Aguarelix

L'alegria de ser (II)

2012-01-01T23:18:00.021+01:00

En l'última entrada semblava que les definicions haguessin de ser difícils per definició. Ben al contrari, hi ha casos en què definir pot ser facilíssim. Per exemple, hi ha paraules que defineixen per si soles: hi ha mots el significat dels quals és compartit per mooolta gent. Acostumen a ser termes concrets, diferents d'alegria, amor, enveja,... Sobre aquests darrers, les diferències de concepció no acostumen a ser gaire fonamentades, al capdavall. Els mots definidors, per tant, ens ajudarien a orientar-nos enmig de la sabana conceptual vastíssima del parlar amb propietat.
Per a il·lustrar un d'aquests mots, res millor que un bon exemple:
Aquest Nadal buscava regals en una llibreria, i vaig trobar-hi llibretes, una agenda xulíssima (tot i que em va fer dubtar: era "la agenda del fin del mundo"...), i finalment vai voler trobar una d'aquelles històries il·lustrades que tant ens agraden. Un conte. En publiquen de taaaaan bonics!! Se'm va presentar, però, un gran inconvenient: la paraula en qüestió no em venia. Era tan així, tan poc accessible el mot "conte", que, malgrat les explicacions i perífrasis que vaig usar davant dels empleats, no hi havia manera... Diria que, sense el mot, no sabia el que buscava; aquesta és la conclusió. O sí que ho sabia, però desdibuixat (una paraula hauria valgut, com a mínim, tant com una bona imatge).

Més enllà de les causes del meu lapsus, vaig adonar-me del poder dels mots i de l'anomenar. I no era el primer cop, sinó que abans m'havia passat davant d'un grup d'alumnes, quan vaig fer servir el terme "país" per referir-me a Catalunya. Vaig actuar en contra dels meus principis, certament, ja que en els cursos intento allunyar-me de qualsevol polèmica ideològica. Sé que la cosa del país pot ser un tema conflictiu i/o mal portat per segons qui, i he vist com iniciar un debat d'aquest tipus a l'aula no beneficia ningú. Com a confirmació, la rèplica d'un alumne estranyat no va trigar: perdó, què vol dir "país"? Perquè estem d'acord que el país és Espanya, no?

Aquest segon cas evidenciaria que el mot "país" és d'una altra natura que el mot "conte". Tots dos serien definidors en tant que "drecera intel·lectual" (potser hauria de dir que tots els mots ho són, de definidors), per entendre'ns i per orientar-nos, però el primer conté una càrrega ideològica que gairebé n'esgota el significat. Dir "país" és, doncs, dir una ideologia? Depèn: per a l'alumne estranyat "país" i "conte" no serien substancialment diferents.

L'alegria de ser (I)

2011-12-29T20:09:00.018+01:00

Recordo la cara de felicitat de la meva mare en comunicar-li l'interès a treballar de professor de català. Home, ara sí que t'escolto! El català -- la llengua -- és molt diferent de la Psicologia! Una paraula va accentuada sí o sí, va dixar-me anar, mentre que fent de psicòleg podries dubtar de tot!
A mi m'entusiasmava la idea d'estudiar i transmetre una cosa tan fabulosa com la llengua, la veritat, res a veure amb càlculs de dificultats ni comparacions respecte d'altres possibles oficis... Aquesta pretesa "lleugeresa" de la tasca que em proposava dur a terme seria, evidentment, un avantatge molt significatiu, si realment s'acomplia.
Al cap de tot el seguit de cursos i neguits que em van permetre ensenyar al CPNL, diverses experiències em demostrarien, tanmateix, com de complexa pot arribar a ser la tasca del profe de llengua.
Perquè en llengua, més enllà de gramàtiques i ortografies, més enllà de la cosa de l'estil, encara que poc o molt s'hi relacionin, hi ha la cosa del sentit: (segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana)

Per a molts lingüistes, terme sinònim de significat o significació.

Per a altres, sentit és el valor precís que pren el significat abstracte d'un signe, situat en un context concret únic. (fragment retallat del GDLC)

Així, doncs, la "lleugeresa" amb què m'ho he pogut prendre no té res a veure amb la complexitat de la qüestió per si mateixa, sinó, en el meu cas, amb la voluntat d'engrescar els alumnes a aprendre llengua sense distreure'ls amb artificis retòrics del tot infructuosos. Al loro!, parlem de coses diferents: una cosa és la complexitat (dels significats, en aquest cas) i una altra cosa és com l'afrontes.

Sempre Cabré, i l'amare

2011-11-23T19:19:00.018+01:00

S'ha acabat L'ombra de l'eunuc, de Jaume Cabré. Em vaig resistir molt a llegir-lo, fins i tot després del Viatge d'hivern, de tanta commoció... perquè resulta que jo coneixia els eunucs, com gairebé sempre, d'haver-los buscat al diccionari, i em pensava que seria una història antiga de castrats vivint en un convent i cantant notes agudíssimes. Al capdavall, m'imaginava tot de coses, com qui basteix castells de sorra mentre que l'únic que s'ensorra és l'oportunitat de llegir un bon llibre.
L'eunuc de l'obra és el protagonista, el Miquel. Dit eunuc per manca de descendència, vull interpretar. En algun paràgraf s'esmenta la seva esterilitat, vet-ho aquí.

He après 3 paraules: apòstata (que em va dur a "apostatar" i a "apostasia"), seria aquell que abandona la religió o creença "que té des del naixement". Bàsicament aquell que abandona, no? L'eunuc, l'estèril, seria l'abandonador per excel·lència.

Bord, que a més de ser igual d'estèril, que no dóna fruit, pot voler dir bastard, d'orígens desconeguts (com en realitat ho són fins que l'oncle Maurici Sense Terra ens els desvela) està dedicat a Antoni III Gensana, avi patern d'en Miquel. Si ens encomanem al primer dels dos sentits, doncs, veurem que la cosa de l'escapçament ve de família.

Per al segon dels sentits de bastard (perdó, de bord), he après la tercera paraula: espuri-úria. Igualment faltat de legitimitat i d'autenticitat.

Per postres, un fragment d'or. Unes línies que obren camins cap al món interior, que et connecten amb vivències més o menys actuals, però que d'alguna manera formen part d'allò que ets. Vivències o pensaments, esclar, tot i que hi ha pensaments que de tan viure'ls...

El que passava era que en Miquel ja havia arribat a entendre que un senyal de maduresa era saber relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Es pateix més perquè la lucidesa et porta cap a l'escepticisme, sobretot quan t'adones que la vida, amb el temps, desemboca en la mort. I enamorar-se, amb el temps, desemboca en la soledat i en l'enyor d'aquest sentiment tan foll, tan violent i irracional, que sembla que s'assembli tant a la felicitat.

La primera frase és fonamental. En la resta, em sembla que hi cueja la tendència evident del Miquel a la insatisfacció patològica, sobretot perquè l'escepticisme no és res més que apagar la flama de l'esperança envers el futur. Tirar la tovallola. L'enamorar-se, per sort, no desemboca en res per definició ni per edat, excepte si el mirem amb un prisma determinat (el prisma, aquest argument modern que suposo que ja van inventar els grecs).

Amo, amas, amare, amaui, amatum: amar o, en tot cas, relacionar-se amb les coses posant-hi una mica d'amor. Això és el que em sembla fonamental. Ser "amable" amb l'entorn, dignes d'amor, alhora que estimem. Tenir aquesta vivència de l'amor, per què no, deu ser una manera de felicitat. Felicitat plena. En l'enamorar-se també s'és feliç, però és una felicitat per contraposició, com la del Miquel. És una fiblada de follia que ens allunya de la mediocritat en què hem viscut (o hem cregut viure) fins a "trobar l'amor". I dura el temps que dura la urgència.

Històries i cançons

2011-11-13T19:54:00.021+01:00

Les cançons populars tenen una gràcia especial, digué ell. Quan deia especial, enteníem que era una manera de dir-ho tot sense dir res. Quan l'epítet és especial, doncs fantàstic, òptim, extraordinnaire. Per això tothom assentí de manera lleu i quasi imperceptiblement davant d'aquella declaració de principis. La música popular...

Personalment, m'havia agradat de sempre la cançó. De la vieille a la nouvelle. Gaudia del cant a desdir; m'envolava sense afinar, sense futur ni cap de les convencions de la feina ben feta, la que no té fronteres...

Començo sovint les primeres notes d'una melodia, o en canvio el to, i faig així fins al final, perquè de fet parlar en passat seria injust més enllà de la cosa del fraseig i del ben sonant.

La música que explica coses és per mi la millor. Explicar allò que en castellà seria contar, i que en català també ho és, però que sense ser inadmissible convé evitar per poc genuí. No és allò que en diem "calc servil del castellà" (que hauríem de bandejar sens falta), però per si les mosques. On ne sait jamais.

A l'hora de contar històries (glups!), o de cantar, posem l'accent en l'acte mateix de la comunicació. No és un acte informatiu, per dir-ho d'alguna manera. Si vols dir que estàs fotut (si vols informar-ne algú), ho dius. Et sortirà (glups, deurà sortir) millor o pitjor, però intentes que algú se n'assabenti. Insisteixo, si ho vols dir. En el cas de la cançó i la narració, vaja, que no em sembla el mateix. No diria cap conte ni cantaria cap cançó per comunicar el meu ensopiment, sinó, en tout cas, per sortir-ne. Eixorivir-me.

Mira, però, que hi ha una mala fi d'estils i registres diferents, això per descomptat... Que fins i tot n'he parlat en l'assaig per a una noció-nació: hi ha cançons, hi ha himnes que expressen el plany de tot un poble per una pèrdua que hi deixa una petjada molt fonda. Hi ha cançons (com hi ha contes) tristes, no cal anar més enllà.

En un altre ordre de coses, avui dia corre la brama del relat. Tothom cerca un relat per a explicar el que sigui. El relat del nacionalisme. El relat de la construcció d'una sortida plausible de la crisi. De la convivència entre els pobles...
Els periodistes se n'adonen, alguns ho denuncien, però el famós relat continua sent l'objecte cobejat. La paraula que sona millor. Pronunciar-la prestigia gairebé tant com l'etimologia o les introduccions amb alguna citació grecollatina.

Aquells qui fan servir el relat, tot plegat fa seriós, refinat, sofisticat voire ensopit. Per què no cerquen la cançó? Les cançons que conten coses són les millors (glups!!!).

Exercici d'estil: no menyspreem les pistes!

2011-09-04T20:49:00.002+02:00

Vet-ho aquí que una persona molt estimada i properíssima m'ha cridat l'atenció davant el llenguatge francament derrotista del darrer post, la qual cosa em fa dubtar de l'estil que hi vaig emprar, o més exactament, de si el text era massa poc pistat, és a dir, de si icloïa prou elements de referència (pistes) perquè el sentit global s'entengués.

Per exemple, anomenar "la fredor de l'escrit", ara me n'adono, és d'una ambigüitat terrible... Quin escrit?
Saps què?, ho rescric a sota, que al capdavall això és un exercici d'estil:

La idea aquesta de la nota a la llibreta que vaig escriure fa un any mentre feia la mudança, em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor dels textos escrits, sense cap mena de contacte entre emissor i receptor (i doncs sense cap mena d'informació no verbal), m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del juny, crec, i he vist que seria el post que fa 100, és a dir, que em mereixo un (auto)homenatge. Reconec, però, que anomenar el post en qüestió "pessimisme" no és signe de grans festes ni festejos, però què hi farem, la nota a la llibreta recollia, segons em va semblar fa un any i em sembla encara avui, una manera festiva d'entendre el pessimisme.

"A l'hora de llençar objectes que no faig servir, que no uso des de fa molt i molt de temps, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recordin temps feliços. Llençar-los seria, per això m'hi nego, com menysprear el moment feliç i arriscar-me, per un recel supersticiós, que la circumstància feliç, sota les múltiples formes que pogués prendre, no es tornés a repetir.
Ara bé, no fotem, com que és evident que no es pot guardar tot, busco la manera de fer-me més fàcil l'acte aquest de la despresa, i em dic a mi mateix que els temps feliços es repetiran, i miro d'alleugerir així la meva actitud i, al capdavall, un acte que, mirat amb un poc d'escepticisme (o fredor, que no hauríem de confondre amb la fredor de l'escrit), no té res de problemàtic...
Però per si de cas el recel abans esmentat fos insalvable; per si no em dixava alliberar de cap objecte evocador de felicitats passades, fins a no haver-hi prou mudances al món per carregar tota la meva felicitat, tinc un pla "b": perquè qui sap si el futur no serà el pitjor dels possibles? Qui sap si el meu futur particular no serà encara pitjor, no serà pèssim?... Vaia, que si fos el cas que el summe pessimisme s'acomplís, preferiria no haver guardat res que em fes veure com han arribat a canviar les coses."

Pessimisme centenari

2011-08-22T17:40:00.006+02:00

Després de les vacances d'estiu, recupero una d'aquelles notes que he escrit alguna vegada en alguna llibreta... Aquest cop va ser fa tot just un any, quan feia la mudança cap al nou pis.

La idea em va venir acompanyada d'un riure gruixut, però la fredor de l'escrit m'ha frenat a escriure-la fins ara. Ara és el primer dia que visito el blog des del maig, crec, i he vist que seria el post número 100, és a dir, tot un homenatge. De fet, anomenar-lo "pessimisme" no convida a grans festes, però què hi farem: "zoy azín".

Voilà le petit mot:

A l'hora de llençar objectes que no faig servir, em sap un greu terrible desfer-me de coses que em recorden temps feliços. Però, aleshores, penso que ja en vindran de millors, tan o més feliços. I encara podria dir més: que si guardo els bons records, m'arrisco a adonar-me tot d'una de com n'he arribat a caure, de baix. :-D

El oso de Sol

2011-06-15T18:24:00.006+02:00

¿Te acuerdas, Fernando, de cuando pasamos aquel fin de semana en Madrid? Ya supongo que sí, jaja. Igual te pareció un puntazo quedar conmigo y llevarme a ver rincones que echabas de menos de tu querida ciudad...

¡Yo me acuerdo perfectamente de muchas de las cosas que hablábamos! Estaba muy atento a todo, la verdad. Un poco siempre me ha pasado, pero claro, teniendo en cuenta que eras 8 años mayor que yo, pues razón de más... Vamos, que iba a aprender seguro. A sacar conclusiones, sobre todo.

Porque menuda una me soltaste aquel día en el aeropuerto... "¿Cómo te imaginas con 38 años?" Yo tenía entonces 29, y la verdad es que la cuestión en sí misma me estresó un poquillo. De profesor de catalán, te dije, pero sintiéndome cómodo y seguro de mi trabajo. "Me imagino siendo un buen profesor de lenguas".

Me salió eso lo primero, lo que ya hacía entonces, y es que no te imaginas la tensión que viví durante aquel curso. De hecho me estaba enfrentando con un posgrado súper chungo (un posgrado para tener un nivelazo de lengua catalana) cuando sustituí a la otra chica, Marta, en las clases del aeropuerto. Qué punto, ¿verdad?, que fueras mi primer alumno... Bueno, tú y la otra chica, ¿Raquel se llamaba?

Ya me intimidabais, ya... Tú, ingeniero industrial, los otros ingenieros aeronáuticos, el chico alemán que había trabajado en el aeropuerto de Frankfurt y previamente en el proyecto de la T4... ¡Peña inteligente, chaval! Vale que reconocías no ser muy bueno con los idiomas, pero es que pillabais todo al vuelo (jejeje). Además me parecía súper bien que, siendo de Madrid, sin tener la mayoría intenciones de quedaros en Barcelona, os apuntarais a clases de catalán.

¿Y cuando coincidió que me iba a pasar un finde a Madrid y tú igual? Recuerdo que visitamos el Retiro, el Café de la Ópera, el Caixa Forum... Se te veía entusiasmado, la verdad. Cuando me contaste, por ejemplo, los tonos variando progresivamente del amarillo al rojo de las bigas (¿se dice así, en castellano?) que recorren el pavellón inmenso de la T4. Después, en la T1, no os lo currasteis tanto, ¿eh, bandidos? jaja, me acuerdo que os preguntaba sobre los planos y sobre cómo quedaría todo al final...

Pues se me ocurrió de contactarte después de tanto tiempo porque estos días se habla mucho de Madrid, por la indignación popular que ha tomado la plaza... Vaya, que me imaginé que volvíamos a quedar donde me indicabas en el sms: "kedamos en el oso de sol". Me costó entender, la verdad, pero vamos que quedaba claro. El oso y el madroño, signo más representativo de la ciudad, ¿no? Yo sabía del tema por la canción aquélla de ¡Aquí no hay playa! jajaja, Qué pasada que se haya organizado el campamento precisamente allí.

Al principio de toda la movida creí, ingenuo de mí, que se podía llegar a producir un acercamiento entre las plazas de Madrid y Barcelona. Que más allá del fútbol y los presupuestos, palpitaba algo común y parecido en los dos centros. Pero macho aunque de alguna forma si que sucede, no significa gran cosa, porque no podremos decir nunca que ese es el sentir del pueblo. Vamos, hablo del mío... Me he quejado tanto ya de los que hablan del País, que no me atrevo a confundir a los indignats con nada más que ellos mismos.

Un abrazo y hasta pronto,

I

"Pa amb tomàquet" y jamón extremeño

2011-05-05T22:44:00.009+02:00

"Pa amb tomàquet" y butifarra és el titol d'un article que signava Antoni Bassas el 8 de juliol passat a El Periódico , on parlava de l'estil de la selecció espanyola (Gloria roja era aquest dia el titular de la secció del diari dedicada al Mundial de Sud-Àfrica, després del "cabe" de Puyol que va permetre a la selecció jugar la final).

Ara m'agradaria penjar les imatges del gol d'en Puyol, però tot el que he trobat per Youtube és massa apassionat... Si aconsegueixo una versió muda la penjaré sans doute.

Admeto un cert grau d'ambivalència en les meves paraules; segons crec, el fet que Espanya guanyés la Fifa World Player va posar de relleu una certa - si no forta - ambivalència en molta gent.

D'això parla en Bassas en el seu article... o millor: això és el que hi deixa palès. Perquè hom diria que s'alegra del triomf de "La Roja", però òbviament no se n'alegra d'una manera gaire explícita. Celebra el fet que la Selección sigui un producte de la masia, això sí. De fet, m'he imaginat tot aquest temps que en Bassas volia la conjunció de talents que és el Barça, i que la volia com a producte de la terra, però a partir d'unes llavors que hi havien germinat provinents de tota la geografia espanyola (tinc com a marc de referència "La Roja", que quedi escrit). M'he imaginat, doncs, que Bassas apostava per una síntesi de contrastos i no per una anàlisi d'elements sobrers (externs al club, òbviament!), com pot semblar en alguns moments...

Darrerament, quan m'he decidit finalment a fer-ne un post i he captat l'autèntica geografia de l'article d'en Bassas, la fantasia que havia concebut durant tot aquest temps (digueu-me fantasiós, que des del Mundial ha plogut força...) m'ha fet la botifarra.

Manifest

2011-04-24T10:43:00.009+02:00

Celebro el Sant Jordi amb retard.

Recordo l'any que vaig passar a Toulouse i com allà va ser el primer cop que vaig escriure quelcom de diferent de la més pura introspecció. El tema de la composició era, però, estrictament personal, si bé era jo en tant que persona que pren la paraula. Que es manifesta. Com sempre, ens manifestem davant l'adversitat, o això és el que vaig fer, aleshores. Després, sortosament he après a manifestar-me pour le plaisir :D

A més, era en francès, i em va semblar trobar-hi una certa música. Hi ha veux, Dieu, ailleurs i heureux, que sonen igual.

MANIFESTE

Moi, si tu veux, je ne suis pas normal...

Je ne juge pas les autres avant moi-même.

Moi, grâce à Dieu, je fais tout ce qu’il ne faut pas...

J’essaye d’être bon, est-ce que ça vous inquiète?

Moi, par ailleurs, on dit que je suis un peu bizarre...

Parce que j’aime les fils, parce que j’aime le Père, parce que j’aime.

Moi, tout heureux, j’ai ces rêves d’un enfant:

Je suis fou... ou j’ai trop de raison.

La recerca de l'espai perdut

2011-03-28T19:20:00.006+02:00

Aquest cap de setmana he escrit un petit poema. Divendres, abans de sopar, mentre el R. feia anar el tractor i els troncs crepitaven a la llar de foc.

Duia feina per avançar, però em va semblar que havia d'aprofitar el moment i les idees, i el primer vers no va trigar a venir:

Petgem els camins del retorn
vers les mans que ens han dat
l'escalfor de l'amor.
Cerquem a la vora del foc
tot allò que hem estat
molt abans del que som.
Trobem de vegades olors
que ens transporten en va
per mitjà del record.
Diem que és el temps que ho és tot
però la cerca d'espais
és el nostre motor.

A Les Vernedes els temps es confonen perquè representen el retrobament amb un passat proper. Un passat fingit, que no va passar mai. Un temps que no puc enyorar, però que m'afanyo a conrear dins meu com la més alta virtut. Tururut.

Aquí vaig trobar el Pilot de guerra, i al R. no li va importar deixar-me'l.

Veig, d'altra banda, que tot allò que he anat dient al blog, encara que sigui estrictament personal, enllaça amb una certa visió de l'home, i els diferents articles del blog esdevenen una xarxa de significats imbricats en la trama d'obsessions que em poblen les cabòries.

Catalunya és una realitat prou propera per poder-ne analitzar els punts forts i els febles. Espanya és una problema (i per tant, una oportunitat) de comunicació, i el món és el dimoni.

La política del nostre país la fan homes que diuen "escolti".

Les llengües són la meva passió, i la literatura és el meu refugi.

Saint-Exupéry és el crit de la humanitat, que m'interessa per damunt de tota altra cosa. La cosa humana. Al final del Pilot de guerra hi diu: Combatré per la primacia de l'Home sobre l'individu, per la primacia de l'universal sobre el particular.

L'espai perdut, al capdavall, no m'interessa. Per ventura reviuré el desconegut.

La llibertat d'ensenyar

2011-02-13T20:52:00.008+01:00

La llibertat d’expressió ben entesa ha de respectar tota mena d’idees sempre que no facen mal a ningú. Un dels principals reptes de l’educació és transmetre aquest valor i formar futurs ciutadans amb criteri per escollir amb la consciència tranquil·la el que és més adequat en cada cas, després de contrastar diverses opinions. L’objectiu és desenvolupar la seua capacitat crítica davant de l’allau informatiu que cada dia ens transmeten els mitjans de comunicació o de qualsevol que vulga imposar les seues idees per damunt d’altres. Les veritats mai no són absolutes. La ideologia no es pot transmetre, s’adquireix amb els coneixements que cadascú va fent seus a partir de l’escola i de l’entorn social al qual té accés. El dubte sistemàtic com a principi filosòfic i científic va fer avançar molt la humanitat i és el punt de partida per formar ciutadans lliures. Aprendre a posar en qüestió, doncs, qualsevol veritat que es presenta com a intocable és fonamental. La llibertat d’ensenyament, com tot tipus de llibertats, s’ha de defensar constantment però és un error pensar que aquesta llibertat està en funció de transmetre idees fixes o una doctrina indiscutible. Es tracta, més bé, de qüestionar aquestes actituds i de respectar també l’opció ideològica de tots els que estan a l’aula, tant la dels alumnes com la del professor. Cal tenir en compte totes les postures davant d’un problema o qüestió, plantejar diverses opcions i explicar-les perquè cadascú construisca el seu propi pensament o ideologia.

He copiat això del blog Parèntesi, que he conegut per casualitat i em sembla molt pertinent avui dia (el ressaltat és meu).

La llengua que cal preservar

2011-02-06T21:13:00.004+01:00

D'entrada, la llengua em sembla un instrument de comunicació, el més fi que hem sabut inventar la nostra espècie. Com que m'agrada comunicar-me, m'agraden moltíssim les llengües. Friso per parlar-ne de noves, o per guanyar fluïdesa en aquelles que xapurrejo.

La política, en canvi, no és ben bé un instrument. Política seria aquella comunitat que s'organitza en base a unes estructures de govern, en el nostre cas, triades pels electors.

Si bé és cert que els polítics usen les paraules per "fer política", amb tota la parafernàlia i les falsedats que això pugui comportar, la llengua per si mateixa manca de valor. No hi ha llengua enllà dels homes, però els homes han existit sense un sistema lingüístic com el que avui coneixem.

