divendres, d’abril 07, 2017

Sempre els estels

A l'inici i al final, també al llarg del camí... sempre els estels. Queden enrunats entre capes d'oblit i de foscor. La cerca de llum i d'espai, una certa quietud i una certa pau, me'ls tornen a apropar.

Em vaig llicenciar de Psicologia el juny de 2002 i al cap de 3 mesos començava Filologia Romànica. Recordo com el segon any vaig conèixer la Paula, coincidíem en diverses assignatures. En una classe d'Introducció a la Lingüística Romànica, la professora ens volia explicar el paral·lelisme entre "e" i "i" segons les diverses evolucions del Llatí (de / di) (el / le / il). I ens va posar l'exemple de l'anglès: "algú parla anglès amb nivell de nadiu?" La Paula va fer tímidament que sí, i va pronunciar el pronom "it" com li demanava la teacher. I va sonar tan "et" i tan britànic que no sabia on posar-me... me'n vaig enamorar a l'instant.

A la vida fas coneixences, et creues amb gent i t'hi relaciones amb més o menys d'èxit durant més o menys temps. Vull pensar que encontres i desencontres et van marcant a mesura que se succeeixen.

Amb ella va resultar que no vivíem gaire lluny de Lesseps, i que teníem família al Maresme (jo a Caldes d'Estrac i ella a Canet). Vam començar a quedar i ens vam enganxar a passar nits ara a casa l'un, ara a casa l'altra. Abans del sexe teníem per costum d'anar al cinema o al teatre. Vam veure La història del senyor Sommer al Maldà i Les nits blanques al Teatre Lliure, a Montjuïc. Teníem una relació que no ens demanava explicacions i a mi m'estava bé perquè intuïa que parlàvem un mateix llenguatge, alhora poc convencional i molt poc sentimental, una relació de bloqueig que en aquell moment ens convenia als dos.

No sabia res de relacions, era la primera noia amb qui "sortia" un any seguit. Adoptava el seu estil en tot moment. Feia massa cas de les inseguretats, no vaig sentir-me mai ubicat al seu costat. Ni al seu costat ni enlloc.
 
Un aspecte que m'havia d'influir enormement era la seva afició per les tècniques energètiques de sanació. Per a mi era un aspecte desconegut, i no hi creia en absolut. El món ja era prou complicat com per afegir-hi altres vides i altres dimensions... No volia riure-me'n, però tampoc no volia deixar de dir-hi la meva, amb molt d'escepticisme, amb molt poc encert. Al capdavall, ella no se sentia gens compresa i no s'ho prenia gaire bé. Avui dia hauríem dit que és una parella que no és un "match", jeje... De vegades les llums salvaven algun plat, o em feien sentir la il·lusió del sentit i t'agradaves una mica.