La patada.

Ara sí. Ara ja és del tot definitiu que m'han donat la patada. De fet, hauria de dir "que m'ha donat la patada". Quina gràcia que et deixin per un francès. Tots els prejudicis se n'han anat en orris. Jo que pensava que els francesos eren més aviat sossets... I ja més suau no ho puc dir! Ara toca el llarg procés d'acostumar-me a estar sense la P. D'estar físicament sense ella, com fins ara, però encara més sense ella. Ara toca estar del tot sense la noia amb qui he estat des de fa quatre festes d'aniversari. Des de fa quatre 29s de gener. Tot i que el darrer cumple ni tan sols va tenir el detall de provar de trucar-me una segona vegada, en no trobar-me a la primera. Em va enviar un sms dient que no m'havia trobat a casa ("grrrrrrrr") i que m'enviava "29 tirones de oreja... i un de propina!". Era "s'hora baixa" de la nostra relació, una hora que ha durat fins avui.