El que té sentit són les persones, per això la defensa d’una llengua és la defensa d’una mirada i d’allò que l’ha ocasionada, que l’ha feta. Tot plegat es reflecteix en la llengua, però no només en aquesta. Hi ha també altres llenguatges i mitjans d’expressió.

La llengua, però, com que és el sistema de comunicació més evolucionat, i més fi, és el que permet una mirada amb un abast de matisos més ric i més quantiós. És aquest matís el que hem de preservar, perquè, quan perdem una mirada, alhora perdem el món. De món, només n’hi ha un.

De tensions i manca de sentit

2011-01-16T18:27:00.017+01:00

Recordo novament les lliçons de l'escola. Aquesta vegada no m'ensenyaven paradoxes, sinó Filosofia. Conservo un vivíssim record, no de la temàtica en si mateixa, sinó de l'efecte que tenia en mi l'estudi dels grans filòsofs i pensadors de la història.

Quan no entenia alguna teoria, el resultat no era gens saludable per a mi. Sempre m'ha costat de no entendre les coses. Per això emprava tota l'energia a trobar l'escletxa que em fes comprensible el principi o discurs que volgués estudiar.

Em sembla que és un sentiment de força joves en edat d'anar a l'institut... De fet, quan dic alguna cosa de mi mateix, parteixo de la idea que és un fet general. Creure que no és "meu", tal sentiment, impressió o devoció, és el que em permet d'esgrimir-los sense gaire problemes.

Moltes vegades, el professor mateix m'ajudava moltíssim en el camí de resoldre les incomprensions. Finalment, aquell o aquell altre autor no deien ben bé el que m'havia pensat, i que resultava incompatible amb la resta de la teoria. La tensió meva es resolia, doncs, per mitjà de la modificació d'una premissa que jo havia cregut definitiva. Mai no m'ha costat canviar de premisses quan n'he trobat de millors, o de més adaptatives. Ni de principis tampoc. Un canvi de premisses enforteix l'ànima més que no pas la debilita.

L'últim premi Nobel de la pau, Liu Xiaobo, davant de l'entrada a Pekín dels tancs de l'exèrcit xinès (1989), va gestar juntament amb altres líders un acord entre els manifestants i les tropes que va permetre a molts d'estudiants, la matinada del 4 de juny, salvar-se de la sagnia que es va produir en altres parts de la ciutat. En aquest cas, aferrar-se als principis de la lluita, per més pura i profunda i excelsa que hagués estat la motivació, hauria costat una mala fi de vides. I entre els estudiants que es manifestaven a Tiananmen, n'hi havia, segur, molts que es negaven a pactar res amb els militars... De fet em sembla que l'episodi va restar popularitat a Liu Xiaobo entre els manifestants.

Pel que fa a les meves menjades de tarro adolescents, jo batallava amb bravesa contra els discursos que mirava d'entendre i no podia. Alguna vegada, també, el professor ens explicava les crítiques d'algun altre autor respecte de la teoria que jo no aconseguia de fer meva... I es feia la llum, sense canviar de perspectiva, ja que hi havia altres autors (i estem parlant de gent important) que tampoc no veien amb bons ulls les aportacions d'un determinat autor.

Avui dia, darrerament, he començat a interessar-me pel que la gent diu als mitjans de comunicació. M'he empassat discursos de polítics al Parlament i al Congrés, i llegeixo la premsa sempre que puc. Hi ha tertulians que jo els convidaria a fer un nou partit polític: T's, Tertulians pel canvi. He fet dels Matins d'en Cuní el meu principal argument a favor del joi trobadoresc provençal.

He sentit una mà de bestieses sobre el País, que m'esgarrifo només de pensar-hi. Gent que parla dels catalans o del poble català com si fossin els veïns de l'escala. Com si poguessis conèixer-los, vull dir. Saber qui són, en tot cas. Haver-los vist. Dir-los bon dia, o adéu, segons convingui. Creuar un parell de referències meteorològiques a l'ascensor:

- Este verano dicen que hará una calor... (esbufega només de pensar-hi)
- Quién lo ha dicho? (esperant que la dada no tingui gaire fonament)
- La gente. (Happy End)

Montilla va aconsellar en el seu discurs de comiat que els catalans deixessin enrere "recels atàvics" (antagonismes?) i que es preocupessin més del fer que no del ser, més de la consistència que no de l'essència. Suposo que això, dit per un català d'origen andalús (recordo els algerians de Toulouse: "j'suis Français d'origine Algérien"), que no ens hem cregut mai, que hem rebaixat des del començament, aquestes paraules de comiat, no tenen gaires possibilitats de fer pensar, problematitzar, i encara menys revisar cap premissa o principi de País. Llàstima que en la nostra societat no hi hagi més discursos crítics amb el provincianisme dominant... Com a mínim, alliberaria, per poc que pogués, les tensions. Les tensions tornen cada vegada que no trobo el sentit (de qc que m'interessa, esclar), per més que m'hi escarrasso.

Crisi identitària: el camí de l'ésser

2010-12-16T21:21:00.011+01:00

Després d'una mica d'oxigen de la mà de Saint-Exupéry, m'agradaria parlar una mica de mi. Llegeixo "Pilot de guerra", d'quest genial autor, i és una font d'inspiració molt potent. Les metàfores que usa són d'un altíssim nivell, a més d'una altura de mires difícilment abastable...

Avui no he anat a treballar perquè a la tarda em feien una colonoscòpia. I he aprofitat, com no, per veure els Matins de TV3, i m'he xupat íntegrament el primer discurs de Núria de Gispert com a Presidenta del Parlament, amb 70 vots a favor, no sé quantes abstencions, un vot nul i, atenció: 4 vots per a Toni Strubell (aquests de Laporta els haurien de nomenar diputats antisistema :).

El discurs de la nova Presidenta, primera dona a detentar el càrrec, ha estat farcit de referències en aquest sentit, i pel qua fa a l'objectiu que la igualtat de gèneres es consolidi en la nostra societat.

Ha fet una llarga repassada a la història del País, anomenant la llarga trajectòria d'ençà de la fundació del Parlament, de la seva constitucionalitat, i no s'ha estalviat una comparació amb el govern de Castella (on antigament les dones no gaudien dels mateixos privilegis que al Principat).

Una vegada convençuts, tothom, de la capacitat d'autogovern de la Nació, una vegada que les solemnes paraules han elevat el sentiment de pertànyer a una terra qua ha patit fortes repressions al llarg de la Història, després d'expressar l'altíssim honor que representa un càrrec d'aquesta responsabilitat dins el Govern, una cita final, del pensador humanista Carles Cardó:

"Que Catalunya sigui per endavant reconeguda com a nació o no ho sigui, té poca importància. Essent intensament, ho serà més que no afirmant-ho entussiastament."

Em sembla un full de ruta excel·lent; ara bé, incompatible amb la imparable autoreferència dels polítics catalans. Vull dir que, a causa d'aquesta bombolla anomenada catalanisme, no tenim prou obertura de mires... Pocs discursos nacionalistes deixen de banda les "qüestions de país" que únicament tenen valor per al debat (paranoia?, negoci?) identitari. Confio en el socialisme humanista que ens podria deparar el relleu al capdavant del PSC...

No s'equivoquin, senyores i senyors: la manera d'aconseguir el reconeixement del fet nacional català (i de qualsevol altre fet) és, com apunta Carles Cardó (Saint-Exupéry hi estaria molt d'acord), el camí de l'ésser, no pas el camí de les reivindicacions ni de les grandeses ni altres castells de focs.

Prou de jocs

2010-12-10T16:34:00.003+01:00

Somio, sens dubte: sóc al col·legi. Tinc quinze anys. Resolc amb paciència el problema de geometria. Recolzat sobre aquest escriptori negre, utilitzo assenyadament el compàs, el regle, el transportador. Sóc estudiós i tranquil. Alguns companys, prop de mi, parlen en veu baixa. Un d'ells arrenglera xifres en una pissarra. D'altres, menys seriosos, juguen al bridge. De tant en tant, m'endinso més en el somni i llanço una ullada per la finestra. Una branca d'arbre oscil·la suaument, al sol. Hi miro una bona estona. Sóc un alumne dissipat... Sento un gran plaer en assaborir aquest sol i aquesta olor infantil de pupitre, de guix, de pissarra. Em recloc amb tant de goig en aquesta infantesa ben arrecerada! Prou que ho sé: d'antuvi, hi ha la infantesa, el col·legi, els companys; després ve el dia en què cal passar exàmens. En què rebem algun diploma. En què passem, amb un encongiment de cor, un cert llindar enllà del qual, ja d'entrada, esdevenim homes. Aleshores el nostre pas es fa més feixuc sobre la terra. Haurem d'assajar les nostres armes, finalment, sobre veritables adversaris. El regle, l'escaire, el compàs, seran usats per tal de construir el món, o per tal de triomfar sobre els enemics. Prou de jocs!

Antoine de Saint-Exupéry, Pilot de guerra

Els matins de TV "esqüets" (3a part)

2010-12-05T22:33:00.021+01:00

Una cosa preciosa que he llegit aquest cap de setmana, d'Antoine de Saint-Exupéry: "L'home es descobreix quan es mesura amb l'obstacle." Realment, no ve gaire a tomb de res, només es tracta de compartir. Saint-Exupéry és un autor que coneixem per Le petit prince, tot i que sembla que aquesta no va ser, ni de bon tros, la seva única obra.

Bé, sigui com sigui, el darrer post l'acabava amb una sèrie de preguntes sobre la naturalesa de l'humor que la societat (en deia poble) rep dels mitjans de comunicació, els quals, al capdavall, vam quedar que s'adequarien en bona mesura a les demandes d'aquella (o d'aquell).

Hi hauria, per tant, una correspondència, una coresponsabilitat d'aquest humor, en primer terme, i, en darrer i últim lloc, de la frivolització i banalització de tot el que envolta la vida pública. I els polítics què?, podem dir, però és que la classe política és per endavant la primera acusada en gairebé tots els àmbits (el "gairebé" és per palesar la manca d'exhaustivitat), i en el cas que ens okupa d'ençà de la 1a part dels Matins de TV "esqüets", de banalitzar la campanya electoral amb espots televisius de, gairebé, dos rombes.

I la trucada? No havíem quedat que jo trucava als Matins i que em proposaven de ser el cinquè tertulià i que volia dir-los que no és únicament la campanya electoral que es torna frívola??? O millor: que s'ha produït un emmirallament de la societat en la classe polítca. Doncs va ser així mateix, si fa no fa. Però vet-ho aquí que no vaig poder parlar fins passada la publicitat, ja que abans de mi havien connectat amb el Marroc, en plena crisi del Sahara Occidental, i tot plegat els va prendre més temps del previst...

Doncs bé, al final sento com el noi dels comentaris parla amb en Cuní i li diu que el cinquè tertulià faria una intervenció "esqüeta", la qual "esqüetesa" repeteix el segon per, acte seguit, donar-me la paraula: "Quan vulgui...".

"Quan vulgui?, res més?", vaig pensar, "quina entrada més poc triomfal, i a sobre he de ser "esqüet"..., com començo???" Però vaig preferir no rumiar-m'ho gaire, i tot d'una vaig pronunciar la tesi sobre la bidireccionalitat de les causes, la qual és vergonyós que no es valori hores d'ara ni tan sols com a hipòtesi. Vergonyós i lamentable, tant com el pati d'institut al qual ens té acostumats la classe política.

Va ser una intervenció "esqüeta", comme prévu, en la qual vaig tornar-me a embolicar amb el tema del màrqueting, tot i que, per sort, molt breument. I le sacré Josep Cuní va i li dóna la volta sencera a les meves paraules, demanant-me si el que volia dir no era que la societat s'ha tornat frívola "malgrat ella mateixa". Però aquí la tensió ja m'havia vençut, i anava perdent fluïdesa a l'hora d'explicar-me (al capdavall, no vaig dir res de nou després que en Cuní posés un poc de llenya al foc)...

Per això començava dient que em basaria en tot allò que no vaig dir, perquè ara mateix la societat fa molt poques coses "malgrat ella mateixa". Aquesta presumpció d'innocència (passivitat?) em sembla que pot servir només en teoria, o, en el cas que ens ocupa, quan la teoria s'allunya tant de la realitat que se'n desconnecta definitivament.

Ara sí, a tall de conclusió, un bell i tradicional rodolí de comiat: Matins punt sí, matins punt no, i aneu a saber qui té la raó. I si el conte us ha agradat, doneu-lo per ben escoltat.

Els matins de TV "esqüets" (2a part)

2010-12-03T09:50:00.013+01:00

Després de l'enraonia de l'altre dia, quedava penjada tota l'argumentació de la progressiva frivolització de la societat. Ens vàrem quedar parlant d'un professor pretesament despòtic sous pretexte de concloure que l'apropament davant d'allò que se'ns presenta com a "enemic" (el qual terme comprendria, naturalment, tota classe de fantasmes), és una decisió fonamentalment positiva en la majoria dels casos.

Les consideracions sobre la meva "esqüeta" intervenció, com a cinquè tertulià, en els matins de TV3, anirien en el sentit de tot allò que no vaig dir. Les coses que no es diuen poden arribar a ser les més importants.

Pocs dies abans de l'assenyalat divendres 19, el tema estrella del dia havia estat la presència en el Polònia dels candidats a la presidència de la Generalitat (els reals, de carn i ossos, sense careta... ospes, costa de dir!). I la reflexió seria la següent: no es discutia, ja, aquesta presumpta frivolització de la campanya? Hi havia qui creia que no s'haurien hagut de presentar en un programa l'objecte del qual era riure's d'ells mateixos (dels seus propis personatges, de les seves persones... insisteixo: costa de dir!).

Jo penso ben diferentment, tot i que de forma complementària: l'equip de Polònia no va demanar als polítics de confondre's mediàticament amb els seus guignols (permeteu-me l'esnobisme)? No estudien els anhels, les frustracions, del poble (altrament anomenat audiència)? I l'estudi d'aquests anhels, delits i frustracions, no hem quedat que en diríem màrqueting? No representa, el programa en qüestió, la veu el poble?

Fins ara tot han estat preguntes més o menys retòriques; però, dit això, i a tall de conclusió d'aquesta 2a part dels Matins: el poble, l'audiència o com en vulguem dir, el que vol és riure. Fer un riure gruixut, com el que provoquen certes formes de comiat, o certes tafaneries i enraonies (fabliaux, habladurías). I des dels mitjans, des de tot allò que tingui a veure amb allò públic, se satisfà aquesta seva demanda. Ara bé, qui tria la presentació que fa més riure? És neutral, aquesta tria? És equiparable, el ridícul al qual se sotmet els diferents polítics? Es tracta només de ridícul?

Els matins de TV "esqüets" (1a part)

2010-11-20T17:00:00.016+01:00

Divendres 19 vaig trucar als matins de TV3. Hi vaig trucar per fer un comentari sobre la pregunta del dia: "Creieu que la campanya electoral s'està frivolitzant?" Matins punt sí, matins punt no.

Vaig trucar-los després que el professor B. Culla digués, a parer meu molt encertadament, que s'estava produint una "youtubització" de la campanya. I la idea em va venir com un llamp: Només de la campanya? I la societat? Quantes descàrregues de Youtube es produeixen diàriament a Catalunya? Hi ha algú que es vegi amb cor de sostenir que no assistim a una banalització generalitzada de la societat?

Doncs bé, la pregunta del dia venia a tomb, principalment, de l'anunci televisiu on una noia té un orgasme en votar a favor del PSC. I jo despenjo, marco el telèfon que apareixia en pantalla, i s'hi posa el noi que diàriament comenta les trucades, sms, i misssatges electrònics que reben a la redacció. "El seu nom?, número de telèfon?, des d'on truca? Endavant amb el seu comentari, Isaac."

Aleshores li explico que no era just de considerar únicament la frivolització de la campanya, sinó que, en bona part, la societat era responsable d'aquesta banalització. N'era protagonista. I em vaig embolicar una mica argumentant que els polítics no fan les campanyes a cegues, sinó que tota campanya obeeix necessàriament a un estudi previ dels interessos, delits i frustracions del nombre més gran de possibles electors, altrament anomenat màrqueting.

Mentre jo li parlava, sentia la remor de tecles del seu ordinador, i en acabar el meu discurs em va demanar, per tal d'aclarir el significat del que li acabava de dir: Per tant, Isaac, vostè el que vol dir és que es produeix un emmirallament de la societat en la classe política. Oh, vaig pensar, no ho hauria pogut dir millor...

Al final em van trucar perquè parlés en directe, i em va emocionar ser el cinquè tertulià. Ho dic de veritat. M'he declarat sempre fan del Josep Cuní, i com més estranyada se'n sentia la gent, més que me'n declarava. Sempre he tingut predilecció per la gent menys "estimada". Sí, perquè l'estimació que força gent en fa és negativa. Apel·latius com ara prepotent o "aixafaentrevistats", els he sentit sovint referits al conductor de Els matins.

El que em passa és que escolto aquestes consideracions pel que fa a algú, i el seu efecte en mi multiplica la curiositat que em desperta aquesta persona. Acostumo a creure que ningú és tan dolent com el pintem, primerament perquè pintar la gent negativament sol ser una pràctica tan comuna com ara el fer safareig (que és potser la pràctica antiestrès més estesa, juntament amb l'esport), i segon, perquè la informació que se'n deriva està igualment exempta de tota certesa. A més, les persones que desvetllen sentiments tan virulents són la meva debilitat.

Recordo, durant la carrera, un professor que tothom, tot l'alumnat, temia enormement. Es portava com un tirà davant l'auditori. Es feia difícil de preguntar-li alguna cosa, si no volies exposar-te a unes respostes emeses des d'una superioritat i una distància tals que podien fàcilment fet-te quedar en ridícul.

Doncs el cas és que amb un company de classe sovint ens apropàvem a parlar amb ell quan s'acabava la classe. Ens hi acostàvem i li demanàvem sobre tal o tal altra teoria, matisant-les en alguns casos, oferint exemples en d'altres... El canvi d'actitud que percebíem en ell era espectacular!!! Ens mostrava tota una altra cara, la veritat. Amb la proximitat, la prepotència del que abans havia estat monstre i tirà esdevenia d'una humanitat que fins podria dir afable...

Què significa "lubina"?

2010-11-10T18:49:00.003+01:00

- Perdoni, mestre, què significa "Lubina"?

- ¿?

- Lu-bi-na (el client s’exaspera, però es justifica) Si és que ho tinc a la punta de la llengua, però mira ara no hi caic…

- ¿?

- Que no m’entens? Don’t you understand me?

- No, I’m sorry, sir…

- Sorry?, ja et donaran, sorry… Ok, I’ll show you: in catalan, fish és “peix”, sona igual eh? Sounds the same!! (El client somriu buscant la complicitat del cambrer àrab, però aquest sembla que no l’entén) Fish- peix, fish-peix, shhhhhhhhhhhhhhhhhhh (dit això, el client doblega els llavis posant cara de peix)

- Peix?

- Very good! D’acord, mestre, doncs ara voldria que em portés un bon peix, veu aquí? peixxxxxxxx (el client posa èmfasi en el so de la “x” i assenyala el menú allà on hi ha l’oferta de peixos). Només tinc un problema, que no sé què coi és això de “lubina”. What the hell is this?!! (Visiblement nerviós, el client parla amb la persona que l’acompanya per rebaixar tensions.)

- Ok, wait a second please (el cambrer se’n va cap a un seu company de feina i li parla a cau d’orella. Aquest darrer s’acosta a parlar amb el client).

- Perdoni’m, sóc l’encarregat, que hi ha algun problema?

- Doncs miri, sí que n’hi ha un, un de gros, i és que el personal d’aquest restaurant no m’entén.

- (Amb un to conciliador) Ens ha de perdonar, el Saïd tot just fa un mes que va arribar. Ell és el primer interessat a aprendre el català, no en dubti.

- Però, a veure, és que em sembla molt fort: si jo marxo al Marroc el més normal del món és que no m’entenguin, oi? Però què me’n diu del fet que no m’entenguin ni a casa meva???

- Ho lamento, senyor, però li repeteixo que la situació del Saïd és força excepcional. Podria ajudar-lo en res?

- Doncs sí, miri, ja que ho diu, el que em passava és que no entenc aquest peix, la lubina, o el lubina, no ho sé…

- Lubina? Ostres, ara sí que m'ha ben enxampat... Esperis un moment, que ho demano a cuina…

(Passa un quart d’hora i l’encarregat torna amb un plat de peix)

I ara, què me’n diu? (mostrant-li el plat)

- Que espero que el proper cop que vinguem ens ofereixin l’atenció que ens mereixem. O és massa agosarat demanar que t’entenguin a casa teva?

- Perdoni, però en aquest cas a vostè també li faltaven paraules per entendre...

- (El client n'està ben bé fart, de tot plegat) Deixi's de romanços. Per cert, què significa “lubina”?

Un poquito de por favor

2010-10-29T17:53:00.005+02:00

En Cataluña son muy malos. Y maleducados. Se empeñan en que no se les entienda lo más mínimo. Aprovechan la menor ocasión para hablar una lengua que hasta a ellos les cuesta de entender. Pero se esfuerzan y lo consiguen. Y si alguien muestra signos de no entender, si alguien les pide educadamente, por favor, que cambien de idioma, razón de más para el desprecio. Ponen tanto afán en el catalán que el castellano se ve relegado indefectiblemente a un segundo término. Y de ahí, al olvido.

Por supuesto, tienen las ideas muy claras. Y si no las tenían, uno de los principales estandartes de su cultura milenaria, el FC Barcelona, les ha ayudado en esa dirección de una forma muy significativa. En Cataluña todas las madres educan a sus hijos para que sean como Guardiola. Para que de mayores lleguen a vencer todo lo vencible en nombre de su patria, para que lleven al catalán y a Catalunya a la cúspide del nuevo orden mundial. En las guarderías, cantan el himno del Barça antes de empezar con juegos y demás cosas de niños. Y eso que en Cataluña hubieran dicho “de criaturas”, pues allí son harto sensibles ante los usos sexistas del lenguaje. No, si es que al final resultará que tienen su corazoncito.

Els refranys i el poble

2010-10-22T10:31:00.011+02:00

Una cosa que és molt del llenguatge i molt del poble són els refranys. Diria que són una expressió profunda del sentir del poble. I m'hi fa pensar algú tan significatiu per a la història de les lletres catalanes com Josep Pla.

Ell escriu això sobre els refranys, i de fet em fascina perquè n'extreu una suposada característica del poble català, però que jo considero que, abans o després, ha estat una característica comuna de tots els pobles.

Em fa l'efecte que Pla incideix profundament en la idiosincràsia del nostre poble. I l'anàlisi és tan profunda que allò que hi descobreix, amagat rere les manifestacions quotidianes de catalans i catalanes, pot dur-nos a la comprensió de quelcom que no ens és exclusiu en absolut. De fet, a tall gairebé anecdòtic, els refranys acostumen a tenir traduccions, si no literals, força exactes en altres idiomes.

A més, en Víctor Pàmies s'ha dedicat a establir, segons votació popular, el top ten dels refranys catalans. Vet-ho aquí cinc d'ells, recollits la setmana passada del Rodamots. I de Pàmies es diu que és paremiòleg, és a dir, "un estudiós dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars". Aquest vessant és precisament el que vull destacar dels refranys.

Però tornem a Pla. Allà on he dit que escriu això sobre els refranys, era per clicar-hi a sobre... amb el benentès que hi tinguem un mínim d'interès, esclar. El que estableix a manera de conclusió per mi és boníssim: s'ha de tractar de dir el que més o menys s'ha observat i sempre partint de la idea que crear una certa organicitat serà molt complicat i llarg.

L'objectiu dels refranys és organitzar la realitat? Tractar la realitat com un tot orgànic? Sí, sí, "orgànic" i "organitzat" tenen significats que s'impliquen mútuament, com indica el Diccionari de l'Enciclopèdia en la definició del primer de tots dos mots:

Relatiu als éssers organitzats. Cossos orgànics. Vida orgànica.

Perquè hom observa al seu voltant, i d'allò observat en fa norma massa sovint. En fa llei. Per exemple, si a la primavera ens ha plogut, i plou tot sovint, i els pares i els avis ens diuen que ja plovia, pel maig, cada dia un raig. I anar fent.

