dilluns, de desembre 24, 2007

Un casament feliç

No voldria, sobretot, que s'acabés l'any sense penjar el discurs que vaig fer al casament del Marc i la Maria.

Maria i Marc, Marc i Maria, m’alegro tant que us caseu... M’alegro tant de la vostra unió que no he pogut ni volgut quedar-me callat sense dir res. Però no només l’alegria m’empeny, amics estimats, a aixecar-me i fer-vos sentir la meva dolça veu. El sentit del deure m’impedeix de deixar de traslladar a la Maria les paraules que vaig sentir-te dir a tu, Marc, mentre dormies, al Marroc.

Varen ser paraules tendres i d’amor, que tot seguit us diré. I dic “us diré” (o sigui, a vosaltres) perquè si bé el poema del Marc és per a la Maria, tots vosaltres, com jo, participem de la festa d’aquest amor. O, millor: participem d’aquest casament, el qual no és altra cosa que celebració de l’amor.

Amb tot vull que abans quedi molt clar que al setembre vàrem anar al Marroc per fer el comiat de solter del Marc. Que vam llogar una casa de tres pisos amb solàrium i tot el confort.

I mira, Marc, que jo em pensava que eres un insensible i cap quadrat... però com havia de ser el que deies que en llevar-me a mitjanit i arribar vora el teu llit i escoltar-te, va semblar-me que encara somniava.

Deies, “Maria, t’estimo”, però això, a banda de ser una obvietat, em va semblar un pèl cursi. (Ho deixo anar al principi perquè sempre és més convenient començar malament i anar millorant que no pas començar bé i empitjorar.)

També vas dir: “Fa deu anys que anem junts i per mi encara és com el primer dia” (oi?) I no et vas aturar:

“Maria, sento un desig per dintre
que no em deixa viure.
Ja dormi o balli o vagi amb camell,
no m’abandona ni un moment.
Quan estic excitat és molt pitjor
i tu ho saps, que m’excites, tu ho saps prou!
N’he vist tantes de dones al Marroc...
però cap d’elles no se t’assembla!
A banda de dur les cares tapades, segur que
si no les hi duguessin tampoc no
serien tan precioses com la teva.
Perquè tu per mi ets el món, i més i tot!

I aquella composició, amics i amigues, allò es va anar fent gran i gran i va anar creixent i creixent fins arribar al punt en què es va enlairar. I va anar tan amunt, però tant, que de veritat us dic que si ho haguéssiu vist ara sabríeu que el que us dic és cert. Perquè hauríeu vist, com jo, que les paraules, en l’aire, semblaven una àliga abraçant el cel amb les seves ales. I tota majestuosa va iniciar el descens i com més a prop era de mi més superfície del cel abraçava.

Quan va arribar damunt la font del jardí, Marc, vas trencar tot l’encant i la màgia de l’escena... en posar-te a roncar. Allò va ser la dissonància majúscula. La fi del món. Vaig quedar-me del tot abatut i esmaperdut. A QUADRES.

I amb el record encara viu de l’aleteig majestàtic de l’animal, vaig tenir una fortíssima impressió que encara avui només puc explicar-me mitjançant un dels ensenyaments del jove Ícar: “Fins i tot els ocells, quan moren, van a parar a la terra”.

I des d’aleshores que dono voltes a la idea, estimats. I el millor que n’he sabut treure és que si la mort fa caure els ocells, no veig perquè no pot ser l’amor el que ens faci enlairar-nos a nosaltres.
Així, doncs, Maria i Marc, Marc i Maria, tan sols em queda per donar-vos un únic consell: A volar!!!