deien, Manuelle. Dues en un any, dues a Toulouse. La primera, una boja rematada, la vaig conèixer en una plaça on hi havia una banda tocant el tango. Ella estava ballant (o fent que ballava) amb unes amigues, i me li vaig apropar i em vaig oferir com a parella i de passada li vaig demanar si me'n podia ensenyar, de ballar. Ella em va respondre que "avec plaisir" (serà un plaer), i que d'aquesta manera, ballant, n'apendríem tots dos. De seguida varen sortir els punts en comú, i així vam passar una bona estona agafadets i enraonant d'allò que em venia al cap, que de francès no en sabia gaire (tot just era el meu quart dia a Toulouse). Em va deixar anar com de passada, com qui no vol la cosa, que havia estat internada uns dies en un hospital psiquiàtric. (Però, suposo que per allò que diuen, que sentim només el que volem, això no ho vaig sentir!!) Aleshores, acabat el ball, em va proposar d'acompanyar-la a casa i jo no vaig refusar la invitació.

Després ens vam trobar uns quants dies per la facultat, ja que tots dos estudiàvem psicologia, però va tenir una o dues relliscades grosses i jo no vaig voler cedir (aquella vegada, no) davant la meva tendència a sortir amb noies "difícils".


L'altra Emmanuelle (Manu), la vaig conèixer en un sopar amb una colla d'anglesos de la residència universitària (la mateixa on vaig conèixer la Francesca, l'italiana dels "castells a la defensiva"). S'ho va fer venir bé per seure al meu costat i acaramelar-se progressivament amb mi. I del sopar a la resta de la nit i a la resta de l'estiu, durant el qual vam estar ara que sí, ara que no i, aquí volia anar a parar, dient-me ella que hi havia un noi que l'havia estimada durant quatre anys i doncs que ara ella havia d'estimar-lo. Jo, evidentment, no m'ho creia, però estava tan bona que no me la volia deixar perdre. Si no el seu contacte, sí la seva companyia i la possibilitat d'arrencar-li somriures fortius.

Oh, si pogués traspassar l'ordinador amb el sol so de la "u" francesa, us adonaríeu de com pot arribar a ser de sensual el nom d'Emmanuel. De com la literatura pot arribar a perdre un xavalet de 21 i 22 anyets que no hi acaba de tocar del tot, de peus a terra.

El cascabel

Juntáronse los ratones
para librarse del gato;
y después de largo rato
de disputas y opiniones
dijeron que acertarían
en ponerle un cascabel
que andando el gato con él
librarse mejor podrían.

Salió un ratón barbicano,
colilargo, hociquirromo
y encrespando el grueso lomo
dijo al senado romano
después de hablar culto un rato:
-¿ Quién de todos va a ser
el que se atreva a poner
ese cascabel al gato?

Lope de Vega

Fabula docet...
Esta fábula enseña que del dicho al hecho hay un buen trecho.

Enamorat de l'amor.

Ferran estava enamorat de l'amor, passava aquell estat propi de les criatures de la seva edat en el qual una mena de desig sentimental i eròtic viu latent en totes les idees que el cervell elabora i en totes les impressions que es reben del món exterior. L'home estima i no sap ben bé el que estima ni el que vol; hi ha tots els elements subjectius barrejats d'una manera tendra i confusionària, i manca l'ésser concret per canalitzar, per destriar els elements. Manca la persona per establir el contacte. No s'ha trobat encara la dona, però se'n pressent el perfum; en la claror, en les músiques, en les mirades de totes, en la malenconia inexplicable, en els somnis nocturns, en l'aigua fresca del bany i en el vol de les orenetes. L'home només viu enamorat de l'amor.
Sagarra, Vida privada.

M'ha tornat a passar: m'he enamorat. I aquesta vegada d'algú concret i tal, però el meu amor no deixa d'assemblar-se molt i molt a aquest de què parla en Sagarra... Jo diria que sempre que he sentit aquesta mena de desig o d'atracció o de sentiment (l'amor), ha estat com un esclat de quelcom que ja feia temps que era a dins meu i que aprofita aquestes ocasions per treure una mica el cap i veure què passa per fora.

De fet amb la literatura és exageradament així que tot acaba succeint: si mai he escrit res per a alguna noia, era un sentiment universal el que m'omplia i em colpia, el que em vessava per totes bandes. Ja podia adreçar el text a una noia, que sempre acabava adonant-me que el resultat era més aviat per a la noia; o, fins i tot, per al camí --altrament anomenat amor--que alhora ens separava i que ens unia.

El plural dels mots en EA

Una de les normes més elementals de la gramàtica catalana és la que prescriu que tots els mots acabats en a àtona, en la formació del plural, a més d'afegir una s, canvien aquesta a en e. Dit d'una altra manera, fan el plural canviant la a final en es. Un escrit que contingui plurals en as sempre és obra, certament, d'algú que encara no s'ha iniciat en els aspectes més bàsics de la normativa de la llengua catalana.
Albert Jané, Aclariments lingüístics