I aquest anhel de sistematització, d'establir una visió de la realitat i fins i tot avantposar-la a la realitat mateixa, aquest anhel de coneixement al capdavall, per mi és el que és i ha estat propi del poble. De quin? Doncs de tots (que em perdonin les excepcions).

Un bon forat on ficar l'eina

2010-10-07T11:14:00.012+02:00

Fa poc un amic em va donar una perla lingüística, una forma de comiat que vaig trobar que m'agradaria moltíssim de parlar-ne al blog.

Fins ara sempre deia Salut i peles, i inclús vaig arribar a catalanitzar el meu cognom, del tot aragonès, pel sol plaer que el Salut i peles fos de part de l'Aguareles.

Òbviament, també tenim el Salut i força al canut, el qual no vol dir altra cosa que la forma precedent, ja que al canut s'hi ficaven els diners. I dic bé, ficaven.

Arribat el torn de la perla, de fet el principi és ben similar. Diu Salut i feina (de la qual convindríem que, en la majoria dels casos, traiem les peles), i un bon forat on posar l'eina!

És una bona perla, sí senyor, perquè és una forma del tot informal, i a més té aquell punt picant que aporta allò que molta gent troba a faltar en el català: força. En tot cas, quan ho va llegir en una nota damunt del meu escriptori, va esclafir a riure. Un riure gruixut.

Encara més, vet-ho aquí que un altre dia, revisant correus, trobo uns consells del Rodamots, referits precisament al verb ficar:

"El sentit recte del mot 'ficar' al·ludeix a fer entrar una cosa en un lloc, a introduir d'alguna manera, i per això fiquem diners a la guardiola o ens fiquem els dits al nas; sempre hi ha alguna cosa que entra, i per tant no podem ficar els llibres al prestatge ni ficar un determinat programa de televisió, frases que farem bé de corregir amb un senzill --i funcional-- 'posar'. Cal però preservar el 'ficar' en les expressions en què el seu ús és figurat (no tan físic), casos en què l'opció dolenta serà precisament 'posar', que rebaixa clarament la força del que diem: ens fiquem on no ens demanen, ens fiquem de peus a la galleda o ens fiquem algú a la butxaca."

De fet, l'apunt normatiu és de Rudolf Ortega, a Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte,2 (La Magrana).

A mi, m'agrada moltíssim la crida davant d'aquest fet, que a parer meu pot desnaturalitzar la llengua. El posar rebaixa clarament la força del que diem, diu Rudolf Ortega. I la meva reflexió és la següent:

Renunciarem a la força dels mots per por d'usar-los incorrectament? Per mi la resposta és que no, i, fins i tot acceptant que tan dolent és que fiquem els llibres al prestatge com que ens posem les mans a la butxaca, a mi, això segon m'agrada menys. De fet, no m'agrada gens. Em costa molt de pair la ultracorrecció, la qual és (repeteixo, per mi), la versió més sofisticada de la desnaturalització.

La causa de la cosa o la cosa de la causa

2010-10-03T18:10:00.011+02:00

La vella distinció entre símptoma i causa real sempre m'ha desvetllat un interès vivíssim. La medicina tradicional, la fórmula del "pastillasso-i-aquí-no-ha-passat-res", s'ocuparia únicament de la manifestació, això és, del símptoma, mentre que tot un seguit de disciplines i teràpies de caire alternatiu anirien més a l'arrel del problema.

Entre les segones, jo diria que s'hi pot comptar des de l'omeopatia, naturopatia, etc, fins a l'osteopatia, la fisioteràpia, la reflexoteràpia, les teràpies bioenergètiques...

Dins el marc de la carrera de Psicologia la distinció era clara i contundent. Hi havia el conductisme i la seva forma més evolucionada (cognitiuconductual) com a formes tradicionals, que s'ocuparien dels símptomes i poca cosa més, i tota la resta d'escoles, Psicoanàlisi, Fenomenologia, Gestalt, atacarien-estudiarien l'arrel (la causa) de l'afectació.

Entre els profes i dins de la Facultat mateix les segones no gaudien de gaire bona publicitat. Però això semblava que als estudiants ens estimulés a cercar més i més entre les "alternatives". Bé, m'incloc entre els estudiants tot i que mai no em va convèncer el discurs d'adoptar-ne unes en detriment de les altres. Veia tot plegat com un exercici reduccionista i perfectament parcial.

De fet, el que menys m'agradava dels nous corrents de pensament (bé, la psicoanàlisi no és gaire nova, que diguem, però sí que quedava al marge del discurs imperant a la uni, de manera que el nombre d'adeptes no parava de créixer), el que veia que no anava ni amb rodes, era el fet que titllessin les altres, les disciplines més clàssiques, de reduccionistes. Tant o més que les alternatives, pensava jo.

Amb el temps, al cap de molt, un amic de la família em va facilitar l'exemple esclaridor que mai ningú no havia esgrimit a la facultat, un argument fulminant a favor d'anar a l'arrel (la causa) del problema: ens va explicar que de jove li feien passar el mal de queixal posant-li una bossa d'aigua cremant damunt la panxa. El segon dolor anul·lava el primer, per més precari que fos el mètode. El símptoma moria, malgrat els efectes secundaris evidents.

En aquells moments, vet-ho aquí que m'ho passava molt malament a causa d'un eczema que em va afectar les mans, i vaig intentar curar-me-les, per prescripció mèdica, amb cortisona. I el símptoma desapareixia, sí, però al cap de massa poc l'eczema reapareixia, més virulent que la vegada anterior.

Aleshores, per consell d'una amiga que estava patint, miraculosament, la mateixa afectació a les mans, vaig deixar de prendre la cortisona i vaig visitar un metge naturalista que a ella li anava tan bé. Va ser la primera experiència amb "lo" alternatiu. El doctor no parava de dir-me que aniríem a l'arrel del problema, que segons ell era el fetge.

Resumint, que em va prohibir de menjar carn de porc, embotits, salses, xocolata, formatge, beure alcohol, cafè, llet... Vaig durar una setmana, amb la dieta, però no vaig deixar de visitar-lo. La veritat és que durant aquella setmana la millora va ser substancial; suposo que per això mateix no vaig deixar de visitar-lo. Em venia vitamines i tal, per a la pell, i un sabó neutre per a la dutxa...

Varen passar un parell de mesos i jo començava a tenir les mans força millor. Això sí, sense posar-m'hi cap mena de producte. "Mucho sol, y caminar cerca del mar", em deia el naturòpata. I aleshores vaig fer una feina que consistia a informar de les normatives de política lingüística a bars i petits restaurants regentats per immigrants. I la cambrera colombiana d'un baret del Poble Sec em va veure les mans i em va dir que era "curandera" i que el que havia de fer era posar-m'hi glicerina.

Jo vaig trucar al naturòpata per comentar-li tot plegat. I esclar, no fos cas que per seguir el consell d'una "curandera" colombiana se n'anés tota la feina en orris...

Ell em va dir, amb un to un pèl decebut, "eso no te hará ningún daño... es superficial... pero hombre, de esta forma nos olvidamos de ir al fondo del asunto". Jo vaig optar per anar corrents a la farmàcia, per comprar la senyora glicerina. M'ho havia passat fatal pel tema mans, i a més trobava a faltar de posar-m'hi alguna crema, encara que fos natural :))

Si la causa és interna, vaig pensar, si els nervis hi juguen --òbviament-- un paper decisiu, quin alleujament no em procurarà veure'm les mans una mica millor? Encara que la millora sigui superficial, vull dir.

Per ensenyar les paradoxes...

2010-09-08T21:35:00.012+02:00

Em van ensenyar tan malament la literatura... Tenia 16 anys i la professora de Lite Espanyola no va saber arrencar ni mitja complicitat amb cap dels alumnes. Cap manifestació. Cap revolta, ni irreal ni somiada.

Del segle XVIII, només sabia dir-nos que era el segle del Despotisme Il·lustrat, "todo por el pueblo pero sin el pueblo".

I això és el que li dic sovint, que el seu despotisme és il·lustrat, perquè em diu que tot és per mi, sense tenir-me present de veres. I així aprofito tot el bagatge intel·lectual per bastir-me una cuirassa a partir dels mots que m'han ressonat al llarg dels anys d'escolaritat, universitat i els de després. Una armadura que és armatova, que pretén penetrar --calar fons-- més que no pas doldre ningú.

Recordo, també, com em van ensenyar les paradoxes. "Una idea contradictòria només en aparença". Per exemple, "és quan dormo que hi veig clar".

Aleshores ja m'agradaven les paradoxes, però aquest exemple no el vaig trobar mai gaire bo...
No em va penetrar, en absolut... Es va quedar en algun racó de la memòria on guardo les frases així, que no em diuen gaire res.

Com de més útil hauria estat una bona manera de transmetre la paradoxa. Quant de fruit no hauria portat un poc més de llum, sense exagerar, però més potent al cap i a la fi. Una idea propera, quotidiana, un objecte modest, i fins i tot vulgar, com podria ser-ho un cafè. Un tallat.

Jo explicaria als alumnes que hi ha bars on demanes un manchado, i et serveixen un cafè amb només unes gotes de llet. Jo sempre l'havia demanat al revés, el tallat (llet amb molt poc cafè), però al capdavall vaig saber que la proporció era la inversa. D'altra banda, s'hauria tractat de manchada (o "manchá", a Andalusia), de leche, i no pas manchado, de café.

A més els diria que en italià passa el mateix, que un tallat és un macchiato (de macchia, taca). I aquest concepte, taca, és el que exemplificaria gràficament, meridianament, la paradoxa. Perquè sembla que no pugui ser, sembla contradictori que el blanc immaculat (macula, del llatí, donaria macchia d'una forma banstant evident) pugui tacar res, i menys el color negre del cafè.

Assaig per a una noció-nació

2010-07-26T21:34:00.014+02:00

El meu país és molt petit. És petit i du imprès un segell de qualitat. És un país de pencaires que ho fan bé. Que els criden de fora perquè són capdavanters. Al meu país n'hi ha un munt, de capdavanters.

El meu país és emocionant com ho són tots els països que emocionen. I si emociona més, esclar, és perquè toca més de prop. El fet de les emocions és perfectament subjectiu. A un el toca allò que l'ha acompanyat, allò que li ressona, que ha sigut. Tururut.

El meu país demana coses que no se li donen. Les dades indiquen que la gent ha volgut una cosa que cotradiu una certa interpretacó d'unes certes lleis. I aquest fet atempta contra la raó, la qual regeix la gent del meu país, hereu de la il·lustració.

No demanem perquè el nostre és millor que els altres. No ens volem diferenciar de ningú. Volem el que tant hem parlat, tant i tant, i que ens pertoca de dret i de fet.

Jo, en tant que català, en tant que seguidor de la raó, faig la feina ben feta. Per això em desil·lusiona veure com s'està imposant una dicotomia que, al meu entendre, no s'adequa a la realitat. No s'aguanta. Es tracta d'una idea cabdal: la d'oposar Catalunya i Espanya.

No es tracta, però, d'oposar dues idees abstractes; més aviat, em sembla prou evident que l'oposició participa --participaria-- de l'àmbit dels sentiments. Si ens sentim catalans no ens hauríem de poder sentir espanyols. I a l'inrevés.

Sentir-se alhora català i espanyol, si triomfés el món de la dicotomia, si finalment resulta que és perfectament plausible, i que els humans som com màquines programades per a sentir-se una única cosa, provocaria pel cap baix un conflicte psicològic en aquells que patissin --patíssim--aquesta síndrome.

Ara bé, ¿i si no ens sentim especialment res? ¿I si el que fem, o intentem fer, és anar tirant, estimar-nos, ser feliços, alegrar-nos quan neix el fill d'un amic, quan Espanya guanya el mundial, quan el Barça guanya tot el que es pot guanyar, emocionar-nos quan sentim la música de l'àliga, a Patum, i la cançó per la mort d'uns miners a Avilés?

Doncs si no ens sentim especialment res, si el català no és un problema ni el castellà tampoc no ho és, si valorem altres coses que no la procedència de les coses ni de la gent, una certa interpretació d'unes certes lleis esdevenen un atemptat flagrant contra la raó, i les realitats espanyola i catalana resulten irreconciliables. Les realitats i els sentiments.

Aquesta dicotomia l'alimenta una certa visió d'Espanya, la qual és l'únic, al meu entendre, que cal combatre. I la resistència, la feina ben feta, l'hem de fer amb el cap, que de la reacció ja se n'han ocupat els sentiments.

Tal com raja

2009-02-27T19:08:00.005+01:00

I l'amor, com les pel·lícules,
com els poemes,
viure'l en la mesura que pugui.
Que em bategui.

Touristic bus

2009-02-22T22:11:00.004+01:00

M'agradaria escriure una carta per a tu. J'aimerais de t'envoyer une lettre. I'd love to send you a letter.

Dir-te qui sóc. Te dire qui je suis. Tell you who I am.

O potser no. Je ne le ferais peut être pas. Or maybe I wouldn't do it.

Perquè si finalment sabessis qui sóc. Puisque si tu comprennais finallement qui je suis. Cause if you finally saw who I am.

No tindria cap excusa. J'aurais pas d'excuses à me poser. I wouldn't be able to look for any excuse.

I just a mà dreta tenen la Sagrada Família, d'Antoni Gaudí. À droite vous avez la Sagrada Família, de Gaudí. And on your right hand site you have la Sagrada Família, by Gaudí.

Havia arribat a fer la volta sencera amb 5 llengües! Català, castellà, anglès, francès i italià. I vaig conèixer l'Yvette! Definitivament va ser una bona feina.

Mu pofesssioná!

2009-01-18T19:07:00.006+01:00

Ospes he escrit això per inscriure'm a un grup de estudiosos de didàctica de llengua francesa i m'ha semblat que n'havia de dixar constància en algun lloc. Al capdavall no sembla que hagi perdut tant de nivell com em pensava! És meravellosa, aqueta llengua francesa. Diguis el que diguis pot passar per la cosa més elevada del món.
Amb aquesta inscripció i posterior participació, n'estic convençut, guanyaria punts per a poder ensenyar català al país veí amb alguna beca de la Ramon Llull. Ara per ara trobo que és el millor que em podria passar.
D'altra banda, m'he adonat que necessito ben poc per triar un lloc on viure. Que hi disposi d'Internet (i doncs dels diccionaris en línia i de la possibilitat de fer el blog, per exemple), que tingui piscina (si pot ser, de 25 metres), i, si possible, bona companyia.

Mesdames, messieurs,
Je m'appelle Isaac Aguareles Tudela et je travaille comme enseignant de catalan au Consorci per a la Normalització Lingüística ainsi qu'à l'Université Autònoma de Barcelona. Ayant obtenu le DALF en septembre 2000, je m'intéresse beaucoup à tout ce qui concerne la langue française, que j'ai aussi etudiée à l'Université de Barcelone (primer cicle en Filologia francesa l'année 2006-2007). Je vous serais donc très reconnaissant si vous voulez bien accepter mon inscription à ce group d'études au niveau de la pédagogie-didactique du Français Langue Étrangere, de façon à ce que je puisse connaitre d'avance la célébration des journées et donc y pouvoir assister le cas échéant.
Je vous remercie d'avance et je vous prie d'accepter l'expression de mes salutations sincères,

Isaac Aguareles Tudela
Tècnic de Normalització Lingüística
CNL Terrassa-Rubí
iaguareles@cpnl.cat
936975405

Vagar

2008-12-25T23:19:00.003+01:00

Quant de temps! Ben bé sobre el Nadal, quin fart de menjar... I demà encara més, com sempre. Sant Esteve és el dia que toca menjar més: de tot i encara canalons. Amb la Maja parlàvem anglès i a vegades ens divertíem també en francès. Perquè el parlo molt millor i arribava un moment que l'ànsia de parlar em superava i m'hi llançava en français. Voilà. Perquè l'eslovè és definitivament una aspiració que demanaria massa renúncies.
Fa com uns quatre anys que vaig pensar per primera vegada en termes de practicitat. Va ser quan vaig decidir de deixar el francès pel català. De fet no és que el deixés, espero no dixar-lo jamais. Però com a profe de català em sento més en el meu lloc. Perquè sóc aquí, evidentment. Convençut que ja n'he parlat en algun altre post. I si sóc fora, llevat de França i d'Itàlia, l'idioma és l'anglès. Per això serà abans que l'eslovè.
No em queixo gens de la tria, al cap de tant de temps. Tinc una feina que mai hauria pogut somiar. De vegades em reca d'haver deixat el francès, esclar, però aleshores allargo els llavis i faig ganyotes recordant els sons vocàlics per excel·lència. I parlo una mica sol i sense gaire sentit, però en francès.
Ahir la meva mare me'n va dir una que no oblidaré. Em va dir que un amic de Berga s'havia acomiadat de la resta del grup, quan se suposava que havien d'anar a un concert, amb les següents paraules: ja em vagarà de veure'ls en alguna altra ocasió. I jo, de seguida: que bonic, mama. I cap a l'ordinador, vagar:

2 3 [LC] vagar-li a algú de fer una cosa Disposar de temps per a fer-la, tenir lleure de fer-la.

Sarajevo, mon amour II

2008-12-01T22:54:00.005+01:00

Me'n torno als Balkans. Vaig a trobar una amiga a Ljubljana, capital d'Eslovènia.
Quan la vaig conèixer, era la mateixa nit de la Palma, jo anava tan borratxo que només sabia divertir-me i ser extremament l'Isaac de les llums. Va ser en un bar, esclar, i ella només feia que dir-me, però si vas fatal, home! I una vegada, que si no sabia ni com es deia. I jo que m'hi torno: tu tampoc saps com em dic. Però ella, Isaac (en anglès, of course). Aleshores el meu rostre es devia desfigurar completament mentre cercava desvalgut algun indici de fonema o síl·laba per on reconstruir el seu nom. Però res de res, i jo que em volia perdre per sempre, tan exagerat i cursi com de vegades em penso que només jo em sé posar.
I la rauxa em feia pensar que no en trauria res de bo, així que vaig anar cap a la pista, amb tot el folklore balkànic i les mosses que em confonien de tan simpàtiques... Però al cap de poc hi tornava i ella em recriminava que hagués anat a ballar amb altres noies.
hahahahahahahahaha!!!!
I jo (cosa que m'ha recordat en l'episodi segon de la nostra amistat), es veu que li deia que me n'anava només per tal d'oblidar-la, però que com que veia que no podia, doncs tornava.
Al capdavall ens vam fer quatre petons i em va donar la seva adreça electrònica. Maja, és un nom maco, eh?! (es pronuncia "maia").
Tinc oberta una carpeta al Hotmail on guardo tot el que em va passar i m'ha anat passant arran de l'estiu del 2008. No para de créixer.

De vegades tinc llums

2008-11-23T22:09:00.003+01:00

Un temps per a la calma. No sona pas malament. Jo em deixaria endur pel vent i no voldria sentir res ni ningú. Durant una bona estona. Crec que això són les vacances. Les vacances són un estat interior, en el meu cas, propens a les llums.
El meu company de pis m'agrada perquè a ell li explico que de vegades tinc llums. I ell m'entén (suposo, hahaha!).

Desaprendre és una teoria que no acabo d'entendre. Hi ha narradors de renom que diuen que després d'aprendre bé un conte, quan el conte arriba a formar part d'un mateix, arriba el moment d'oblidar-lo. I mira que mai ho entenia, fins que vaig experimentar i vaig intuir el significat de tot plegat. Però ara, la veritat, ni flowers.

He après que faig millor una assignatura bé que dues a mitges. És clar que pateixo bastant quan tinc la impressió que no avanço. Les coses han d'anar endavant, és clar: The show must go on. Però poc a poc, eh! De mica en mica.

M'agrada aprendre coses de mi. Ara tinc alumnes universitaris, i jugo molt i em diverteixo gairebé a cada sessió. Avui he anat a visitar el monestir de Sant Benet, a Sant Fruitós del Bages.

Com qui es cobreix de glòria

2008-11-11T23:22:00.002+01:00

Ai, volia que els nervis passessin a un segon pla i he volgut deixar-los enrere escrivint de nou. Però no tinc tema, fora de les ganes de jeure sota els llençols. Sí sí, em cobriré de llençols com qui es cobreix de glòria. Per celebrar que encara em queden tants d'anys per acabar els projectes, perquè no tinc cap pressa i la crisi de moment no em vol afectar... Perquè si les emocions poguessin seguir el ritme de les muntanyes russes les meves seguirien les del Dragon Kahn. Perquè aquest segon és d'or i amb l'or no s'hi juga i menys jo que pateixo tant si no tinc estalvis.

En grau excessiu

2008-11-08T21:17:00.008+01:00

L'últim post repassava la relació amb alguns animals. Voldria parlar també d'altres animals més propers a nosaltres malgrat no ser el nostre millor amic. Oh, però que pesat. Parlar de persones i els llaços que els uneixen i els separen i els fan anar al ritme de la influència mútua... Ja ho sé que sóc mimètic. Què hi farem. Hi ha coses que és millor que ens les prenguem així, no? A més hi ha poesia en la mímesi. O n'hi ha pertot i, com diu la Coixet, "la belleza está en los ojos de quién la mira". Quina bestiesa, vaig pensar, les coses haurien de poder ser belles sense que les jutgéssim com a tals. Són molt més belles que nosaltres. Que jo, en tot cas. Res per poder apreciar-les millor, ni tan sols en la mateixa mesura de la seva bellesa.
Aquest és l'inici, segurament, del depassament. Quan la realitat ens depassa, vull dir. Quan ens excedeix. Ens esgota. Ens consumeix. En francès hi ha un gran verb que és avaler (menjar completament, acabar).
El proper diumenge he quedat amb un professor de la Universitat. Sempre hi he tingut bona relació, amb els professors. Amb els de filosofia, molt bona. Una em va convidar a conèixer Raimon Panikarr, que li feia de tutor de tesi. Vaig ser a casa seva, a Tavertet. I ara veuré el profe de Català I de la UB, que vaig tenir ara fa uns anys. Aleshores li vaig demanar que em corregís un text perquè volia presentar-lo a un concurs de reportatges... Me'l va tornar sense gairebé cap correcció perquè me l'havia remiradíssim, i me'l va valorar com a molt ben escrit i com a molt personal. No entrava, però, dins de la categoria de "reportatge". Miraré de penjar-lo, però potser em caldrà fer-ho a trossos.
Ah, i el títol, és que buscava si existeix "depassament" al DIEC i he arribat a "ultrapassar" i, definitivament, a "ultra".

Animals

2008-10-26T20:49:00.010+01:00

La idea de flirtejar amb el futur m'atreu amb molta força. La idea del joc de decidir em fascina. Ara tenia paperets damunt la taula per fer posts i un darrere l'altre s'han anat esmicolant sota el negre de la nit. Quina experiència que ja sigui tan negra. L'hivern és el temps del recull, eh! Els bisons deuen hivernar... I jo que pensava que només era un nom d'abric... Però bé, en una pel·lícula la setmana passada hi vaig veure un bisó dissecat i vaig pensar, té, això és que la pell dels abrics era primer d'un animal. I mentre veia la pel·li, coneixent això dels bisons, vaig estar rumiant la meva relació amb els animals, i vaig recordar que a Sarajevo només hi havia vist coloms...
Però no vaig pensar en coloms, sinó que em va venir una excursió al Pedraforca en què uns amics van dir, mira, un isard. Però jo tan sols havia vist un animal semblant a un cèrvol, i em va impressionar que en coneguessin el nom. De seguida m'impressiona la gent que anomena el que ens envolta. En el mateix moment que l'isard em ballava pel cap, em va fer gràcia perquè la dona que la meva mare té de servei, quan m'escriu alguna nota, em diu Isard. I és que va aprendre de lletra fa un parell d'anys. Es diu Narcisa però és la señora Narci i m'ha vist néixer. I sempre en començar a dinar la meva mare diu, Narci si quiere comer..., i l'altra respon, buen provecho Tere. I jo em sento com en un teatre de principis del XX, que ja sabeu com m'agrada aquesta època.
També vaig recordar els gats, que arran de Mercè Rodoreda m'han agradat tant i tant. Ja ho diu ella que sempre cauen dempeus... bona manera de caure, la dels gats! Acariciar-los a contrapèl, la panxa, el llom, el caparró... Sentir-ne el ronroneig, que fort. També em ve la fal·lera d'El gat negre, esclar... i la Nimue ha parlat de gats i la Mirielle en parlava...
En enlairar-se una mica, a banda dels coloms de SA, també hi vaig trobar el falciot. Va ser l'any passat per les dates de St. Jordi que corria per Vilanova i una plaça que ara no recordo el nom però que és del 1978, com jo; que després d'un recital el meu amic Heribert va sentir cantar un ocell i va dir-me, ara és el moment que tot arriba, Isaac. Aquest és el falciot, que anuncia la primavera. I em va anomenar altres festes populars que eren a tocar. Jo sempre he admirat l'Heribert perquè coneix ple de tradicions i festes populars d'arreu de Catalunya. Gràcies a ell vaig conèixer Montblanc, per exemple, i el correfoc de Piera (Anoia).
Un gran coneixedor d'ocells és en Jaume Cabré, que l'any passat, quan va començar a parlar amb la pianista del recital sobre els diferents ocells que viuen o bé a la Floresta (on viu la pianista) o a Matadepera (on viu el Cabré), recordo que van anomenar la mallerenga, que també és el títol d'un conte de Joan Amades que m'agrada força i que espero que algun dia explicaré a nens i nenes d'entre 4 i 10 anys...
I el gran animal, majestàtic i símbol d'imperis, l'àliga, que va anomenar Quim Monzó en una entrevista a Catalunya Ràdio, en el programa de Joan Barril. Era l'època exitosa després del seu discurs inaugural a la fira de Frankfurt. Li van demanar si creia en la famosa dita popular segons la qual ningú no és profeta a la seva terra. Ell va respondre que Lluís Llach sí que ho havia estat, i va il·lustrar el que pensava sobre el tema amb una imatge de, segons va dir, Nietzche: hi ha tot d'homes mirant al cel perquè hi veuen una àliga majestuosa volant i li diuen "oh, àliga, per culpa teva no podem volar!!" (per això no hi hauria profetes en la nostra terra, suposo, perquè els altres no es veiéssim privats de la possibilitat de ser-ho, és a dir, per enveja). I el Monzó se'n reia, com Nietzche, dient que els homes no poden volar perquè són homes (i que si hi ha un profeta, és perquè es mereix un tal apel·latiu, i els altres no deixaran de ser-ho per això). El cas és que em va inspirar la figura de l'àliga per al discurs de la boda del Marc i la Maria, que tot just ha(n) fet un any.
En un altre ordre de coses, l'àliga és la figura de la Patum que més em va impressionar quan hi vaig anar. La gent calla quan apareix; la plaça s'omple d'un silenci absolut.

Nodreix l'amor... del que puguis

2008-10-24T18:34:00.011+02:00

Demà fem una sortida amb els de la UOC: Joan Maragall i la Barcelona modernista. He triat de llegir un poema que diu així

Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i aixís traurà meravellosa flor

Aquests dies no he tingut poemes al cap, ni pensaments, només cabòries. Potser hauria de dir

Nodreix l'amor de cabòries i d'absència...

Tan sols m'han vingut versos solts, com

...a Sarajevo em llevo els insomnis per gaudir del verd que m'envolta
Ja no se sent el degoteig infumable de motors al carrer Gran,

amb aquell final incessant i confós amb el silenci

Ocupat en la tasca infructuosa de bandejar cabòries,
somio el bes que t'he de fer de sotamà
oh sí,
quan menys t'ho esperis

Sarajevo, mon amour

2008-10-08T22:50:00.007+02:00

Quina il·lusió haha! 500 visualizaciones de perfil... Oh això és la glòria! Ho he de celebrar, avui dormiré més que mai. Procuraré no excitar-me massa escrivint que si no ho tindré difícil.
No tinc lectura. En aquest sentit estic força fotut. Tinc estudis i tinc feina i m'omplo massa el temps amb la primera de totes dues coses. Els estudis són com una substància viscosa que ho pot abraçar tot, s'escola pels intersticis del temps i m'escanya i no em deixo dir ni hola ni adéu.
Però avui baixava de Rubí amb el tren i a la ràdio ha sonat una cançó que m'ha tornat a les nits de Sarajevo. A un bar que començava a omplir-se de bon ambient i on vaig apropar-me a la barra a demanar una de tantes cerveses. Aleshores vaig adonar-me que la noia que s'estava al lloc exacte on jo volia fer la comanda s'apartava per deixar-me passar.
Feia estona que me la mirava. De fet li veia únicament l'esquena, però en tenia ben bé prou. És clar, com no he parlat gairebé del viatge de l'estiu no us heu pogut fer una idea de com són les dones a la ex Jugoslavija (m'encanta el so de la "j" serbocroata, com una "i" catalana). Com són de guapes, hauria de dir. D'esveltes. Ja callo.
Tenia tota la gràcia del món i no per això deixava de somriure de manera gens pretenciosa. No recordo l'excusa amb què vaig iniciar la conversa, si se'n pot dir així, és clar, del fet de demanar-te d'on véns --recurs sobadíssim quan es tracta de lligar, per bé que m'ho va demanar ella-- i poca cosa més. No se'm va acudir de preguntar-li ni com es deia, valga'm Déu... Una cosa tan bàsica i te n'oblides, vaig pensar.
I el que deia de l'esquena és fonamental. Hi ha un quadre de Dalí on apareix una dona mirant per una finestra. Em penso que fins i tot es diu així, el quadre. I la dona es veu d'esquena i jo el trobo supersensual. El cosí d'un amic se'n reia i jo ho deia ben seriosament: "Com pots trobar sensual una dona d'esquenes..." Oh, d'acord, però hi ha esquenes i esquenes... I el cas és que la croata de cara també feia el fet, total que jo content com una cuba. Però calia el nom i les llums m'hi van portar, allà fora el bar, que tot va ser abordar-la demanant-li el nom i ella, Palma.
En el meu cap Palma de seguida va ser Palma de Mallorca; però hauria estat Palma, ras i curt, si aquests que n'han canviat el nom ho haguessin fet abans de l'estiu i no aquesta mateixa setmana...

Perquè sí

2008-09-30T23:10:00.004+02:00

Veig que no me'n vaig sortir amb l'últim post... Volia fer una crònica en espiral; que s'anés embolicant i que acabés sent un caos! Pensava que hi hauria deixat entreveure espurnes d'humor, també. Ai, les espurnes, que m'agraden. Si arribés a escriure espurnes ja estaria contentíssim! Prou que a vegades em penso que n'escric, però bueno...
Total, que m'ho vaig passar força bé a Menorca. En guardo un bon record. Fins vaig escriure un poema, perquè amb llibreta a la mà, i bolígraf, és fàcil que m'arribi la febre aquesta del verb.
Passa que començo sovint els poemes amb un "vull". Estic ben bé carregat de voluntat, podríem dir. És la força del desig, suposo. A La mort i la primavera, de Rodoreda, se'ns presenten les dones embaraçades, amb els ulls tapats, "per matar-los el desig". Ho vaig trobar boníssim. De fet no coneixia el "desig" com a traducció d'antojo, de manera que la "mort del desig" per mi significava anul·lació de la voluntat, com una negació de l'ànima...
Oh, i sense més dilacions, el poema, que m'agradaria que encapçalés un petit recull que penso anar forjant durant el curs i fins que no l'acabi... Sarajevo, mon amour.

Vull que siguis aquí
perquè sí
Pel capritx estètic
d'un passeig vora el mar

Tenir-te i reveure't i ser-te
ençà dels somnis
sense el pes de normes
ni gramàtiques

Per la sola enyorança
de contorns
la màgia de l'instant
i el frenesí... això és
perquè sí

Menorca on my mind

2008-09-28T20:14:00.006+02:00

Tercer cap de setmana a Menorca. Aquesta vegada per assistir a unes jornades sobre Normalització lingüística, a Maó. Ja es veu com estic "puesto" en el tema, eh! M'hi dedico i volia conèixer, de la mà dels mateixos protagonistes, quines polítiques es practiquen en aquest sentit. La llengua i els joves.
Hi havia l'assessor lingüístic de Ràdio flaixbac i Flaix FM, un representant de la Secretaria de Política lingüística de la Generalitat, l'Espartac Peran com a representant del programa de TV Bocamoll i doncs d'un enfocament lúdic de la llengua, i altres ponents tots i totes molt interessants.
A banda de l'interès per tot allò que toca de lluny o de prop la meva feina, tot allò que engloba les lletres i la comunicació, m'estava a casa la noia que vaig conèixer el primer cap de setmana as Mercadal, per festes. Hi havia ella i el company de pis. I jo que m'estava a la tercera habitació perquè el segon cap de setmana ja va quedar clar que les sensacions del primer cap de setmana havien estat pròpiament un miratge. Ah, l'amor, i si no fos un miratge?
Ara bé, ens tornaríem a veure i potser... no, el molt alliçonador m'ho va deixar del tot clar la setmana passada: "No t'esperis res d'aquesta trobada". Oh, i prou que li vaig fer cas, però és que de les il·lusions al que em vaig trobar hi ha ben bé una distància enorme!
Me la vaig trobar feta un nyap. Divendres va saber que tenia principi de pneumonia i és clar, jo que m'imaginava que me la trobaria a casa, fent repòs, quan vaig tornar de les conferències, però no. No tenia manera de trucar-la perquè se li havia espatllat el mòbil.
Em vaig trobar al carrer, amb la clau de la porta del carrer que no obria (sense clau, idò!), i me'n vaig anar per Maó a sopar en algun baret de tapes o semblant. I vaig conèixer un noi menorquí i un de xilè que em van acompanyar la resta de la nit, fins que el company de pis arribava i vaig poder pujar a fer el son.
I dissabte dos quarts del mateix, el matí de conferències i a dinar amb una noia del Brasil que havia participat a les jornades com a testimoni del programa d'intercanvi lingüístic a Menorca. Durant el dinar li vaig dir que no li podia dir la gràcia que em feia "estar dinant amb una brasilera que xerra menorquí". I aleshores va ser que vaig rebre un truc de la col·lega malalta, des d'un altre poble i amb el mòbil d'un amic i doncs breument, que si us plau que no truqués més al seu company de pis (li havia trucat divendres perquè volia saber a quina hora podria entrar a casa...), perquè ella ja tenia prou problemes i l'últim que li faltava eren problemes amb el company.
Vaja, em vaig sentir culpable, però ja no hi podia fer res. L'únic va ser arribar a Maó i mirar Internet i fer temps fins a les set que vaig provar de trucar a l'intèrfon i no em va contestar ningú. Llavors al tercer pis, on una àvia va sortir al balconet i va demanar-me què volia. Jo li vaig dir que m'havia deixat les claus del carrer a dalt, que anava al quart, i de seguida em va obrir amb un somriure als llavis.
I aleshores vaig assabentar-me que el Paul Newman havia mort. I feien una pel·li seva al 33, però va arribar el company de pis, que també és de Granada, i vam veure una altra cosa. El futbol tampoc no li agradava, tot i que veient com va acabar el partit de dissabte, millor no haver-lo vist, tu. La col·lega tampoc no la vaig veure més...
Només és una crònica, espero haver-hi deixat anar el mínim de judicis...

Qüestions pendents...

2008-09-12T20:15:00.004+02:00

No vull deixar l'activitat d'escriure. Ara que m'endinso en el món de la literatura catalana contemporània, no ho vull. Puc pujar-hi de peus.
L'altre dia li vaig dir al Marc, el guitarrista alliçonador i actual company de pis, que fes el favor de no dir "lis" (per exemple, lis dono de menjar als gats) Li ho vaig dir amb tota cura i mà esquerra, de manera tal que fins i tot m'ho va agrair. Després vaig bromejar una mica amb el tema, dient-li que el faria servir d'exemple a l'aula: No us preocupeu si no us surt a la primera; penseu que un amic, vallesà de tota la vida, encara diu "lis"... I el tio es pixava de riure, però es va sentir d'alguna manera ferit i va demanar-me què havia de dir en comptes d'allò (no goso tornar-ho a escriure, hahaha). Oh, jo li vaig admetre un "els hi", perquè vaig pensar que a "els", tot sol, ja hi arribaríem en les lliçons subsegüents... A més vaig estudiar a la uni que "els hi" /elzi/ és un tret que caracteritza, entre altres, la parla barcelonina, tan menyspreada per part de tothom (i jo entre ells)... Així doncs, vaig pensar, si el vallesà parla barceloní, serà com creure'm al melic del món i el meu accent m'agradaré una mica més.
Demano disculpes a les que no sou fonètiques, per descomptat, però és que aquesta lleu explicació em porta finalment a abordar l'objecte del post, el qual, d'altra banda, m'ha vingut mentre escrivia la parrafada precedent:

De què en diem "parlar bé"?

Oh, ja sé que cadascú té la seva resposta a aquests tòpics... però què me'n dieu d'un intent d'aclariment; totes les aportacions seran d'allò més ben rebudes. Abans, però, uns punts de partida:
1. Parlar bé vol dir parlar correctament, amb el sant diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans a la mà?
2. Parlar amb accent del vallès, però dir "lis", és parlar malament? (Bé, jo admeto que sona fataaaal el maleït "lis", que fa venir mal d'orelles...)
3. Dubte de tipus pràctic: podem dir que dir "lis" no és català? (a banda de la flor...)

Em pregunto tot això perquè una de les fites més importants que tinc a la vida és parlar bé i ensenyar bé :)

El preu de l'ort.

2008-09-07T18:14:00.009+02:00

He pres notes per al post... És que últimament escric gairebé d'esma!! Espero que el contacte amb els alumnes em donarà el to. De moment pensava fer un recorregut en el temps fins arribar al viatge. Explicar, per exemple, com parla la meva mare, amb la "t" final, com la meva àvia, sense importar-los gaire la manera de dir... Un dia va començar que s'havia apujat el preu de l'or(t), i un segon abans discutíem sobre la fruiteria del barri, i jo esclar vaig pensar-me que em parlava de l'hort... La meva mare és joiera. Ven joies.
Però també diu premi(t) i cor(t). I jo em parteixo per dins, com dissimulant, i ella m'ho nota...
Per a mi és com un premi si us va agradar l'Ovidi de l'altre dia. És que el vaig traduir jo mateix, encara que fos del castellà :P
A Sarajevo, vaig llegir-lo a estones mortes, al pis del Fermín, mentre sentia els coloms passejant pel terrat de l'edifici... De nit era molt pitjor, abans no se m'acabava d'endur el son, perquè el soroll de l'aleteig i les petites topades contra la superfície metàl·lica eren pròpiament tenebroses. El meu amic els té un pànic autèntic, i un dia fins i tot en vam trobar un que s'havia colat dins de l'escala de casa... Que ens va costar de fer-lo fora! Quina situació tan grotesca, vaig pensar de regalar-li La plaça del Diamant. Seriosament, el tio viu amb les finestres tancades, amb la de sol i calor que fot en aquell àtic de Déu... i tot pel pànic als coloms.
A estones vaig trobar a faltar una bona lectura en català... Aquest any he llegit Llorenç Villalonga i El Guepard, i Rodoredes, i l'Zweig, i Jaume Cabré... He al·lucinat. La segona meitat del XIX i principis del XX, apassionant. Coneixeu l'Stefan Zweig? El temps d'ahir. Memòries d'un europeu. El meu pare, amb 66 anys, professor de Pedagogia de la UB, prejubilat, m'ha dit que fer-li conèixer aquest autor era el regal més collonut que li havia fet mai a la vida. Jo per contra suposo que el regal més gran és el fet d'haver nascut, altrament ni Zweigs ni hòsties!! :))

Que hi ha algú???

2008-09-02T20:06:00.002+02:00

L'estiu, genial. He escrit poquíssim, gairebé gens. He copiat un fragment de l'Art d'estimar, d'Ovidi, que tenia el meu amic Fermín a Sarajevo. Ara m'agradaria haver escrit més i tot plegat, però la inspiració em va venir del riure i del viure i les lumières... doncs això, que no vaig tenir el neguit ni el moment per ordenar o explicar-m'ho tot plegat amb lletres.
Sarajevo és preciós. El que més em va impressionar va ser l'entorn muntanyós de la ciutat. Després de la sequera que hem passat i tot plegat, al·lucinava amb la de riqueses naturals que tenen per allà! Hi havia la part turca plena de barets on prendre cafè i tes i pastes... Vaig coincidir amb un festival de cinema amb ple de documentals sobre la situació a la ex-Jugoslavija. Quina passada d'història tan recent, quina passada de llengua!!!
Ai, els records s'encavalquen i no em sento amb prou forces com per destriar-los... he pensat d'anar-vos-els mostrant així que em vindran.
A banda de tot em vaig lesionar el braç dret en un dels viatges en tren, de Ljubljana a Zurich, i ara m'és un pèl penós aquest esforç d'escriure... Un altre dia us explico com tenia la granja dels amics suïssos a tocar de Zurich, i com vaig recórrer encara tres quartes parts de país (fins a Ginebra) per canviar de tren i arribar finalment a la granja... Aquest meu cap passa de mapes i l'aterratge és sovint tan dolorós!!! ;))
Bé, deixaré el fragment "ovidià", encara que sigui per reprendre'l en un altre post:
Persisteix, i venceràs amb el temps la mateixa Penèlope. Troia resistí molts d'anys, però fou finalment vençuda. Si et llegeix i no et vol contestar, no l'obliguis a fer-ho; procura únicament que continuï llegint les teves tendreses, que ja respondrà algun dia al que va llegir amb tant de gust... Els favors arribaran d'ells mateixos en temps oportú. Tal volta rebis una resposta trista, pregant-te que deixis de sol·licitar-la; ella tem allò que et prega i desitja que segueixis fent el que et prohibeix. No et desanimis, no t'aturis, i ben aviat veuràs satisfet els teus desitjos.
Quin paio, aquest Ovidi!!! hahahahahaha

Mar? No encar

2008-08-08T17:17:00.010+02:00

Vet-ho aquí una bona manera de descriure la impressió de la mar... Sort que hi ha gent que sap dir les coses millor que un mateix! Això, esclar, amb el benentès que volguéssim expresser el mateix sentiment!!! A mi em sembla que sí.

D'aquesta manera pots entendre, fins i tot, els teus propis sentiments millor que no si te'ls expliquessis amb les teves pròpies paraules. O potser no, potser només te'ls expliques més bellament. O potser, també, el que passa és que la bellesa em convenç més que no pas un discurs que n'estigui mancat. O potser, i acabo(t), em veig abocat a trobar les coses que faig i dic definitivament mediocres, tot i que ara m'hagi passat bastant, amb això de "mediocres", i que davant d'un Pla l'error més gran fóra tal vegada creure-se'n proper.

La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l'esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D'aquí pervé, potser, que l'única posició de l'home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.

Ho he rebut del Quadern Gris, i pertany al dia 8 d'agost, òbviament.

I són novament cabòries, però és que he perdut l'avió cap a Menorca de les 15.15h per un (nou) somni esbiaixat. M'explico: l'MP3 m'aïlla del món, o m'hi ajuda, perquè la veritat és que mentre m'esperava a la terminal C, des de les 13.30h, dinant i escoltant música i deixant que el temps passés, en primer lloc m'he convençut que a les 15h era la recollida de passatges i no pas l'enlairament :((

Dels Pirineus a Granada passant per es Mercadal

2008-07-31T22:44:00.020+02:00

Oh! Per fi m'he decidit. Feia massa temps que no deixava cap empremta per aquí... Primer va ser un viatget a Menorca i el cap de setmana passat a Sort (Pallars Sobirà), en una trobada de narradors: Un riu de contes. Molt bé abans i després de sortir a explicar el romanç, perquè em vaig quedar sense saliva i el patiment em sortia pels ulls... Però només van ser cinc minuts, la resta del temps vaig comprar loteria i vaig escoltar mil històries i vaig conèixer un mallorquí instal·lat a Vic que aprèn a fer instruments de corda. Sóc luthier, em va dir. Hahahaha, jo sóc professor de llengües.

I la companya d'una narradora amiga i veïna, amigues i veïnes, em deia que cada vegada em veu més jove. I jo, que això és l'amor. I és que la nit abans de tornar-me'n cap a Barcelona, a Menorca, vam anar a les festes d'es Mercadal, i vaig conèixer una noia de Granada que té un nom rus però res més, de rus, perquè el to de la pell ben negret, això és, bronzejadet. Va néixer aquari, 12 dies després de mi. I em diu estás loco, perquè he agafat uns bitllets per anar a veure-la el cap de setmana del 9 i el 10.

La següent cançó no té res a veure amb la història, però és que m'he comprat un MP3 i quan l'escolto al·lucino amb el cap ple de sons com si una orquestra sencera em percutís el cervell amb cordes i vents. I aquesta és una de les poquetes cançons que hi tinc, de moment:

Recoi, no vol pujar la cançoneta... En deixaré la lletra, almenys:

Qui n'ha begut

En tindrà set tota la vida

Qui ho ha deixat

Ja no suporta el pas dels dies

Enganxa més que l'heroïna

I és tan eficaç com l'aspirina

Diu que et transporta a un altre planeta

T'inflama el cor amb mil somriures

i del cel fa caure espurnes d'or

per cada moment que tornes a viure

I ara tu digue'm si és veritat

el que m'han dit que vas explicant

Diu que tu també ho has provat

Digues, que ho recordes?

O quan ho deixes tot s'oblida?

I ara tu digue'm si és veritat

o tu tampoc saps ben bé de què et parlo

Digue'm si és veritat

Digue'm que no pot ser

que això també sigui mentida

Diu que et transporta a un altre planeta

T'inflama el cor amb mil somriures

i del cel fa caure espurnes d'or

er cada moment que tornes a viure

Mishima, Qui n'ha begut

Preludis en tant que deliris

2008-07-22T21:53:00.008+02:00

Ja he tornat, idò. S'illa m'ha dixat extasiat. Un poc de tot i un molt de sol. La soledat aparcada, això sí que sí. Tinc molt poques coses a dir, de moment, de veritat. El gat se m'ha menjat la llengua. Tinc, però, unes poques línies que allà mateix, a Maó, mentre l'autobús cap a Fornells es feia esperar, el dia de l'arribada, amb tan poques hores de son (vaig arribar-hi a ses set des matí), em vaig entretenir a compondre sota la mirada fugissera i respectuosa de la gent del bar on m'estava, amb la cara que devia fer... I si no, guaiteu:

Quina temor de paisatge! Sembla que no puguis arribar a l'aigua sense caure-hi de ple, talment et desprenguessis del rocam que l'envolta.

La leteratura que veig últimament no té una explicació. No busca la gran revelació ni és conscient de cercar un tema ni el perquè de tot plegat. És més aviat estètica. Plaent. Imaginativa.

Des d'aquí em sembla sentir l'olor de la mar.

La vida és un camí d'embelliment i d'envelliment.

Les quatre hores de son

M'he pres el cafè amb llet i es camell i el cel ennuvolat: em sent l'home més seductor des puta món.

Ortografia

Els núvols són alts malgrat la "v".

M'he exaltat i així no hi ha déu que dormi.

Doncs així van anar les coses. Bé, no exactament així, perquè el primer dia ja em vaig fer mal al peu (no em pregunteu com, que no ho sé) i vaig anar coix i doncs a mig gas la resta de l'estada. A part d'això, impecable!!!

Petons dels bons.

Plans d'abordatge

2008-07-10T17:42:00.009+02:00

Ja ho tinc! Me'n vaig a Menorca el 16 a les 6 del matí. Quina enveja, no? És una illa que enamora... hahaha (que cabró!!!). Osti, ara me'n recordo que em va fer pensar un poemeta ben curtet sobre la setmana que vaig passar-hi l'estiu del 1997. Hi parlava d'una illa de cabells rossos com el foc, de vent, de roques i de sal (aquests 3 no sé amb què els comparava)... Ara no puc penjar-lo perquè l'hi vaig donar a un company de la universitat que era menorquí. Tenia la idea, aleshores, que allò que feia era per desprendre-me'n. Que era molt millor donar-ho!

Durant el temps que vaig ser a Menorca, per exemple, vaig escriure'n un altre per a una noia que es deia Blanca, 4 o 5 anys més gran que jo (i emparellada de feia un munt de temps...). I, ves per on, me'n vaig encapritxar, i vaig perdre el món de vista, llevat del blanc, esclar, de l'escuma del mar. La veritat és que van ser 5 o 6 dies de superfelicitat. Com si tornés a tenir 7 anys, a Mallorca, i corregués, emportat, per la platja, i tot al meu voltant fos salvatge com una mala cosa. Ara hi ha el perill de les expectatives, no en dubto, però aquest perill està pertot ja que, per exemple, si arribo a Vilanova i no veig la Fada, la Nimue, el Pere i l'Heribert, i no ens mengem un bon gelat de vainilla (haha!), no serà el mateix

Madamme Mirielle deia, ara fa dies, una cosa així com Sempre mar endins... No deu ser, doncs, que la mar té alguna cosa molt "bestial"? No és la imatge que usen preferentment els romànitcs? En un curs vaig aprendre que la imatge del sublim (concepte romàntic per excel·lència, no goso dir "inventat pels romàntics") era la d'un vaixell emportat per la tempesta. En una escala de l'1 al 10, ens van dir, el sublim equival a l'11.

Bé, més o menys anava així, no sé si s'entendrà...

Ai, i una citació que he llegit avui a l'Autoretrat de Mercè Rodoreda, deliciós: (m'ha transmés una mica el mateix que el haiku que tinc penjat allà dalt...) Només calia mirar-lo un moment per adonar-se que viatjava per alguna regió espiritual, tot el seu pensament i els seus ulls carregats de joia i de somnis. Rodoreda l'esmenta quan cita un autor que l'ha influït, Algernoon Henry Blackwood, dins de "The Old Man Visions" (1907)

Cada cop és més a prop

2008-07-04T13:31:00.006+02:00

Recordo un curs de poesia representada, on una de les companyes va treballar un poema d'en Martí i Pol. Aquest poema és un cop de vent, començava. Després l'he volgut fer meu, i m'he imaginat poemes com un cop de puny... I certament trobo que s'escauen millor els punys en una ciutat com Barcelona. Suposo, doncs, que depèn molt del lloc on visquis!
Per exemple, en Martí i Pol, a Roda de Ter, devia sentir molt més la força del vent que no la dels punys. I això deixant de banda que fan més dur i més guerrer... Ell ja en devia tenir prou amb el vent, vet-ho aquí.
Doncs bé, el cas és que fa temps que fantasiejo de marxar d'aquesta ciutat, i ara aquest detall dels cops fa que tot plegat prengui un aire (que no vent) ben pouètic. Amb el benentès que la poesia lluny d'aquí no seria forçosament un pou ;). I si no, com és la poesia per altres contrades?? Tinc pensat d'anar a Manresa, a Sant Pol de Mar, a Sant Celoni, al Garraf... Cada lloc on aterro m'agrada per anar-hi a viure!
Què deixaria a la capital i què me n'enduria?? Una motxilla plena de llibres, la possibilitat de tenir un hortet, d'aprendre el nom de les flors i els ocells... De petit, quan encara no tenia raqueta, ja al·lucinava dient el nom de les coses. La meva mare diu que em tornava literalment boig quan veia una pilota i l'anomenava: "és a tennis!" "és a fúmbol!". Jajaja, és un plaer que tenen els nens petits, esclar, i que a mi no m'ha abandonat. Ara no és per anomenar pilotes, però ;)
Doncs m'he quedat sense un curs de poesia que pensava fer a la UAB la tercera setmana de juliol... Hauré de trobar altres divertiments!

Experimentant...

2008-06-30T20:11:00.012+02:00

Els ganivets, com el desesper

i les espines,

com el got

que no arriba a mig buit

i a l'espill,

el vell rostre de nou...

Al pit ja no m'hi queda espai

per a més inferns.

Vaja, espero que ningú no s'ho prengui gaire seriosament... Oh, no voldria que fos massa desagradable de llegir!! He aprofitat ara que la majoria sous de vacances :P La veritat és que m'he quedat descansadíssim escrivint-ho. Ja sé que són cabòries, però. Ho vull anar millorant. Si bé em sembla que tot plegat és matèria narrativa, això és, substància; que sóc jo, o part de mi. També m'agrada pensar que hi pot haver una evolució, la idea del progrés m'atreu fortament. Llàstima que no tingui gaire paciència!!

De petit volia ser el primer des del primer dia. Els meus pares em recorden que quan vaig estrenar la raqueta de tennis, vaig tornar a casa dient que feia "el saque del Mc Enroe". Allò els feia molta gràcia, esclar, però a mi m'ha frustrat tota la vida de no "sacar com el Mc Enroe". hahahaha, és conya, però no deixa de ser molt significatiu que em passés això de tan petit...

És molt significativa la frustració per la distància insalvable del desig. Benhaurat aquell qui desitja el que té/és! (Si és que algú és/té res, esclar...) Ara que, ben mirat, potser es tracta de simplificar i de llegir molt; clar que també hi ha qui diu que és la més pura necessitat allò que fa emergir la literatura. Que si es pogués fer d'una altra manera, no tindria gaire sentit això d'expressar-se mitjançant la pàgina. Sense entrar en consideracions del que és literatura, ara no.

Bé, espero que ningú trobi aquest pou massa profund i, sobretot, que ningú es molesti per la confiança ;))

De vell nou

2008-06-19T16:23:00.009+02:00

Doncs deu ser així que tot comença,

amb un poc del darrer tast als llavis,

i a la retina el color de la mar,

i al carrer

el quitrà amarat de plors i pluja.

I dic que comença quan potser hauria de dir que acaba, perquè se't mor la mare, sense avisar, sense ni una mala malaltia, com li va passar diumenge al bo d'en Lluís, amic estimat.

El gat negre

2008-06-16T20:04:00.009+02:00

Aquest dissabte vam tenir estrena. A Sant Cebrià de Vallalta, ben a prop de la vila de Sant Pol de mar, al Maresme. En el context d'un homenatge a una narradora morta el gener passat. Recordo que era el meu aniversari i vaig rebre el correu amb la notícia de la seva mort com una felicitació macabra... Me'n vaig estar prou, però, de fer cap joc de coincidències en el mail on expressava el dolor, que, d'altra banda, va ser extremament lacònic.

Però dissabte no hi havia temps per a ser lacònic; calia fer-ho bé. Havíem passat ben bé dos mesos amb el Marc assajant la història i la teníem força mastegada. D'ençà del primer divendres, a casa seva, havíem fet proves de tota mena i havíem aconseguit de donar forma i acompanyar musicalment el conte més llarg i dificilot que he explicat mai. El resultat, molt satisfactori :)))

Era el matí de dissabte i vaig quedar amb la meva germana perquè em deixés la càmera de vídeo. Vam esmorzar i vaig acompanyar-la al mercat del Ninot, on vaig aprofitar per comprar un parell d'hamburgueses amb ceba casolanes. Ens les vam menjar amb patates fregides, Marc i jo, a casa seva, i encara vam fer un assaig més. O dos.

Vam anar a agafar el cotxe i de pet cap a Sant Cebrià, que seríem els tercers... Tot plegat va començar a les cinc, comme prévu, i nosaltres ens hi vam posar a quarts de sis. En sortir a l'escenari em vaig posar el micro de diadema, que era un pèl complicat de posar --sobretot per la falta de pràctica ;)--, i de seguida vam estar a punt per començar. Vaig disparar el tret de sortida parlant una mica de la Yolanda (la noia que ens va deixar al gener), de com m'havia trasbalsat a l'aeroport de Sevilla recitant-me La vaca és cega de principi a fi. De quina passió posava en l'acte de narrar, de cantar, de declamar...

I acabada la introducció, vaig voler presentar el Marc. I vaig deixar anar un discurset del tot ambigu sobre si el Marc i jo havíem estat companys de feina (és un excompany de la meva època at the MNAC), però, i aquí és on la penya devia flipar, que ara compartíem plaers molt més grans... (!!!) Hahahahahahaha, el tio es va quedar de pedra. I encara el presentava com a "el meu company" (hahahaha). No, en sèrio, si arribem a tenir més temps de rodatge li hauria pogut treure molt de partit a la situació... Els equívocs poden ser la sal de la vida!!

Vam quedar-nos molt satisfets de l'actuació, ja que només vam rebaixar un minut del temps habitual (i això tenint en compte els nervis de l'estrena i tal...). També perquè va semblar-me que connectava prou bé amb el públic, malgrat que, i aquí és on vam cometre l'errada més gran i sobradíssimament imperdonable, hi havia massa nens mirant-ho, de manera que hauria calgut, com van fer tots i totes les altres narradores, explicar un conte infantil.

Llevat d'això la cosa va anar molt bé. Vaig fixar-me sobretot en els pares de les criatures i en els companys narradors, i em va semblar que els agradava. Les crítiques posteriors també van ser positives, tot i l'aspecte aquest que no va quadrar... Però què carai, només teníem un conte i és el que vam presentar!!!

La ciutat, com la informació, és una selva

2008-06-11T12:36:00.004+02:00

Avui no m'ha caigut cap avió del cel però vet aquí que volia mantenir encara que sigui un lligam, un de sol, amb la pàgina, aquesta finestra des d'on em veieu sense que jo us sàpiga. Com caldria dir-ne, unidireccional? Però, ben mirat, no és així en tots i cadascun dels casos... No és així per als i les blogaires? El fibló de la curiositat m'ha picat darrerament i doncs he sentit l'impuls de voler saber-ho tot! Hahaha, suposo que se'm nota ;P

Ahir el company guitarrista em va explicar una agressió. Més o menys anava així: Una ciclista pel carril bici a la Diagonal cantonada Passeig de Gràcia, amb els dos fills en un suport adaptat al darrere del seient, es troba un vianant caminant pel mateix carril i li diu alguna cosa (que el company no arriba a sentir però que no devia ser gaire agradable...). Al cap de poc, la ciclista torna a trobar-se el vianant pel mateix carril i torna a dir-li alguna cosa. Aquesta vegada, malgrat que el company tampoc no arribés a sentir el que li deia, ningú no dubtarà que el que li va dir fos prou malsonant, atesa la reacció del vianant, que va consistir a empènyer la ciclista amb els dos fills. Tots tres van caure a terra, evidentment. I la dona que s'aixeca feta una fera i comença a etzibar-li cops de puny al vianant, una pallissa ben rotunda. (Ja he demanat excuses en altres ocasions pels prejudicis i/o estereotips, però no vull estar-me de dir que la mare en qüestió era alemanya.)

El company, òbviament, va representar-me la seqüència dels fets amb tota l'ajuda de la gestualització. La manera com va retenir l'agressor fins que va arribar la policia --com defensant un jugador de bàsquet--, l'actitud pintoresca de la gent que passava i que prenia partit --invariablement a favor de l'alemanya-- i, detall poètic de tot plegat (torno a demanar excuses, cerco la poesia pertot), la manera com pegava els cops de puny al vianant, el qual hauria peut être desvetllat sentiments compassius a l'espectador de qualsevol pel·lícula de cinema, però a cap dels espectadors in situ!!!

Quant al detall aquest dels cops de puny, val la pena remarcar-ho, de veritat: ho feia de dalt cap avall. Dibuixava amb el seu puny dret una trajectòria descendent amb destinació a la jeta de l'agressor. I mentre el company reproduïa els fets aussi fidèlement que possible va tornar a donar-me una lliçó. No en tenia prou amb ensenyar-me acotxar, sinó tot el contrari: Les dones peguen així, de dalt cap avall. Es veu que és una de les primeres coses que pot saber el metge forense, si l'assassí-agressor ha estat home o dona, i tot per aquest detall.

Poètica o fonètica, en què quedem?

2008-06-05T11:31:00.009+02:00

Un temps per a la poesia, la poesia vinguda amb el vent. Arribada en avió a la finestra de casa meu, la que de vegades me'n descuido i es lleva un pèl bruta...
D'acord, la finestra, ella pròpiament, potser no, potser fóra millor dir que va arribar "a l'ampit", tot i que dir ampit no sembla gaire oportú llevat que no parlis de la casa on es refugia la Rínxols d'or... Doncs bé, en aquest punt exacte vaig trobar ahir un avionet de paper amb tota la santa taula fonètica del català. Sí, sí, la mateixa. Amb els punts d'articulació a les ordenades i els modes d'articulació a les abscisses.
La poesia dels sons em picava d'aquesta manera a les portes de la inspiració i em feia recordar tantes altres ocasions en què la fonètica ha estat en el punt de mira. Com quan vaig relacionar-me amb la B i pensava en la P i trobava que una diferència substancial entre totes dues consistia en la sordesa de la segona. De fet es podria dir que l'únic que feia imperfecta la P era la seva suprema incapacitat de suportar-me... Més tard amb la B, la qual si no tenia tants de llavis era igualment bilabial, sonava millor, i a més vam tenir una primera fricció que no s'hauria sospitat mai ni en el violon-cel. Es podria afirmar amb tota rotunditat que en acotxar-nos ens vam quedar ben africats.
Llàstima que, passat el temps, superior en el cas de P que no pas el de B (tot i que no va estar, tampoc, gens malament), totes dues van cloure els seus respectius òrgans fonadors i auriculars a les meves súpliques pseudoenamoradisses... I potser tot plegat perquè eren oclusives???

Províncies

2008-06-02T12:21:00.004+02:00

Sóc un gran aficionat a col·leccionar citacions del i sobre el poble; és la part del folklore, allò que em fa sentir més com a casa, envoltat d'estranys tan i tan familiars, que sento més propera... I en el cas de l'Empordà, colla d'eixelebrats, em supera!

"L’Empordà –sento dir– és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert." (Josep Pla)
"Els éssers que ens envolten semblen no estar ni acabats, i estan tan mal pintats! O més aviat s'assemblen als croquis caricaturescos dibuixats precipitadament per les terrasses dels cafès per uns homes que tenen l'estómac convuls de fam". Salvador Dalí (Figueres 1904-1989)

Bueno, també tinc unes línies per a dedicar a dues noies que són l'Elisa i la Mirielle. L'Elisa perquè és l'amiga que viu al Port de la Selva i que treballa al Cap de Creus, i me l'estimo moltíssim. La Mirielle perquè així, sense gaire sol, i sense poder accedir als seus Versos per a l'amant, és com trobar-se doblement sol. Potser que somniï, doncs, cels més clars:

Amb es raigs del sol, es diferents minerals que componen aquesta illa brillen d'allò més. Per això, es navegants que passaven per Cadaqués l'anomenaven Massa d'Or. Ara bé, com que aquesta illa deixa un pas, un freu, entre ella i Cap de Creus, es pescadors del poble sempre n'han dit SA FREU.

Voldria estar-me d'aquesta tonteria que m'està agafant últimament, però cada vegada em sento "menus" fort... No m'agrada abocar tan explícitament les cabòries, però weno, ja vindran altres temps!!

Petició

2008-05-25T23:51:00.006+02:00

Aquest matí m'he despertat que plovia i, immòbil i cobert de llençols, m'he abandonat a la melancolia, la qual és un plaer enorme quan no se't menja tot el que ets a bocins i a trossos més grans. He pensat un poema que començaria Quan em desperto. I ara era a punt d'anar a dormir però m'he dit, deixa algun post, home, prova amb allò que se t'ha acudit en despertar:

El silenci és angoixant en despertar...

Perquè desitjo un poc de so i

sentir que em parla i m'és calor.

Perquè demano la força del bes i

una carícia que m'esborri les absències.

Perquè reclamo el món sencer i

el més proper

sense gaires esperances

de trobar cap veu on escoltar-me.

És bastant trist, inconnex (se m'haurà enganxat de tu, Mirielle? hahaha), improvisat, de la ploma al teclat...
Oi que és trist??!!
Buona notte.

Summer time

2008-05-17T11:43:00.010+02:00

Tinc els bitllets d'avió. Tinc el viatge muntat! Queda molt encara però ja em regalo només de pensar-hi... Des d'un bon principi, el que volia era anar a vore el meu amic Fermín a Sarajevo. Aleshores se'm va acudir d'empalmar l'estada en aquesta ciutat amb uns dies en Suïsse, amb els meus amics grangers, au Brunchennal. Pensava, amb tota comoditat, que els Balcans i el país dels rellotges estaven a tocar. I en voler anar més enllà de la pura fantasia vaig visitar un mapa sur Internet. La distància considerable no em va frustrar mica, acostumat com estic a aquests aterraments enterament forçats des del món dels somnis.

Qüestió, que vaig buscar la manera d'arribar-hi en tren i una nova escala se'm va presentar com a molt desitjable (hahaha, sembla un test d'aquestos per avaluar l'acollida d'un producte comercial): Italia! Cosa più bella, sotto il celo, non c'è.

No hi ha noies més guapes que les que vaig conèixer a Venècia l'estiu del 2003. En recordo una que anava amb els sostenidors de color rosa; sí, sí, del color dels cabells, o dels ulls (importantíssim), ni flowers. I per bé que ara m'agradaria poder recordar el que hi havia al dessota d'aquests carissimi sostenidors, niente, tu :(. Si pogués tornar a quedar amb elles, a més d'allotjament, tindria un plaer enorme!

Bé, tot això es veuria amb el temps... De moment l'únic que tenia era la refotuda falta de pràctica en això d'agafar els bitllets d'avió. La creença (més aviat vuitcentista, suposo) segons la qual seran tant més barats com més aviat els adquireixis. I una urgència superlativa per tenir-ho tot ben lligat. I a tal fi vaig destinar, doncs, les energies (fins i tot vaig dixar de nedar durant una setmana sencera...). I què en vaig treure? Doncs un sol bitllet, però bo, el de tornada, per al dia 30 d'agost, des de Ginebra fins a Barcelona. El que havia començat sent una visita ben agradable a l'amic estimat, ara es convertia en una aventura ben sonada i destinada a l'èxit més rotund. Com hauria d'acabar, si no, un viatge que comença tan malament???

Waiting for Cabré o l'alè del poeta

2008-05-14T23:27:00.008+02:00

M'agradaria tenir un fill perquè així aprendria a tocar algun instrument alhora que ho fes ell. Això li vaig dir al Jaume Cabré el 24 d'abril al vespre, al bell mig del sopar que vam fer després de la conferència que ens va oferir a l'Escola de música de Rubí. Estava profundament excitat. En el moment de la signatura de llibres, m'havia dedicat el Viatge d'hivern tractant-me de Beatriu: Per a l'Isaac, que m'ha fet de Beatriu pel Paradís de Rubí. De veritat ignoro quantes vegades ha dedicat un llibre amb aquesta mateixa fórmula a la persona que l'ha anat a buscar a casa i l'ha dut fins al lloc de la xerrada. Només sé que a mi em va sonar a música celestial, fins i tot millor que els lieder de Schubert que acabàvem d'escoltar, interpretats per un baríton i una pianista. Em vaig exaltar. I la rauxa em va fer perdre una mica el món de vista i durant el sopar les frases que sentia m'encenien, inspiradíssim, les lumières i les preguntes i les afirmacions, que em brollaven tan categòriques i definitives com en les millors vegades.

Hi va haver una de les alumnes que en acabar el recital-xerrada va dir-nos, als profes, que s'havia sentit transportada, i amb un dels companys, el gran organitzador, vam quedar que per allò només ja valia la pena tot el cristo (tota mena de dificultats a l'hora de quadrar agendes, i encara, a l'últim, la possibilitat que no poguéssim disposar de sala...).

I en Cabré, un geni, però d'això ningú no en dubtava... Va desgranar un per un els perquès i les circumstàncies de tots i cadascun dels relats que componen el seu recull de contes Viatge d'hivern. Acompanyat dels músics, va explicar-nos com alguns provenen de troballes de quadres de Rembrandt per algun país de l'Est (perdoneu la manca de detalls, sóc un pèssim reproductor...). Anava a un museu i hi trobava, com per casualitat, un quadre que feia temps que buscava. I allò sol ja li feia imaginar la història. La visió de conjunt, un encadenament de contes que troben la culminació en el darrer, Winterreise. I no només els contes explícits, ja que l'autor teixeix històries que es reparteixen tot al llarg del llibre. Gran i xulesc, va dir-nos, el llibre explica 14 contes, i jo en regalo un parell més.

Després, durant el sopar, van parlar amb la pianista --asseguda a la meva dreta-- de tots els ocells que corren --volen-- per la Floresta (on viu la pianista) i Matadepera (on viu en Jaume Cabré). Que cabrons, vaig pensar, sí que en coneixen d'ocells! Els ho vaig dir i en Cabré em va aconsellar que mirés al diccionari, que allà hi podria aprendre un munt de coses. El diccionari, m'estàs parlant del diccionari???!!! Allò sí que em va rematar... Però no vaig tenir pebrots de dixar-li anar la meva summa extravagància sobre els diccionaris perquè al seu esquerre --i davant per davant meu-- seia el director del CPNL de Terrassa, és a dir, el meu director, i temia de guanyar-me una fama que, no per immerescuda, no trobo(t) gaire convenient...

En el moment de llegir la dedicatòria vaig pensar, els sentits fortament trasbalsats, que no entenia res d'allò de la Beatriu. Vaig decidir que ho demanaria a les meves amigues blogaires (hahaha), que elles m'ho sabrien dir certament. Després, però, vaig afigurar-me que Beatriu és la guia de Dant, n'és la font d'inspiració i doncs fins i tot es pot arribar a dir --jo m'ho vaig dir-- que és l'alè del poeta. Això, és clar, restava i resta ben lluny de les intencions d'en Cabré. Això és meu, de la meva collita. És el meu alè.

I per acabar, una cita del mateix autor amb la qual ens va obsequiar ahir el Rodamots: És trist equivocar-se; però saber-ho, adonar-se'n sense remei, és espantós. Jaume Cabré (Barcelona 1947)
De manera que, si m'he equivocat en res --la qual cosa, d'altra banda, em sembla prou evident que sí, que és així-- espero no adonar-me'n fins d'aquí a molt de temps... si és que me n'adono mai ;)

Escrúpols i altres paraulotes

2008-05-06T22:46:00.008+02:00

Avui al tren de tornada, fosquejant, mentre llegia El Guepard, del príncep de Lampedusa, traduït per Llorenç Villalonga, una troballa m'ha commogut profundament: escrúpols. En els darrers dies els he cercats un parell o tres de vegades sense èxit... Altra vegada, després de trobar-los al lloc escaient, la importància dels mots s'ha erigit davant meu amb tota la força de l'evidència. Uideo, uidi, uisum (uidens, uidentis... uidentia).
Finalment, davant el portàtil (ui! ja començo amb les intimitats...) i amb l'ajuda del sant DIEC: Dubte, hesitació, por, a obrar o a decidir per no saber si estaria bé, si seria encertat, etc. Tenir escrúpol de fer una cosa. Fer-li a algú escrúpol, venir-li a algú escrúpol, de fer una cosa. Escrúpols religiosos, de consciència. Un home sense escrúpols.
Decididament m'agrada més en plural.
Sota aquesta forma devia necessitar-los, per exemple, a no tenia escrúpols, el tio, s'ho passava tot pel forro dels coions! Però al final no passa res si et manca tal o tal altre substantiu... t'ho fas venir bé, parafraseges una mica i les paraules "tan sols" faciliten la comunicació... Hahahahaha!!! Hi ha vegades que moriria per una paraula. O millor, mataria. Menys problemes.
Tampoc no sóc un tio amb gaires prejudicis, tot i que ara no en parlaré perquè aniria massa lluny. Tan sols els esmento (els prejudicis, ara deixem estar els escrúpols una mica...) per introduir una conversa que vaig mantenir amb una italiana --una noia italiana, perdó-- a Toulouse. Al cap d'una estona no gaire llarga d'"intercanvi cultural" li vaig deixar anar que els italians no tenien mai problemes. Ella s'ho va prendre com un compliment, me'l va agrair enormement. De fet, entre les italianes --perdó, entre les noies italianes-- de seguida em vaig guanyar --ben merescudament, no cal dir-- el sobrenom de gentile. Ìsac, sei molto gentile. Ara bé, i aquest és el punt on volia anar a parar d'ençà que he iniciat el paràgraf: algú més, fora de mi, troba que no tenir mai problemes pot voler dir, al capdavall, que no t'importa gaire res, més enllà de precisament el fet de no tenir problemes???
No vull acomiadar-me, tampoc, sense deixar una petjada d'Il Gattopardo, que m'ha permès de retrobar els escrúpols, i que em transporta cada dia molt més enllà del trajecte a bord dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Bacelona a Rubí i a l'inrevés.
Parla d'un desengany amorós, i només això ja em permet d'enllaçar-ho amb Els teus llavis:
El sots-tinent acabà per confessar al seu amic el fracàs de les seves esperances amoroses.
--És massa bella, massa pura per a mi, no em vol. És un disbarat esperar-ho. Me n'aniré d'aquí amb el punyal de la desesperació clavat al pit. Ni tan sols m'he atrevit a fer-li una proposició en regla. Per a ella sóc com un cuc, i és just que així sigui. Hauré de cercar un forat per amagar-m'hi.

Altre cop el pont

2008-05-05T21:44:00.009+02:00

Quina tornada de pont. Altra vegada un shock. De nou dixo enrere un moment de descans, però no d'un de qualsevol, sinó del tipus que esmenta el DIEC com a tercera o quarta accepció: Cessar d'ésser turmentat per un mal, una greu preocupació, etc. Vaig trobar-ho no recordo com i em va seduir. Qui ho havia de dir que els diccionaris encabirien definicions tan terribles!
Però, tornant al pont, just abans dels quatre dies de calma, vam rebre al Servei un sargentu de la policia local de Rubí que ens va fer una xerrada guapíssima. Davant les preguntes més aviat incisives de les alumnes argentines, el paio, superplaner, va arribar a reconèixer que no li agradava la seva feina. Després de 23 anys d'exercici ens va dir que la feina per a ell no era vocacional, que de sempre el que li hauria agradat és construir ponts. Exquisit. Senzillament exquisit.
Per cert, jo m'hi apunto ;)

Bailar con el agua

2008-04-29T11:22:00.007+02:00

Torno a tenir els vidres bruts. Els del saló no els he volgut rentar mai perquè trobava que al pis només kurrava jo... És curiós com tothom acostuma a percebre el mateix, hahaha. Quina mandreta que m'agafa només de pensar-hi, però. El professor de dansa contemporània d'un dels dos o tres intents del tot frustrats que he tingut de fer-ne, me'l vaig trobar un temps després i va dir-me que em podia ensenyar a nedar --a nedar bé, esclar :). A la piscina, em deia, tienes que jugar con el agua, acuérdate de lo que hacíamos en clase con el método Alexander, tienes que bailar con el agua. Jo, valga'm Déu, no entenia res de res, ni aleshores ni quan havíem fet dansa... Com es pot pujar la cama des de les abdominals? Jo n'estava ben fart i només feia que demanar instruccions més concretes, telles que "mueve el dedo índice hacia el lado derecho mientras levantas la ceja izquierda. Si lo haces 31 veces aprenderás a volar". Hahahaha, impossible. I el tio només feia que dir-me coses superguais que jo, evidentment, em moria de ganes de fer, però que no entenia!!! Doncs aquest mateix professor va dir-me, un dia en què m'estava a la vora de la piscina i tenia una mandra inhumana de llençar-m'hi, no te lo pienses, si lo piensas no lo harás. Vaig adoptar aquesta frase com aquelles maleïdes i això m'ajuda a, per exemple, tenir els vidres (de l'habitació) nets. Tenir els vidres nets és importantíssim.

Sant Jordi

2008-04-23T14:25:00.012+02:00

Voldria primerament felicitar el Sant Jordi a totes les qui entreu a visitar-me. Violette, Mirielle, Nimue, Joana i Annna. Avec plaisir!! Cadascuna amb les seves coses meravelloses... Aquesta rosa és per a vosaltres, com també ho són els dos apunts que segueixen:
Al tren, avui, mentre que no arribava a Rubí, m'he entretingut a deixar-me anar una mica, i he escrit això, en un full de la llibreteta on apunto tot de coses diverses, La poesia al tren és un divertiment. És el que em marxa i beu endins. És el que vull: punyent, precís... per a goig meu i teu encís (l'he canviada una mica, eh! Que al tren no la vaig poder revisar... :P).
També he pensat que podia transcriure l'sms que li vaig enviar al meu amic Manel, que fa de jardiner. M'agrada l'expressió fer de, sembla que signifiqui que el tema va de broma, com si només fos una actuació més o menys teatral... M'agrada de pensar que tots dos podem. Tu, els arbres i les plantes; jo, els poemes i els versos. Perquè cap paraula ni cap branca no destorbin el batec incessant que els és essència. Perquè esporgant el que és sobrer enfortim allò amb què treballem i alhora ens enfortim!!!
Petons dels bons.

Frases maleïdes

2008-04-21T22:28:00.003+02:00

Diumenge passat, amb la family, a Sant Pol, va ser de conya i alhora vaig adonar-me que la meva vida hauria pogut ser ben diferent si no m'escarrassés a mimetitzar certes frases que adopto per un pur capritx estètic.
Ja he comentat en algun post de la Santa Setmana que sempre que vaig a un restaurant miro de demanar peix. I que ho faig sota la influència d'un bon bretó que va expressar-se en el sentit que tenia el costum de demanar peix als restaurants perquè a casa gairebé no en menjava... I a favor meu puc dir que això no ho porto fins a les últimes conseqüències: si mai pujo al Santuari de Cabrera, per allà el Collsacabra, a Osona, i parem a dinar al resaurant, on només tenen dos menús per escollir i cap d'aquestos no és de peix, doncs no em quedo sense dinar sinó que menjo i arraso amb tota la gana de l'excursió precedent.
Però la meva vida no hauria canviat (només) per deixar de seguir "màximes" culinàries. Resulta que també vaig seguir l'opinió d'algú a qui li semblava molt trist de treballar amb persones grans, pel simple fet que estan al final de la vida i doncs potser no és l'ambient de treball més engrescador. Però, com he dit des d'un bon començament, aquest diumenge vaig adonar-me que segurament --i per què no-- hauria estat una bona branca on enfilar-me en acabar els estudis de Psicologia... La meva cosina gran ha treballat amb avis d'ençà que va acabar la carrera, i ara ja fa de psicòloga en una residència. I a mi, tant que m'agraden els avis...
Ara bé, ara que hi penso, devia ser tot fruit d'una meva resistència al fet de continuar amb la psico... N'estava pròpiament fins als coions. O potser no era tant això com que necessitava fer alguna cosa amb tots els canvis de Toulouse. M'havia transformat i calia que tot plegat prengués una nova forma.
La idea aquesta de seguir capritxosament els criteris d'altri m'atreu fortament, en tout cas. Es podria dir que em defineix, i em temo que, aleshores, estaria entrant en el sempre meravellós món de la paradoxa. Perquè seguir el criteri dels altres implica no tenir-ne de propi, només en aparença. Perquè he triat amb plena llibertat de dixar-me portar pel vent i les marees, i hi ha quandmême en mi una fam de sentit i d'importàncies que m'arrela al món com a poques coses.

Setmana vista

2008-04-20T23:57:00.006+02:00

Aquest és l'Alessandro, el el fill de la meva cosina petita, la que viu a Itàlia. A la meva família som sis cosins i tot --excepte jo-- som dones.

El cap de setmana ha estat ben familiar. Dissabte paella a Granollers i avui a Sant Pol de mar. Sant Pol és molt guapo, com el Vallès i Manresa i... Cada lloc on vaig me n'hi aniria a viure, hahaha.
La setmana es presenta ben farcida, de roses i de llegendes i tot, tot i tot. Aniré a veure la Laia a l'IEC, a veure si encara no ha parit... La city sempre tan guapa per Sant Jordi. Dijous al vespre, a Rubí, recital-concert dels lieder de Winterreise (Viatge d'hivern), de Jaume Cabré, amb conferència del mateix autor. I dissabte, mites i llegendes, amb l'Heribert, a Vilanova. Ah, i dimarts dino amb una excompanya del MNAC i dijous amb la meva ex (Aix). Ara se'm cauen els ulls i potser que plegui veles.
Mis ojos se enredan de sueño (Julio Médem, La ardilla roja)
Bona nit!

Una mica de Pla

2008-04-15T22:36:00.005+02:00

Jo, això, ho trobo una delícia... Només es pot escriure així sota el cel de l'Empordà!

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena d’andròmines perfectament ordenades i ben posades. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s’obren davant d’un terrat acarat a migdia. Des d’aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

I, més endavant...

Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per a demà. Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

Com escriu en Pla, ho trobo impecable, senzillament terrible, monstruós, d'una determinació exquisida i alhora espantosa.

Perquè, i d'això, què se'n pot dir? (Per boca d'un tal Enric Frigola, professor d'idiomes...)

-Ésser pobre té pocs avantatges, naturalment, però té aquest: haver d’escoltar la gent. Escoltar forma part de l’estratègia dels pobres. No vull pas dir que s’hagi d’escoltar tothom. S’ha d’escoltar qui convé. Això sí: s’ha d’escoltar bé o almenys causar la impressió que hom escolta bé. S’ha de produir la impressió d’adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s’ha de causar la sensació de presència i d’adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d’una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d’assentiment paral·lels a les coses que l’altra persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant: «¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l’amabilitat d’aclarir-me el concepte a què al·ludia fa un instant?» Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç.

Tot i que critica una escriptora, Víctor Català, la qual tampoc no es queda curta, però gens...

El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l’ombra, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament.

Bé, doncs, en deixo l'enllaç tot seguit!
http://elquaderngris.cat/blog/

Fal·lera

2008-04-14T22:20:00.007+02:00

Ixò és el que em passa a vegades, tantes vegades... fal·lera.

f Inclinació envers alguna persona o cosa que porta a pensar-hi tothora, a desitjar-la contínuament, a no saber estar-se de freqüentar-la, etc. Té una gran fal·lera per la Maria.

Ja em perdonareu però la definició no és meva, és del diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. Els noms són a les dones el que el títol al poema; tot s'hi amaga al darrere. A dins. Al rerefons. Deixen entreveure, però, aquella música deliciosa de les carícies a penes traçades. La ressonància dels pous profunds i inabastables.
Jo no hauria triat Maria, ni de bon tros. I ara seria molt més dur, dur de veritat, si no dubtés del nom d'algú de vosaltres (haha!). Però bé, sigui com sigui, els mots em tornen boig. Aquest d'avui, la famosa fal·lera, me'l vaig enviar cap al novembre des del Servei (no confondre amb cervell) i se m'havia quedat enfonsat sota una allau de correus pretèrits. Hores d'ara corregeixo una guia didàctica per a professors-res de secundària; avui l'he acabada, de fet. N'he tret alguns apunts, he après noves paraules i n'he refrescat d'altres (fer-se enllà: apartar-se).
Damunt el meu escriptori suren una munió de paperets escrits a mà, notes per a qui sap quan, potser fins i tot un post. A primer cop d'ull un espectacle teatral al MNAC sobre el mestre de Cabestany, al maig; a tocar d'un gat enutjat que aixeca el llom (GAT NEGRE), del qual tindreu notícies tan aviat com pugui dir-vos-en alguna cosa; sense anar gaire més lluny un refrany de la météo treu el cap: Març ventós i abril plujós treuen maig florit i esplendorós! --de fet volia canviar-ho per Marc Ventós i abril... que és el nom de l'amic protagonista del casament feliç--
i per acabar, la joia de la corona, acotxar. Vaig trobar-lo d'una tendresa difícil de superar. Me'l va ensenyar un excompany de feina i bon amic, que a banda de tot, m'acompanyarà amb la guitarra --si aconseguim posar-nos les piles-- en el projecte aquest de narració d'El gat negre.
Ara cometré un sacrilegi o un pecat o pec-acte molt molt dolent i el faré servir sense ni tan sols haver-lo consultat al sant GDLC. Els diccionaris són el vincle més estret que he sabut establir entre jo i la terra. Són la meva força de gravetat. I ara prou per avui, vaig a acotxar-me.

Els músculs i l'intel·lecte

2008-04-08T23:06:00.004+02:00

Estic vivint un bon moment. La febre del blog la porto d'allò més bé i fixa't que no és que hi escrigui bojament ni desaforada... Però sí de forma contínua. M'agrada això de la continuïtat, per mi té alguna cosa a veure amb la força. És una de les dues proposicions que em vaig fer per a aquest 2008: escriure i nedar.
Me'n recordo que la V. un dia deia que es maquilla --bé, que es posa uns tocs de rouge-- per no semblar invisible. Jo tinc un altre problema, si és que ella en té algun, si és que això meu és un problema o és, en canvi, que el considero com a tal perquè tinc la paraula problema massa a la punta de la llengua... Bé, en tout cas, és el següent: Vaig a nedar, hi vaig gairebé cada matí, perquè així em sento els músculs activats.
Així em sento viu, què coions! D'aquesta manera sóc més conscient de mi mateix, i l'esforç físic em provoca una plàcida sensació de plaer. L'esport és bo tant per al cos com per al cap, i encara: en el meu cas estic segur que és millor per al cap!!
Per al cap, però, també és molt bona una activitat com aquesta, d'escriptura. Em passo el dia jugant i treballant amb mots i doncs la tasca de fer intel·ligible la meva història em permet d'utilitzar-los per a una causa major i més important, potser la més important de totes, la d'explicar-me.

Els teus llavis

2008-04-03T22:18:00.008+02:00

Cap de setmana a Montblanc,
la vila de grans muralles.
Flors i colors dels feudals,
dels nobles d’Edat Mitjana.

Sense esperar que m’ho demanis,
t’ho diré: Vull besar-te els llavis.

La nit enfosqueix la vall,
de Sant Jordi és la diada.
Vam jugar a fet i amagar,
però trobar no gosàrem.

Lleuger de cos, de cor ingràvid.
Malgrat això, lluny dels teus llavis.

Així ho creia jo, i és clar,
cap il·lusió no ho negava.
Fins que a tu em vaig deslliurar...
Fins que el bes vaig demanar-te.

Que vas dar-me els pitjors desànims,
en dir-te el deler dels teus llavis.

El somni havia acabat,
que les portes em tancaves.
Però anar un poc més enllà,
vet aquí el que em proposava.

Seguiria el consell dels savis,
per tenir a prop els teus llavis.

Foren dos dies i escaig,
passejant per la comarca.
Fins a Poblet vaig menar,
boig per tu, les nostres passes.

Al pare Francesc vaig parlar-li...
de feina, que no dels teus llavis.

Oracions vaig resar als sants,
desitjant mitges rialles .
O altre signe, algun senyal...
Potser Aquells no m’escoltaven.

Mentre miraves els ulls d’altri,
els meus, només per als teus llavis.

Melangia al meu esguard,
dolça és la meva enyorança
del dolor i del mal d’amar...
la dolçor d’amor, que amarga!

Sense esperar que m’ho demanis,
t’ho diré: Vull besar-te els llavis.

Vet-ho aquí el primer romanç que he escrit mai a la vida... Me'l va suggerir una vivència emocionant, un desengany amorós. Cal emmarcar-ho tot plegat, però, en el segon curs de Filologia romànica, o millor: en l'assignatura d'Introducció a la literatura medieval, on vaig poder estudiar i conèixer una gran part dels tòpics de què parlen els trobadors.

Tot va començar a la II Setmana medieval de Montblanc, on vaig anar amb uns amics i amigues. A mi me n'agradava una, d'amiga, i va resultar, o almenys això em va semblar a mi, que vam estar tot el cap de setmana discutint-nos com nens --o nenes-- petits. Jo em vaig apressar a treure'n qualque conclusió i no vaig encertar a entendre'n altra cosa que "los que se pelean se desean".

Allò es va convertir en la prova irrefutable --si és que en necessitava alguna-- que la noia en qüestió estava lokita per mi. Aleshores vaig començar una activitat seductora frenètica, que va consistir en l'enviament massiu d'sms. Durant el cap de setmana famós, i mentre passejàvem pels carrers de Montblanc (envoltats de la gent del poble, abillada per a l'ocasió amb vestimentes medievals), la noia havia mencionat que cercava algun trobador que satisfés els seus desitjos més obscurs, en to de conya i tal... Jo només feia que pensar, què coi sabràs tu el que és un trobador!

Arribats a la capital, vaig voler-li ensenyar com es componen els versos, ja que compondre versos era --i és--, en la meva gens humil opinió, el que fa que algú sigui un trobador. Li vaig enviar petits versos que feia rimar amb llavis. Però mai en vaig rebre resposta... Només al cap d'uns quants missatgets, no pas gaires, se'm presentà al mòbil amb un missatge fortament indignat per la insistència --m'estalvio d'escriure paraules malsonants: la malsonància és un pecat-- amb què la demanava. També em deia que estava amb un tio (però mira, vaig pensar, què hi farem!).

La veritat és que la història m'havia calat tan profundament, m'ho havia passat tan i tan bé aquell cap de setmana, que vaig voler definitivament fer-ne un romanç. És de les coses més reeixides i substancioses que he escrit mai. Sóc jo com poques vegades: en estat de gràcia i celebrant el fracàs. Celebrant, per sobre de tot, la bellesa dels teus llavis.

Santa Setmana, dissabte

2008-04-02T23:03:00.010+02:00

Ens vàrem llevar tranquil·lament, cap a les 10, i en Domènec de seguida va voler tornar cap a Figueres. Vaig sortir a passejar una estona pel poble i em vaig trobar la Sara, germana meva, i el seu xicot, el bo del Lluís. El Lluís és fantàstic; fa temps que tinc ganes de dir-li que ja no puc suportar més la gelosia que em desperta la seva nòvia...

Havent dinat el cel es va enterbolir i van caure quatre gotes. De fet van ser unes quantes més perquè vam anar a Girona amb en Roger i no va parar de ploure en tot el camí... Tenia un concert en un restaurant, al costat del monestir de Sant Pere de Galligans. Quins records!! Jo hi havia fet visites per a instituts, és una de les millors feines que he fet mai. Fins i tot diria la millor, però esclar, després de vantar-me que m'agrada tant la feina de profe...

Bé, en qualsevol cas m'hi vaig estar ben poc al restaurant, perquè va arribar l'Elisa per recollir-me i vam anar a sopar a casa una seva amiga, l'Elisabeth. Quina noia més simpàtica... Va fer un arròs al curri immenjable i jo només de tastar-lo, amb tota la confiança del món, no vaig dissimular la cara de dis-gust. Ella ho va entendre a l'instant i es va partir de riure. Segurament, en una altra situació jo hauria reaccionat d'una altra manera. Vull dir que me n'hauria pogut estar, de posar una cara com la que em va venir. Però tot plegat va ser ben hardcore. Els riures grossos, la veu grossa --i preciosa, que també va cantar-- la generositat despreocupada...

En acabar el Sant Sopar vam anar a trobar els concertistes, que tot just estaven a punt d'acabar la sessió. Vam prendre una última cervesa i enfilàrem cap a la N-II, direcció Figueres, jo en el meu cotxer i el Roger i l'Elisa en el seu. Vam anar junts fins al trencant d'on surt la carretera cap a Verges. Allà m'esperava la B, al Mas Pi, que per a aquesta ocasió hauria substituït el saló ple de taules --on dijous a la nit havíem pres els brunyols--per una pista de ball amb música dels anys vuitanta.

Em trobava a la carretera i tot era veure poblets i més poblets, però, d'indicació cap a Verges, cap ni una!! Només al principi d'haver agafat el trencant vaig veure un cartell on figurava aquest nom, i per això la idea d'haver-me passat la població va turmentar-me enormement després d'un cert temps de conduir per la mateixa carretera --un temps que em va semblar llarguíííssim... Pensava en el que m'havia dit la B el mateix dijous de processó, a Verges, quan intentava esbrinar com gravar vídeos amb la meva càmera. La tia ho va fer en dos segons, mentre que jo m'hi havia estat un quart d'hora... (i encara, si hagués aconseguit fer anar ce putain d'appareil!... hahaha) I va ser llavors que em va dir, és que tu no estàs acostumat a aquestes icones.

Dins el cotxe la paraula icona ballava dins el meu cap i no trobava cap altra explicació a tot plegat: no estàs acostumat a conduir per carretera, encara t'has de familiaritzar amb les icones... Pensava i pensava en això i els pobles s'anaven succeint. Ara Cervià de Ter, ara Sant Jordi Desvalls... Déu n'hi do, però Verges no havia d'estar més a prop del trencant??? Pensava que portava mitja hora a la C-31 i l'estat de-desesperació es va fer insofrible i vaig decidir verificar-ho trucant al Roger. Vaig voler-li dir que les indicacions eren cap a Torroella de Montgrí, i que ni paraula de Verges, però amb l'estat d'excitació el que em va sortir va ser que hi estava, a Torroella. Aleshores ell va agafar el mapa i em va dir, doncs te l'has passat, tio! (Allò em va acabar de confirmar, enmig d'una pausa arrauxada de la raó, que no havia sabut llegir les icones del camí...)

Coions de terrassenc, vaig pensar, ja em podrien haver acompanyat fins al poble, que saben que la meva orientació és nul·la sota zero... Però em vaig carregar de paciència i a Gaüses --els d'allà en diuen Guses-- vaig fer la volta i santornem-hi, cap al trencant, cap a la N-II. Hi vaig arribar i ni rastre de Verges, tu. Pueblo fantasma. Segona trucada, i el Roger em va dir, amb tota la calma del món, no t'atabalis --cada segon que passava al volant em semblava llarg com un dia sense pa--, que la mateixa carretera que va cap a Torroella et portarà a Verges; passat Guses trobaràs Colomers i Jafre i, aleshores sí, hi arribaràs. L'odissea acabaria, doncs, feliçment.

Santa Setmana, divendres

2008-04-01T12:29:00.006+02:00

Divendres van penjar el Senyor. Quan érem petits, amb la meva germana dèiem "vostro senyor", cada vegada que l'àvia parlava de "nostro senyor". I rèiem una estona.

Tenia planejat de pujar al Port de la Selva i vaig aconseguir de fer-ho. Hi vaig arribar just abans de dinar, a casa el Roger i l'Elisa. Una parella de bons amics que fa vora un any es van establir allà dalt. Ell és músic i treballa quan pot al museu Dalí de Portlligat. L'Elisa ha fet més o menys de tot aquest any: des de cartera a Llançà fins a fornera a Cadaqués. Són una gent amb qui m'entenc a la perfecció, amb aquell punt foll i encantador que aprecio tant i tant de les persones.

A més va venir un amic d'en Roger, el Donènec, que ara ha triomfat amb el seu grup de rumba. Té aquella mirada dels joves de Figueres... En un curs de correcció tipogràfica hi vaig conèixer una noia preciosa i amb les mateixes celles. Sí, més aviat són les celles, caigudes i espesses, tot i que ulls i altres volen significar una mateixa expressió de mala lluna i mala tramuntana. L'A, la noia del curs, fotia una expressió tan severa que t'hi podies morir, o no, perquè a mi va seduir-me fins al moll dels ossos, i --perdó per l'obvietat-- també era de Figueres. Li ho vaig dir a l'Elisa pel msn: he conegut una noia que m'agrada rabiosament, sento cap a ella una atracció ferotge. Ella em va contestar que que bé, que com se n'alegrava per mi... Per bé que sempre m'ha dit que a mi em convenen les terrassenques, ja que troba que tinc molts de punts en comú amb la gent d'aquesta ciutat. El Roger és terrassenc i --per més inri-- el seu pare és el director del CNL de Rubí-Terrassa, és a dir, que és el meu cap.

Paràbola del canvi d'hora

2008-03-30T01:35:00.008+01:00

La B. em diu que si vols conèixer l'hora real cal que t'enviïs un sms a tu mateix. Llavors aquest missatge, com tots els bons missatges, viatja a l'espai, fins a un satèl·lit, per tornar tot seguit a la terra, aleshores sí, fins al telèfon receptor, que en el cas que ens ocupa és el mateix que l'emisor. El satèl·lit envia l'sms amb l'hora correcta i és per això que coneixerem, mitjançant l'inestimable ajuda del menú del nostre aparell, i sense cap mena de dubte, l'h0ra bona.
Aquest procediment --una mica maquiavèlic, val a dir-- desvetlla en mi el record d'una conferència d'en Raimon Panikarr a la qual vaig assistir ja fa uns quants anys, a Tavertet (Osona), on resideix. Es tracta d'un filòsof indi i a més ha fet carrera eclesiàstica. Una de les seves dedicacions amb més anomenada són els treballs d'apropament-interrelació de les religions cristiana i budista. No sóc gens algú que entén d'aquestes coses --però si sembla que sí, que hi entenc, ja m'està bé.

Doncs bé, en aquesta xerrada Panikarr parlava d'algun tema religiós que ara no goso ni tan sols intentar de recordar. El que sí recordo, i bé, és cap a on va derivar el discurs: l'amor. Va dir-nos força coses en aquest sentit, però de totes elles vaig aconseguir de retenir-ne ben poques... Una va ser que la filosofia de la vida no és altra cosa que la sabiduria de l'amor, i l'altra, que el camí més curt entre dues persones que s'estimen passa per les estrelles. Amb aquesta darrera imatge el filòsof volia il·lustrar la teoria segons la qual l'amor no es pot considerar com a tal si no participa d'alguna cosa altra que les persones que s'estimen.
Jo m'ho he volgut fer meu, és a dir, entendre-ho, i m'hi ha ajudat una frase de Cortázar, diria que de Rayuela, que --al meu entendre-- ve a significar el mateix: "Amarse no significa mirarse uno en los ojos del otro sino mirar ambos en una misma dirección". Aquesta mirada, o la seva direcció, no seria per mi sinó els estels de què parlava en Raimon Panikarr... o el satèl·lit que t'informa sobre la bona hora. El temps i l'hora són importants, com ho és el Nord, però d'aquest ja parlaré en un altre moment...

Santa Setmana, dijous.

2008-03-27T23:10:00.006+01:00

Definitivament no vull retardar més el relat de la Setmana Santa. Començaré pel final, potser, perquè hi tinc afició i a més un record i un present que em cremen a les mans. No sé on sóc, i això ho diu tot: vagarejo pels carrers de Rubí i després trigo tres hores a preparar dues classes d'hora i mitja. Pot semblar que ja és això però en realitat no ho és. La realitat és que el retorn de les vacances ha estat pròpiament un xoc. Un retorn. Crec que no havia experimentat mai d'una manera tan abrupta el canvi del temps vacacional al laboral. Tal vegada mai no havia fet vacances...

La B. ha viscut tota la vida a l'Alt Empordà, en un poblet anomenat Pins, vora Camallera. El poblet en si no és altra cosa que quatre masos disposades les unes al costat de les altres, i envoltant la del propietari. Vam arribar-hi dimecres a la nit i dijous al matí vàrem anar a visitar Sant Martí d'Empúries i la mar brava. Tot seguit dinàrem en un restaurant guapíssim on em vaig gastar gairebé la paga mensual... I és que sempre demano peix quan vaig a un restaurant. Sí, segueixo el bon criteri d'un bretó que vaig conèixer a Toulouse, el qual va deixar anar, en l'únic sopar que vàrem compartir durant la meva estada a la ciutat, que sempre que anava a un restaurant demanava du poisson perquè a casa era molt estrany que en mengés. D'això ja fa vuit anys, i encara no m'he cansat de ser fidel a aquell judici culinari tan encertat. Cap a mitja tarda vam tornar a cals pares i aleshores amor i migdiada.

Les postes de sol tenyeixen el cel d'uns colors vivíssims per allà dalt. Ens van trucar unes seves amigues i vaig pensar de conya, anirem a veure la processó de Verges. A mi em feia cosa dir-li d'anar tots dos sols perquè no m'imaginava ben bé què podia ser. I una meravella, tu. Fins i tot vaig trobar-me una antiga companya de filologia francesa, la Rosa, filla de Verges (ui, que malament que sona...), disfressada i seguint la processó. Vàrem dir-nos, en un silenci sepulcral, amb la boca i els ulls oberts per la sorpresa però de manera gairebé imperceptible, Isaac..., i jo, Rosa... Després al bar Mas Pi a menjar brunyols (bunyols de l'Empordà) i vi de moscatell. Es podia dir que érem dijous al vespre i que ja havia acomplert la meva missió més cobejada: què no devia suposar per a mi veure la Dansa de la mort!

Rentem-nos els vidres

2008-03-17T18:50:00.006+01:00

La Setmana Santa comença lentament, com m'imagino que va ser l'enfonsament del Titànic. Ja m'han trucat per donar-me feina per demà i la resta de dies, però... Estava escrit! T'ho havien dit! Aprofito doncs la darrera estona que podré seure tranquil·lament davant la taula de l'escriptori amb l'ordinador. Giro el cap cap a la finestra i el vespre tot just comença a estendre's pertot sota el cel. Alguns núvols rosats es barregen amb altres de grisos. El blau del cel adopta un to que m'inspira tendresa. La visió del Tibidabo i la creu del Park Güell és més clara i nítida d'ençà que vaig netejar els vidres de l'habitació. Podria dir que abans ni els veia, però exageraria. No eren tan guapos, això sí. És d'agrair la millora, sens dubte. Amb els vidres passa igual que amb les ulleres: una vegada que vaig haver de dur-ne, vet-ho aquí que mai em recordava de rentar-les. De manera que, així que ho feia, la visió del món m'esclatava als ulls amb una bellesa i una força sorprenents. I jo que pensava que el món era brut i lleig... I aleshores me n'adonava, com ara: quin món tan bellament diferent rere els vidres nets!
Rentem-nos els vidres!!!

Repas amoureux

2008-03-16T23:02:00.008+01:00

Aquestes són les primeres paraules que vaig encertar d'escriure en francès pel que fa a l'amor carnal. L'Emmanuelle me les va desvetllar; o millor: la primera topada que hi vaig tenir... Si a la vida s'aprèn a cops jo hauria de ser el més savi dels savis!
Una cosa que aprecio molt d'aquest text és l'evolució a què l'he sotmès: va començar sent una carta (sí, sí, una carta postal!) d'amor amb ple de referències a la noia concreta que és l'Emmanuelle i al pobre coneixement que en vaig poder fer després de passar una nit junts, sota els llençols. La seva reacció després de llegir-la va ser l'enuig, perquè em va dir que s'havia sentit nua davant mi... (Allò va excitar força les meves pretensions literàries, no cal dir!) De mica en mica, i forçadament --ni se m'acudiria negar-ho--, em vaig anar allunyant de la noia en qüestió.
Fins al punt que va arribar el setembre i el meu retorn a Barcelona es va fer inevitable. I en esser a casa de seguida vaig esporgar de l'antiga epístola fogosa tot element que es referís explícitament a la francesa. El vaig embellir, segons crec.
I fins ara sempre he estat convençut que ja en el moment d'escriure la primera versió, aquesta no era "essencialment" per a la Manu --amb el benentès, però, que cercava inexcusablement d'excitar-la--, sinó per a alguna dona amagada dins el meu caperró i feta de tot allò que representa per mi la feminitat amb majúscules. Escrivia per a la dona, com per a la dona és el resultat final, que vet aquí:

Manger tes mains , tes pieds, manger tes hanches. Croquer la faim, manger d’amour, même ce qui reste dans ton assiètte. Manger, remanger et remanger encore.
Te manger du matin jusqu’à la nuit, de l’apéritif jusqu’au dessert... ta bouche, tes oreilles, ton nez: tout avaler!
Parcourrir ton corps de mes lèvres. Mourir de plaisir en plein extase des goûts et des couleurs.
Capricieux, ouvrir le chemin qui mène à ton coeur juste pour le goûter.
Bouffer tes mots, les pêcher dans l’océan comme s’ils étaient des poissons.
Boire tes larmes, quand elles se laisseront glisser de leur rondeur, de celle de tes joues, au plus profond des vagues salantes.
Grignoter ta douceur, ta sympathie... mais aussi tes fesses et ta belle poitrine.
Enfin, bref, au bout du compte et comme conclusion, te consommer sera la solution.
Bon appétit.

Hi ha un petit detall del poema que encara em recorda enormement les circumstàncies en què la vaig conèixer. Va ser en un sopar, en un restaurant de la Ville rose. Com a bona francesa (el tòpic és indefugible), va interessar-se per mi així que va conèixer la meva nacionalitat --estudiava espanyol com a segona llengua estrangera-- i s'ho va fer venir bé per asseure's al meu costat.
Jo menjava més o menys desmesuradament, com la majoria de vegades que menjo en un restaurant, i no vaig estar-me ni de demanar-li (això sí, très très gentillement) si no voldria acabar-se el menjar que s'havia deixat arraconat al seu plat. De manera que vaig acabar-me menjant una part --les restes-- del que ella s'havia demanat. Ja mentre ho estava fent --i la cosa va durar, perquè va ser un dels trets més significatius a partir dels quals vaig recrear finalment l'escena en el poema--, ho vaig considerar una acció tan vil i antiromàntica que tot jo era com una fulla tremolant d'excitació triomfalista.

M'agrada, doncs, aquest recorregut: el que va d'una dona fins a la dona. L'intuïció més primigènia, malgré tout, em diu que, en el meu cas com a mínim, a aquesta segona és a qui van dirigits des d'un bon principi els textos quan són més reeixits, més elevats. Es podria dir que la carn i els ossos i, si ho voleu, la gràcia i la bellesa d'algú no són sinó la porta d'entrada a alguna cosa més que no he encertat encara d'escatir.
Ara bé, vol un molt de gust pel risc --o d'afany literari, que també podria ser--, de dir-li a la teva parella que "en realitat" no era per a ella que ho escrivies...

Un petit souvenir du Brunchennal

2008-03-13T22:29:00.007+01:00

J'ai rencontré une demoiselle qui m'a poussé vers l'écriture. J'ignore vraiment si j'utilise des expressions qui ne sont pas françaises, mais ce dont je suis sûre c'est que je me regale à écrire et parler cette langue si belle! Ce qui suit, ce sont des rêves que j'ai eus chez Yvette, la petite paysanne, dans le Brunchennal, la ferme qu'elle et sa famille habitent, située tout près de Délemont, Le Jura (Suïsse), le Noël d'il y a quelques années...
J'ai fait lire le deuxième à Atika, une copine qui habite à Paris, et puis elle m'a dit: Lors que tu t'atrapes t'es mort. Comme quoi je suis content de ne pas être capable de vérifier si elle avait raison, pour l'instant.

ÉCRITURE.

J’ai très peu écrit, de ma vie.
Cependant, ça me plait tellement
que j’ai décidé de continuer...
à écrire, bien évidemment.

RATRAPAGE.

Je suis tout le temps en train de me
poursuivre
et il n’y a qu’une chose qui me gène
là-de-su:
je ne m’atrape jamais.

Fa deu anys que tinc vint anys

2008-02-10T21:39:00.000+01:00

Vet aquí un altre discurset:
Primer de tot perdoneu-me si al final de la nit em trobeu una mica cansat. És que resulta que estic examinant els meus alumnes durant tota la setmana. I, evidentment, com a professor del tot virtuós que sóc i exemple de virtut, jo m'examino alhora que ho fan els meus alumnes.
I per acabar, perquè sóc bo, i breu, i sóc català, que no garrepa, vull dir-vos que bé que ahir va ser el meu aniversari, i que bé que l'endemà, és a dir avui, ens trobem per festejar que tinc trenta anys. Trenta anys que he passat sota el sol i sota els núvols i a cobert, trenta anys després dels quals, per algun miracle de la voluntat, m'aturo i miro el món decididament atabalat i plenament enamorat de totes les coses bones que he trobat i trobo pel camí. Dels bons amics i de les bones dones (aquestes, no em pregunteu per què, sempre són les més dolentes). Del bon menjar i de les festes populars. De les llengües, la lingüística i la literatura, que és el meu palau perquè és el meu refugi.

Un casament feliç

2007-12-24T13:55:00.000+01:00

No voldria, sobretot, que s'acabés l'any sense penjar el discurs que vaig fer al casament del Marc i la Maria.

Maria i Marc, Marc i Maria, m’alegro tant que us caseu... M’alegro tant de la vostra unió que no he pogut ni volgut quedar-me callat sense dir res. Però no només l’alegria m’empeny, amics estimats, a aixecar-me i fer-vos sentir la meva dolça veu. El sentit del deure m’impedeix de deixar de traslladar a la Maria les paraules que vaig sentir-te dir a tu, Marc, mentre dormies, al Marroc.

Varen ser paraules tendres i d’amor, que tot seguit us diré. I dic “us diré” (o sigui, a vosaltres) perquè si bé el poema del Marc és per a la Maria, tots vosaltres, com jo, participem de la festa d’aquest amor. O, millor: participem d’aquest casament, el qual no és altra cosa que celebració de l’amor.

Amb tot vull que abans quedi molt clar que al setembre vàrem anar al Marroc per fer el comiat de solter del Marc. Que vam llogar una casa de tres pisos amb solàrium i tot el confort.

I mira, Marc, que jo em pensava que eres un insensible i cap quadrat... però com havia de ser el que deies que en llevar-me a mitjanit i arribar vora el teu llit i escoltar-te, va semblar-me que encara somniava.

Deies, “Maria, t’estimo”, però això, a banda de ser una obvietat, em va semblar un pèl cursi. (Ho deixo anar al principi perquè sempre és més convenient començar malament i anar millorant que no pas començar bé i empitjorar.)

També vas dir: “Fa deu anys que anem junts i per mi encara és com el primer dia” (oi?) I no et vas aturar:

“Maria, sento un desig per dintre
que no em deixa viure.
Ja dormi o balli o vagi amb camell,
no m’abandona ni un moment.
Quan estic excitat és molt pitjor
i tu ho saps, que m’excites, tu ho saps prou!
N’he vist tantes de dones al Marroc...
però cap d’elles no se t’assembla!
A banda de dur les cares tapades, segur que
si no les hi duguessin tampoc no
serien tan precioses com la teva.
Perquè tu per mi ets el món, i més i tot!

I aquella composició, amics i amigues, allò es va anar fent gran i gran i va anar creixent i creixent fins arribar al punt en què es va enlairar. I va anar tan amunt, però tant, que de veritat us dic que si ho haguéssiu vist ara sabríeu que el que us dic és cert. Perquè hauríeu vist, com jo, que les paraules, en l’aire, semblaven una àliga abraçant el cel amb les seves ales. I tota majestuosa va iniciar el descens i com més a prop era de mi més superfície del cel abraçava.

Quan va arribar damunt la font del jardí, Marc, vas trencar tot l’encant i la màgia de l’escena... en posar-te a roncar. Allò va ser la dissonància majúscula. La fi del món. Vaig quedar-me del tot abatut i esmaperdut. A QUADRES.

I amb el record encara viu de l’aleteig majestàtic de l’animal, vaig tenir una fortíssima impressió que encara avui només puc explicar-me mitjançant un dels ensenyaments del jove Ícar: “Fins i tot els ocells, quan moren, van a parar a la terra”.

I des d’aleshores que dono voltes a la idea, estimats. I el millor que n’he sabut treure és que si la mort fa caure els ocells, no veig perquè no pot ser l’amor el que ens faci enlairar-nos a nosaltres.
Així, doncs, Maria i Marc, Marc i Maria, tan sols em queda per donar-vos un únic consell: A volar!!!

Chez Perversion

2007-12-24T13:41:00.000+01:00

14 juillet, 2001

On cherche la côte.
La mer est calme; pas complètement, mais assez.
Puis les enfants dorment. Ils font des reves de marins,
de trésors cachés et de princesses captives.
Eh oui, le soleil a brulé de toute notre vie.
Quelques fois on est resté dans la pénombre, pourtant.
Finalement la côte sortira à notre rencontre.
Des pierres géantes nous souhaiteront le bonsoir.
C'est sûre et certain! Comme la nuit qui avance.

Francesca o la gènesi de la poesia.

2007-12-07T16:07:00.000+01:00

Cal una predisposició de l'ànim determinada per a la poesia? Pots estar fet un nyap i escriure res que enganxi i desvetlli complicitats? A Toulouse hi vaig conèixer una noia que em va fer fer poesia. Fins i tot en italià. Sense tenir-ne gaire idea. I tot per la lluïssor de la llum als seus ulls... Perquè cada cop que parlàvem (les yeux dans les yeux) semblava que plorés!!! Jo no m'ho acabava de creure: era petita petita i dolcíssima criatura, que em deia "piccolo Isacco", "il mio piccolo Isacco".
Jo volia fer alguna cosa amb aquella brillantor que li venia als ulls en quedar-nos mirant l'un a l'altre. De seguida vaig tenir la pensada d'assimilar aquelles refulgències a les de la llum de la lluna reflectida sobre el mar. Era una imatge que sempre m'havia corprès, i ara el ulls de la Francesca em corprenien.
Així, doncs, després d'unes quantes recomanacions i bons consells dels companys italians de la residència, la situació va acabar sent la següent: Nei tuoi occhi ho visto la luce tremare, come la luna e le stelle sul mare.

Sec

2007-12-07T15:26:00.000+01:00

M'he quedat sense bloc. Uns bons dies sense armes narratives. Solament uns fulls massa petits, en una llibreta lligats. Neva al Pirineu i les boires em pesen com quasi bé sempre. Ja m'ho pensava tot aquest mes que he passat fora la pàgina: malenconia. Patologia que afecta l'ànima i les ganes de fer coses. Les ganes de buscar i d'innovar i fer provatures i aventures.

Sense cap imatge gaire viva per exposar, cap vivència ni demència digna de menció. La melancolia s'ho menja tot, ja ho veieu. Em recorda el paper de "la nada" a "La historia interminable".

Happy pills contra el mal de cor

2007-10-28T12:25:00.002+01:00

Contra les claus que es perden soles.
Em vaig trobar l'altre dia, a la moto, aquesta enganxina. Una enganxina on hi deia això. Amb, a sota, una creu rosa igual que la Creu Roja. Em va semblar una broma del destí. Una d'aquelles bromes pesades del destí. Però em va fer somriure, per sort, perquè tot i ser pesada va provocar-me l'alleujament d'adonar-me que no es tractava d'una multa ni cap altra sanció. Encara no sé de què es tractava, à vrai dire. En tot cas, el nom em va semblar "cachondo" (happy pills). Això em va tenir content un bon moment.
De fet aquestes dues setmanes he anat saltant d'alegria en alegria molt seguidament. La primera setmana perquè me la vaig passar escrivint el meu discurs per al casament del Marc. I la segona perquè me l'he passada ressacós de l'èxit que van tenir l'actuació i el text. Sobretot el text.
I, ben mirat, això de happy pills pot molt bé ser una campanya publicitària de qualsevol cosa. La qual cosa em connecta (mitjançant aquesta xarxa connectiva que em traspassa l'ànima) amb una campanya de l'ajuntament que --i per això vaig alegrar-me també una bona estona-- s'anuncia de la manera que vet aquí: Tinc tan bona salut que el cor només me'l pot trencar l'alba.
Així doncs, no m'atreviré a dir que tinc GAIRE bona salut perquè --j'en suis persuadé-- si no fos per desoris com ara les happy pills (contra les claus que es perden soles) a hores d'ara el meu cor ja feia malves.

Encara Fabre

2007-10-17T23:22:00.000+02:00

Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m’omple.
Només l’anhel d’infinit
i el vent, per les quatre portes...

Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917)

Estava buscant al diccionari de l'Enciclopèdia el significat d'anhel i doncs m'he adonat que era tot just el que em pensava: desig vehement. Amb aquestes mateixes paraules. Ho devia haver buscat alguna altra vegada. Si no, no m'ho explico.

A banda del mot el poema m'agrada. Vull dir que a banda d'anelhar (és a dir, de desitjar vehementment) l'infinit. Aquesta idea em deprimeix més que no pas divertir-me. Perquè em sembla un mot molt pesat, aquest infinit. Les quatre portes no les entenc, és clar, però el poema em transmet un no sé què gegantí que m'agrada força.

Professor de llengües.

2007-10-12T13:45:00.000+02:00

Des de l'agost que no escrivia... Notava que em faltava alguna cosa i no encertava a trobar què era! Ja us ho havia dit, oi, que treballava de korrektor de kapellans? Segur que sí, en guardo un molt bon record. Els kapellans són bona gent i creuen en el que fan.
Ara he trobat una altra feina que està molt bé: profe de català per a adults. Feia tres anys que mirava de treballar d'això, tu. Vaig fer el nivell D mentre treballava al MNAC i en acabar-lo, i en arribar el setembre, vaig agafar l'atur per poder treure'm el K sense haver de kurrar. Això va ser el curs passat. Un curs duríííssim, la veritat. Una kanya com mai a la vida no m'havia donat. Fins i tot sentiments radikals d'inutilitat, d'ineptitud.
Fa unes setmanes, en el context d'unes jornades sobre l'ensenyament de llengua catalana a no catalanoparlants, vaig assabentar-me del fet que aquest any sí que havien fet el curs de Postgrau de català per a adults, dins el departament de formació del professorat de la UB. Valga'm Déu, aquest hauria estat doncs tot un altre any si per comptes d'estudiar el maleït curs de Korrecció hagués estudiat l'altre postgrau... Altra vegada la mala sort va voler fer-me la traveta: no és que no hi truqués interessant-me per l'esmentat postgrau, no, el que va passar és que els vaig trucar i em van dir que aquest curs (2006-2007) no el farien.
Bé, doncs, el cas és que per fi faig de professor al CPNL, que per fi sóc un tècnic del Concorci per a la Normalització Lingüística. Per fi treballo amb la matèria prima que aprecio més del món mundial: les lletres. Els mots. Les oracions. Les funcions sintàctiques. La comunicació.
I la primera intuïció que vaig tenir respecte d'aquesta professió va ser a la tan recorreguda pel·lícula El lado oscuro del corazón, on a banda de poetes hi apareix un bon vivant francès que, davant la pregunta que obsessiona el poeta-protagonista durant tota la pel·li (pregunta que li fa la Mort, personificada en una dona vestida de negre que vol convence'l que la poesia no és realment un ofici), "¿Qué sos, vos?", respon (amb un inconfusible accent gabatxo) "Yo soy profesor de lenguas". Recordo que en sentir-ho m'imaginava dient-li a la meva mare, vull ser professor de llengües.

Emmanuelle

2007-08-28T22:39:00.002+02:00

L'última pel·li del Médem, la vaig veure ahir i ja comença a agradar-me ara. Em va semblar massa embolicada en un primer moment, massa moviments no gaire ben lligats... M'agraden les istòries més simples del mateix director. La ardilla roja, per exemple.

Em va agradar la prota, és clar, perquè està com vol i més encara. Però el director li fa dir unes coses que vaig trobar un pèl gastades... Al final, vaig alegrar-me en veure una escena on la mateixa prota (Manuela Vellés) engoleix un espàrrec gegant com si fos un "nabo de campeonato". Fins a l'esòfag i després el treu tot sencer. Una bona vacil·lada, sí senyor.

Però què vols que et digui, sembla com si tot plegat quedés-des-naturalitzat pels diferents paisatges que acompanyen l'acció dels personatges. Per l'aventura en un veler, per Eivissa, per una casa de colònies propietat d'una francesa que s'autodenomina "mecenas" (yo a la que me cenaría es a la Manuela).

Ara que he dit Manuela, jo ja he sortit amb noies que es diuen Manuela. Bé, sortir-hi el que es diu sortir-hi, potser no. Hi he tingut affaires. De fet es diuen, o es deien, Manuelle. Dues en un any, dues a Toulouse. La primera, una boja rematada, la vaig conèixer en una plaça on hi havia una banda tocant el tango. Ella estava ballant (o fent que ballava) amb unes amigues, i me li vaig apropar i em vaig oferir com a parella i de passada li vaig demanar si me'n podia ensenyar, de ballar. Ella em va respondre que "avec plaisir" (serà un plaer), i que d'aquesta manera, ballant, n'apendríem tots dos. De seguida varen sortir els punts en comú, i així vam passar una bona estona agafadets i enraonant d'allò que em venia al cap, que de francès no en sabia gaire (tot just era el meu quart dia a Toulouse). Em va deixar anar com de passada, com qui no vol la cosa, que havia estat internada uns dies en un hospital psiquiàtric. (Però, suposo que per allò que diuen, que sentim només el que volem, això no ho vaig sentir!!) Aleshores, acabat el ball, em va proposar d'acompanyar-la a casa i jo no vaig refusar la invitació.

Després ens vam trobar uns quants dies per la facultat, ja que tots dos estudiàvem psicologia, però va tenir una o dues relliscades grosses i jo no vaig voler cedir (aquella vegada, no) davant la meva tendència a sortir amb noies "difícils".

L'altra Emmanuelle (Manu), la vaig conèixer en un sopar amb una colla d'anglesos de la residència universitària (la mateixa on vaig conèixer la Francesca, l'italiana dels "castells a la defensiva"). S'ho va fer venir bé per seure al meu costat i acaramelar-se progressivament amb mi. I del sopar a la resta de la nit i a la resta de l'estiu, durant el qual vam estar ara que sí, ara que no i, aquí volia anar a parar, dient-me ella que hi havia un noi que l'havia estimada durant quatre anys i doncs que ara ella havia d'estimar-lo. Jo, evidentment, no m'ho creia, però estava tan bona que no me la volia deixar perdre. Si no el seu contacte, sí la seva companyia i la possibilitat d'arrencar-li somriures fortius.

Oh, si pogués traspassar l'ordinador amb el sol so de la "u" francesa, us adonaríeu de com pot arribar a ser de sensual el nom d'Emmanuel. De com la literatura pot arribar a perdre un xavalet de 21 i 22 anyets que no hi acaba de tocar del tot, de peus a terra.

El cascabel

2007-08-26T20:41:00.000+02:00

Juntáronse los ratones
para librarse del gato;
y después de largo rato
de disputas y opiniones
dijeron que acertarían
en ponerle un cascabel
que andando el gato con él
librarse mejor podrían.

Salió un ratón barbicano,
colilargo, hociquirromo
y encrespando el grueso lomo
dijo al senado romano
después de hablar culto un rato:
-¿ Quién de todos va a ser
el que se atreva a poner
ese cascabel al gato?

Lope de Vega

Fabula docet...
Esta fábula enseña que del dicho al hecho hay un buen trecho.

Enamorat de l'amor.

2007-08-08T23:20:00.001+02:00

Ferran estava enamorat de l'amor, passava aquell estat propi de les criatures de la seva edat en el qual una mena de desig sentimental i eròtic viu latent en totes les idees que el cervell elabora i en totes les impressions que es reben del món exterior. L'home estima i no sap ben bé el que estima ni el que vol; hi ha tots els elements subjectius barrejats d'una manera tendra i confusionària, i manca l'ésser concret per canalitzar, per destriar els elements. Manca la persona per establir el contacte. No s'ha trobat encara la dona, però se'n pressent el perfum; en la claror, en les músiques, en les mirades de totes, en la malenconia inexplicable, en els somnis nocturns, en l'aigua fresca del bany i en el vol de les orenetes. L'home només viu enamorat de l'amor.
Sagarra, Vida privada.

M'ha tornat a passar: m'he enamorat. I aquesta vegada d'algú concret i tal, però el meu amor no deixa d'assemblar-se molt i molt a aquest de què parla en Sagarra... Jo diria que sempre que he sentit aquesta mena de desig o d'atracció o de sentiment (l'amor), ha estat com un esclat de quelcom que ja feia temps que era a dins meu i que aprofita aquestes ocasions per treure una mica el cap i veure què passa per fora.

De fet amb la literatura és exageradament així que tot acaba succeint: si mai he escrit res per a alguna noia, era un sentiment universal el que m'omplia i em colpia, el que em vessava per totes bandes. Ja podia adreçar el text a una noia, que sempre acabava adonant-me que el resultat era més aviat per a la noia; o, fins i tot, per al camí --altrament anomenat amor--que alhora ens separava i que ens unia.

El plural dels mots en EA

2007-08-01T23:32:00.000+02:00

Una de les normes més elementals de la gramàtica catalana és la que prescriu que tots els mots acabats en a àtona, en la formació del plural, a més d'afegir una s, canvien aquesta a en e. Dit d'una altra manera, fan el plural canviant la a final en es. Un escrit que contingui plurals en as sempre és obra, certament, d'algú que encara no s'ha iniciat en els aspectes més bàsics de la normativa de la llengua catalana.
Albert Jané, Aclariments lingüístics

Curro amb majúscula inicial.

2007-07-31T16:20:00.001+02:00

Que bé. Finalment he aconseguit curro. Només per al mes d'agost, però com a corrector. Corregiré un setmanari religiós que es diu Catalunya Cristiana. Un curro és un curro i ja està tot dit. I si a més fas jornada intensiva i de dilluns a divendres i corregeixes l'edició catalana i la castellana, doncs està molt bé, què carai!
Apunt interessant: En les obres de tema religiós, tant els mots Déu i Papa com, d'una banda, díctics relacionats amb aquests éssers (faci's la Teva voluntat...), s'escriuen amb majúscula inicial.

El lado oscuro

2007-06-22T18:31:00.000+02:00

Yeah! Dissabte passat vaig anar a una concentració de Harley Davidsons. Bé, de fet anava al concert d'uns col·legues, però resulta que el concert era a Calafell, en una d'aquestes concentracions. Va ser tot un festival, ple de personatges i penya superautèntica. Amb passió pel món de les motos. Passió de veritat, d'aquelles que defineixen un estil de vida. I veure'ls tots junts bevent cervesa i escoltant la música heavy dels concerts... doncs això, que em va agradar molt.

També va haver-hi streaptease femení i masculí, i concurs de "miss camiseta mojada". I veies allà tots els motards ben contents d'ajuntar-se com nens que tornen a casa després d'un llarg viatge a casa d'uns parents que viuen a l'estranger. Clar que a la imatge hi hauríeu d'incloure uns quants milers de litres de cervesa i les caçadores de cuir i els tatuatges i els fronts calbs i les grenyes cobrint els clatells de tot quisqui!!

L'Agnés i el seu grup, com sempre, formidables. Tota una descàrrega d'electricitat, amb influències dels Motorhead (no és que hi entengui, és que en van fer una versió :P). Tenen una web que es diu http://www.lilithrock.com/.

Encara me'n recordo, ara fa deu anys, quan vam anar amb l'Agnés a veure El lado oscuro del corazón, al Verdi. Era la meva primera vegada. La primera vegada que sentia això, d'Oliverio Girondo:

"Me importa un pito que las mujeres tengan los pechos como magnolias o como pasas de higo. Un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisiaco, o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportar una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias.
Pero eso sí -y en esto soy irreductible- no les perdono, que no sepan volar. Si no saben volar pierden el tiempo conmigo".

Va ser pròpiament un xoc. En francès diria que em va "bouleverser", però entretant m'he recordat que en català d'això en diem "trasbalsar". Amb el temps i uns molts visionats més, em vaig pensar que allò que deien a la pel·li també podia dir-ho jo, que no era tan difícil... I així va ser que vaig començar a fer (intents de) poesia. Al capdavall, només hi surten poemes de Benedetti i de Girondo: res de l'altre món.

Jo em donaria a qui em volgués

2007-06-05T10:46:00.000+02:00

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

Vet aquí un poemot de Josep Palau i Fabre que m'ha enviat una col·lega que vaig conèixer fa poc en un recital de poesia. Es diu Àngels Gregori i és poeta. Va ser molt bo el dia que ens vam conèixer, pq jo anava a veure una conferència sobre poesia a la Bonne Maison i vaig demanar a una de les bibliotecàries, asseguda rere el taulell, de què aniria exactament l'acte (Això és molt típic de mi: anar als llocs sense saber què s'hi fa; només pel plaer de tenir temps per a dedicar a alguna cosa que em tregui de la mandrosa rutina de les bromes i caboires.) Doncs bé, la qüestió és que la persona que em va respondre va ser la mateixa noia que venia a fer la conferència, que s'estava allà al costat esperant que li donessin instruccions. De seguida em va dir: "Ep, però tu no estàs amb mi a la classe d'en Besa?" Així va ser que vam saber que feia tres mesos que érem companys de classe.

El recital em va agradar, em va agradar molt. Sobretot, perquè vaig adonar-me que no hi entenc gaire, de poesia. Vull dir que se'm passaven massa coses, que no n'arribava a copsar el sentit. És prou evident que això és el més normal que pot succeir-li a un no-lector de poesia. Del tot cec i indefens davant de l'allau d'imatges i de densitats conceptuals. Va ser sobretot això el que em va fer perdre una mica molt. El que em va fer sentir ignorant davant el mitjà. Grans acumulacions de mots plenes a vessar de sentit. Fins al capdamunt i més enllà. Un tret comú a tots els poemes que varen ser recitats.

Què vol dir "jo em donaria per un bes que besés i del besat em desbesés"? Oh, si vos plau, necessito saber-ho. Tinc l'acudit que si arribo a esbrinar-ho jo també --fins i tot jo-- podré escriure aquesta mena de poesia.

El mur

2007-06-03T23:14:00.000+02:00

Avui ha estat un diumenge diferent. No perquè hagi fet res d'especial, sinó perquè cada nou dia té quelcom de diferent. A part d'això el cert és que sí que hi ha hagut un esdeveniment que l'ha fet únic i propi i amb majúscula inicial: he acabat la llibreta dels mots i de les citacions. De les frases fetes i proverbis. En català, castellà, anglès, francès i italià. La llibreta que he anat escrivint durant els deu últims anys, és a dir, de mica en mica. Tot plegat unes cent planes i escaig, amb la intenció primeríssima d'engrandir el meu cabal lingüístic. I ara déu n'hi do, una sensació estranya em recorre el cos. Tot d'una deixo enrere l'obra on he vessat els passatges que he trobat més colpidors dintre les novel·les que he llegit al llarg de tot aquest temps. Vida privada, de Sagarra; Les aventures del jove Werther, de Goethe; Rayuela, de Cortázar; Los hermanos Karamazov, de Dostoievski... Cites de pel·lícules i molts altres textos que m'han caigut a les mans ja sigui a la universitat o per pura casualitat encuriosida. Molts trossets de pensament que m'han cridat l'atenció, com el que apunto tot seguit:
"Un muro de imposibilidad separa la tierra del cielo; el hombre tan sólo puede soñarlo y admirarlo". És de Galileo (s. XVI).
És una de les primeres entrades que tinc a la llibreta, i per això suposo (n'estic segur) que passava per un moment molt més idealista que no ara. Fins i tot tenia una teoria el·laborada sobre aquest tema, però en el terreny terrenal i interpersonal. Per mi el mur seria, de fet, allò que ens separa els uns dels altres, el que ens impedeix de lliurar-nos completament i, alhora, el que ens protegeix de l'alteritat. L'àlbum dels Pink Floyd, The Wall, en parla metafòricament. Ho enfoca des del punt de vista de l'educació i de com els pares (la figura del professor) basteixen els nostres murs a base de prohibicions i altres "ordenances". Aquesta és, en tot cas, la part de la cançó que he aconseguit d'entendre amb el meu anglès de pa sucat amb oli. Hehe, me'n vaig a dormir.

Castells a la defensiva

2007-05-22T23:35:00.001+02:00

El primer dia del taller de Cuines del món vam treballar una recepta típica del marroc: amanida de cogombre i maduixes. Hi vaig conèixer una noia d'aquelles que et fan somiar despert (mentre puguis somiar i tallar maduixes alhora sense tallar-te, cap problema). De fet, no la vaig conèixer gaire bé, perquè ni tan sols conec el seu nom. El seu cognom, per contra, sí que el conec: Castillos. Va ser tot u el fet de sentir-lo i recordar la meva estada a Tolulouse, durant el curs 1999-2000. Allà vaig sortir amb una noia italiana que es deia (i es diu, suposo) Francesca.
Més concretament, el que vaig recordar va ser que un vespre, mentre sèiem, la Francesca i jo, en un banc dels jardins de la Cité Universitaire, vam començar a discutir sobre la nostra relació. Ella va justificar-se (tampoc no me'n recordo gaire bé...) dient que acostumava a posar-se a la defensiva ("sulla defensiva") davant del que jo li deia. Aleshores vaig fer l'orni, adoptant una actitud d'ignorància total -la qual cosa em produeix per si mateixa un gran plaer-, de manera que vaig demanar-li (evidentment, en italià): Què significa "sulla defensiva"? Aleshores ella va estirar lleugerament l'esquena enrere i, posant-se les mans damunt dels pits, em va explicar: "Imagina't que són dos castells (castelli); si un dels dos percep que l'altra l'atacarà, es posa sulla defensiva. Jo aleshores només feia que pensar: "però si no ataco ningú... Jo els vull tots dos!".
No sé. Només espero que el nou castell no percebi que l'ataco, o en tot cas, que no ho percebi abans que jo no ho vulgui.

Una nit pel Born, enllà del romanticisme

2007-05-20T13:25:00.000+02:00

Ahir, no-res, un soparet amb una amiga i una amiga de l'amiga i una mica de menjar, a la zona fashion de la plaça dels àngels. Tot amanit amb rialles i ganes que la nit fos plena. Ja que l'amiga de l'amiga estava fotuda perquè l'havia deixada el nòvio tot just una setmana abans, de molt mala manera. Jo vaig voler buscar la seva complicitat mig-explicant el que m'havia passat amb la P (però no vaig deixar anar cap llagrimeta, ho prometo). Vam anar fins a la Fundació Miró perquè era jornada de portes obertes. I encara més rialles perquè no teníem ganes (almenys jo) de veure cap coi de museu, de manera que vam sortir de l'edifici en un momentet de res i va ser sortir i decidir què fem. De seguida cap al Born, que déu n'hi do com és de fashion, i allà un baret ens va acollir. Un pèl car per a algú com jo, obsessionat pels diners, però vam estar molt a gust, la veritat. Va arribar fins i tot el germà de l'amiga (que no de l'amiga de l'amiga) i em va explicar que finalment li havia dit a la nòvia de dixar-ho. Que no havia estat gaire dur (que, de fet, tot el contrari) tot "molt racional"... Me'n vaig alegrar per ell, evidentment, i tot seguit la festa va continuar en un altre local per al qual ens havien donat entrades al mateix passeig del Born. Un pèl (molt) estrany, i massa nois pel meu gust, i massa poques noies, òbviament. Però tant se val perquè veure noies és com masturbar-se la imaginació. I al capdavall van voler marxar i jo, doncs també, que no tenia res a fer per allà tot sol.

Ara que penso en el que deia l'amiga de l'amiga, va agradar-me la seva sinceritat. Ella no volia el seu exnòvio, vull dir que no el troba a faltar. El que troba a faltar és llevar-se al costat d'algú i les abraçades i fer-se pessigolles (suposo) i "fer-se carinyets". Algú amb qui jugar. Un peluix.
Ja ha caducat la idea romàntica de trobar a faltar algú per la seva infinita validesa, per insubstituïble, per inefable... Ara queda (re)conèixer la pròpia soledat, trobar-se íntimament sola o sol i arrenjar-s'ho de la millor manera possible.

L'amor boig

2007-05-15T19:43:00.002+02:00

Avui penjaré un fragment de la novel·la que m'estic llegint en aquests moments. Es titula L'amor boig, i la signa el pare d'un amic de la infància. Pere Rovira. L'amic es diu com el seu pare, i això és de puta mare (em va fer molta gràcia veure un escriptor a la tele que es diu Pere Rovira, com el meu amic de sempre...). Però el millor és que m'està agradant un munt, la novel·leta. Es veu clarament com l'autor ha estat poeta abans de novel·lista. Tota ella és plena d'imatges i de figures bellíssimes. Aquest fragment va agradar-me particularment:
A la Clara i a mi ens agradava parlar del nostre amor, però no per aquella necessitat d'eufòria que senten els cors i els cossos dels amants insegurs [...] I parlàvem del nostre amor amb orgull, amb la insolència dels que es pensen que vencent la vida quotidiana amb el plaer vencen el món.
Quina manera més encertada de parlar, per favor!! Pel que fa als continguts, em veig constantment abocat a situar-me en algun dels plànols d'allò que es descriu. En aquest cas, formo part indissociable del grup dels amants insegurs, perquè m'ha passat una bona colla de vegades això de voler celebrar l'amor amb l'única intenció d'enfortir-lo. Potser (segurament) per por que no fos prou resistent al pas del temps.

Sóc aquí

2007-04-18T23:35:00.000+02:00

Ara és esgotament. No tinc forces ni de donar-li la volta a la situació de tant coll avall que s'ha posat. Com pot ser que la nostra seguretat depengui d'una altra persona? En gran mesura, vull dir. Perquè encara no m'he mort (o això em penso...). NO. Ara només voldria deixar anar torrents de llàgrimes i clavar la cara contra el coixí i cridar fins a quedar-me sense un decibel de veu. Per això em serveixen els dits contra el teclat de l'ordinador. Potser és més silenciós però juraria que igualment efectiu. Crido al món escrivint al blog, com fa un presoner de Canbrians (?) que he vist en un reportatge del Telenotícies migdia.
EI, SÓC AQUÍ!!! (qualsevol que em sentís pensaria en el Patufet)

La mort i la primavera

2007-04-11T15:40:00.001+02:00

El temps ha passat tant d'ençà de l'última vegada que vaig escriure al (meu) blog. Durant aquesta temporada m'he vist escrivint un diari de lectura per a l'assignatura d'Anàlisi i producció de textos catalans. Una bona experiència, la veritat, perquè m'he tret moltes cabòries del damunt, i això ha estat el millor. I tot plegat mentre llegia i escrivia sobre La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Un llibre interessant, tot i que no hi he acabat d'entrar gaire... Tot de poesia i llenguatges simbòlics, en un poble deixat anar de la mà de Déu, situat enlloc i arreu. Però el fet és que m'ha inspirat a escriure "a raig", sense (gairebé) censurar-me la producció. De fet és la idea que tenia en començar el tema Blogs, però de seguida me'n vaig cansar, d'escriure. Aveure quan em durarà la nova ratxa. De moment he rellegit algunes entrades i no n'estic gaire decebut. Recordo aquella on explico el meu accident de cotxe amb una moto i penso: home, potser no n'hi ha per tant. La reacció en aquell moment va ser molt primària i fatalista, però això ja m'agrada com a estil. Em sembla que l'adoptaré.

Màxima de La Rochefoucauld

2006-11-08T20:05:00.000+01:00

Ei hola molt però que molt bones el que sigui... Si és de nit o de dia, tant si clareja com si fosqueja, tant si us heu llevat fa 2 minuts (home, tant potser no...) com si fa anys que correu i salteu pels camps. M'havia decidit a penjar, al meu blog, un propòsit que tenia per al cap de setmana, però al final no va tenir èxit, c'est à dire, que no els vaig acomplir, els meus propòsits. I si m'hagués proposat d'arribar a la lluna, ja fos amb una escombra o amb un coet, ja ho crec que les lamentacions estarien ben fonamentades, però essent com era el meu propòsit d'anar aquí a la vora, a Manresa, al festival de la Mediterrània... diguem que no, que no té perdó (es miri com es miri).
Per contra, m'omple d'alegria i de bons records el comentari que madamme P va afegir al missatge de l'altre dia. Aquest cap de setmana ens veurem i ja ho crec si en tinc ganes després d'un mes sense haver-nos vist els caretos! Durant aquest temps dec haver fet un munt de coses. Ni me'n recordo. Un blog. Deixar córrer una feina a l'E.O.I de Badalona per falta de temps. M'he turmentat un ou a causa d'això últim. Les he passat veritablement canutes. Com un peix fora de l'aigua. Fora.
I és clar que, mirant-ho millor, hi he pogut trobar coses positives, en tot plegat. Només que, per necessitat, sempre trio les coses que em vénen més de gust de fer i això potser és el pitjor perquè el que em ve de gust fer, a vegades --els ocells fan cagarades--, és un pal!!! Quina filosofia més barata, no? Sembla que estiguessis parlant tu, o bé que una persona qualsevol, davant la pantalla de l'ordinador, teclegés sense parar allò que té més amagat a dins seu. I que hi cerqués i que hi continués cercant i no hi trobés ni un pam de net, és clar!! Com va dir l'altra en el seu darrer comentari. Encertat, certament...
Quina facilitat la de perdre el fil amb què un comença. Se'l deixa suspès entre boires mentre la xerrameca continua i no fa altre que continuar. D'altra banda quin plaer més gran, no troba, monsieur de La Rochefoucauld? Ostres ara que m'ha vingut aquest tio... M'acabo de recordar que volia escriure citacions en el meu blog. Visca. Quines coses que té, la memòria... Bé, com haureu endevinat, la màxima següent és seva: François de La Rochefoucauld.
"Ningú no mereix ser lloat per la seva bondat si no té la força de ser dolent. Tota altra bondat no és, la majoria de les vegades, més que una indolència o una impotència de la voluntat" Déu n'hi do. Jo em vaig quedar flipat quan ho vaig llegir... Si algú hi tingués res a dir que no se n'estigui, si us plau. Parlaré jo per trencar el gel: a mi em sembla una autèntica putada. Perquè és cert. Però també és cert el contrari, és a dir, que ningú no mereix ser lloat per la seva maldat si no té la força de ser bo. Més aviat, m'ho prenc com l'opinió (no sé fins a quin punt típica) que l'opció que comporta la maldat enalteix més que no pas la que comporta la bondat. Com si la maldat estigués reservada per a esperits privilegiats, d'aquells considerats com a... I jo què en sé! Només espero que no sigui del tot el meu cas tot i que, si l'és, tant se me'n fot!!! Vraiment!!!
D'acord: he començat dient que tenia un propòsit i ara el penjaré, perquè toca. Està bé això d'enviar ampolles dins de missatges pel cyberoceà.
Poc a poc i bona lletra.

El pinyo amb la moto

2006-11-03T23:00:00.000+01:00

Ostres estic cansat. He anat a les Picornell i m'he fatigat moltíssim. He tingut una topada amb una moto quan tornava cap a casa amb el cotxe de la meva mare. Quina putada, de veritat. Volia cridar i he cridat. Però quina ràbia fa, quan les coses podrien sortir molt millor, que et passin cosetes tontes que puguin emmerdar-te tant... De moment ja li he fotut el pla de dissabte a la meva mare, tot i que podrà agafar el tren i dient això vull dir que tampoc no està tot perdut, per a ella. Però quin collons de vida més perra! En aquests moments, com diu la meva ragazza, preferiria ser un esquirol. D'ella tot em fa gràcia. Bé, gairebé tot, és clar. Ja puc estar molt cansat, ja puc ratllar l'exhaustivitat (?), que el seu record no deixa domplir-me de felicitat. I nogensmenys (toma!) ens trobem lluny l'un de l'altra. No ens separen ni barrancs profundíssims ni abismes insondables ni distàncies impossibles, però sí una bona nit d'autobús que per fer de tant en tant encara però no ens flipéssim perquè realment un acaba rebentat... I sincerament ara també ho estic, de rebentat, i alhora hi ha alguna cosa dins meu que em fa voler deixar constància de tot el que em belluga les entranyes. Tot allò que pot incomodar-me el son. Potser no és gran cosa però, com em sembla que ja he dit unes quantes vegades, estic d'allò més cansat, i, certament, ja és hora que me'n vagi a fer nones.
Bona nit.

Habitación amueblada y con ADSL

2006-10-29T20:55:00.000+01:00

Ja ho tens, la de vegades que he hagut d'escriure aquest missatge al Loquo. Home el pis està molt guapo en general, després cal veure les habitacions i decidir en funció de les intencions de cadascú. I crec que d'això es tracta en aquesta vida, no? Jo, per exemple, no sóc partidari de penjar-hi fotos, perquè les imatges cadascú les interpreta com vol i, és clar, és molt millor de veure el pis i les habitacions en directe. Però alguna vegada sí que vaig decidir de penjar-les, perquè la candidata a venir-hi era una noia de Groenlàndia que volia veure-la tant si com no, abans de desplaçar-se a Barcelona. Per sort (per ella), aquesta vegada no van haver-hi sorpreses, i la foto li va agradar tant com després l'habitació. Va marxar aviat perquè deia que feia massa calor, però d'això el pis no se'n fa responsable...

Quina gràcia

2006-10-29T16:41:00.000+01:00

Hei bones, torno a ser jo. El tema aquest del blog és força interessant. D'entrada vull deixar-hi anècdotes que se'm vagin acudint, però que puguin suggerir diferents opcions o maneres per a ser continuades. És a dir, que no pretenc tancar episodis sinó obrir-ne molts de successius. Aquesta és la idea. Se m'acaba d'acudir i em sembla que no és pas dolenta. Aquesta successivitat vull que sigui exactament això: un encadenament de successos. Com es veu, els jocs fonètics i amb el llenguatge també hi seran privilegiats. Perquè em fan gràcia. I és això el que persegueixo.

Pontis, pontis

2006-10-28T21:11:00.000+02:00

Ei bones a tothom ja és la segona entrega això és aguarelandia el país on us podeu trobar de tot el que vulgueu i fins i tot d'altres coses que evidentment no esteu cercant... El secret per escriure al blog és fer-ho ràpid i, d'aquesta manera, fer-ho bé: sense gaires interrupcions que ens limitin l'espontaneitat ein? Veig que compreneu. És una putada perquè ja he escrit dos missatges i no els he pogut penjar al blog. Però ja se sap, són coses que passen i és per això que he anomenat el blog Mica en mica (de). Fins que li agafi el punt crec que passarà un bon temps, però de moment m'alegra veure que el curs de mecanografia va donar un bon resultat. Són unes bones pulsacions per minut i així puc fer proves que espero que no us facin defugir la meva pàgina quan us la trobeu perquè llavors no tindria gràcia però que gens ni mica. Perquè el que em proposo és trobar un pont al cyberespai. Sí, sí, un pont que em permeti posar-me en contacte amb la gent en un context literari i creatiu i epistolar com ho és aquest.
Molts petons.